El procés processat

Aquesta setmana les càmeres que mostren el que passa al Congrés dels Diputats han tornat a enfocar al sostre, igual que va passar el 23F. Aquesta vegada no es tractava d’un cop d’estat, sinó d’un cop a la democràcia. El PPSOE i Ciutadans es van cenyir al reglament de la cambra que preveu preservar la intimitat de la persona objecte del suplicatori. De res va servir que el propi interessat, en Francesc Homs, expresses la seva voluntat de fer públic el debat. ”. I mentrestant, el president Mas i les conselleres Rigau i Ortega, segueixen esperant el seu torn per anar a “dialogar” al tribunal de torn.

Una escena impròpia d’una democràcia madura, la cirereta d’una setmana en que els “amants del diàleg” han anat llençats. El Suprem ha confirmat la suspensió de feina i sou del jutge Santi Vidal, Carme Forcadell ha estat citada a declarar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i s’ha executat el suplicatori a Francesc Homs que permetrà que pugui ser jutjat per desobediència i prevaricació pel 9N.

Processar el procés; aquesta és l’actitud dels qui ens prometen diàleg –no se si aprofitant una visita a la presó- i ens intenten comprar amb propostes com la d’obrir un despatx per Soraya Saenz de Santamaria a Barcelona o celebrar un consell de ministres a la capital catalana, al més pur estil “Bienvenido Mr. Marshall”.

El PP, el partit que te més investigats a les seves files es permet el “luxe” de portar als tribunals polítics que exerceixen la democràcia. El partit referent de la transició veu com des de Sevilla activen el comandament a distancia que fa esclatar un PSOE en hores baixes per evitar que el seu líder exercici la tasca per la que va ser escollit; impedir un nou govern del Partit Popular.

Catalunya ja ha passat pantalla i, al Partit Demòcrata (PDECAT), a diferencia de molts altres, en som molt conscients. Venim d’aquella Convergència que, a les acaballes de la dictadura, es va proposar assolir el reconeixement nacional que ens havia estat negat. 42 anys després, el PDECAT pren el relleu d’aquella formació per adaptar-se als nous temps, apostant per la bona política més que per la nova política, posant-nos al costat dels qui, com nosaltres, pensen que l’autonomisme ja no ens pot oferir res, i que cal defensar, pacíficament, però amb contundència, la voluntat popular expressada a les urnes el 27S.

No ens agrada la política del “i tu més”. No juguem a la “platocracia”. La gent del PDECAT volem treballar per recuperar el somni del president Macià; “una Catalunya lliure, socialment justa, econòmicament prospera i espiritualment gloriosa”.

Hi ha qui pot pensar –no sense falta de raó- que potser no és el millor moment per la política, però ningú pot qüestionar que mai és mal moment per construir un país millor.

Fent camí entre amenaces i suspensions

Magistrats del TC a La Maestranza de Sevilla mentre es debatia l’Estatut de Miravet

El Tribunal Constitucional (TC) ha traslladat a la Fiscalia la investigació per determinar si la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va cometre algun delicte en permetre el debat i la votació de les conclusions de la comissió d'estudi del procés constituent el 27 de juliol passat. Aquesta ha estat la cirereta de l’embafador pastis que cada vegada més sovint ens serveix l’Estat dels disbarats, un pastis que, dilluns mateix, sortia del forn amb l’anunci de la petició d’inhabilitació per Mas, Ortega i Rigau. Es tracta de l’enèsima mostra de fins a quin punt son capaços de judicialitzar la política els que apel·len al diàleg de dissabte a dijous i els divendres ens amenacen des del Consell de Ministres.

Fent un desmesurat esforç de comprensió, es pot arribar a entendre que els partidaris de l’unionisme aplaudeixin aquestes actuacions del TC, però resulta especialment indignant que es pugui donar suport a determinades actuacions del Constitucional de difícil explicació des de la perspectiva del sentit comú sota l’excusa d’una mal entesa legalitat però, es legal tombar mesures destinades a millorar el dia a dia de les persones?

