21.124.381,20€ per millorar el dia a dia d e les persones

Ja tenim pressupost. Calella afronta el 2017 amb un pressupost consolidat de 21.124.381,20€. Sempre s’ha dit que l’aprovació del pressupost és el tràmit més important que qualsevol govern ha d’afrontar. És la garantia de poder seguir executant l’obra de govern amb la que ens comprometem en el moment d’assumir les funcions.

Seria un error limitar-nos a interpretar aquest pressupost des de la fredor de les xifres. Un pressupost públic no son simples xifres; son diners que els ciutadans aporten a les arques públiques per garantir el benestar i el progrés de les persones. En som conscients. No és casual que hàgim augmentat la partida destinada a Polítiques Socials en 72.000€ per millorar l’atenció a les persones, amb especial incidència en les atencions assistencials, els Serveis d’Atenció a Domicili, els Serveis Comunitaris i el PADAH (Programa Atenció Domiciliaria Alta Hospitalària), creat recentment. Les actuacions de Protecció i Promoció Social reben un import proper al 1.200.000€. Més d’un milió d’euros destinats, directament, a millorar la vida de les persones que més ho necessiten.

Tampoc hem passat per alt la importància de mantenir la ciutat en bones condicions. L’espai públic on convivim tots els ciutadans rebrà 200.000€, 150.000€ més que l’any passat, que serviran per arranjar carrers com Cervantes, Costa i Fornaguera, Sant Antoni, Bruguera o Plaça Pompeu Fabra, entre d’altres. Fins al 2019, invertirem 600.000€ en seguir fent manteniment de carrers per fer efectiu un autèntic canvi positiu en l’estètica de la nostra ciutat.

Tampoc ens hem oblidat dels espais verds que representen el pulmó de Calella. Destinarem 40.000€ del Parc Dalmau i altres zones enjardinades de la població.

Hem incrementat en 128.000€ la partida destinada al manteniment d’equipaments públics, en 70.000€ el pressupost destinat a garantir la seguretat als nostres carrers i en 45.000€ l’aportació a la promoció de l’economia productiva, incloent des del Mercat Municipal fina a l’Associació de Comerciants de Calella, passant per les accions públiques de dinamització comercial.

Turisme, cultura, comunicació i participació ciutadana rebran 55.000€ més que l’any passat i a recollida de residus i la neteja viària es beneficiaran d’un increment del seu pressupost en 33.000€.

No son xifres fredes, no és un simple pressupost. És el detall de com volem fer del servei a les persones l’eix de la nostra acció de govern assegurant, a l’hora, un espai públic propi d’una ciutat amb voluntat de capitalitat.

Alegria, que és festa major

Setembre sempre te alguna cosa especial; canviem l’estiu per la tardor, les platges es buiden, la canalla torna a escola i cada tarda esperem aquell ruixat que ens refresca i anuncia l’arribada de la tardor. És com fer un canvi d’armari del nostre dia a dia. I si, a més, som calellencs, setembre encara és més especial, per la Festa Major de la Minerva -la “festa gran”- i per la Fira, que ja fa dies que es deixa intuir amb els treballs que es fan al Passeig de Manuel Puigvert.

I després vindrà l’Ironman, i després l’Oktoberfest, i tornaran els dies de recolliment a casa amb els nostres. Vindrà de gust llegir, escriure o, simplement, fer-la petar.

Però ara toca festa, Festa Major. Toca fer una escapada a “barraques” i gaudir dels concerts ni que sigui una estona, amb l’excusa d’anar a recollir la canalla. De retrobar-nos amb amics, coneguts i saludats amb qui ens posarem al dia entre rialles i bromes. Toca quedar per fer el vermut a la fira tot explicant-nos si hem vist aquest o aquell estand.

Aquest any la Fira ens ofereix la segona entrega del monogràfic iniciat l’any passat, “El nostre món és el món”, amb el que ens endinsem en la nostra pròpia història com a destinació turística, a l’hora que aprofundim en l’evolució de la indústria del Turisme al llarg de l’últim segle.

Un any més, la Fira de Calella i l’Alt Maresme, com a complement indissoluble de la nostra Festa Major, es converteix en un espai on conèixer i relacionar-nos amb cultures que ens son més properes del que ens pensem. Anvers, Dublín i Praga viatjaran fins al propi recinte firal de Calella per fer-nos partícips de la seva cultura, de la seva gastronomia i de la seva manera d’entendre el món.

Tot plegat forma part d’una aposta decidida per revitalitzar una Fira que començava a notar el pes dels anys, tot preservant el potencial dels seus actius tradicionals entre els que trobem la presencia de diversos artesans que, aquest any, gràcies a l’acord amb la Federació d’Associacions d’Artesans i Oficis de Catalunya, augmentaran sensiblement la seva presencia al recinte firal fins a arribar a la trentena,  la qual cosa permetrà variar substancialment la tipologia de les exposicions.

