Les CUP; entre l’orgull i la dignitat

Des del moment en que vaig ser escollida diputada sabia que afrontava una etapa de la història de Catalunya en que il·lusió i risc es repartien a parts iguales. El que no em volia creure –per molt que sempre tens la sospita- és que podria arribar a viure moments com els que hem viscut aquest dimecres al Parlament de Catalunya. Que qui et fa la traveta no sigui un partit dels anomenats “unionistes”, sinó que sigui un dels que diuen que aspiren a la independència de Catalunya.

No em podia esborrar del cap aquella imatge del president Mas recollint el seu despatx. Només han passat sis mesos –només sis- del pas al costat de l’home que ens ha portat més lluny en el camí cap allò que en diem Ítaca. Mas va fer un pas al costat per garantir la continuïtat del procés, cedint a les exigències malaltisses de deu diputats, representants de 337.794 electors, -molts dels quals es deuen penedir d’haver-los votat- obsessionats en enviar “a la paperera de la història” el president que, des d’un primer moment, es va posar al costat dels milers i milers de catalans que any rere any han sortit al carrer, cada 11 de setembre, a exigir un estat per Catalunya. El president Mas va acceptar marxar cap a casa després de signar un acord parlamentari amb el grup de la CUP on el primer punt deia: “No votar en cap cas en el mateix sentit que els grups parlamentaris contraris al procés i/o el dret a decidir quan estigui en risc l'esmentada estabilitat”. Aquí ho teniu...

Les CUP van donar suport al pla de govern proposat per Junts pel Sí. Aprovar-lo i després no donar suport als pressupostos que l’han de fer possible, no te sentit més enllà d’un gag de Polònia.

Ens ho imaginàvem, i no ens ho volíem creure. Queden les ganes de seguir treballant per complir el mandat de les urnes del 27 de setembre passat. És hora de ser positius. De veure amb orgull l’encert del president Mas de trobar en l’alcalde de Girona -el presidentPuigdemont- el millor relleu per agafar ferm el timó d’aquesta nau que ens ha de portar a Ítaca. I si s’ha de tornar a votar, que siguin els ciutadans els qui facin una demostració de la més gran decisió assembleària i decideixin amb qui passen comptes, que els catalans tenim paciència, però no ens enganyen dues vegades.

Faig meves les paraules pronunciades pel president del Grup Parlamentari de Junts pel Sí, en Jordi Turull; “President, ens vas apel·lar a tos el dia de la teva  investidura i ens vas dir:  deixeu l’orgull i agafeu la dignitat. Avui, alguns han agafat l’orgull i han deixat la dignitat”.

Tothom al seu lloc; la navegació continua

Que des de fa uns anys els catalans estem vivint moments històrics és tant evident com que les majories absolutes a Madrid no son bones ni per a Espanya. I que la navegació cap a allò que n’hem dit Ítaca seria plena de tempestes i cants de sirena, ho teníem assumit des del moment en que vàrem abandonar “terra ferma”. Però estar prou preparat per afrontar amb garanties d’èxit el repte que suposa la creació d’un nou Estat, sembla una tasca impossible fins que recordem que hi ha coses que només es poden aconseguir quan anem junts.

Mai podrem estar del tot segurs d’on trobarem el pròxim escull. La prova l’hem tingut aquests darrers mesos en que bona part dels catalans hem sabut el que és contenir la respiració mentre creuàvem els dits pregant que el procés no se’n anés en norris. Els obstacles apareixen quan menys t’ho esperes i, algunes vegades, on menys t’ho esperes.

Els últims tres mesos s’han fet llargs, molt llargs. La situació de bloqueig a la que varen arribar els negociadors de Junts pel Sí i la CUP ens ha fet pensar que el procés havia tocat a la seva fi. Son situacions que exigeixen prendre importants decisions que ens han de fer mereixedors del lloc que la història ha preparat per cadascun de nosaltres. Entre la intransigència que ens abocava a unes eleccions de conseqüències demolidores per l’independentisme i la generositat que posa el país per damunt de les ideologies, el president Mas, aquell que ens ha portat més lluny en el camí cap a la independència i qui més es mereixia liderar aquest projecte, ha decidit fer un pas al costat en un gest que constarà, per sempre, als llibres d’història.

