Plantant cara a l’atur

Ja fa setmanes que sentim parlar de recuperació. Diuen, aquells que hi entenen, que la crisi enfila la recta final. Tots estem expectants a veure quan aquest efecte es notarà al dia a dia de les persones “normals”. Mentre això no passi, les xifres d’atur continuen provocant calfreds a tot aquell que troba el valor per dedicar-hi uns minuts.

Catalunya: 575.948 aturats. Barcelona: 422.935, Maresme: 36.133, Calella:1.587.

És important no oblidar que darrere d’aquestes xifres, hi ha persones. Només hi ha una cosa pitjor que comprovar aquests números; acostumar-se a la seva fredor.

Sempre he cregut que la millor política social que aquella que és capaç de generar llocs de treball.

Aquesta setmana hem sabut que la Diputació de Barcelona, a través del Programa complementari de foment de l’ocupació local, permetrà a l’Ajuntament de Calella destinar 376.816€ a fomentar l’ocupació de persones aturades i l’activitat econòmica del municipi. Això ens hauria de permetre contractar, en una primera fase, una trentena de persones que començarien a treballar a principis del mes de març.

No és una solució definitiva. Però representa una empenta, una oportunitat per a homes i dones de totes les edats que necessiten demostrar la seva vàlua i els seus coneixements. Una mena de bàlsam que ajuda a superar la xacra que representa l’atur, el costat més fosc de la crisi, capaç de convertir en vulnerable qualsevol persona; qualsevol.

M’agrada el Nadal

Sortir al carrer, aquests dies, porta implícit sentir a flor de pell la proximitat del Nadal.

Llums i guarniments anuncien l’arribada d’unes dates que, alguns, veuen amb els mals ulls del consumisme però que, d’altres, els més romàntics, veiem com uns dies per posar el comptador a zero i deixar-nos portar per les emocions. Son dies en que prenen un significat especial termes com ara família, amistat, amor... i solidaritat.

Potser és aquesta misteriosa màgia amb que ens sedueix el Nadal la que fa que tots plegats descobrim que no costa tant d’obrir els ulls i mirar, cara a cara, a una realitat sovint incòmode, i prendre la iniciativa per fer, entre tots, un mon una mica millor.

Costa descriure el que sento quan en entrar en un supermercat veig els voluntaris del Gran Recapta, atrafegats, bosses en ma, convidant tothom que entra a aportar un paquet d’arròs, de llegums... qualsevol cosa que serveixi per tornar el Nadal a aquells a qui, en una mala passada, la vida els hi ha intentat arrabassar.

Costa descriure el que sento quan veig treballar els organitzadors del “Vi per Vida”, que transformen un tast de vi en l’arma necessària per guanyar una altra batalla en la guerra contra al càncer.

Costa explicar el que sento quan veig la feina dels organitzadors de la festa del voluntariat, entestats a conscienciar-nos de la importància de dedicar una part del nostre temps a treballar per fer la vida més fàcil a aquells a qui els sobren les dificultats.

No és fàcil dir el que sento quan veig tot un país treballant a l’hora per fer gran una edició més de La Marató que, aquest any, ens recorda que la peça més important de la maquina més perfecte, el nostre cor, també pot fallar.

Iniciatives com aquestes i tantes altres que se succeeixen al llarg de l’any, ens mostren la millor cara d’una societat corresponsable, d’un país imparable... Solidaritat, voluntariat, conscienciació social...  Accions que serveixen per dir a aquells que més ho necessiten “som aquí, no esteu sols”.

M’agrada el Nadal, i m’agrada formar part d’aquest país.

On son els límits de la dignitat política?

Just abans de seure a taula per gaudir del dinar familiar propi dels diumenges llegeixo un teletip de l’agencia Europa Press que és capaç d’espatllar la més esperada de les reunions familiars.

En ell diu que el govern espanyol ha gastat 14.500 euros en traslladar Mariano Rajoy i alguns dels seus col·laboradors, amb un avió militar, a un congrés del Partit Popular europeu a Dublín.