Aquests dies trobarem mil excuses per no quedar-nos a casa. Gaudim de la sort que tenim de viure a Calella i compartim moments de felicitat a prop del mar. No ens falten els motius.

Que tingueu una bona Festa Major de la Minerva i una bona Fira de Calella i l’Alt Maresme.

Descarregueu-vos aquí el programa de Festa Major

Descarregueu-vos aquí el programa de la FIra

#apunt

Recentment hem pogut assistir a la “camama” en que alguns han convertit una de les màximes expressions de la democràcia com és l’acte d’investidura d’un president de govern. Hem vist un espectacle lamentable en que quatre genets de l’apocalipsi es passaven l’un a l’altre la pilota d’unes eleccions per Nadal tot amagant el cap sota l’ala quan algú els insinuava que amb urnes a Catalunya, Espanya ja faria temps que tindria govern.

Al mateix temps que els diputats abandonaven l’edifici del Congres un cop finalitzat el segon acte d’una investidura en “no major”, coneixíem el “premi” que el govern en funcions tenia intenció de concedir a l’exministre del Castor, -aquell que va dimitir després de mentir sobre els “papers de Panamà”- un bon despatx al Banc Mundial. Només ens falta veure el ministre Fernandez Diaz, el rei de la guerra bruta contra qui no pensi com ell, premiat amb l’ambaixada al Vaticà.

Mentre, el govern en funcions continua aprofitant la seva travessa per terra de ningú per fer de les seves a tort i a dret, i el ministeri de les escoltes telefòniques, amic de la fiscalia que afina conxorxes i les pressions als bancs andorrans per veure “que hi ha que pugui empastifar el procés català”, diu que no es pot registrar el Partit Demòcrata Català perquè les paraules “Demòcrata” i “Català” podria portar a confusions amb els 77 partits que tenen la paraula “Demòcrata” o els 40 que inclouen la paraula “Català” al seu nom. Ah! I perquè als seus estatuts diu que és un partit independentista, es clar...

Ja no és que vulguem marxar, és que no ens podem quedar. Fets com aquests demostren que ens sobren els motius per voler desconnectar d’un Estat amb el que ja és del tot impossible sentir-s’hi identificat. Son els que ens donen l’empenta per sortir al carrer, un cop més, aquesta Diada.

No us deixeu entabanar pels qui afirmen que els catalans s’estan cansant de sortir al carrer cada 11 de setembre. Comencem a notar la fatiga; segur. Aquest procés s’està fent llarg; sense dubte. Hi ha moments en que dubtem; es clar que si. Però som un poble combatiu, i la lluita no entén de cansament. Aquest 11 de setembre tornarem a sortir al carrer perquè és més forta la il·lusió que la por, és més poderosa la nostra convicció que els dubtes, i és més decisiu el nostre país en moviment que un Estat caduc que ja no ens representa.

Aquesta Diada és diferent a totes les altres. Tenim una majoria independentista al Parlament i un Govern de la Generalitat amb un mandat clar i un full de ruta ben definit; portar Catalunya a les portes de la independència.

Fem que es torni a sentir la nostra veu, des de Barcelona, Berga, Lleida, Salt o Tarragona. Tal com va dir el president Puigdemont en el seu discurs d’investidura: “No són èpoques per covards, per temorosos ni per fluixos de cames”.

El futur comença en "superdissabte"

Deia el noi del Poble Sec; “Fa vint anys que tinc vint anys. Vint anys i encara tinc força, i no tinc l'ànima morta, i em sento bullir la sang”. Tot un himne a les ganes de viure de qui se sap amb molta feina per fer.

Feina n’hi ha, tanta o més de la que hi havia quan un llunyà 17 de novembre de 1974 les muntanyes de Montserrat veien néixer Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Des d’aleshores hem vist arribar la democràcia i la fi de la “Guerra Freda”, hem entrat a l’OTAN i a la Unió Europea, hem canviat de moneda, les fronteres s’han desdibuixat, hem vist néixer Internet i hem vist com la Constitució envellia. Si en 41 anys, aquest món on vivim ha canviat tant, quina mena força immobilista, conformista i carrinclona hauria d’impedir que nosaltres també evolucionéssim?

Arriba allò que n’hem dit el “superdissabte”, tot recordant el “superdimarts” en que les complexes eleccions primàries als EEUU impliquen un major nombre d’Estats. El “superdissabte” implicarà tot el territori, comarca a comarca, municipi a municipi, barri a barri, en una jornada que ha de ser decisiva pel futur de CDC. El desenllaç d’un procés necessari que molts n’han dit refundació, alguns regeneració i altres procés de constitució d’un nou partit polític. Tot plegat és molt més senzill. No caiguem en el simplista món de la demagògia eufemística. Enterrem la idea de que un partit polític és una mena de club on es reuneixen persones amb una determinada ideologia.

Un partit és un òrgan amb vida pròpia; respira, emmalalteix, gaudeix i pateix i, si, també es fa gran i envelleix. I precisa de noves fornades de persones joves i no tant joves, experimentades o emprenedores, que hi injectin energies renovades i aportin una visió actualitzada del món de sempre des de la pròpia base de la societat. Persones que superin els discursos populistes de nova i vella política i apostin decididament per la bona política.