Mai no hem d’oblidar que el president Mas ha assumit el mandat amb més dificultats i amb la pitjor crisi que hem conegut mai i, amb tot, ha liderat el país amb una convicció i un rigor admirables. Ha patit la incomprensió i els atacs de la maquinaria d’un Estat que ens juga a la contra fins al punt d’haver de passar comptes amb una justícia massa polititzada. I justament ara, quan al Parlament de Catalunya hi ha una majoria independentista, el president Mas, que es mereixia com ningú liderar aquest procés, fa un pas al costat.

Tornem a estar en el camí correcte. Ho demostra el notable nerviosisme entre els partits unionistes que pensaven que el procés havia tocat a la seva fi. Especialment al Partit Popular, que va treure el “Sant Cristo Gros”, amb una compareixença de Rajoy mentre al Parlament de Catalunya encara no havia acabat el debat d’investidura. Amb la seva actitud, el president Mas ha abocat als partits unionistes a un pacte d’Estat de dubtosa governabilitat.

Amb el president Puigdemont al capdavant del Govern de Catalunya, el camí cap a la independència recupera la velocitat de creuer. Té experiència en la gestió i té clar el projecte: fer de Catalunya un país normal, com tots els d’Europa, i construir un estat propi al servei de la gent de Catalunya.

Acaben uns mesos en que molts hem après a comptar fins a deu mentre conteníem la respiració. Però no penseu que les dificultats s’han acabat. Els creadors del “cuanto peor, mejor”, tornen a tenir l’al·licient necessari per recuperar eslògans del nivell de “antes se romperá Catalunya que España”. Hem deixat enrere els núvols negres de tempesta. Les aigües es calmen i el vent fa retornar la pau a les veles esquinçades de la nostra nau. Però encara no hem arribat a Itaca. Que ningú abandoni el seu lloc i es mantingui en alerta.

Tal com va dir el president Puigdemont durant el seu discurs d’investidura; “No són èpoques per covards, no són èpoques per temorosos ni per fluixos de cames. No són èpoques per resignar-se a la confortabilitat. Ens toca assumir responsabilitats, encara que no siguin les que t'imaginaves”.

Itaca a la vista!

Aquesta no és una Diada més. Avui comença una campanya excepcional per a unes eleccions excepcionals. Sense dubte, les més importants que ha afrontat Catalunya a la seva història. A tots els efectes, aquestes eleccions seran el referèndum que no ens han deixat fer, s’hi posin com s’hi posin aquells que, convençuts de que una mentida repetida moltes vegades es converteix en veritat, afirmen una vegada i una altra que aquestes son unes eleccions autonòmiques més.

Abans de començar, aquesta ja ha estat la campanya dels registres policials a la recerca de no se sap ben be que, de Felipe Gonzalez explicant que “donde dije digo digo Diego, cuando no te llamo Rodrigo”, de l’alt valor del que diu Merkel i Cameron i el poc valor del que diuen els congressistes dels EEUU, del ministre de defensa que ens “tranquil·litza” tot dient que si tothom fa el que ha de fer, no hem de patir per si surten els tancs, d’un Josep Borrell de gira, presentant un llibre on explica que el dèficit fiscal de Catalunya és un invent dels independentistes i d’un Tribunal Constitucional presumptament despolititzat que es repolititza a la velocitat d’un llampec.

Aquesta campanya no serà fàcil. La seva pròpia excepcionalitat farà que fins al dia 27 de setembre hàgim d’estar preparats per veure’n de tots colors. Però ens faríem un flac favor si penséssim que ho tenim guanyat. Hem vist enquestes, i més que en veurem, i tot i la relativa credibilitat que puguin tenir, cap d’elles indica que ens podem relaxar.