L’impacte del titular no és el fet en si. Malauradament, no és res nou. Tots recordem com Rajoy va criticar per activa i per passiva que Jose Luis Rodríguez Zapatero utilitzés avions de l’exercit per assistir a mítings de campanya del PSOE. El que resulta més indignant d’aquest titular és pensar a quantes famílies vulnerables s’hauria pogut ajudar, amb aquests diners, a pagar el rebut elèctric o del gas, ara que l’hivern es començarà a fer notar, i just la setmana en que hem sabut que el Tribunal Constitucional (aquell vell conegut dels catalans) ha admès a tràmit el recurs presentat pel govern espanyol contra el decret llei de la Generalitat de Catalunya per lluitar contra la pobresa energètica, dictant-ne la suspensió temporal per un termini màxim de cinc mesos. Vaja, el que dura l’hivern.

Davant d’actituds com aquesta, es fa difícil no sentir una desagradable impotència en veure que encara hi ha qui no ha entès el missatge d’una ciutadania que dia rere dia ens mostra la seva desafecció amb la política. Continuen sense entendre res.

Entenc que des del despatx de Moncloa hi ha coses que queden molt lluny, però us puc assegurar que des que va començar aquesta maleïda crisi que sembla no tenir fi, les persones que hem estat designades per servir als ciutadans des de la primera fila, des dels ajuntaments, hem estat testimonis directes de com desenes, centenars de famílies, veuen com arribar a final de mes és converteix en una autentica travessa del desert. Persones que fa uns mesos es guanyaven la vida amb una feina que ja no tenen, fan mans i mànigues per vestir-se, pagar l’escola, els rebuts del corrent i el gas i, si pot ser, tenir un plat a taula.

Els governs no tenen poders sobrenaturals per solucionar aquestes situacions de soca-rel, però si que tenen l’obligació de gestionar el país buscant solucions, potser no definitives, però solucions, al cap i a la fi.

El govern de Catalunya va impulsar aquesta iniciativa per lluitar contra el que s’ha anomenat “pobresa energètica” per impedir el tall del subministrament elèctric i del gas a les famílies vulnerables durant l'hivern. Ara, Madrid diu que aquesta llei envaeix competències de l’Estat i, el que és pitjor -agafeu-vos que venen corbes-, suposa una discriminació respecte a ciutadans d'altres autonomies. És a dir, si els ciutadans de la resta de l’estat passen fred, els catalans també. Tant se val si el seu govern, el govern de Catalunya, fa mans i mànigues per trobar solucions.

Una cosa és impugnar una consulta sobiranista, i l’altra és impedir que el Govern de Catalunya ajudi als seus ciutadans més vulnerables i que estan en el llindar de la pobresa. On són els límits de la dignitat política?

Només una dada; l’any passat, més de 500 famílies catalanes (famílies que no disposaven de targetes opaques) van poder escalfar les seves llars gràcies a aquesta llei.

Veritats, mentides i enquestes

Puntual a la seva cita mensual, aquesta setmana hem conegut les dades del baròmetre de juliol del Centre d’Estudis Sociològics (CIS). És aquell estudi que fa que durant unes hores, periodistes, contertulians i polítics llegim i rellegim, del dret, del revés i de costat cadascuna de les xifres que aboca l’exercici demoscòpic.

Aquesta vegada el protagonista de la “festa” ha estat la formació de Pablo Iglésias. Molts han aprofitat per establir comparatives amb la sorpresa de Syriza, a Grècia, o el ressò mediàtic de Beppe Grillo, a Itàlia. Embolica que fa fort. I entre tanta xifra mai falta qui intenta simplificar l’estudi confeccionant una mena de ranking que fa ballar, amunt i avall, les posicions de “podi”. Una mena de “Gran Hermano” en que alguns reben la nominació per “abandonar la casa” i el nouvingut cau especialment en gràcia a l’audiència convertint-se en l’atracció principal del programa.

Malament aniríem si penséssim que les enquestes son dipositaries de la veritat més absoluta, com malament anirem si pensem que tots els ciutadans vivim la vida a ritme de “Telenotícies”. No podem oblidar que la ciutadania es mou a cop de percepcions, i aquestes les generen –en bona manera- els propis titulars de premsa. És a dir, que aquesta setmana hem estat un cop més testimonis de com els mitjans analitzen el resultat del que, en bona mesura, molts d’ells han provocat.

Quedar-nos amb l’anàlisi superficial de qui millora i qui empitjora resultats i buscar la forma d’atribuir-ho a la gestió dels diferents partits polítics, seria propi d’una actitud curta de mires. Com si no, es pot explicar que el govern del Partit Popular continuï essent la força amb més possibilitats de guanyar unes eleccions, superant en 9 punts al PSOE?