Allò que era vàlid fa 41 anys, ja no ho és avui, com allò que es vàlid avui, tampoc no ho serà d’aquí a 41 anys. Necessitem noves eines per afrontar un futur apassionant; un país nou que tenim a tocar. Ens hem de posar al dia per representar l'espai central de la gent que sap que la convivència és un tresor que no es pot perdre ni debilitar. La gent que sap que si aquest país ha perviscut, és perquè hi ha hagut persones que han tirat endavant amb valentia.

No hem de renunciar al que hem estat fins avui. CDC forma part de l’ADN d’aquest país. És un partit de govern que ha estat clau en la història recent de Catalunya. Amb encerts i amb errors, com és de rebut per tothom que fa alguna cosa. Només aquells que no fan res, estan lliures de cometre errors.

Aquest “superdissabte” no ens hem de limitar a buscar un nou logotip ni un nom que “enganxi”. Aquest “superdissabte” hem de començar a construir un nou partit sobre els fonaments sòlids del que hem estat fins avui. Sabent mirar endavant sense oblidar d’on venim; buscant nous lideratges que sàpiguen combinar la força i l’experiència del president Mas amb la rauxa renovadora del president Puigdemont. Som nosaltres; som convergents. Som els qui més hem treballat i més ens l'hem jugada per construir l'autogovern i, ara, volem construir un nou estat perquè, sense la força de l’esperit convergent, no tindrem un país independent.

Aquest dissabte tenim l’oportunitat de sentir-nos –com va dir Miquel Marti i Pol a “El Llarg Viatge”- “Hereus d'un alt llinatge cent voltes esbrancat, florim quan menys ho esperen, cantem quan menys els plau”.

Que tinguem un magnífic “superdissabte”!

Amb la salut no es busquen vots

El Parlament de Catalunya agafa velocitat de creuer. El Govern disposa de la majoria necessària per tirar endavant el mandat obtingut a les urnes el 27S i ja s’han constituït les comissions necessàries per posar-nos a treballar. Una d’aquestes comissions és la de Salut, en la qual tinc l’orgull de ser portaveu per Junts pel Sí.

A Junts ple Sí creiem en el sistema nacional de Salut i en els valors que ens han permès construir-lo; universalitat, accessibilitat, qualitat, equitat i sostenibilitat. No podem fer altra cosa que no sigui treballar per preservar aquest model d’èxit i de referència.

Arremangar-se i posar-se a treballar en una comissió com aquesta exigeix que tots els qui en formem part fem un exercici de responsabilitat per evitar que el debat polític propi del context parlamentari dificulti una gestió impecable com la que requereix un àmbit com aquest. No es lloc per demagògia. Aquests no hauria de ser un lloc per buscar vots.

El pressupost consolidat del Departament de Salut per al 2015 va ser de 8.466,99 milions d’euros, el que representava un del 2,1% respecte el pressupost del 2014. És tant com dir que el pressupost que el Departament de Salut destina a la sanitat és de 1.120 euros per càpita. En el conjunt del pressupost de la Generalitat de Catalunya, el pressupost del Departament de Salut suposa un 40%. El compromís del govern de Catalunya en l’àmbit de la salut, es indiscutible.

Tot és millorable. I tant que si. També la gestió de la salut. I aquells que tenim la fortuna de ser alcaldes dels nostres pobles i ciutats tenim una especial responsabilitat a l’hora de vetllar perquè els serveis de Salut més propers (ambulatoris i hospitals comarcals) ofereixin les prestacions assignades en la forma més adequada per als usuaris.

Recentment, els alcaldes socialistes de l’Alt Maresme i La Selva Marítima, s’han reunit per posar en comú les seves preocupacions sobre el funcionament dels ambulatoris i els hospitals comarcals de Calella i Blanes, trobada en la que van decidir demanar una reunió urgent amb el conseller de Salut. No van comptar amb la resta d’alcaldes de l’àrea sanitària.

No, no son formes. Actuar d’aquesta manera en qüestions tan sensibles, que afecten a tots els ciutadans, no es pot qualificar d’altra manera que partidista i sectària. Tots els alcaldes volem que els nostres hospitals tinguin tot allò que necessitin. Estic segura que, sense tenir present les sigles polítiques que representem, coincidiríem en moltes coses.

Els ciutadans ens escullen perquè atenem les necessitats de tots ells, no perquè cada partit atengui els seus electors. Esperen entesa, consens i unitat en allò que és vital per a tots. Posar a debat les possibles mancances dels serveis locals de salut “entre amics”, no és la millor forma de buscar consensos i si és una forma de fer partidisme amb la salut de tots els ciutadans, votin a qui votin.

