divendres, 17 de gener de 2014

Érem, som i serem

Érem, som i serem. Poques paraules son necessàries per definir l’esperit amb que els catalans afrontem l’any del Tricentenari. Son les paraules que dissabte passat van servir de declaració d’intencions en el pròleg que l’actriu Montserrat Carulla va pronunciar a La Seu Vella.

El mateix escenari que fa tres-cents anys va tenir el trist privilegi de ser el primer testimoni de la pèrdua de les nostres llibertats com a nació, es va convertir en l’escenari on els catalans varem començar a recordar el nostre passat amb la mirada posada al futur.

Al 1714, bona part del continent europeu es va veure immers en una guerra en la que el paper de Catalunya va consistir en defensar-se. Tres-cents anys després, ho seguim fent. Han passat reis, presidents, repúbliques, dictadures i democràcies, però Espanya continua fent oïdes sordes a “la veu d’un fill que parla en llengua no castellana”.

Fa oïdes sordes. No ens escolta. No es preocupa per saber que esta passant a Catalunya. En un context polític en que les directrius en matèria econòmica i social es dicten des de Brussel·les, el govern del Partit Popular s’aferra als dictats d’una memòria en blanc i negre, encomanant-se a la sacroconstitucional “unidad nacional” .

Com va dir un bon dia el propi comissari del Tricentenari, en Miquel Calçada, per a Espanya, Catalunya és una anomalia; no entenen que després de tres cents anys, continuem existint.

Des dels fets de 1714, Catalunya mai ha arribat tant lluny en el camí cap a la recuperació de les nostres llibertats. Aquest dijous hem fet un pas més. El Parlament de Catalunya, amb una amplia majoria, ha acordat demanar al govern espanyol la transferència de les competències per convocar referèndums. Podíem imaginar quina seria la postura de tots i cadascun dels grups de la Cambra. El que no podíem imaginar és l’actitud del PSC.

Tant se val les sigles a les que servim. Res no hi fa a qui han votat o pensen votar els ciutadans. Aquesta vegada el context demanava unir esforços per mostrar unitat davant del govern central i de la comunitat internacional. Després d’afirmar –durant l’últim debat d’investidura- que no posaria pals a les rodes i que s’abstindria en qualsevol votació relacionada amb el procés en el que estem immersos, Pere Navarro va donar instruccions als diputats del seu grup perquè votessin en contra de la proposta, amb el resultat que tots coneixem.


Aquest dijous, vaig recordar les paraules de Manuel Serra i Moret, ex alcalde de Pineda i fundador de la Unió Socialista de Catalunya quan va dir; ”Per a nosaltres el problema de Catalunya és un problema resolt en quant es relaciona amb les manifestacions de la seva personalitat. Som catalans i actuarem simplement com a socialistes catalans, exactament igual que si Catalunya fos independent. Ens confessem Socialistes i, aplicant aquest principi a les coses de Catalunya, ens proclamen socialistes catalans i a la vegada els primers defensors de la Independència de Catalunya”.

El camí és llarg i complicat. Queda molt per recórrer. Però cadascun dels 135 diputats del nostre Parlament, sigui quina sigui la seva ideologia, te l’obligació d’atendre el mandat del poble de Catalunya i permetre que els ciutadans puguin votar. Tant se val quin sigui el seu vot, però votar, al cap i a la fi. Només així sabrem que el nostre futur, l’hem decidit nosaltres.

El que va passar ahir al Parlament és un bon inici per la celebració del Tricentenari.