O referèndum, o referèndum

Piulada publicada pel PSOE de Castilla la Mancha i esborrat al cap de pocs minuts

Hi ha vegades en que la legitima discrepància política entre persones representants de diferents opcions queda superada per cert sentiment de solidaritat amb qui veus acusat, castigat, apartat i defenestrat, només per haver-se plantejat la possibilitat de parlar, si, parlar amb els representants, a Madrid, dels partits catalans, ni que sigui per saber per quins motius fa cinc anys seguits que a Catalunya, milions de persones surten al carrer demanant marxar de l’Estat espanyol.

De que això és així, ningú en te dubtes però, es clar, reconèixer aquest fet seria tant com assumir que el nucli dur del partit que s’autoanomena alternativa natural al Partit Popular, en nom d’una ja desfasada alternança bipartidista, ha quedat ancorat en els anys previs a la transició que ens va portar una democràcia incomoda quan dona veu a l’adversari.

Per aquella part del PSOE que continua vivint en l’Espanya en blanc i negre és preferible excusar-se en presumptes enganys de qui s’ha limitat a complir el mandat d’un Comitè Federal en que cap dels crítics que ara demanen el cap de Pedro Sánchez va tenir el valor de demanar una abstenció en la investidura de Rajoy. No, no és una qüestió de votar “No” o d’abstenir-se; el veritable problema és que Sánchez volia parlar amb els catalans.

Per si algú, encara, te algun dubte, aquests dies hem pogut confirmar que el PSOE te la capital a Sevilla, on Susana Diaz te pressa per veure passar el “cadàver” de Sánchez i és capaç de fer plegar tots els seus homes al Comitè Executiu per forçar el relleu a la secretaria general. Prefereixen fer implosionar el PSOE, prefereixen donar quatre anys més de govern al PP, abans que seure a parlar amb els “catalans separatistes que han vingut a trencar Espanya” i que Margallo considera pitjors que els terroristes.

Tard o d’hora, Espanya tindrà un govern, i cada vegada està més clar serà un govern creat contra els interessos de Catalunya. Un govern beneit pel PSOE de Sevilla i que comptarà amb la comparsa de Ciutadans que, en veu de Ines Arrimadas demanava al president Puigdemont que fes un tomb pel carrer per barrejar-se amb la gent real. Està clar que, des de fa cinc anys, Arrimadas no baixa al carrer el dia 11 de setembre.

No es pot “tirar” del referèndum de les urnes de cartró per recordar que els partidaris del “Si” no van arribar al 50%, a l’hora que ens impedeixen un referèndum vinculant que demanen el 60% dels catalans i resultat del qual, segons el CEO, estaria disposat a acceptar el 80% de la població de Catalunya.

Buscant un “Joc de trons” el PSOE ha caigut en un “Joc dels disbarats” on molts dels qui fins ara es mossegaven la llengua reprimint les emocions per no quedar en evidencia s’han deixat anar alliberant ansies de venjança al més pur estil Carme Chacon, la única representant del PSC que en aquesta qüestió ha decidit anar per lliure. Com ha fet sempre.

És ben clar que només tenim dues sortides; “o referèndum, o referèndum”.

Carme Forcadell, acusada de permetre la democràcia

Espanya supera el mig any de govern en funcions amb el fantasma d’unes terceres eleccions sobrevolant el Congreso i un Rajoy acomodat en el paper de qui dia passa any empeny, acceptant el repte de buscar suports fent el que calgui, “salvo algunas cosas”.

La irresponsabilitat mostrada pels qui fa uns mesos feien mofa de les dificultats del Parlament per designar un nou govern, és prou greu com per recollir els bartols i deixar pas a persones que tinguin el sentit institucional més desenvolupat, però tot sembla indicar que, per a ells, és més important seguir buscant vots a l’Espanya en blanc i negre, portant al Constitucional qualsevol llei o proposta que surti del Parlament català.