Nova política vs. bona política

Diuen que no hi ha mal que no vingui per be, i si el ritme trepidant dels esdeveniments polítics ha fet que a l’hora de l’esmorzar o a les sobretaules dels dinars familiars la política comparteixi espai amb l’últim d’en Messi, podem dir que aquesta societat nostra progressa adequadament.

Estem immersos en els temps de la política dels 140 caràcters i la informació multi plataforma ha accelerat els tempos fins al punt de que el que avui esdevé líder, demà és rellevat de les primeres pàgines dels diaris i sovint oblidem com hem arribat on som, perdent el nord i el rumb de cap on anem.

Després de molts anys veient sempre les mateixes sigles, ens fem un tip de veure néixer nous partits que sovint no sabem ni d’on surten i que ens diuen que representen “la nova política”. Solen dedicar bona part de la seva activitat a desprestigiar als que consideren representants del que s’han afanyat en anomenar “vella política”. Vaja, els partits de sempre. I és així com els “nous” intenten convèncer de les bondats de la “novetat”, com si el que és nou fos, per definició, millor que allò que és vell. Els representants dels partits nous passegen sota els focus de la “platocracia” el discurs de la “casta”, acusant als governants d’aferrar-se a la poltrona mentre ells lluiten aferrissadament per poder-hi asseure per, així, esdevenir part d’allò que en diuen, “casta”.

Ens hem acostumat a mirar-nos els parlaments com una mena de camp de futbol on, a una banda hi ha la porteria dels partits nous i a l’altre hi ha la porteria dels partits vells, i abandonem al racó dels mals endreços la més preuada virtut de la política; promoure l’art d’assolir consensos.

Tant preocupant pot resultar ignorar el potencial d’un polític veterà curtit en mil batalles parlamentàries com no tenir en compte l’aportació de la saba nova de joves que s’incorporen a la política amb idees fresques allunyades dels vicis de les velles maneres de fer. Però no resulta un panorama massa engrescador veure com a Madrid, aquells que fa quatre dies reien de veure com era de difícil formar govern a Catalunya, ara s’esbatussen per treure l’entrellat d’un Congrés ingovernable de sumes impossibles utilitzant les més lamentables arts de la vella, vella, vella política.

Ara que, com a societat, hem aconseguit incorporar la política en les nostres tertúlies familiars, hauríem de fer un nou esforç per aprendre a diferenciar entre bona i mala política, més que entre nova i vella política. Per aprendre que, moltes vegades, no és tant necessària una regeneració, com protegir allò que funciona i corregir allò que és millorable.

Tothom al seu lloc; la navegació continua

Que des de fa uns anys els catalans estem vivint moments històrics és tant evident com que les majories absolutes a Madrid no son bones ni per a Espanya. I que la navegació cap a allò que n’hem dit Ítaca seria plena de tempestes i cants de sirena, ho teníem assumit des del moment en que vàrem abandonar “terra ferma”. Però estar prou preparat per afrontar amb garanties d’èxit el repte que suposa la creació d’un nou Estat, sembla una tasca impossible fins que recordem que hi ha coses que només es poden aconseguir quan anem junts.

Mai podrem estar del tot segurs d’on trobarem el pròxim escull. La prova l’hem tingut aquests darrers mesos en que bona part dels catalans hem sabut el que és contenir la respiració mentre creuàvem els dits pregant que el procés no se’n anés en norris. Els obstacles apareixen quan menys t’ho esperes i, algunes vegades, on menys t’ho esperes.

Els últims tres mesos s’han fet llargs, molt llargs. La situació de bloqueig a la que varen arribar els negociadors de Junts pel Sí i la CUP ens ha fet pensar que el procés havia tocat a la seva fi. Son situacions que exigeixen prendre importants decisions que ens han de fer mereixedors del lloc que la història ha preparat per cadascun de nosaltres. Entre la intransigència que ens abocava a unes eleccions de conseqüències demolidores per l’independentisme i la generositat que posa el país per damunt de les ideologies, el president Mas, aquell que ens ha portat més lluny en el camí cap a la independència i qui més es mereixia liderar aquest projecte, ha decidit fer un pas al costat en un gest que constarà, per sempre, als llibres d’història.

Mai no hem d’oblidar que el president Mas ha assumit el mandat amb més dificultats i amb la pitjor crisi que hem conegut mai i, amb tot, ha liderat el país amb una convicció i un rigor admirables. Ha patit la incomprensió i els atacs de la maquinaria d’un Estat que ens juga a la contra fins al punt d’haver de passar comptes amb una justícia massa polititzada. I justament ara, quan al Parlament de Catalunya hi ha una majoria independentista, el president Mas, que es mereixia com ningú liderar aquest procés, fa un pas al costat.

Tornem a estar en el camí correcte. Ho demostra el notable nerviosisme entre els partits unionistes que pensaven que el procés havia tocat a la seva fi. Especialment al Partit Popular, que va treure el “Sant Cristo Gros”, amb una compareixença de Rajoy mentre al Parlament de Catalunya encara no havia acabat el debat d’investidura. Amb la seva actitud, el president Mas ha abocat als partits unionistes a un pacte d’Estat de dubtosa governabilitat.