En els últims anys, el Parlament de Catalunya ha impulsat lleis per evitar que es talli el subministrament del servei d’aigua, gas o electricitat a les persones en situació de vulnerabilitat, perquè els bancs que tinguin pisos buits paguin una taxa o els posin al mercat, per regular els horaris d’obertura dels comerços, per evitar que a Catalunya es faci “fraking”, perquè les centrals nuclears paguin un impost que permeti destinar diners a la protecció del medi ambient, perquè el català sigui reconegut com a llengua vehicular a l’escola... Totes aquestes mesures, i moltes altres, han estat tombades per Tribunal Constitucional en considerar que hi havia un conflicte de competències. Però, si em permeteu la ironia, el millor esta per venir.

A partir del recurs presentat pel Partit Popular l’any 2010, el Tribunal Constitucional podria tenir redactat un projecte de sentencia que aixecaria la suspensió portada a terme pel Parlament de Catalunya de les corrides de toros en territori català. La base de la sentencia és que el Parlament es va extralimitar en les seves competències, considerant que qui te la potestat per fer-ho és el govern de l’Estat. El TC considera que els toros son una “festa d’una dimensió cultural especial i arraigada a Espanya”.

Es a dir que, al TC, els conflictes de competències li serveixen tant per imposar la “fiesta nacional” com per evitar que el govern de Catalunya protegeixi les famílies que no poden escalfar la llar els mesos de fred. Diuen que representa un greuge respecte la resta de ciutadans d’Espanya que prou pena tenen de tenir un govern massa enfeinat en tapar els casos de corrupció com per trobar la forma de garantir que a l’hivern no passaran fred. El TC li preocupa més protegir una festa macabra per ser “patrimonio cultural” que evitar que les famílies més vulnerables passin fred.

Us imagineu el govern italià recuperant les lluites de gladiadors en pro de la preservació del patrimoni històric?

Carme Forcadell, acusada de permetre la democràcia

Espanya supera el mig any de govern en funcions amb el fantasma d’unes terceres eleccions sobrevolant el Congreso i un Rajoy acomodat en el paper de qui dia passa any empeny, acceptant el repte de buscar suports fent el que calgui, “salvo algunas cosas”.

La irresponsabilitat mostrada pels qui fa uns mesos feien mofa de les dificultats del Parlament per designar un nou govern, és prou greu com per recollir els bartols i deixar pas a persones que tinguin el sentit institucional més desenvolupat, però tot sembla indicar que, per a ells, és més important seguir buscant vots a l’Espanya en blanc i negre, portant al Constitucional qualsevol llei o proposta que surti del Parlament català.

Aquesta setmana, el cruel destí ens ha obsequiat amb “dues tasses” de Soraya Saenz de Santamaria; l’habitual de després del Consell de Ministres, i una altra just després del Ple del Parlament de Catalunya on es va debatre i assumir les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent. Objectiu: Denunciar els plans dels catalans dolents, molt dolents, que insisteixen en la seves intencions de trencar Espanya.

Però, que diu aquest document “terrible i infernal” que va debatre el Parlament de Catalunya desobeint la prohibició del Tribunal Constitucional. Fem-ne un resum.

- La única via possible per exercir el dret a decidir és per la via de la desconnexió

- El poble de Catalunya te la legitimitat per començar un procés constituent amb el suport de les institucions catalanes.

- Aquest procés compta amb l’aval de les experiències similars en altres països i ha de ser inclusiu, englobant totes les sensibilitats i ideologies socials.

- El procés constituent ha de comptar de tres fases; procés participatiu, desconnexió de l’Estat espanyol i eleccions constituents i ratificació popular mitjançant un referèndum.

- Caldrà un procés de participació ciutadana per definir el text del projecte de constitució.

- El Parlament de Catalunya haurà d’impulsar les corresponents lleis de desconnexió amb l’Estat espanyol. Aquestes lleis no podran ser suspeses ni impugnades per cap altre poder, jutjat o tribunal.

- La Cambra catalana haurà de crear una comissió de seguiment del procés.

- Caldrà crear una Assemblea Constituent que garantirà la participació directe de les persones en el procés de discussió i elaboració de propostes per el projecte de Constitució.

