Conèixer el país per governar

La tasca d'oposició de CiU al Senat dóna els seus fruits. Des del Govern espanyol mai no han entès el nostre país i mai no han volgut comprendre la força que ha tingut, té i tindrà l'associacionisme a Catalunya en tots els seus vessants.

Per això, és una fita important per a les petites entitats sense afany de lucre el compromís que vam arrencar-li al ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, per eximir-les del pagament de l'Impost de Societats.

Fins el 2014 n'havien estat exemptes del seu pagament aquelles entitats que no superessin uns ingressos de 100.000 euros anuals. Però amb la reforma fiscal impulsada per Montoro, en nom del Govern espanyol, totes havien de pagar l'Impost de Societats.

Així, es collava les entitats i en molts casos es posava en perill la seva sostenibilitat i el seu futur, en un atac a la gran tasca de cohesió social que fan al nostre territori. S'han vist afectades associacions de veïns, associacions culturals, AMPA, clubs esportius, confraries, esplais i associacions de gent gran, entre moltes d'altres.

La decisió del Govern espanyol ha generat inquietud i un malestar innecessari a tot el teixit associatiu del país. Darrere d'aquestes entitats hi ha milers de persones que se'n beneficien dia a dia.

Catalunya és un país ric en associacionisme, que ha servit, en molts casos, també per vertebrar una idea molt concreta de nació. Per això aquesta norma suposava un cop molt dur, sobretot per qüestions socials. Amb aquest compromís, fet públic per Montoro a l'hemicicle a la petició del senador de CiU Ferran Bel ara fa una setmana, es tornarà a una situació similar a l'anterior.

Si bé l'exempció s'aplicarà quan els ingressos totals no superin els 50.000 euros anuals –abans n'eren 100.000- i quan les seves rendes no exemptes quedin sempre subjectes a retenció i no superin els 1.000 euros, es tracta d'un pas important. Amb aquest compromís que hem aconseguit, de ben segur, que donarem molta tranquil·litat a moltes persones i moltes associacions, perquè coneixem el país i entenem els ciutadans.

Publicat a Tribuna.cat

Ara SÍ que és l’hora

Fa mesos que molts s’omplen la boca amb el “Ara és l’hora” que ha esdevingut el hashtag de referencia pels qui segueixen el procés a les xarxes socials. Però sembla que no tothom ha assimilat el significat real d’aquest eslògan.

La delicada peça de porcellana amb que s’ha comparat la unitat dels partits proconsulta durant les darreres trobades, s’ha esquerdat. Era una possibilitat que ningú desitjava, però possibilitat, al cap i a la fi.

Ja fa massa mesos que el pacte d’estabilitat parlamentària serveix d’excusa pel “fem-ho, però fes-ho tu”. Ara és l’hora. Ara SI que és l’hora. Ara és l’hora de demostrar el grau de compromís dels diferents partits amb representació parlamentària amb el mandat rebut a les urnes a les eleccions del 2012. Ara és l’hora d’arremangar-se per fer la feina que els ciutadans de Catalunya ens van encarregar a tots, als que governen i als que no.

El procés en el que estem immersos des de fa dos anys, no admet “cartes als reis”. Malauradament no podem fer les coses com ens agradaria, amb la senzillesa de tenir a l’altra costat de la taula un Estat de fortes conviccions democràtiques. El president de l’Estat que ens governa no es diu David Cameron, es diu Mariano Rajoy, i la tradició política que inspira les seves accions tenen el seu origen en aquella Espanya en blanc i negre a la que el Partit Popular s’aferra com qui te por al pas del temps.

El President Mas lidera aquest procés amb una ma lligada a l’esquena, i les actituds dels que haurien de ser la tripulació en aquest viatge a Itaca no ajuden.

Hauríem volgut el referèndum que ens van negar d’un bon principi. O vàrem intentar amb una Llei de Consultes que ens ha suspès el Tribunal Constitucional que ens va retallar l’Estatut. I ara ho tornem a provar amb una formula sense valor jurídic, però suficient per facilitar que el poble de Catalunya es pronuncií. No s’hi val a dir “aquesta formula no m’agrada”. Aquesta formula és la que tenim a l’abast, i és la que afrontem com una última frontera, aquella darrera de la qual, probablement, haurem d’afrontar el nostre darrer assalt, el d’unes eleccions plebiscitàries. Tampoc aquesta opció és una opció que desitgem, però possiblement sigui la única via per aconseguir l’aval internacional a l’expressió democràtica d’un poble que exigeix als seus governants que trobin una solució al bloqueig d’un Estat que ens nega el dret a votar.

El President Mas es va comprometre a trobar la manera de fer que els catalans votessin, i demostra ser un home de paraula. El que no necessitem, ara, és que des dels escons del darrere, ens posin pals a les rodes. Per això ja tenim tota la maquinaria del govern espanyol.