Amb el president Puigdemont al capdavant del Govern de Catalunya, el camí cap a la independència recupera la velocitat de creuer. Té experiència en la gestió i té clar el projecte: fer de Catalunya un país normal, com tots els d’Europa, i construir un estat propi al servei de la gent de Catalunya.

Acaben uns mesos en que molts hem après a comptar fins a deu mentre conteníem la respiració. Però no penseu que les dificultats s’han acabat. Els creadors del “cuanto peor, mejor”, tornen a tenir l’al·licient necessari per recuperar eslògans del nivell de “antes se romperá Catalunya que España”. Hem deixat enrere els núvols negres de tempesta. Les aigües es calmen i el vent fa retornar la pau a les veles esquinçades de la nostra nau. Però encara no hem arribat a Itaca. Que ningú abandoni el seu lloc i es mantingui en alerta.

Tal com va dir el president Puigdemont durant el seu discurs d’investidura; “No són èpoques per covards, no són èpoques per temorosos ni per fluixos de cames. No són èpoques per resignar-se a la confortabilitat. Ens toca assumir responsabilitats, encara que no siguin les que t'imaginaves”.

Donar-ho tot, sense esperar res

Aquest 2015 es compleixen 30 anys des que l’Assemblea General de Nacions Unides va designar el 5 de desembre “Dia Internacional dels Voluntaris per al Desenvolupament Econòmic i Social”, que coneixem com a “Dia Internacional del Voluntariat”.

Ningú pot posar en dubte l’encert de designar un dia de l’any a tenir present la tasca, sovint anònima, dels milions de voluntaris que, a qualsevol racó del planeta, escullen lliurement dedicar part del seu temps a treballar de forma altruista per fer un món millor.

El voluntariat forma part de la nostra societat. Des d’aquells que marxen lluny de casa per fer més portable la situació de persones víctimes de guerres o desastres naturals, fins als que treballen per aconseguir portar a bon terme qualsevol prova esportiva que s’organitzi a qualsevol punt del territori, passant per aquells que patrullen els nostres boscos per prevenir incendis, els que regalen la seva companyia a persones grans que viuen soles, els que participen en accions solidaries en favor dels més vulnerables...

L’anonimat en el qual, moltes vegades, desenvolupen les seves tasques, fa que sovint la seva feina sigui invisible, tot i que molt notable. Com, si no, podríem haver estat capaços d’organitzar esdeveniments de la talla d’Especial Olympics, la Gran Recapte, l’Ironman...? Com hauríem aconseguit convertir Calella en Ciutat Gegantera, en Capital de la Sardana...? Com podríem tenir l’orgull de tenir unes associacions de defensa forestal reconegudes, constantment, per la seva tasca de preservació del medi natural? I tampoc hem d’oblidar els centenars de voluntaris que aquests dies, arreu de Catalunya, treballaran per fer arribar a cada poble la solidaritat de la Marató de TV3 i Catalunya Ràdio.

Voluntariat i solidaritat son dos termes que, moltes vegades, es presenten indissolubles. Sembla que la solidaritat, com a expressió que representa el sentiment de recíproc sosteniment, del sentiment de pertinença a un mateix grup i en la consciència d'uns interessos comuns,  no es pogués concebre sense el voluntariat. I això es fa palès en aquells espais on sembla que la vida fa més pujada, com els hospitals, on és habitual la presencia de voluntaris que posen color als moments grisos de petits i grans, des dels Pallassos d’Hospital fins als amics de l’Hospital, sempre al costat de persones grans, aquelles que necessiten tant, el poc que necessiten. La gent d’Oncolliga, sempre intentant retirar els rocs del costat més pedregós del camí de la vida... La llista podria ser infinita.

La màgica formula que sorgeix de la unió del voluntariat amb la solidaritat pren una dimensió molt especial quan arriba el Nadal. Veure com autèntics exercits de persones anònimes surten al carrer decidits a que ningú es quedi sense Nadal, provoca unes sensacions que seria incapaç de descriure amb paraules.

Pel que significa el voluntariat, pel que implica la solidaritat entre persones, per la seva imprescindible feina invisible, és just que, ni que sigui un dia a l’any, ens posem dempeus i els aplaudim llargament, com tindrem ocasió de fer, aquest divendres, a Calella, celebrant com és de justícia el “Dia Internacional del Voluntariat”.

A tots vosaltres, milions de gràcies!

A la ville du, Calella

S’acaba una setmana plena d’emocions. En pocs dies, hem acomiadat la capitalitat de la Sardana passant el relleu a Mollerussa, i hem viatjat a Brussel·les per recollir el títol de “Vila Europea de l’Esport 2016”.

El títol rebut en el marc del Parlament Europeu confirma la vitalitat de Calella com a ciutat vinculada i entregada als valors de la salut, la integració, l’educació i el respecte que ens transmet l’esport. En definitiva, l’esport com a element de cohesió social.