- El procés haurà d’acabar amb la convocatòria d’un referèndum constitucional en que el poble de Catalunya aprovarà o rebutjarà, de manera pacifica i democràtica, el text proposat a la Carta Magna.

Aquí ho teniu. Aquesta és la gosadia del Parlament de Catalunya. Aquestes son les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent debatudes i votades al Parlament de Catalunya per les quals l’Estat espanyol demana al Tribunal Constitucional que actuï contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, per no haver-ho evitat.

A aquests “defensors de les lleis” els voldria recordar l’article 57 de l’Estatut, que diu que els membres del Parlament son inviolables pels vots i les opinions que emetin en l’exercici de llur càrrec.

No cal dir res més.

Demòcrates o delinqüents?

Tots aquells que som capaços de remuntar la nostra memòria fins a mitjans de la dècada dels vuitanta recordem molt be la polèmica provocada per l’ex alcalde de Jerez de la Frontera, Pedro Pacheco, quan va dir allò de “la justícia es un cachondeo”, una polèmica expressió que, avui, es vesteix d’innocència davant del caire que l’acció judicial ha pres aquestes ultimes setmanes induïda pels poders ocults de l’Estat amb la inestimable col·laboració dels sinistres líders del sindicat Manos Limpias.

Sempre exposada a ser criticada mer molts i entesa per pocs, la justícia és un dels elements que garanteix que una democràcia es pugui desenvolupar plenament gràcies a allò que hem anomenat “separació de poders”. Mala peça al teler tenim quan la justícia es converteix en arma llancívola contra aquells amb qui no compartim ideologia o models de societat.

Podem afirmar sense pels a la llengua que la separació de poders va saltar pels aires en el mateix moment en que l’ex Fiscal General de l’Estat, el dimitit Eduardo Torres-Dulce, va obligar a nou fiscals de l’Estat a Catalunya a querellar-se, si o si, contra el govern català per haver permès el desenvolupament del procés participatiu del 9N. Sigui dit de passada que, Eduardo Torres-Dulce ha tornat a fer d’advocat passant per damunt de la llei que tant defensen, i que preveu dos anys d’incompatibilitat després d’abandonar el càrrec, amb el vist i plau –com no podia ser d’una altra manera- del govern de l’Estat, aquell que dia si, dia també, ens recorda que tots som iguals davant de la llei.

Portar el president de Catalunya davant d’un tribunal imputat per les “greus sospites de que pugui ser un demòcrata” que posa urnes per conèixer la opinió del poble, amb la més que provable intenció d’inhabilitar-lo, fa que assumim com a deure ignorar qualsevol decisió en aquest sentit.

Les imatges que es van produir dijous passat a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), on es van concentrar 6.000 persones (segons la Guardia Urbana!!!) i més de 400 alcaldes vinguts de tot Catalunya, deixen clar que el procés que viu aquest “país petit” va molt més enllà de l’obsessió personal del president Mas, com alguns ens volen fer creure des de l’Estat espanyol.

Tal com el mateix President va recordar just després de declarar al TSJC “no es podrà acabar amb un procés de país com aquest per la via penal contra un president de la Generalitat”. I jo m’atreveixo a afegir “ni el poble de Catalunya ho permetrà”.

El 9N van votar 2.250.000 persones, i les últimes eleccions catalanes van obtenir una participació del 77%. Aquestes dades son una prova més que irrefutable de les ganes que els catalans tenen de votar el seu futur com a país, tant els del si, com els del no.

Al govern del PP encara se li fa difícil de digerir la capacitat del poble de Catalunya per emprendre una revolta pacífica com la que estem vivint. Hem arribat més lluny del que es podien haver arribat a imaginar mai.

Ara ens cal seguir endavant, constituint el nou Parlament i escollint el nou govern. No feu cas d’aquells que critiquen les negociacions per escollir president. A Andalusia, Susana Diaz va necessitar quatre votacions per poder ser investida i ningú es va plantejar si això representava un problema pel futur d’aquella comunitat.