No ens hauria d’estranyar que aquesta sigui la campanya en que la “guerra bruta” de l’Estat assoleixi nivells mai vistos, però no hem d’oblidar que també serà la campanya de la unitat dels del “Sí-Sí”. Estic convençuda de que pocs s’esperaven que fóssim capaços de configurar una candidatura transversal com la que presenta “Junts pel Sí”. Hem impulsat la revolta dels somriures reunint corbates i samarretes, mentre ells ens han posat davant les togues del Constitucional.

El pa que hi donen a l’Estat espanyol, ja sabem el gust que te. Ara és l’hora d’engegar el forn, i coure el nostre propi pa, i que mai més ens donin les engrunes.

Que tingueu una bona Diada. Itaca, és a la vista!

Objectiu: 27S

Des que el president Mas va anunciar la convocatòria d’eleccions catalanes el 27 de setembre han proliferat tota mena d’elucubracions, més o menys interessades, en funció del seu origen.

En el top 10 de la política ficció hi hem trobat des d’aquells que busquen guanyar les eleccions catalanes a les municipals fins als que creuen que convocar eleccions el setembre ens sotmet a una llarga i esgotadora campanya electoral amb la que el Govern vol dissimular la seva inactivitat, passant pels qui opinen que tot aquest enrenou respon a una maniobra per refredar les aspiracions sobiranistes.

Ja diuen que, “per a gustos, els colors”. Jo prefereixo aquell que diu, “el moviment es demostra caminant”. I així és com el president Mas s’ha calçat públicament les xiruques, s’ha carregat la motxilla a l’esquena, i ha anunciat quin camí recorrerà el Govern per arribar al setembre amb els deures fets i amb condicions de rebre l’encàrrec definitiu de la ciutadania que reclama un nou model de país, “preparats per si arriba una desconnexió legal amb la resta de l’Estat”.

Alguns en diran full de ruta, d’altres declaració d’intencions, però ningú pot negar que el President ha assumit, públicament i solemne, el compromís de seguir avançant en tots els fronts que li pertoquen a un govern sense deixar de gestionar el mandat recollit a les urnes l’any 2012.

Mantenir el rumb ferm en mig de la tempesta a l’hora que es prepara la tripulació per l’arribada a port és possible. És possible governar i seguir posant els fonaments de les estructures d’un nou Estat. És possible reduir les llistes d’espera a la sanitat mentre es reforça l’acció exterior. És possible nomenar comissionats per a la Transició Nacional i per a la Transparència a l’hora que s’evita que les persones més vulnerables es quedin sense serveis basics. És possible seguir construint la Hisenda pròpia i dissenyar una Seguretat Social catalana a l’hora que es treballa per reduir l’atur i millorar el sistema educatiu.

Però això només és possible amb les mànigues arremangades i amb ganes d’acabar la feina a temps. Veurem quants s’arremanguen i quants s’ho miren des de la barrera. Al cap i a la fi, a qui toca posar a cadascú al seu lloc és als ciutadans i ciutadanes de Catalunya que han estat convocats el 27 de setembre, a les urnes.

Si no pots amb el teu adversari, inhabilita’l

En el particular diccionari que ens permet anar confeccionant el procés sobiranista hi hem pogut afegir, aquesta setmana, el terme “guerra de togues”.

Allò que alguns van titllar despectivament de “botifarrendum”, de manifestació social sense més importància, es va convertir, de la nit al dia, en la màxima prioritat del Tribunal Constitucional, prèvia impugnació del govern del Partit Popular que va trobar en aquesta qüestió la cortina de fum ideal per tapar l’operació “Púnica” contra alts càrrecs populars de Madrid i rodalies.

Tot i “atemptar” contra la presumpta llei que impedeix celebrar processos participatius mitjançant urnes, cap cos policial va rebre la instrucció d’impedir que obrissin els col·legis (la foto hauria estat demolidora) però tampoc s’ha impedit l’activitat en els centres habilitats per seguir votant després del 9N.

Si és il·legal, per què permeten que se segueixi votant? Podríem parlar d’un cas de prevaricació per part de les autoritats espanyoles?

És evident que el que interessa és seguir fent bullir l’olla per tenir contingudament contenta la família FAES, que acusa Rajoy de ser massa tou amb la “cosa catalana”.