Aquesta setmana, el cruel destí ens ha obsequiat amb “dues tasses” de Soraya Saenz de Santamaria; l’habitual de després del Consell de Ministres, i una altra just després del Ple del Parlament de Catalunya on es va debatre i assumir les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent. Objectiu: Denunciar els plans dels catalans dolents, molt dolents, que insisteixen en la seves intencions de trencar Espanya.

Però, que diu aquest document “terrible i infernal” que va debatre el Parlament de Catalunya desobeint la prohibició del Tribunal Constitucional. Fem-ne un resum.

- La única via possible per exercir el dret a decidir és per la via de la desconnexió

- El poble de Catalunya te la legitimitat per començar un procés constituent amb el suport de les institucions catalanes.

- Aquest procés compta amb l’aval de les experiències similars en altres països i ha de ser inclusiu, englobant totes les sensibilitats i ideologies socials.

- El procés constituent ha de comptar de tres fases; procés participatiu, desconnexió de l’Estat espanyol i eleccions constituents i ratificació popular mitjançant un referèndum.

- Caldrà un procés de participació ciutadana per definir el text del projecte de constitució.

- El Parlament de Catalunya haurà d’impulsar les corresponents lleis de desconnexió amb l’Estat espanyol. Aquestes lleis no podran ser suspeses ni impugnades per cap altre poder, jutjat o tribunal.

- La Cambra catalana haurà de crear una comissió de seguiment del procés.

- Caldrà crear una Assemblea Constituent que garantirà la participació directe de les persones en el procés de discussió i elaboració de propostes per el projecte de Constitució.

- El procés haurà d’acabar amb la convocatòria d’un referèndum constitucional en que el poble de Catalunya aprovarà o rebutjarà, de manera pacifica i democràtica, el text proposat a la Carta Magna.

Aquí ho teniu. Aquesta és la gosadia del Parlament de Catalunya. Aquestes son les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent debatudes i votades al Parlament de Catalunya per les quals l’Estat espanyol demana al Tribunal Constitucional que actuï contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, per no haver-ho evitat.

A aquests “defensors de les lleis” els voldria recordar l’article 57 de l’Estatut, que diu que els membres del Parlament son inviolables pels vots i les opinions que emetin en l’exercici de llur càrrec.

No cal dir res més.

El #26J suspenem el Tribunal Constitucional

A l’Espanya dels “compiyoguis” on triomfen els missatges curts de l’estil “Luís, se fuerte” i on s’utilitzen eufemismes com “reforma estructural” per referir-se a “l’austericidi”, capbussar-se a les profunditats del complex llenguatge jurídic pot fer enormement difícil prendre consciencia de la gravetat d’algunes accions.

Fa unes setmanes, l’”independent” i “despolititzat” Tribunal Constitucional presidit per un ex-militant del Partit Popular emetia un comunicat amb el següent text:

“El Pleno del Tribunal Constitucional ha estimado parcialmente el recurso del Gobierno de la Nación contra el Decreto-ley de Cataluña 6/2013, de 23 de diciembre, que modificó la Ley 22/2010, de 20 de julio, del Código de Consumo de Cataluña”.

No patiu, us ho tradueixo. El que vol dir és: “No podeu evitar que es talli el subministrament elèctric, l’aigua o el gas a les persones en situació de vulnerabilitat”.

Millor, oi? Doncs així podríem seguir traduint els textos emesos pel TC fins a descobrir que, a petició del govern del Partit Popular, ha rebutjat, tombat, suspès, rebregat i esclafat iniciatives impulsades pel Parlament de Catalunya destinades a millorar al dia a dia dels catalans.

Voleu més exemples de traduccions de contenciosos del TC?

No podeu dir que Catalunya és una nació.

No podeu protegir als ciutadans que hagin estat víctimes d’estafes bancaries.

No podeu aplicar polítiques d’igualtat entre homes i dones.

No podeu decidir quina serà la llengua vehicular dels vostres fills a les escoles catalanes.

No podeu decidir l’hora en que obriran i tancaran les botigues catalanes.