Ens cal seguir resistint, mantenir el pols, com ho hem fet fins avui; units. I això val per a tots, especialment pels qui a les eleccions passades es van presentar davant del seu electorat amb la idea de facilitar un procés de transició cap a un nou model de país. Bloquejar aquest procés amb arguments personalistes, seria un error que no ens perdonarien les generacions futures.

Jo també soc culpable

Quasi ja havíem oblidat aquell registre a la recerca de no se sap ben be que amb que va començar la campanya electoral quan ens han recordat que, per algun calaix del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), corria una querella contra el president Mas, la ex vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau, acusant-los de posar unes urnes. I tot plegat passa trenta sis hores després de conèixer els resultats d’unes eleccions de caràcter plebiscitari que van atorgar una clara victòria al “Sí”. I em permetreu que ho reiteri; una clara victòria al “Sí”. Perquè al Parlament hi haurà una majoria d’escons partidaris de la independència, i perquè el “Sí” ha obtingut més vots; 1.957.348 (JxS + CUP) davant de 1.605.563 (C’s + PSC + PP). Perquè no hem d’oblidar –per molt que ho intentin- que la resta de formacions en cap moment s’han definit per una opció concreta. És fer-se trampa al solitari pretendre comptar vots quan ens han repetit fins a atipar-se que això eren unes eleccions autonòmiques més i que només es comptarien escons. Si volen comptar vots, o els comptem be, o anem a un referèndum, que és on de veritat podríem comptar vots sense necessitat d’interpretar res.

Però permeteu-me que em centri en el que considero que ha estat un dels capítols més foscos de la nostra –no tant jove- democràcia. L’enèsima utilització que el Partit Popular ha fet d’un sistema judicial al qual cada vegada se li fa més difícil mantenir la necessària separació de poders.

No voldria que penséssiu que qüestiono la feina d’aquells que han escollit el noble ofici d’administrar la justícia. Només cal recordar el paper que van haver d’afrontar els nou fiscals que es van negar, en bloc, a tramitar la querella suggerida per l’aleshores Fiscal General de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, feliçment dimitit al cap d’unes setmanes.

Una vegada més l’Estat espanyol vol guanyar als tribunals allò que no pot guanyar a les urnes. Estem assistint a un judici polític en tota regla. Cridar a declarar en qualitat d’imputat al president de Catalunya per haver posat urnes, el dia que es compleixen 75 anys de l’afusellament del president Companys, tres dies després que el diari La Razón publiques un gran titular en portada anunciant que Mas seria imputat passat el 27S a l’hora que sentim com el ministre de justícia afirma sense vergonya que es va retardar aquest fet per no influir en les eleccions catalanes... Tot plegat em fa venir al cap una d’aquelles expressions que de petita, a casa, em van ensenyar que no s’han de dir.

El que estem vivint no pot ser considerat com a altra cosa que una anomalia democràtica. Imputar el president i dues de les seves conselleres per haver posat unes urnes de cartró en un procés participatiu sense efectes jurídics ni vinculants, amb l’únic objectiu que els milers i milers de persones que des de fa anys surten al carrer cada onze de setembre per reclamar un Estat per a Catalunya poguessin deixar constància del model de país que desitgen per les generacions de catalans futures...

No trobo una manera millor de plasmar negre sobre blanc la meva primera reflexió com a diputada electe del Parlament de Catalunya que confessar, amb veu alta i clara, que jo també soc culpable. Tant culpable com cadascuna de les 2.305.290 catalanes i catalans que en 9 de novembre de 2014 van dipositar una papereta en una urna. Algunes amb un si-si, altres amb un si-no i altres simplement amb un no.

Senyoria, espero la seva citació. I si hem de venir tots, ja cal que hi prengui paciència...

La única por que hauríem de tenir és a viure de genolls

Costa. Costa molt. Ens han ensenyat a ser respectuosos amb qui pensa diferent. A guardar les formes, especialment quan la democràcia t’ha donat responsabilitats de govern. Però creieu-me que costa molt mantenir les formes davant dels constants atacs matussers de qui és revolta quan veu perillar allò que un dia van deixar “atado y bien atado”.