En una mena de lamentable joc dels despropòsits i fent saltar pels aires qualsevol indici de l’enyorada separació de poders en que es basa la democràcia, el Fiscal General de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, nebot del president del Tribunal de Orden Publico del regim franquista, implacable defensor de la presumpta innocència de la Infanta Cristina en el cas Noos i dificultador professional del procés pel cas “Gurtel”, executa –imagino que sense massa resistència- l’ordre “no donada” per Moncloa de presentar una querella contra el President Mas, la vice presidenta Ortega i la Consellera Rigau. Això si, que ho facin els fiscals catalans.

Però com en qualsevol espectacle en la línia del que ens tenen acostumats, no podia faltar la nota de color que cada vegada hi aporta la autoproclamada portaveu a Catalunya del govern central, la incombustible Alicia Sánchez Camacho que, sense pels a la llengua, i sabent-se gravada per una càmera a l’estació de Sants de Barcelona, afirmava que estava assessorant... a la fiscalia? Els seus companys han sortit al rescat aclarint que a qui assessora és al partit a Madrid. Bon intent. Però si contraposem aquestes afirmacions a la ja popular gravació de la Camarga on Camacho explicava cofoia les bones relacions que tenia amb fiscalia...

Pocs han definit tant be i amb tant poques paraules l’estratègia del Partit Popular com el sempre respectat Josep Ramoneda; “si no pots amb el teu adversari, inhabilita’l”.

#autoinculpacions9N

Si no fos per la importància de la qüestió, podríem pensar que el “guió” que segueix el Partit Popular en el procés sobiranista que viu Catalunya l’esta escrivint l’autor de la mítica sèrie de televisió “Enredo”. Si en teniu la possibilitat, us recomano llegir aquest post escolant la música de la sèrie.

Després de fer un “simulacre de referèndum” impugnat com si fos de veritat, diumenge a la tarda Rajoy decideix fer comparèixer el fiscal general de l’Estat per fer por als catalans després d’haver demanat informes sobre la legalitat de les urnes de cartró. Eduardo Torres Dulce -reconegut cinèfil- està al cine i il·localitzable durant tota la tarda. Quan el troben diu que no esta per fer declaracions, així que Rajoy decideix continuar amagat al seu despatx de Moncloa i fa sortir el ministre de Justícia amb un micròfon enganxat amb celo al mateix moment que a Catalunya, el president Mas fa una compareixença solemne, en tres idiomes, davant de centenars de periodistes internacionals i observadors europeus.

Dilluns, la presidenta del Partir Popular de Catalunya erigida –un cop més- com a portaveu del govern central a Catalunya i que a La Camarga ja advertia que te bones amistats a Fiscalia anuncia, a Tele 5, el contingut de la querella que està a punt de presentar el fiscal i que amb tota seguretat tocarà el crostó al president Mas i un parell de consellers.

Milers de catalans que ja estan tips de cassolades estèrils, es mobilitzen a la xarxa i converteixen el trending tòpic l’etiqueta #autoinculpacions9N, declarant-se culpables de votar.

L’actitud de la Camacho no agrada gens als fiscals que, marejant la perdiu, es passant-se informes entre ells i corregint els que Madrid envia a Catalunya, amb frases com “gobierno sediciente”, i convertint –per allò de les presses- al conseller Espadaler en conseller de Governació, càrrec que ostenta la vicepresidenta Joana Ortega.

Mentrestant, amb tres dies de retard, en Mariano Rajoy es decideix a sortir de l’amagatall de Moncloa i deixa anar un discurs intentant posar cara d’enfadat com si l’estesin fiscalitzant des de FAES, on li consta que estan ben “contents” amb la seva actitud.

I com qui munta un circ i li creixen els nans, dijous al matí en Basté, que s’ha desplaçat a Madrid per l’ocasió, entrevista un reaparegut i experimentat jutge Garzón que diu que no entén res del que esta passant entre el Partit Popular, el Tribunal Constitucional i la Fiscalia, i que amb la informació de que disposa, li sembla que tot plegat quedarà en res.