L’obtenció d’aquest reconeixement ha de ser interpretat com un premi a la feina feta pel conjunt de les entitats esportives i voluntaris de la ciutat, que han sabut estar a l’alçada a l’hora de convertir l’esport en un dels principals actius per a la projecció de Calella en l’àmbit internacional, be sigui amb l’Ironman, amb la Volta Ciclista a Catalunya, amb els Special Olympics... Un premi al conjunt de la societat que porta l’esport al seu ADN, com ho demostra el fet que un 44% de calellencs tingui alguna vinculació amb el món de l’esport, una proporció que duplica la mitjana europea segons les dades de l’últim Eurobarometre.

L’esport és necessari per mantenir la bona forma física d’aquells que en practiquen, com és necessari per mantenir en forma una destinació turística que gaudeix d’una salut envejable després de més de 60 anys. Tenim una situació geogràfica privilegiada, tenim els equipaments, tenim la base hotelera i –el més important- tenim la gent.

Tornem de Brussel·les amb la satisfacció d’haver fet els deures i amb el compromís de dissenyar, durant el 2016, un calendari esportiu amb activitats que promoguin la salut, el benestar i la integració, i a realitzar un congrés o una competició d’abast internacional. Tornem amb el repte de saber estar a l’alçada d’aquest reconeixement i de seguir treballant, amb més empeny que mai, per fer dels valors de l’esport, els valors de tota una ciutat.

La única por que hauríem de tenir és a viure de genolls

Costa. Costa molt. Ens han ensenyat a ser respectuosos amb qui pensa diferent. A guardar les formes, especialment quan la democràcia t’ha donat responsabilitats de govern. Però creieu-me que costa molt mantenir les formes davant dels constants atacs matussers de qui és revolta quan veu perillar allò que un dia van deixar “atado y bien atado”.

Per molt que ens hàgim fet la idea del que ens podíem trobar en aquest camí cap a un país nou, llegir el diari, escoltar la ràdio o mirar la televisió son accions quotidianes que es converteix fàcilment en un exercici d’alt risc per a qui s’ha proposat ser part de la revolució dels somriures.

Estem tips d’esperar als divendres per veure quina mesura contra Catalunya aprova el Consell de Ministres. Tips del discurs de la por. Ja ningú dubte que qui intenta fer-nos por és precisament aquell que te por de perdre Catalunya. Que si quedarem fora d’Europa, que si no podrem pagar les pensions, que si la banca ens abandonarà...

A qui volen enganyar? De veritat pensen que ens creurem que els banquers que més s’han enriquit a Europa en els últims anys (si, els dels bancs rescatats amb els nostres impostos) es voldran quedar fora d’una Catalunya independent? Renunciaran a treballar amb les 600.000 empreses signants del “Manifest del far”? Pretenen fer-nos creure que renunciaran a treballar amb les 6.000 empreses internacionals arrelades a Catalunya? Volen que creiem que no donen cap valor als informes del centenar d’economistes catalans que -en la seva practica totalitat- han afirmat que una Catalunya independent és viable? Pretenen que creiem que perdrem l’Euro, quan tots sabem que la moneda que utilitza cada país és una elecció estricta de cada país (Panama i Equador utilitzen el Dolar i Andorra utilitza l’Euro)? Per qui ens han pres?

Que els bancs hagin entrat en campanya apostant per la unitat d’Espanya no ens ha de sorprendre. Més, si tenim en compte que els bancs son una mena d’apoderats de l’Ibex 35. Per entendre’ns; aquells que estan acostumats a decidir el destí del país des d’un despatx, el reservat d’algun restaurant car o un iot ancorat en alguna cala de ses illes. Aquells que des de fa dècades han governat sense donar la cara ni -es clar- presentar candidatura en unes eleccions. Alguns en diuen els “poders fàctics”, altres “el costat fosc”. Son aquells que han viscut de pagar favors amb portes giratòries i renegociar deutes adquirits en campanyes electorals a canvi de fer la vista grossa. Aquells que estan disposats a comprar, a qualsevol preu, el manteniment de l’”statu quo”, del seu “statu quo”. Però no comptaven amb que les societats son capaces de pensar per si mateixes i poc a poc han anat trobant la forma de mobilitzar-se sense esperar “instruccions” dels seus governants i surten al carrer amb un somriure, pacíficament, convençuts que el destí està a les seves mans i sabent-se dipositaris del dret a exigir als seus governants quin país volen. És allò que la saviesa popular ha batejat com “girar la truita”.

La por ha canviat de costat. Entren en campanya aquells que tenen molt a perdre per fer por a aquells que tenen molt a guanyar. Espantats, intenten fer-nos por, aquells que temen que marxem.

Potser si que ara veuen que això va de veritat, però ara ja és tard. Han tardat tant que ja no existeix la possibilitat de tornar enrere. Ells ja no saben com fer-ho, i nosaltres no en tenim cap intenció. L’actitud d’un Estat hostil amb Catalunya ha fet que els temps del “parlem-ne” hagin quedat obsolets i hagin donat pas als temps del “ja us ho fareu”.

