Trencava l’alba del 10 de novembre i tot el
nostre voltant ens recordava la jornada històrica que acabàvem de deixar
enrere. Portades, editorials, tertúlies i analistes radiografiaven un 9N que va
començar essent un referèndum i va esdevenir consulta per transformar-se en un
procés participatiu que va acabar essent la major prova de que els catalans,
quan anem junts, som imparables.
L’implacable” Rajoy que hores abans que els
catalans col·loquéssim les urnes recordava des dels dominis del Monago viatger
que el que es faria a Catalunya diumenge no era ni un referèndum ni una
consulta “ni nada que se le parezca”, desapareixia en la immensitat del seu
despatx de Moncloa des d’on –diuen- seguia, permanentment informat, el
desenvolupament d’”allò” que feien els catalans. Tant va desaparèixer, que la única
declaració institucional de la jornada la va encarregar al seu ministre de
justícia, en una compareixença de premsa on només es va convocar la càmera de
TVE (com quan la tele era en blanc i negre) i amb un micròfon aguantat amb “celo”;
una clara imatge de la improvisació.
I tot això passava mentre els catalans fèiem
recompte del nombre de vots recollits en unes urnes de cartró on vàrem
dipositar somnis d’or en un acte que no era ni un referèndum, ni una consulta
“ni nada que se le parezca” però que, per si de cas, va ser impugnada pel
consell de ministres i suspesa pel Tribunal Constitucional, tot intentant tapar
les vergonyes de uns quants alts càrrecs populars enxampats en actitud
legalment dubtosa.
Enrere queden el menyspreu i els insults. Ens
han dit “nazis, separatistas, radicales y provincianos”, ens han intentat
espantar amb l’espai sideral, els han pintat un futur fora d’Europa. Del no res
han aparegut informes policials que la policia no sap d’on surten... Ens han volgut
espantar, i 2.305.290 catalans hem contestat, votant.
“I ara que?” ens hem preguntat molts.
Recordo una de les vegades que, en qualitat
d’alcaldessa, vaig assistir a l’arribada del triatló que acull Calella cada any
(abans Challenge, avui Ironman). La impressió de veure arribar els participants
cansats, esgotats després d’hores i hores portant el seu cos al límit. Un metge
de l’equip d’assistència medica de la prova em va comentar que no era bo que
aquests atletes s’aturessin de sobte en travessar la línia d’arribada després
d’un esforç com aquell. Havien de seguir caminant més enllà de la línia
d’arribada. “Justa la fusta!”. Ara no ens podem aturar. L’esforç ha estat gran.
Arribar fins aquí no ha estat fàcil. Hem travessat la línia d’arribada, el 9N,
però no ens podem aturar. Cal que seguim “caminant per poder ser”, i seguim
volent ser per caminar.
Tal com va dir el president Mas, “ens hem
guanyat el dret a fer un referèndum definitiu”. I el farem, amb una forma o amb
una altra. Però –això si- cal que anem junts.