Érem, som i serem. Poques
paraules son necessàries per definir l’esperit amb que els catalans afrontem
l’any del Tricentenari. Son les paraules que dissabte passat van servir de
declaració d’intencions en el pròleg que l’actriu Montserrat Carulla va
pronunciar a La Seu Vella.
El mateix escenari
que fa tres-cents anys va tenir el trist privilegi de ser el primer testimoni
de la pèrdua de les nostres llibertats com a nació, es va convertir en l’escenari
on els catalans varem començar a recordar el nostre passat amb la mirada posada
al futur.
Al 1714, bona part
del continent europeu es va veure immers en una guerra en la que el paper de
Catalunya va consistir en defensar-se. Tres-cents anys després, ho seguim fent.
Han passat reis, presidents, repúbliques, dictadures i democràcies, però
Espanya continua fent oïdes sordes a “la veu d’un fill que parla en llengua no
castellana”.
Fa oïdes sordes. No
ens escolta. No es preocupa per saber que esta passant a Catalunya. En un
context polític en que les directrius en matèria econòmica i social es dicten des
de Brussel·les, el govern del Partit Popular s’aferra als dictats d’una memòria
en blanc i negre, encomanant-se a la sacroconstitucional “unidad nacional” .
Com va dir un bon dia
el propi comissari del Tricentenari, en Miquel Calçada, per a Espanya,
Catalunya és una anomalia; no entenen que després de tres cents anys, continuem
existint.
Des dels fets de
1714, Catalunya mai ha arribat tant lluny en el camí cap a la recuperació de
les nostres llibertats. Aquest dijous hem fet un pas més. El Parlament de
Catalunya, amb una amplia majoria, ha acordat demanar al govern espanyol la transferència
de les competències per convocar referèndums. Podíem imaginar quina seria la
postura de tots i cadascun dels grups de la Cambra. El que no podíem
imaginar és l’actitud del PSC.
Tant se val les
sigles a les que servim. Res no hi fa a qui han votat o pensen votar els
ciutadans. Aquesta vegada el context demanava unir esforços per mostrar unitat
davant del govern central i de la comunitat internacional. Després d’afirmar
–durant l’últim debat d’investidura- que no posaria pals a les rodes i que
s’abstindria en qualsevol votació relacionada amb el procés en el que estem immersos,
Pere Navarro va donar instruccions als diputats del seu grup perquè votessin en
contra de la proposta, amb el resultat que tots coneixem.
Aquest dijous, vaig
recordar les paraules de Manuel Serra i Moret, ex alcalde de Pineda i fundador
de la Unió Socialista
de Catalunya quan va dir; ”Per a nosaltres el problema de Catalunya és un
problema resolt en quant es relaciona amb les manifestacions de la seva
personalitat. Som catalans i actuarem simplement com a socialistes
catalans, exactament igual que si Catalunya fos independent. Ens
confessem Socialistes i, aplicant aquest principi a les coses de Catalunya, ens
proclamen socialistes catalans i a la vegada els primers defensors de
la Independència de Catalunya”.
El camí és llarg i
complicat. Queda molt per recórrer. Però cadascun dels 135 diputats del nostre
Parlament, sigui quina sigui la seva ideologia, te l’obligació d’atendre el
mandat del poble de Catalunya i permetre que els ciutadans puguin votar. Tant
se val quin sigui el seu vot, però votar, al cap i a la fi. Només així sabrem
que el nostre futur, l’hem decidit nosaltres.
El que va passar ahir
al Parlament és un bon inici per la celebració del Tricentenari.