Operació diàleg o Operació Catalunya?

Les festes de Nadal van marxar tan de pressa com van arribar. Al compàs de les dotze campanades que separen un any de l’altre, mentre evitàvem ennuegar-nos amb el raïm que ens ha de portar sort, molts repassàvem, mentalment aquells bon propòsits pel nou any, incloent aquells que sabem que no complirem. Que no anem al gimnàs més que per pagar la matricula i estrenar les malles noves, no te més conseqüències que la humana enrabiada amb la bascula la pròxima vegada que ens pesem. Altra cosa son els compromisos que, suposadament, assumeixen aquells que ens governen des de Moncloa.

La totpoderosa Soraya Saenz de Santamaria, a qui els reis han portat un despatx a Barcelona perquè pugui venir més sovint a visitar la colònia, activa l’”Operació Diàleg” oblidant desactivar l’”Operació Catalunya” de la que presumien els intocables Daniel de Alfonso i Jorge Fernàndez Diaz.

Pocs dies després d’enviar el ministre a recordar a la Generalitat que es tregui del cap el possible traspàs de les infraestructures ferroviàries de l’Estat a Catalunya, ella mateixa, en persona, venia a Barcelona per reunir-se amb el vicepresident Oriol Junqueras durant dues hores que podien donar molt de si, però tot plegat es va resumir a un “no us autoritzarem el referèndum” i, “si voleu parlar de més coses, feu venir el president Puigdemont a la Conferència de presidents autonòmics en representació de la comunitat autònoma que sou i sereu”.

I mentre la maquinaria de comunicació del Partit Popular continua llençant per terra, mar i aire el missatge de l’”Operació diàleg”, quan amb prou feines la Soraya havia arribat a Madrid, coneixíem que la fiscalia demanava nou anys d’inhabilitació per a en Francesc Homs per haver participat en l’organització d’aquell referèndum que ells mateixos van considerar “de costellada” i que es proposava una nova querella per la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, aquesta vegada per permetre que es tramités i es votés el nou full de ruta aprovat el 6 d’octubre passat durant el Debat de Política General, i en que es preveu fer un referèndum aquest any. I com que per poc no s’hi posen, hi inclouen Lluís Corominas, Anna Simó, Ramona Barrufet i Joan Josep Nuet, els tres primers de Junts pel Sí i l’últim de Catalunya Si que es Pot, tots ells membres de la Mesa.

Ni em sorprèn ni em desanima. Ja sabem quin pa hi donen. Però sap greu que, davant d’aquest panorama, encara hi ha qui es preocupa més de saber quin serà el candidat del Partit Demòcrata a les pròximes eleccions quan, el que importa de veritat, és si aquestes eleccions seran autonòmiques o seran les primeres del nou Estat català.

El procés processat

Aquesta setmana les càmeres que mostren el que passa al Congrés dels Diputats han tornat a enfocar al sostre, igual que va passar el 23F. Aquesta vegada no es tractava d’un cop d’estat, sinó d’un cop a la democràcia. El PPSOE i Ciutadans es van cenyir al reglament de la cambra que preveu preservar la intimitat de la persona objecte del suplicatori. De res va servir que el propi interessat, en Francesc Homs, expresses la seva voluntat de fer públic el debat. ”. I mentrestant, el president Mas i les conselleres Rigau i Ortega, segueixen esperant el seu torn per anar a “dialogar” al tribunal de torn.

Una escena impròpia d’una democràcia madura, la cirereta d’una setmana en que els “amants del diàleg” han anat llençats. El Suprem ha confirmat la suspensió de feina i sou del jutge Santi Vidal, Carme Forcadell ha estat citada a declarar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i s’ha executat el suplicatori a Francesc Homs que permetrà que pugui ser jutjat per desobediència i prevaricació pel 9N.

Processar el procés; aquesta és l’actitud dels qui ens prometen diàleg –no se si aprofitant una visita a la presó- i ens intenten comprar amb propostes com la d’obrir un despatx per Soraya Saenz de Santamaria a Barcelona o celebrar un consell de ministres a la capital catalana, al més pur estil “Bienvenido Mr. Marshall”.

El PP, el partit que te més investigats a les seves files es permet el “luxe” de portar als tribunals polítics que exerceixen la democràcia. El partit referent de la transició veu com des de Sevilla activen el comandament a distancia que fa esclatar un PSOE en hores baixes per evitar que el seu líder exercici la tasca per la que va ser escollit; impedir un nou govern del Partit Popular.

Catalunya ja ha passat pantalla i, al Partit Demòcrata (PDECAT), a diferencia de molts altres, en som molt conscients. Venim d’aquella Convergència que, a les acaballes de la dictadura, es va proposar assolir el reconeixement nacional que ens havia estat negat. 42 anys després, el PDECAT pren el relleu d’aquella formació per adaptar-se als nous temps, apostant per la bona política més que per la nova política, posant-nos al costat dels qui, com nosaltres, pensen que l’autonomisme ja no ens pot oferir res, i que cal defensar, pacíficament, però amb contundència, la voluntat popular expressada a les urnes el 27S.

No ens agrada la política del “i tu més”. No juguem a la “platocracia”. La gent del PDECAT volem treballar per recuperar el somni del president Macià; “una Catalunya lliure, socialment justa, econòmicament prospera i espiritualment gloriosa”.

Hi ha qui pot pensar –no sense falta de raó- que potser no és el millor moment per la política, però ningú pot qüestionar que mai és mal moment per construir un país millor.

Sense novetat a Madrid

Definitivament, Espanya s’ha convertit en el pis d’aquells veïns que molts hem patit en alguna ocasió, coneguts al barri per les esbroncades, els cops de porta, trencadisses i els crits des del balcó.

