Conèixer el país per governar

La tasca d'oposició de CiU al Senat dóna els seus fruits. Des del Govern espanyol mai no han entès el nostre país i mai no han volgut comprendre la força que ha tingut, té i tindrà l'associacionisme a Catalunya en tots els seus vessants.

Per això, és una fita important per a les petites entitats sense afany de lucre el compromís que vam arrencar-li al ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, per eximir-les del pagament de l'Impost de Societats.

Fins el 2014 n'havien estat exemptes del seu pagament aquelles entitats que no superessin uns ingressos de 100.000 euros anuals. Però amb la reforma fiscal impulsada per Montoro, en nom del Govern espanyol, totes havien de pagar l'Impost de Societats.

Així, es collava les entitats i en molts casos es posava en perill la seva sostenibilitat i el seu futur, en un atac a la gran tasca de cohesió social que fan al nostre territori. S'han vist afectades associacions de veïns, associacions culturals, AMPA, clubs esportius, confraries, esplais i associacions de gent gran, entre moltes d'altres.

La decisió del Govern espanyol ha generat inquietud i un malestar innecessari a tot el teixit associatiu del país. Darrere d'aquestes entitats hi ha milers de persones que se'n beneficien dia a dia.

Catalunya és un país ric en associacionisme, que ha servit, en molts casos, també per vertebrar una idea molt concreta de nació. Per això aquesta norma suposava un cop molt dur, sobretot per qüestions socials. Amb aquest compromís, fet públic per Montoro a l'hemicicle a la petició del senador de CiU Ferran Bel ara fa una setmana, es tornarà a una situació similar a l'anterior.

Si bé l'exempció s'aplicarà quan els ingressos totals no superin els 50.000 euros anuals –abans n'eren 100.000- i quan les seves rendes no exemptes quedin sempre subjectes a retenció i no superin els 1.000 euros, es tracta d'un pas important. Amb aquest compromís que hem aconseguit, de ben segur, que donarem molta tranquil·litat a moltes persones i moltes associacions, perquè coneixem el país i entenem els ciutadans.

Publicat a Tribuna.cat

Ara no són temps de confrontació, són temps de col•laboració

Ho he dit en més d’una ocasió i em refermo. Políticament, des de fa uns anys, vivim uns moments apassionants. Si fa uns anys, algú ens hagués dit el que estàvem a punt de viure, a molts de nosaltres ens hauria costat creure-ho.

El destí ha volgut que societat civil i classe política s’uneixin en una mena d’amalgama beneïda de la que no hauríem d’haver sortit mai. Hem tornat al camí de la lluita, pacifica i decidida, en el que Catalunya camina amb pas ferm i amb la mirada posada en el somni del president Macià; “una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa”.

Els catalans han pres la paraula i han sortit al carrer per exigir als seus polítics que els garanteixin el seu dret fonamental a decidir el país volen. Un fet insòlit a la nostra història recent que ha descol·locat a més d’un. Partits que després de veure’s expulsats del govern encara no han començat les obres per refer-se, formacions nascudes com a antisistema que es fan grans dins del sistema, enquestes que donen representació parlamentària a partits que ni tant sols existeixen...

I en aquest context de legitima exigència dels ciutadans vers la seva classe política, aquells que hem escollit el noble ofici de la governança estem obligats a donar respostes. Obligats -diguin el que diguin les enquestes- a estar a l’alçada d’un país que ha dit prou a un continuisme castrador. Els temps en que ens presentàvem a unes eleccions darrera d’unes sigles incompatibles amb les de l’adversari han quedat enrere. Catalunya ens demana unitat, i és responsable obligació de tots, els d’esquerres i els de dretes, els de centre i els “outsiders”, donar resposta a aquells que en un dia d’eleccions varen dipositar a l’urna una papereta valida per quatre anys. Una exigència valida tant per aquells que ens governen des de la no tant llunyana Brussel·les, com pels qui governem des dels ajuntaments, a peu de carrer.

En aquest sentit, em sento orgullosa dels deures fets per Convergència i Unió i el Partit dels Socialistes de Catalunya de Calella.

Dies enrere vàrem renovar l’”Acord Estratègic de Ciutat”, un document que ens compromet a treballar plegats pel be dels ciutadans de Calella i que permetrà al govern municipal tirar endavant els tant necessaris pressupostos del 2015. Sense compromisos incondicionals d’estabilitat pel govern, sense acords que ens portin a un govern de coalició, sense xecs en blanc. Només pensant en el que és millor per la ciutat.

D’aquí a uns mesos, tots els partits ens posarem en “mode campanya”. El 24 de maig del 2015 ja està marcat en vermell llampant a l’agenda dels estrategues. Tots defensarem els nostres posicionaments i competirem esportivament amb els nostres adversaris. Tots desplegarem el nostre “armament” de campanya per competir els uns contra els altres. Tots criticaran allò que no els ha agradat dels darrers quatre anys de govern de CiU. És legítim. També ho farà el PSC, com ha de ser. També des de CiU farem mans i mànigues per demostrar als ciutadans com de millor és el nostre projecte davant del del PSC. Com ha de ser.

Però, com diria el mai prou admirat Miquel Martí i Pol, “amb discreció i respecte pels altres, que s'esforcen a representar dignament el seu paper. Però amb tenacitat. "Que em senti viure!" com deia en un poema. Que em senti jo. Que nedi, contra corrent, és clar, com sempre. I potser com tothom”.

Diari de campanya – Si ens llevem ben d'hora...res no és impossible

En el anterior diari, comentava que l'aeroport del Prat tindrà una gestió autònoma i amb una majoria catalana en el consell rector. És un èxit indubtable del conjunt de la societat catalana que ha sabut mantenir-se ferma entorn d'un projecte comú. Aquesta és la nostra fortalesa i així ens llaurem el futur. No ha estat fàcil, com no ho és res important de debò, però sabíem el que volíem i estavem d'acord en el camí a seguir. L'aeroport del Prat no tindrà cap altra servitud que els interessos de Catalunya.

Lamentablement aquesta mateixa unitat en la societat catalana és difícil trobar-la en el conjunt dels partits polítics i és per això que molts projectes no aconsegueixen reeixir. Hi ha els que supediten els interessos dels catalans a les estratègies del partits estatals; amb tanta mala fortuna que el de casa sempre són els darrers de la cua. Despleguen un seguit d'excuses que coneixem a bastament per dilatar en el temps la consecució del nostres objectius. D'altres es conformen amb els grans titulars i les atzagaiades, que trempen la seva militància i poca cosa més.

La nostra experiència confirma que res no és impossible en política si els projectes s'aborden de manera serena, responsable i amb un profund sentit de país.