No podeu cobrar un impost als propietaris de pisos buits per recaptar diners i destinar-los a lloguers socials.

No podeu cobrar un impost als bancs pels dipòsits que hi tinguin les grans fortunes.

No podeu cobrar un impost a les operadores d’Internet per recollir diners que després destinareu a protegir la industria cultural catalana.

No podeu cobrar un impost a les centrals nuclears per recaptar diners que després destinareu a fer polítiques de protecció del medi ambient.

No podeu organitzar el territori català per decidir quins pobles poden ser municipis i quins no.

No podeu convocar consultes populars ni referèndums, ni que sigui de forma democràtica.

No podeu demanar al Síndic de Greuges que investigui possibles casos de tortura.

No podeu crear una Agencia Tributària que gestioni els impostos que paguin els catalans.

No podeu tenir contacte directe amb altres estats ni tenir un conseller d’afers exteriors.

No podeu prohibir el “fraking” com a forma de buscar gas rebentant el subsòl català.

El vostre Parlament no pot fer declaracions on s’expressi quin tipus de país voleu pel futur ni crear una comissió amb aquest objecte.

Així s’entén millor, oi? A mesura que escric, puc sentir bullir la sang del lector. Ho deixaré aquí, tot i que n’hi ha més.

Permeteu-me que us faci una proposta molt seriosa: El dia 26 de juny, suspenem, nosaltres, el Tribunal Constitucional. Fem-ho de la única forma que no ens poden frenar (no serà perquè no ho hagin intentat); votant!

Sense novetat a Madrid

Definitivament, Espanya s’ha convertit en el pis d’aquells veïns que molts hem patit en alguna ocasió, coneguts al barri per les esbroncades, els cops de porta, trencadisses i els crits des del balcó.

Mentre alguns digereixen la fi del bipartidisme i cada cop son més els que demanen una reforma urgent de la llei electoral, en aquell Madrid on empresonen titellaires i un ministre treu la pols d’ETA per lligar terrorisme i determinada política, “un home sol” intenta la pirueta amb triple salt mortal que suposa formar govern en un Congrés que cada dia ens recorda més a la Itàlia post Berlusconi.

El procés que va facilitar la formació de govern a Catalunya li deu semblar un oasi a l’equilibrista Pedro Sánchez que, entre la pluja de ganivets llençats per la “vella guàrdia”, d’una banda, i de la presumpta seu central del PSOE a Sevilla, capitanejada per la incombustible Susana Díaz, de l’altra, somia amb l’estabilitat parlamentaria mentre camina amb pas ferm per la corda fluixa.

Al camp contrari, Rajoy practica el seu hobby preferit -esperar que passi la tempesta- mentre darrera la cortina del bany el sorprèn la silueta d’Esperanza Aguirre, anunciant que marxa –però poc- tot demanant regeneració a la política a l’hora que proposa Felipe Gonzalez per la presidència, hores després de l’enèsima entrada de la Guardia Civil a la seu de Genova.

Al Partit Popular s’han quedat sols. Molt sols. S’ho han ben buscat. I qui s’ho pot estar buscant, ara, és un PSOE que ens recorda que la seva prioritat és “lo que nos une, mas que lo que nos separa”, i el que els uneix al PP no és altra cosa que una idea centralitzadora de l’Estat, jugant al joc de les “línies vermelles”, eufemisme amb el que volen dir que aquí no marxa ningú. Els pot més la nostàlgia per l’Espanya de Paco Martínez Soria, que el desig de formar un govern estable dins l’Europa del segle XXI.

L’èxit de la odissea del PSOE no es pot confiar als cants de sirena d’una reforma “mínimament” federal que ningú sap ben be en que consisteix. Sánchez hauria de prendre exemple dels catalans que, conscients del repte que tenim al davant, hem entès que aquí no hi sobra ningú. Encarar la dura travessa de buscar consensos descartant, d’entrada, qualsevol que no pensi com ell, i patint d’urticària cada vegada que sent parlar d’un referèndum, no és la millor forma de construir ponts cap al diàleg ni uns fonaments sòlids per a una investidura difícil. L’alternativa, ja fa quatre anys la coneixem.