Per entendre els resultats d’un baròmetre que dona podi al partit d’Iglesias cal anar fins a la pregunta número 7 del qüestionari; Quin és, segons el seu parer, el principal problema que existeix actualment a Espanya? I aquí el podi el formen, per aquest ordre, l’atur, la corrupció i els polítics.

És evident que alguna cosa no estem fent be. Que l’atur sigui el que més preocupa és, a banda d’una evidencia, la prova de que aquells que han de vetllar per reduir les cues a les oficines d’ocupació no se’n acaben de sortir. Possiblement una mostra més d’allò que en diuen “síndrome Moncloa”. La dificultat per entendre el que passa més enllà de les parets del despatx.

La segona i la tercera preocupació dels espanyols, la corrupció i els polítics, sembla que es puguin englobar en un mateix bloc. És evident que una porta a l’altra. I aquí és on cal que fem un exercici de responsabilitat tots plegats.

Els casos de corrupció, a vista de titular, sempre son extremadament magnificats. No oblidem que el percentatge de polítics relacionats amb algun cas de corrupció no arriba a l’1%! I no només això. El percentatge de polítics que arriben a ser encausats i detinguts es queda en el 0,15%!

Aquestes xifres no justifiquen res. Tot el contrari. Un sol cas demostrat de corrupció per part de qui ha merescut la confiança dels ciutadans en unes eleccions és condemnable i perseguible fins a les ultimes conseqüències. Però és feina de tots, polítics, periodistes i ciutadans, donar el valor real a les coses, no deixar-nos influenciar pels titulars, i treballar per recuperar la confiança mútua. Només així podrem evitar entrar en una dinàmica que faci saltar pels aires el que tots plegats hem construït, no sense esforç, durant els darrers 39 anys.

Per cert, segons l’últim baròmetre del CIS, els nacionalismes preocupen a un 0,7 dels enquestats.

Contra la desafecció, transparència

Des de fa un temps, transparència i desafecció han esdevingut paraules associades a l’hora de definir el moment polític actual. És evident que el pitjor que es pot fer davant de situacions com aquesta és quedar-se de braços creuats com qui espera que passi la tempesta.

Es responsabilitat d’aquells que hem estat escollits per representar la ciutadania, treballar per escurçar la distancia entre allò que en diuen “classe política” i els ciutadans que han dipositat en les urnes l’esperança de comptar amb gestors eficaços, eficients i honestos. Una tasca que no es pot limitar a les bones paraules, carregades de bones intencions, sinó que requereix que tots plegats fem un gest decidit i ferm per aconseguir la màxima transparència de les administracions.

És cert que l’actualitat informativa, servida a cop de titular, sovint dificulta la visibilitat de les bones accions –que hi son- de polítics compromesos amb una vocació sovint mal interpretada. És per això que ara, més que mai, aquells que estem al capdavant d’alguna administració, hem d’obrir portes i finestres per evitar, tant com sigui possible, qualsevol ombra de dubte.

Des de la perspectiva nacional, els catalans tenim l’orgull de comptar amb el govern autonòmic més transparent de l’Estat espanyol, segons l’organització no governamental “Transparència Internacional Espanya”, la mateixa organització sota la lupa de la qual vàrem posar l’Ajuntament de Calella, ara fa uns mesos. Però no ens hem volgut aturar aquí.

La setmana que ara s’acaba, la mateixa setmana en que el Parlament de Catalunya ha ultimat els darrers detalls de la futura Llei de Transparència, a l’Ajuntament de Calella hem rebut la visita del Síndic de Greuges amb l’objectiu de signar un conveni que permetrà programar visites periòdiques del personal de la institució per assessorar i atendre les queixes i reclamacions dels calellencs i elaborar un informe anual en què es farà un seguiment de les preocupacions i queixes que se'ls hagin fet arribar. Aquest informe es presentarà en seu plenària i podrà ser debatut entre tots els grups municipals, amb la possibilitat que hi assisteixi el mateix Síndic.

Al Grup Municipal de Convergència i Unió (CiU) pensem que la transparència és garantia de responsabilitat, que la desconfiança democràtica pot ser bona si serveix per millorar i garantir els drets dels ciutadans, que una administració forta necessita dotar-se de tots els instruments necessaris en marxa i que hem de respondre al compromís moral i de mètode.

Fem la feina amb el convenciment de que, per damunt de tot, cal ser útils a la ciutadania i estic convençuda que aquest conveni és un pas més en la direcció correcte.

Si, sabia que era possible...