Tenim davant nostre una oportunitat que no es tornarà a presentar en molts anys. No la podem deixar passar. Si el dia 27 de setembre no guanyem “per golejada”, l’Estat espanyol, el seu govern, llençarà una ofensiva sobre Catalunya de dimensions que no vull imaginar. Fins ara hem sabut el que significa recentralitzar. Si diumenge que ve no obtenim un molt bon resultat, sabrem que significa –per dir-ho en el seu idioma- una fusió per absorció o, pitjor encara, una OPA hostil. I això no és discurs de la por, això és conèixer be quin peu calcen.

Tal com va dir Raül Romeva, “la única por que hauríem de tenir és a viure de genolls”.

Intervenció al Ple d’investidura

Us adjunto el text integre de la meva intervenció al Ple d’investidura del dissabte 13 de juny.

Bon dia a tothom, Sra. Gómez, Sr. Torres, Sr. Catà, Sr. Pérez, Sr. Tejada, senyores regidores, senyors regidors, amics , amigues, poble de Calella.

Voldria fer un recordatori i agraïment als regidors i regidores d’aquesta darrera legislatura que ara ja no ens acompanyen en aquesta nova etapa parlo de : Xavier Pedemonte, Montserrat Cordón, Josep M. Juhé, Emili Pérez, Loida Serrano, Montserrat Mas, Lidia Font i Miquel Campoy i agrair-los-hi molt sincerament tot el treball i temps esmerçat des de diferents posicions però en defensa de la nostra població. Hem compartit esforços, projectes , moltes gràcies per tot.

Ara fa 4 anys vaig tenir l’honor de ser escollida per primer cop Alcaldessa d’aquesta magnífica Ciutat que és Calella, ja vaig dir-ho llavors que no hi ha tasca més digna en la vida política que servir a la gent del teu poble, de la teva Ciutat.

Aquests darrers 4 anys han estat dels més apassionants de la meva vida, tenir la responsabilitat de la governança de la comunitat a la qual pertanys és quelcom únic,  i  ho hem fet amb grans dosi d’il·lusió, d’esforç i de treball constant, sabem que no tenim temps amables ni pel context econòmic ni per la nostra condició de polítics, en vaig fer referència en l’anterior parlament d’investidura però vull insistir en aquest aspecte.

Vull reivindicar i posar en valor el compromís per part de totes les persones que avui formen part d’aquest Plenari, tots i cadascú d’elles i d’ells han renunciat a quedar-se a casa o donar l’esquena a la situació difícil que estem vivint, ans el contrari, amb la seva fortalesa moral i ideològica s’han compromès a treballar per una Ciutat, per una societat millor. És aquesta noblesa de l’acció política que vull remarcar , en un dia com avui, i en aquest lloc (el plenari) que és la casa del poble, la casa de la democràcia.

M’agradaria que aquest mandat que tenim tots i que s’inicia avui , fos marcat (malgrat els temps convulsos) per les idees, pels valors, per les actituds en positiu. No política de confrontació sistemàtica, no dogmatismes que l’únic que plantegen és el pensament únic, sinó política constructiva, política en positiu, tal  com no dubto que faran tots els representants dels diferents grups municipals avui representats.

Tenim molts reptes i moltes esperances dipositades en el futur de la nostra societat. La presa de consciència com a poble per parts molt àmplies de la nostra societat està provocant una autèntica revolució. La ciutadania ens vol organitzar sota paràmetres i sistemes de govern nous, més propers a la realitat, més lliures i més justos. Tenim el repte d’avançar i treballar plegats en la construcció d’aquesta consciència de llibertat i de nous sistemes de participació i de presa de decisions.

Soc plenament conscient que estem abocats no a una època de canvis sinó un canvi d’època , i un Canvi d'Època són paraules majors; ens convida a prendre consciència de la gran oportunitat i gran responsabilitat que tots tenim de dissenyar els fonaments del pont que cal construir entre l’antic i el nou paradigma, per tal que les futures generacions puguin viure una realitat en què el Progrés i l’Excel·lència vagin de la mà de més consciència col·lectiva  i de més qualitat humana i això ho hem de fer allunyant el ressentiment que proclama l’antiga política del sectarisme o dogmatisme .

Manllevo unes paraules de l’escriptor portuguès  José Saramago “Mai una generació havia tingut tanta responsabilitat sobre ella mateixa i sobre el seu futur com la generació actual “. Fem-ho possible doncs !!!

Estic convençuda que  més enllà dels acords per formar un govern sòlid podem trobar molts punts en cada una de la resta de les diferents forces polítiques, estaré/estarem a disposició sempre d’esmerçar el màxim de treball per aconseguir un consens gran en tots els temes que afectin a la Ciutat, com ho hem fet en aquesta darrera legislatura . Vull recordar que el 87% dels temes que han anat al plenari s’han aprovat per unanimitat. Cregui’m si els dic, i ho he demostrar en el passat que on hi hagi bones idees , no hi haurà fronteres.  Aquesta seguirà sent la nostra prioritat, la nostra actitud, la nostra manera de fer.