I en aquesta mena de joc dels disbarats en que sembla que guanyi el qui la diu més grossa, encara hi ha qui es pregunta, per què volem marxar.

Soc voluntària (#CatalansReadyToVote)

Aquest dilluns -com cada dilluns- el despertador ha tornat a sonar “ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora...”. És una reacció humana maleir aquell so estrident que trenca un son que sempre sembla massa curt. Qui més, qui menys, te la temptació de fer mitja volta i seguir dormint , però aquest dilluns ha estat diferent.

Aquest dilluns ha començat una setmana que ha de ser decisiva per la història d’aquest país petit. Aquest dilluns, ni l’estridència del sempre desconsiderat despertador ha estat capaç d’arrencar un renec silenciat per la bona educació. Aquest dilluns, el primer pensament que hem tingut milers i milers de catalans en sentir el despertador ha estat per aquell dia que coneixem com a #9N. Falten sis dies... Ens semblava tant llunyà, que costa creure que ja el tinguem aquí.

Aquest dilluns, mentre milers i milers de catalans d’aquells que ens llevem “ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora...”  barrejàvem el soroll de la cafetera i la dutxa amb les veus d’en Basté o la Terribas, era fàcil sentir a l’estomac aquelles papallones que apareixen, només, en les ocasions més especials de les nostres vides.

La ràdio anunciava tempestes al país que dificultaven el transit i inundaven carrers, i alguns no hem pogut evitar comparar aquells núvols negres amb els informes del Consell d’Estat i les decisions del Tribunal Constitucional. El 324 ens mostrava com alguns veïns, armats amb escombres, cubells i mangueres, treballaven de valent per treure l’aigua de les seves cases. Igual que els milers i milers de voluntaris que diumenge sortiran de casa “ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora...”, plogui, nevi o faci sol, disposats a impedir que la “tempesta” inundi les seves il·lusions.

Aquest dilluns, de bon matí, just abans de sortir de casa, molts ens hem mirat al mirall del rebedor i orgullosos hem pensat; “soc voluntari del #9N i res m’ho pot impedir”.

On son els límits de la dignitat política?

Just abans de seure a taula per gaudir del dinar familiar propi dels diumenges llegeixo un teletip de l’agencia Europa Press que és capaç d’espatllar la més esperada de les reunions familiars.

En ell diu que el govern espanyol ha gastat 14.500 euros en traslladar Mariano Rajoy i alguns dels seus col·laboradors, amb un avió militar, a un congrés del Partit Popular europeu a Dublín.

L’impacte del titular no és el fet en si. Malauradament, no és res nou. Tots recordem com Rajoy va criticar per activa i per passiva que Jose Luis Rodríguez Zapatero utilitzés avions de l’exercit per assistir a mítings de campanya del PSOE. El que resulta més indignant d’aquest titular és pensar a quantes famílies vulnerables s’hauria pogut ajudar, amb aquests diners, a pagar el rebut elèctric o del gas, ara que l’hivern es començarà a fer notar, i just la setmana en que hem sabut que el Tribunal Constitucional (aquell vell conegut dels catalans) ha admès a tràmit el recurs presentat pel govern espanyol contra el decret llei de la Generalitat de Catalunya per lluitar contra la pobresa energètica, dictant-ne la suspensió temporal per un termini màxim de cinc mesos. Vaja, el que dura l’hivern.

Davant d’actituds com aquesta, es fa difícil no sentir una desagradable impotència en veure que encara hi ha qui no ha entès el missatge d’una ciutadania que dia rere dia ens mostra la seva desafecció amb la política. Continuen sense entendre res.

Entenc que des del despatx de Moncloa hi ha coses que queden molt lluny, però us puc assegurar que des que va començar aquesta maleïda crisi que sembla no tenir fi, les persones que hem estat designades per servir als ciutadans des de la primera fila, des dels ajuntaments, hem estat testimonis directes de com desenes, centenars de famílies, veuen com arribar a final de mes és converteix en una autentica travessa del desert. Persones que fa uns mesos es guanyaven la vida amb una feina que ja no tenen, fan mans i mànigues per vestir-se, pagar l’escola, els rebuts del corrent i el gas i, si pot ser, tenir un plat a taula.