Quan a diversos aparadors de la ciutat els cartells informant dels tradicionals sopars al carrer ens anuncien la proximitat de la Festa Major de Sant Quirze i Santa Julita, Calella ha viscut, en només una setmana, un seguit de jornades que fan sentir orgullós qualsevol ciutadà d’aquesta ciutat nostra.

A Calella, el dinamisme de persones, entitats i treballadors públics queda demostrat constantment al llarg de l’any amb l’organització dels incomptables esdeveniments que converteixen aquesta ciutat en una de les més dinàmiques de la comarca. Però és en dies com aquests, en que les activitats se solapen les unes amb les altres, que prenem consciencia del veritable esperit emprenedor de la societat calellenca.

Aquest mes de juny ha arrencat amb el tradicional Aplec de la Sardana -l’Aplec Pairal de Catalunya-, que enguany ha arribat tot just després de celebrar-se l’acte oficial de presentació de la capitalitat de la sardana 2015 que, d’aquí a uns mesos, ens cedirà Barcelona. Sense temps de pair-ho, Calella acollia una nova edició de l’”Screamin Festival”. Centenars d’amants de la cultura rock dels anys 50 vinguts de tot el món han portat a Calella la música d’una cinquantena de bandes i han omplert de color els carrers de la ciutat al mateix temps que, dissabte al matí, desenes d’embarcacions del tipus “optimist” navegant davant la costa calellenca, ens recordaven que la ciutat torna a obrir-se al mar organitzant el Campionat de Catalunya de l’especialitat que ha servit per demostrar l’encert de la inauguració de la flamant base nàutica de La Gavina.

Un cop finalitzada la primera jornada d’aquest Campionat, amb els velers arribant a la platja, el Passeig de Manuel Puigverd s’omplia de cotxes i motos d’època amb la que els participants al l“Screming Festival” satisfeien la curiositat de ciutadans i visitants, quasi a l’hora en que l’Ajuntament Vell acollia la inauguració de l'exposició comarcal “El Maresme en la línia del temps de la Guerra de Successió, 1702-1714”, un dels actes previstos en la commemoració del Tricentenari.

I l’estiu tot just acaba de començar... Que voleu que us digui? Setmanes com aquesta fan que em senti especialment orgullosa de que els calellencs m’hàgiu donat l’oportunitat de ser l’alcaldessa d’aquesta ciutat que, si vol, pot ser imparable.

Avui fa tres anys que vaig assumir el càrrec, i em sento satisfeta de poder comprovar que -com deia la nostra campanya- una altra Calella és possible.

Gràcies a tots i a totes!

Diari de campanya - L'ànima social, la fortalesa de Catalunya

L'ànima social de Convergència i Unió és el bressol del benestar social a Catalunya. Cal dir-ho ben clar. Les actuals prestacions socials al nostre país són fruit del treball constant i compromès de la federació al capdavant de la Generalitat des dels seus inicis. Estem orgullosos i en fem bandera.

També en podem fer a nivell de l'estat, on les nostres contribucions han estat decisives per generalitzar el benestar i l'atenció a les persones més desfavorides. L'any 1982, Ramon Trias Fargas va impulsar la primera llei d'Integració Social dels Minusvàlids (LISMI) de l'estat, coneguda com la llei Trias Fargas.

El compromís social de la federació a Madrid ha continuat tots aquests anys a través del diferents diputats i senadors i, molt especialment, d'en Carles Campuzano. Hem estat determinants per l'establiment de la prestació d'atur pels treballadors autònoms; hem defensat la necessitat d'un millor tractament fiscal a les entitats sense ànim de lucre, l'establiment d'una millor atenció a les persones afectades per autisme, la intensificació de la lluita contra la bulímia i l'anoxèria, l'augment de recursos en la lluita contra la SIDA, etc.

La primera llei de parelles de fet a l'estat es va fer a Catalunya i la van signar el president Pujol i la presidenta de Gispert. És una fita històrica que cal recordar i que va obrir el camí a posteriors legislacions en aquest àmbit.

Aquests fets no neixen de la casualitat, ni de les diferents conjuntures polítiques. El nord de Convergència i Unió sempre ha estat apuntant cap a les necessitats socials del nostre país. La reconstrucció nacional de Catalunya és integradora i vol assegurar a tots els ciutadans i ciutadanes unes condicions de vida dignes i un repartiment equitatiu de la riquesa.

Aquesta és la fortalesa de Catalunya.