Tots plegats haurien d’assumir que treballar pel be de tots requereix dialogar amb tothom, i això és incompatible amb posicionaments electoralistes de l’estil “als independentistes, ni aigua”, i s’acosta més al concepte de diàleg del PP, caracteritzat pel “se van a enterar”.

Quan et toquen uns veïns així només hi ha dues sortides; esperar que marxin sols (cosa poc provable) o marxar nosaltres.

Publicat a e-notícies

Baix nivell, alta tensió

Diuen que entendre la política no és fàcil. No és que consellers, diputats i senadors no hi posem tot el nostre empeny en fer-nos entendre, però no és fàcil aconseguir-ho quan hi ha qui està disposat a emboirar el missatge provocant un “totum revolutum” que distorsioni una realitat que li és incòmode per “treure profit de l’embolic”.

El contundent i asfixiant joc a la contra previsible en aquesta legislatura no s’ha fet esperar. Amb un Parlament “acabat de sortir del forn”, el Partit Popular del Sr. Xavier Garcia Albiol ens ha sorprès amb una reacció que ens ha permès recuperar una paraula de so estrany i difícil memorització que alguns havíem descobert -ja fa molts anys- en un capítol de West Wing; “filibusterisme”.

En aquella ocasió, un parlamentari allargava la seva intervenció durant hores i hores, recitant receptes de cuina, per no perdre el seu torn de paraula i endarrerir tant com fos possible una votació que sabia que no li seria favorable. Tant absurd com això.

A l’”Ala Oest de la Ciutadella”, el senyor Albiol ha endarrerit tant com ha pogut la formació del seu grup parlamentari per intentar bloquejar la reunió de la Junta de Portaveus que havia de pronunciar-se respecte a la petició de reconsideració de la Proposta de Resolució presentada per Junts pel Sí i CUP, que insta al Parlament de Catalunya a iniciar el mandat obtingut a les urnes el 27 de setembre passat.

I el sofert ciutadà que intenta seguir el procés a través de noticies es pregunta amb tota la raó del món; “que ha passat?” Permeteu-me que us ho resumeixi amb ben poques paraules; ens han volgut posar un parany i no hi hem caigut. Ras i curt.

La Mesa del Parlament disposa de quatre dies per a resoldre la petició de reconsideració mitjançant una resolució motivada, escoltada la Junta de Portaveus. Ara be, aquest termini tocava a la seva fi i el Partit Popular seguia sense constituir el seu grup i, per tant, no havia designat el seu portaveu.

Si la Mesa del Parlament no resolia les sol·licituds de reconsideració en el termini fixat incomplia el Reglament en perjudici dels grups que les van presentar. Al mateix temps, els grups que van presentar la iniciativa i van demanar la tramitació d’urgència, es veurien afectats amb dilacions indegudes pel que fa a la resolució definitiva sobre la tramitabilitat de la proposta.

És a dir; mal si es fa, mal si no es fa.

La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, assessorada pel bon criteri del departament jurídic de la cambra, va decidir convocar la junta de portaveus convidant al PP a enviar-hi un representant que pogués participar en aquella trobada a fi d’aportar el seu criteri sobre les sol·licituds de reconsideració.

Podria semblar una broma de mal gust entre adolescents, però aquest és el nivell amb el que el PP català ha començat aquesta legislatura. Deia Xavier Xirgu a El Punt Avui “el que importa no és el que faran ells, sinó el que farem nosaltres”. I en aquest sentit, els diputats de Junts pel Sí estem decidits a arribar fins al final. Sabem el que ens han demanat els ciutadans i hem vingut a complir el seu mandat.