Per molt que ens hàgim fet la idea del que ens podíem trobar en aquest camí cap a un país nou, llegir el diari, escoltar la ràdio o mirar la televisió son accions quotidianes que es converteix fàcilment en un exercici d’alt risc per a qui s’ha proposat ser part de la revolució dels somriures.

Estem tips d’esperar als divendres per veure quina mesura contra Catalunya aprova el Consell de Ministres. Tips del discurs de la por. Ja ningú dubte que qui intenta fer-nos por és precisament aquell que te por de perdre Catalunya. Que si quedarem fora d’Europa, que si no podrem pagar les pensions, que si la banca ens abandonarà...

A qui volen enganyar? De veritat pensen que ens creurem que els banquers que més s’han enriquit a Europa en els últims anys (si, els dels bancs rescatats amb els nostres impostos) es voldran quedar fora d’una Catalunya independent? Renunciaran a treballar amb les 600.000 empreses signants del “Manifest del far”? Pretenen fer-nos creure que renunciaran a treballar amb les 6.000 empreses internacionals arrelades a Catalunya? Volen que creiem que no donen cap valor als informes del centenar d’economistes catalans que -en la seva practica totalitat- han afirmat que una Catalunya independent és viable? Pretenen que creiem que perdrem l’Euro, quan tots sabem que la moneda que utilitza cada país és una elecció estricta de cada país (Panama i Equador utilitzen el Dolar i Andorra utilitza l’Euro)? Per qui ens han pres?

Que els bancs hagin entrat en campanya apostant per la unitat d’Espanya no ens ha de sorprendre. Més, si tenim en compte que els bancs son una mena d’apoderats de l’Ibex 35. Per entendre’ns; aquells que estan acostumats a decidir el destí del país des d’un despatx, el reservat d’algun restaurant car o un iot ancorat en alguna cala de ses illes. Aquells que des de fa dècades han governat sense donar la cara ni -es clar- presentar candidatura en unes eleccions. Alguns en diuen els “poders fàctics”, altres “el costat fosc”. Son aquells que han viscut de pagar favors amb portes giratòries i renegociar deutes adquirits en campanyes electorals a canvi de fer la vista grossa. Aquells que estan disposats a comprar, a qualsevol preu, el manteniment de l’”statu quo”, del seu “statu quo”. Però no comptaven amb que les societats son capaces de pensar per si mateixes i poc a poc han anat trobant la forma de mobilitzar-se sense esperar “instruccions” dels seus governants i surten al carrer amb un somriure, pacíficament, convençuts que el destí està a les seves mans i sabent-se dipositaris del dret a exigir als seus governants quin país volen. És allò que la saviesa popular ha batejat com “girar la truita”.

La por ha canviat de costat. Entren en campanya aquells que tenen molt a perdre per fer por a aquells que tenen molt a guanyar. Espantats, intenten fer-nos por, aquells que temen que marxem.

Potser si que ara veuen que això va de veritat, però ara ja és tard. Han tardat tant que ja no existeix la possibilitat de tornar enrere. Ells ja no saben com fer-ho, i nosaltres no en tenim cap intenció. L’actitud d’un Estat hostil amb Catalunya ha fet que els temps del “parlem-ne” hagin quedat obsolets i hagin donat pas als temps del “ja us ho fareu”.

Tenim davant nostre una oportunitat que no es tornarà a presentar en molts anys. No la podem deixar passar. Si el dia 27 de setembre no guanyem “per golejada”, l’Estat espanyol, el seu govern, llençarà una ofensiva sobre Catalunya de dimensions que no vull imaginar. Fins ara hem sabut el que significa recentralitzar. Si diumenge que ve no obtenim un molt bon resultat, sabrem que significa –per dir-ho en el seu idioma- una fusió per absorció o, pitjor encara, una OPA hostil. I això no és discurs de la por, això és conèixer be quin peu calcen.

Tal com va dir Raül Romeva, “la única por que hauríem de tenir és a viure de genolls”.