Mentre alguns digereixen la fi del bipartidisme i cada cop son més els que demanen una reforma urgent de la llei electoral, en aquell Madrid on empresonen titellaires i un ministre treu la pols d’ETA per lligar terrorisme i determinada política, “un home sol” intenta la pirueta amb triple salt mortal que suposa formar govern en un Congrés que cada dia ens recorda més a la Itàlia post Berlusconi.

El procés que va facilitar la formació de govern a Catalunya li deu semblar un oasi a l’equilibrista Pedro Sánchez que, entre la pluja de ganivets llençats per la “vella guàrdia”, d’una banda, i de la presumpta seu central del PSOE a Sevilla, capitanejada per la incombustible Susana Díaz, de l’altra, somia amb l’estabilitat parlamentaria mentre camina amb pas ferm per la corda fluixa.

Al camp contrari, Rajoy practica el seu hobby preferit -esperar que passi la tempesta- mentre darrera la cortina del bany el sorprèn la silueta d’Esperanza Aguirre, anunciant que marxa –però poc- tot demanant regeneració a la política a l’hora que proposa Felipe Gonzalez per la presidència, hores després de l’enèsima entrada de la Guardia Civil a la seu de Genova.

Al Partit Popular s’han quedat sols. Molt sols. S’ho han ben buscat. I qui s’ho pot estar buscant, ara, és un PSOE que ens recorda que la seva prioritat és “lo que nos une, mas que lo que nos separa”, i el que els uneix al PP no és altra cosa que una idea centralitzadora de l’Estat, jugant al joc de les “línies vermelles”, eufemisme amb el que volen dir que aquí no marxa ningú. Els pot més la nostàlgia per l’Espanya de Paco Martínez Soria, que el desig de formar un govern estable dins l’Europa del segle XXI.

L’èxit de la odissea del PSOE no es pot confiar als cants de sirena d’una reforma “mínimament” federal que ningú sap ben be en que consisteix. Sánchez hauria de prendre exemple dels catalans que, conscients del repte que tenim al davant, hem entès que aquí no hi sobra ningú. Encarar la dura travessa de buscar consensos descartant, d’entrada, qualsevol que no pensi com ell, i patint d’urticària cada vegada que sent parlar d’un referèndum, no és la millor forma de construir ponts cap al diàleg ni uns fonaments sòlids per a una investidura difícil. L’alternativa, ja fa quatre anys la coneixem.

Tots plegats haurien d’assumir que treballar pel be de tots requereix dialogar amb tothom, i això és incompatible amb posicionaments electoralistes de l’estil “als independentistes, ni aigua”, i s’acosta més al concepte de diàleg del PP, caracteritzat pel “se van a enterar”.

Quan et toquen uns veïns així només hi ha dues sortides; esperar que marxin sols (cosa poc provable) o marxar nosaltres.

Publicat a e-notícies

Ho tornarem a fer #possible

Abaixaré els impostos, diu aquell que ha augmentat, fins i tot, l’IVA dels “chuches”. Proposem un nou model d’Estat, diu aquell que substitueix a qui volia “apoyar” l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya. S’ha de fer un referèndum a Catalunya, diu aquell que sap que no governarà. Aneu a votar “con ilusion”, diu aquell que vol esclafar la il·lusió del 9N.

En campanya, no tot s’hi val. No s’hi val prometre fer el contrari del que s’ha estat fent. No s’hi val prometre allò que se sap que no es podrà fer. I no s’hi val que ens prenguin per ximples.

No és estrany que la lluita contra la desafecció trobi obstacles a cada cantonada, davant de determinades actituds recurrents d’alguns representants de la política, nova o vella. No és difícil entendre el cansament que alguns mostren davant d’un seguit de processos electorats que enllacen els uns amb els altres; europees, municipals, catalanes, generals... I no falta qui aprofita per recordar que a Catalunya s’han convocat tres eleccions en cinc anys. No us amoïneu, el que els preocupa no és la freqüència de les eleccions. El que els preocupa és que anem votar. I més encara, els preocupa el “que” votem. A l’Espanya en blanc i negre de debats de cartró pedra li costa assimilar que els catalans siguem capaços de decidir el nostre futur amb “Democràcia i llibertat”.

Joan Fuster deia que, “la política, o la fas, o te la fan”. I a Madrid saben que, a Catalunya, estem tips que ens la facin i, ara, ens la fem. Ja fa massa temps que volen que ens conformem amb les engrunes. Volem el pa sencer, perquè és el nostre pa.

Com en el tram final d’una cursa, on els segons es fan eterns fins a veure la bandera de quadres, no ens podem permetre cap error. Afluixar quan encara no hem travessat li línia d’arribada pot fer que veiem el nostre perseguidor avançar-nos en l’últim segon. Pensar que ja hem desconnectat de l’Estat, que tot esta fet, “dat i beneit”, no farà altra cosa que posar les coses fàcils a aquells que ens neguen el dret a “ser”. Pensar que aquestes eleccions no van amb nosaltres podria ser demolidor per a tots els qui hem cregut en una Catalunya millor. Volem deixar de ser súbdits per ser ciutadans de ple dret per, com diria l’amic Llach, volem “caminar per poder ser, i poder ser per caminar”.

No podem perdre ni un sol vot. La nostra veu s’ha escoltat a Catalunya. Ara cal que s’escolti a Madrid amb la mateixa contundència que es va escoltar en aquella consulta “prohibida” del 9N. I en les eleccions catalanes del 27S on no ens creien capaços de construir una candidatura transversal. I que s’escolti des d’una nova candidatura capaç d’aglutinar sensibilitats diferents com les de Convergència Democràtica de Catalunya, Demòcrates de Catalunya i Reagrupament; “Democràcia i llibertat”.

De tu depèn fer-ho #possible.