De Julià de Jòdar a Carme Forcadell

No us sabria dir quantes vegades he visitat el Parlament de Catalunya. Caminar pels seus passadissos provoca una sensació difícil de descriure. Aquelles parets que un dia van acollir l’arsenal de les tropes de Felip V construït en uns terrenys on abans hi havia les llars d’alguns barcelonins que al 1714 van ser obligats a desmuntar amb les seves pròpies mans les seves cases per deixar espai per a la construcció de la Ciutadella, caserna de les tropes que després d’un llarg setge van ocupar la capital de Catalunya. Quanta història han vist passar aquelles parets que ara acullen la cambra des d’on els catalans aprovem les nostres pròpies lleis i governem el nostre dia a dia...

He dedicat bona part de la meva vida a servir al meu país des de diferents àmbits. Assumir un nou càrrec sempre ve acompanyat d’una estranya sensació barreja d’il·lusió i responsabilitat. Però mai, mai m’he sentit com em vaig sentir dilluns mentre prenia possessió de la meva acta de diputada del Parlament de Catalunya. El que estàvem fent era molt més que començar una nova legislatura; estàvem posant els fonaments del país nou que tantes generacions han desitjat i que ara tenim a tocar.

Les particularitats de la sessió d’aquest dilluns han fet que hàgim pogut veure dos presidents a la cambra. Julià de Jòdar va presidir la mesa d’edat abans que Carme Forcadell prengués possessió com a nova presidenta del Parlament de Catalunya.

Si busquéssim les coses que tots dos tenen en comú, segurament no serien masses, però els uneix un sentiment que van saber expressar en els seus respectius discursos. El mateix que passa entre tants diputats que, en molts casos, mai s’haurien pensat que ho serien.

La composició de l’hemicicle català, sorgit d’unes eleccions excepcionals convocades en un moment excepcional, és el reflex del moviment nascut a la manifestació contra la sentència del TC del 2010, amb una majoria independentista i amb una nova minoria a l’oposició.

Els nous diputats i diputades tenim encarregada la noble tasca de resoldre el conflicte en els mateixos termes democràtics, pacífics i sostinguts del moviment que li ha donat la majoria legal i la legitimitat moral per fundar un nou model ètic, jurídic i polític assentat sobre la llibertat, la igualtat i la justícia social per a Catalunya.

Tal com va recordar Julià de Jòdar, s'ha estat molts anys ajudant a fer governs a Madrid, a construir les seves alternatives de poder, però ara no som l’alternativa, sinó l’alteritat.

És l’hora de tancar l’etapa autonòmica i començar a construir un nou model de país. Els catalans vam parlar el 27 de setembre. Ho vam fer amb veus i opinions diferents, i aquestes veus i opinions, aquesta diversitat i pluralitat de Catalunya estan representades al Parlament, de Julià de Jòdar a Carme Forcadell.

Ho va dir Forcadell i tots els presents ens hi reafirmem; aquest Parlament estarà al servei de tota la ciutadania, parlin el que parlin, vinguin d’on vinguin, pensin el que pensin, votin el que votin... Treballarem en base a les majories donades pels ciutadans en l’exercici de la democràcia.

Totes les diputades i diputats de la Cambra catalana hem d’afrontar amb responsabilitat nous paradigmes que demanen un nou Parlament. Noves voluntats que demanen noves polítiques. Hem de deixar de ser esclaus del passat. Hem de començar a treballar pensant ens els pròxims 300 anys, i no en els últims 300.

I tampoc voldria que ens passés per alt que, després de Núria de Gispert, Carme Forcadell és la segona presidenta consecutiva del Parlament. Aquest fet constitueix, en si mateix, un missatge per reclamar que la veu i les experiències de les dones siguin presents en els espais públics en la mateixa proporció que les dels homes i perquè la presència de les dones en els espais de decisió sigui una normalitat i no una excepcionalitat.

Tenim feina, molta feina, i moltes ganes de fer-la. Després de ser alcaldessa de la meva ciutat, no hauré tingut honor més gran a la meva vida política que haver pogut formar part d’un Parlament en una legislatura decisiva com cap altra a la història de Catalunya. Compto amb tots vosaltres; estic a la vostra disposició.