Amb el somriure, la revolta

Amb la il·lusió pròpia de qui espera l’arribada d’un dia especial, aquest dijous he participat, en qualitat de candidata, en el meu primer acte públic de precampanya sota les sigles de “Junts Pel Sí”, a Arenys de Mar, entre cares conegudes i algunes de noves, i amb l’emoció a flor de pell. És difícil descriure les sensacions que hom pot sentir veient persones convencent persones, mirades buscant complicitat. Quina onada d’esperança... Davant d’aquest espectacle de la democràcia, s’entén perfectament perquè alguns ho han anomenat “la revolta dels somriures”.

No és difícil entendre el desconcert dels partidaris del “No”. No només no esperaven que fóssim capaços de trobar una formula que unís en un mateix projecte societat civil i partits polítics, omplint una llista que reunís 135 noms, -un per cadascun dels escons del Parlament- sinó que, simbòlicament, s’ha deixat aquesta llista oberta perquè s’hi pugui afegir qualsevol persona que ho desitgi. Avui ja som 55.000. Mai una llista electoral havia tingut tants “suplents” com aquesta. I volem arribar als 100.000 candidats.

El dia 27 de setembre, quan s’obrin les urnes, no configurarem representacions parlamentàries; coneixerem la reacció de tot un país cansat de comprovar com la tercera via ens ha portat, sistemàticament, a la via morta. I això, il·lusiona. Però que la il·lusió no ens faci perdre el nord. Aquestes eleccions seran una comtessa entre els de “Junts pel Sí” i els de “Junts pel No”, i més enllà dels qui, democràticament, defensaran l’opció del “No”, hi haurà qui, de manera més o menys maldestre, intentarà intoxicar la realitat amb mentides i mitges veritats. Ja hi tenim experiència.

Romeva, Mas i Junqueras estaran al punt de mira d’aquells que temen la democràcia, i que aprofitaran la pluralitat de la llista de “Junts pel Sí” per fer aflorar contradiccions ideològiques, ignorant i fent ignorar que aquesta candidatura no la mou cap ideologia política, sinó les ànsies de tot un poble per tenir un país millor. Els que utilitzen l’excusa de la llei per negar-nos la llibertat, son aquells que han fet de la conquesta la seva ideologia, i això no sona gens democràtic.

Molts voldrien que l’independentisme català estes representat per una colla d’eixelebrats portats pel fanatisme que responguessin a impulsos irracionals i no per gent plural i diversa, de caràcter inclusiu, que veu la independència com un instrument i no com una finalitat. Que veu en el castellà un actiu i no un obstacle. Els aniria be que el nostre independentisme estes mogut per l’odi i la intolerància, que fos fruit del separatisme sense lògica. No els va be que aquest moviment hagi crescut de forma constant i sense incidents. No els agrada aquesta demostració de “radicalitat democràtica”. Que fàcil seria combatre l’adversari quan aquest es mostra hostil. I que difícil és fer-ho quan l’adversari somriu.

El dia 27 de setembre tindrem l’oportunitat de demostrar a un món que ens mirarà amb atenció, que la força de les urnes, a Catalunya, és imparable. El dia 27 de setembre anirem a votar i farem -com diu el candidat Lluis Llach-, amb el somriure, la revolta.

Objectiu: 27S

Des que el president Mas va anunciar la convocatòria d’eleccions catalanes el 27 de setembre han proliferat tota mena d’elucubracions, més o menys interessades, en funció del seu origen.

En el top 10 de la política ficció hi hem trobat des d’aquells que busquen guanyar les eleccions catalanes a les municipals fins als que creuen que convocar eleccions el setembre ens sotmet a una llarga i esgotadora campanya electoral amb la que el Govern vol dissimular la seva inactivitat, passant pels qui opinen que tot aquest enrenou respon a una maniobra per refredar les aspiracions sobiranistes.

Ja diuen que, “per a gustos, els colors”. Jo prefereixo aquell que diu, “el moviment es demostra caminant”. I així és com el president Mas s’ha calçat públicament les xiruques, s’ha carregat la motxilla a l’esquena, i ha anunciat quin camí recorrerà el Govern per arribar al setembre amb els deures fets i amb condicions de rebre l’encàrrec definitiu de la ciutadania que reclama un nou model de país, “preparats per si arriba una desconnexió legal amb la resta de l’Estat”.