Els governs no tenen poders sobrenaturals per solucionar aquestes situacions de soca-rel, però si que tenen l’obligació de gestionar el país buscant solucions, potser no definitives, però solucions, al cap i a la fi.

El govern de Catalunya va impulsar aquesta iniciativa per lluitar contra el que s’ha anomenat “pobresa energètica” per impedir el tall del subministrament elèctric i del gas a les famílies vulnerables durant l'hivern. Ara, Madrid diu que aquesta llei envaeix competències de l’Estat i, el que és pitjor -agafeu-vos que venen corbes-, suposa una discriminació respecte a ciutadans d'altres autonomies. És a dir, si els ciutadans de la resta de l’estat passen fred, els catalans també. Tant se val si el seu govern, el govern de Catalunya, fa mans i mànigues per trobar solucions.

Una cosa és impugnar una consulta sobiranista, i l’altra és impedir que el Govern de Catalunya ajudi als seus ciutadans més vulnerables i que estan en el llindar de la pobresa. On són els límits de la dignitat política?

Només una dada; l’any passat, més de 500 famílies catalanes (famílies que no disposaven de targetes opaques) van poder escalfar les seves llars gràcies a aquesta llei.

Ara SÍ que és l’hora

Fa mesos que molts s’omplen la boca amb el “Ara és l’hora” que ha esdevingut el hashtag de referencia pels qui segueixen el procés a les xarxes socials. Però sembla que no tothom ha assimilat el significat real d’aquest eslògan.

La delicada peça de porcellana amb que s’ha comparat la unitat dels partits proconsulta durant les darreres trobades, s’ha esquerdat. Era una possibilitat que ningú desitjava, però possibilitat, al cap i a la fi.

Ja fa massa mesos que el pacte d’estabilitat parlamentària serveix d’excusa pel “fem-ho, però fes-ho tu”. Ara és l’hora. Ara SI que és l’hora. Ara és l’hora de demostrar el grau de compromís dels diferents partits amb representació parlamentària amb el mandat rebut a les urnes a les eleccions del 2012. Ara és l’hora d’arremangar-se per fer la feina que els ciutadans de Catalunya ens van encarregar a tots, als que governen i als que no.

El procés en el que estem immersos des de fa dos anys, no admet “cartes als reis”. Malauradament no podem fer les coses com ens agradaria, amb la senzillesa de tenir a l’altra costat de la taula un Estat de fortes conviccions democràtiques. El president de l’Estat que ens governa no es diu David Cameron, es diu Mariano Rajoy, i la tradició política que inspira les seves accions tenen el seu origen en aquella Espanya en blanc i negre a la que el Partit Popular s’aferra com qui te por al pas del temps.

El President Mas lidera aquest procés amb una ma lligada a l’esquena, i les actituds dels que haurien de ser la tripulació en aquest viatge a Itaca no ajuden.

Hauríem volgut el referèndum que ens van negar d’un bon principi. O vàrem intentar amb una Llei de Consultes que ens ha suspès el Tribunal Constitucional que ens va retallar l’Estatut. I ara ho tornem a provar amb una formula sense valor jurídic, però suficient per facilitar que el poble de Catalunya es pronuncií. No s’hi val a dir “aquesta formula no m’agrada”. Aquesta formula és la que tenim a l’abast, i és la que afrontem com una última frontera, aquella darrera de la qual, probablement, haurem d’afrontar el nostre darrer assalt, el d’unes eleccions plebiscitàries. Tampoc aquesta opció és una opció que desitgem, però possiblement sigui la única via per aconseguir l’aval internacional a l’expressió democràtica d’un poble que exigeix als seus governants que trobin una solució al bloqueig d’un Estat que ens nega el dret a votar.

El President Mas es va comprometre a trobar la manera de fer que els catalans votessin, i demostra ser un home de paraula. El que no necessitem, ara, és que des dels escons del darrere, ens posin pals a les rodes. Per això ja tenim tota la maquinaria del govern espanyol.