No és sentencia; és venjança

Assistim al desenllaç de la crònica d’una venjança anunciada. Ens han condemnat per votar; han condemnat la democràcia.

No descobreixo res si dic que -ja des d’abans d’iniciar-se el judici al Tribunal Suprem- tots sabíem que la sentencia seria condemnatòria. No podíem esperar una altra cosa d’un “Deep State” animat per piròmans espanyolissims que porten mesos com qui molesta al gos buscant una mossegada que poder lluir a la primera plana l’incansable caverna mediàtica. Només aquells que tenim clares les nostres conviccions democràtiques, som capaços de veure que això no és una sentencia; és una venjança i un escarment.

Toca sortir al carrer. Toca reivindicar i toca reclamar justícia real. Ho farem com ho hem fet sempre. Pacificament i tossudament alçats.

En dies com avui és convenient recordar Richard Nixon quan deia que “els adversaris et poden odiar, però els que t’odien no guanyen fins que tu també els odies i llavors, tu t’autodestrueixes”.

L’autodestrucció d’un moviment pacífic admirat arreu del món, és el que desitgen els creadors de falsos relats de violència a la recerca incansable d’una formula que permeti ajuntar en una mateixa frase “independentisme”, “terrorisme” i “català”.

Ens volen vençuts, desarmats i sotmesos, però no hi ha prou presons per tanta dignitat. La dignitat amb la que hem d’assumir aquest temps que ens ha tocat viure i enfilar amb orgull aquest camí que hem de fer junts.

Tal com deia Miquel Martí i Pol:

I, sobretot, no oblidis que el teu temps
és aquest temps que t’ha tocat de viure:
no un altre, i no en desertis,
orgullós o covard, quan et sentis cridat
a prendre part, com tothom, en la lluita,
car el teu lloc només tu pots omplir-lo.

Creix, això sí, en la llengua la tribu,
mot a mot, fidelíssim,
i en l’esperit de revolta que alerta
la teva gent contra la defallença,
perquè en tu s’acompleixi, poc a poc, el futur
i mai no et trobis desvalgut i sol.