L’esforç, la responsabilitat , la dedicació constant amb la il·lusió permanent de veure realitat allò per què lluitem seguirà sent una constant. Picasso deia que “quan arribi la inspiració que m’agafi treballant” , doncs crec que és una expressió que identifica molt el tarannà d’aquests 4 anys passats i  que mantindrem intacta.

Us vàrem dir que faríem el màxim per impulsar una economia productiva  garantia d’una Ciutat d’oportunitats , som conscients que la conjuntura econòmica global no ha estat bona i tot indica que encara costarà poder empènyer amb major força una activitat econòmica més consolidada però també és ben cert que malgrat aquest context, hem treballat perquè aquesta Ciutat d’oportunitats a què sovint faig referència sigui amfitriona – com així ha estat-  d’esdeveniments importants, aquest resultat d’èxit  és la confirmació que hem de seguir treballant per fer d’aquestes esdeveniments una garantia de progrés i de millora del nostre estat del Benestar . L’atur que encara tenim ens exigeix a no baixar la guàrdia, hi lluitarem amb tota la nostra força.

La política social que hem garantit aquest temps és una mostra que per a nosaltres no hi ha progrés si aquest no va acompanyat de suport i de polítiques de protecció per als més vulnerables. Cap circumstància personal o familiar  difícil  sense atendre, són els nostres valors, és el nostre esperit, no entenem una altra manera d’assumir la responsabilitat de governar.

L’ajuntament que  lidero entén que un Estat del Benestar que pretengui realment esdevenir sòlid, hauria de fonamentar-se especialment en dos pilars:

Prosperitat . Pensada en clau de Bé comú i de Sentit de Comunitat

Benestar. Pensat com a Benestar integral. Societat amb riquesa personal i material

Un altre eix important que hem lluitat i que seguirem esmerçant-nos al màxim és un govern municipal en el qual  la transparència sigui un tret destacat del nostre fer de cada dia i així ha estat, 98 punts sobre 100, segons les ràtios oficials, ho millorarem, però també estarem disposats a compartir treball ( amb el desig de fer-ho el millor possible ) amb totes aquelles propostes que ens vinguin de forces polítiques amb voluntat real  de fer feina plegats . Hi serem, hi ajudarem, hi posarem tots els instruments necessaris .

Ahir va començar la nostra festa major de Sant Quirze i Santa Julita i que s’allargarà fins el proper dimarts. Estem per tant immersos en dies de celebració col·lectiva. La coincidència de la constitució del nou ajuntament com a resultat d’unes eleccions municipals democràtiques de les més plurals i diverses de la nostra història, no deixa de ser un acte més de celebració ciutadana. Un acte més de participació i de reivindicació com a societat lliure i participativa.

En tot aquest procés la cultura (per nosaltres ha estat i és molt important i llurs manifestacions festives en són una eina identitària de primera) perquè és allò que ens fa singulars, La singularitat es converteix en una peça clau per al manteniment de la identitat.

La identitat nacional comença per la identitat local, La identitat nacional és la suma d’identitats locals legitimades per la voluntat popular i avalades per les tradicions.

I de manera voluntària he volgut relligar , Festa Major, Tradicions i identitats per parlar també del País, del qual ens sentim fortament lligats amb sentiment i compromesos amb el seu futur, perquè Catalunya neix des de cada municipi .

Cal recordar les paraules i el  mestratge de Prat de la Riba quan deia : “Tenir els ajuntaments és també tenir Catalunya. Renovar la idea de les corporacions municipals , deslliurar-les de l’esclavitud de la vella política, fer-hi arribar la primavera de la nostra renaixença que vivifica i fecunda i regenera, és renovar i deslliurar i fecundar tot Catalunya “. Em faig meves aquestes paraules de Prat de la Riba .

Catalunya reclama una nova manera de fer política; els nous actors polítics i l’esclat de moviments socials que debaten sobre un nou país, ho demostren. L’ Ajuntament que assumeixo entén i pren la responsabilitat i l’oportunitat que té davant del Canvi d’Era en què ens trobem i de la demanda social d’un nou model d’Estat per al nostre País I ho fa amb la Confiança de saber que si tots hem estat en el passat Cocreadors de la Ciutat, del País i de la humanitat que coneixem, també podem ser en el present Cocreadors d’una Ciutat, d’un País, i d’una comunitat molt millor

L’Ajuntament de Calella contribuirà en la nova manera de progressar que la ciutadania reclama,  que no ho dubti ningú.

Sabem que la nostra tasca requereix mirar el futur en positiu , lluitar per fer les coses millor i treballar dur cada dia. Treballem-ho des de tots, fem-ho d’aquella manera que faci que les generacions futures,  quan pensin en prosperitat i esperança, pensin en la feina que vàrem fer entre tots nosaltres.

Calella, s’ho mereix.

Moltes gràcies.