Alguns en diran full de ruta, d’altres declaració d’intencions, però ningú pot negar que el President ha assumit, públicament i solemne, el compromís de seguir avançant en tots els fronts que li pertoquen a un govern sense deixar de gestionar el mandat recollit a les urnes l’any 2012.

Mantenir el rumb ferm en mig de la tempesta a l’hora que es prepara la tripulació per l’arribada a port és possible. És possible governar i seguir posant els fonaments de les estructures d’un nou Estat. És possible reduir les llistes d’espera a la sanitat mentre es reforça l’acció exterior. És possible nomenar comissionats per a la Transició Nacional i per a la Transparència a l’hora que s’evita que les persones més vulnerables es quedin sense serveis basics. És possible seguir construint la Hisenda pròpia i dissenyar una Seguretat Social catalana a l’hora que es treballa per reduir l’atur i millorar el sistema educatiu.

Però això només és possible amb les mànigues arremangades i amb ganes d’acabar la feina a temps. Veurem quants s’arremanguen i quants s’ho miren des de la barrera. Al cap i a la fi, a qui toca posar a cadascú al seu lloc és als ciutadans i ciutadanes de Catalunya que han estat convocats el 27 de setembre, a les urnes.

Si no pots amb el teu adversari, inhabilita’l

En el particular diccionari que ens permet anar confeccionant el procés sobiranista hi hem pogut afegir, aquesta setmana, el terme “guerra de togues”.

Allò que alguns van titllar despectivament de “botifarrendum”, de manifestació social sense més importància, es va convertir, de la nit al dia, en la màxima prioritat del Tribunal Constitucional, prèvia impugnació del govern del Partit Popular que va trobar en aquesta qüestió la cortina de fum ideal per tapar l’operació “Púnica” contra alts càrrecs populars de Madrid i rodalies.

Tot i “atemptar” contra la presumpta llei que impedeix celebrar processos participatius mitjançant urnes, cap cos policial va rebre la instrucció d’impedir que obrissin els col·legis (la foto hauria estat demolidora) però tampoc s’ha impedit l’activitat en els centres habilitats per seguir votant després del 9N.

Si és il·legal, per què permeten que se segueixi votant? Podríem parlar d’un cas de prevaricació per part de les autoritats espanyoles?

És evident que el que interessa és seguir fent bullir l’olla per tenir contingudament contenta la família FAES, que acusa Rajoy de ser massa tou amb la “cosa catalana”.

En una mena de lamentable joc dels despropòsits i fent saltar pels aires qualsevol indici de l’enyorada separació de poders en que es basa la democràcia, el Fiscal General de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, nebot del president del Tribunal de Orden Publico del regim franquista, implacable defensor de la presumpta innocència de la Infanta Cristina en el cas Noos i dificultador professional del procés pel cas “Gurtel”, executa –imagino que sense massa resistència- l’ordre “no donada” per Moncloa de presentar una querella contra el President Mas, la vice presidenta Ortega i la Consellera Rigau. Això si, que ho facin els fiscals catalans.

Però com en qualsevol espectacle en la línia del que ens tenen acostumats, no podia faltar la nota de color que cada vegada hi aporta la autoproclamada portaveu a Catalunya del govern central, la incombustible Alicia Sánchez Camacho que, sense pels a la llengua, i sabent-se gravada per una càmera a l’estació de Sants de Barcelona, afirmava que estava assessorant... a la fiscalia? Els seus companys han sortit al rescat aclarint que a qui assessora és al partit a Madrid. Bon intent. Però si contraposem aquestes afirmacions a la ja popular gravació de la Camarga on Camacho explicava cofoia les bones relacions que tenia amb fiscalia...

Pocs han definit tant be i amb tant poques paraules l’estratègia del Partit Popular com el sempre respectat Josep Ramoneda; “si no pots amb el teu adversari, inhabilita’l”.