Bandera negre

Una de les principals virtuts de la celebració del Tricentenari és, sense dubte, la possibilitat que ens dona de recuperar la nostra historia, aquella que alguns s’entesten en negar i altres miren de tergiversar.

Gràcies als historiadors coneixem petits detalls d’importància cabdal per conèixer el nostre ADN. Entre moltes altres coses, expliquen que durant el setge del 1714, els defensors de Barcelona van mostrar banderes negres causant gran sorpresa en l’enemic.

En l’argot de les banderes, el negre simbolitza just el contrari que el blanc i la sol mostrar l’exèrcit més poderós per exigir la rendició de l’adversari. Els militars que assetjaven Barcelona no van entendre com, tot i estar en clara inferioritat i extremament debilitats després de llargs mesos de resistència, els catalans els mostressin la bandera negre que es va interpretar com un “no ens rendirem”.

Diuen els mateixos historiadors, que fins i tot aquells catalans que preferien una rendició pactada, -com va ser el mateix Rafael Casanova- van seguir lluitant per fer costat a la majoria, que optava per continuar el combat.

Han passat 300 anys. Ara, afortunadament, defensem les nostres llibertats de forma ben diferent però, és amb detalls com aquest que entenem situacions com la viscuda aquest dimarts al Congrés dels Diputats.

Com qui espera la celebració d’un partit en que ja se sap quin serà el resultat final. Així hem esperat tots els catalans i totes les catalanes la celebració del debat sobre la petició de les transferències necessàries per convocar una consulta sobre el futur polític de Catalunya. Tots sabíem quin seria el resultat d’aquest debat, però no per això ha generat menys expectació entre ciutadans i mitjans de comunicació de tot el món.

L’expectació creada a l’entorn d’un debat que ja sabíem com acabaria, no deixa de ser una mostra més de com el món observa amb atenció tot el que esta succeint a Catalunya i com ho compara amb altres processos similars en que son més les diferencies que les semblances.

Turull, Rovira i Herrera, aquells “tres demòcrates a Madrid”, sabien millor que ningú a que s’enfrontaven. Només va ser un tràmit, si, però un tràmit necessari. Un gest més per demostrar al món quin és el nostre tarannà de ma estesa, sempre, malgrat el “no” constant.

El Congrés dels Diputats va dir “No”. No va ser una negativa a la celebració de la consulta. Va ser una negativa a la possibilitat de parlar-ne! La mateixa majoria implacable que sumen PP, PSOE i –no cal dir-ho- UpyD,  aquella majoria que van utilitzar per tombar la proposta del Parlament de Catalunya, podia haver estat utilitzada per tombar-la –si ho creguessin oportú- al final d’un procés de negociació, admeten a tràmit la proposició de llei.

El Parlament de Catalunya ha fet el que tocava. Ha portat la proposta al Congrés, amb la ma estesa i amb plena disposició a parlar-ne. Qui sap si arran del diàleg no hagués pogut sortir alguna forma d’entesa? Però la resposta, més que un “NO” o un “No puc” ha estat un monumental “No em dona la gana”.

Aquesta és la resposta més “democràtica” que se’ls ha acudit donar. Cert és, com va afirmar el president Mas tot just després d’acabar el debat, que el Govern espanyol ha perdut una oportunitat. Però això no ens ha de fer renunciar a donar resposta a un moviment que ve de la ciutadania i al qual, els seus legítims representants, tenen l’obligació de donar resposta. Un cop més, Espanya s’ha negat a escoltar la veu d’aquest fill que li parla en llengua no castellana.

Son més, i son més poderosos. Però tenen por. Aquells que sovint utilitzen la política de la por per intentar mostrar un futur apocalíptic per a una Catalunya amb estat propi, tenen por. Pensar que el resultat d’un referèndum d’aquestes característiques podria tenir com a resultat un “Sí” aclaparador, els espanta.

Els espanta veure tantes persones convençudes del seu objectiu; posar urnes, i votar. Exercir la democràcia. I els descol·loca veure com, 300 anys després, tornem a aixecar la bandera negre.

No és un punt; és un punt i apart.

EN DEFENSA DEL SENAT ?

La Constitució va fixar un sistema bicameral per l’Estat espanyol, tot i que no hi havia una gran tradició de dues cambres parlamentàries.

Les dues cambres si que són tradicionals a l’Europa més propera. França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya, Bèlgica, etc., per exemple, tenen dues cambres; congrés i senat a l’àrea llatina, bundestag i bundesrat a Alemanya i cambra dels lords i dels comuns a Anglaterra.

La seva composició és diversa, i la seva forma d’elecció també. A Italia 315 senadors i 630 diputats. A França un màxim de 576 diputats i 348 senadors. Bèlgica 212 diputats i 182 senadors. El Bundesrat 69 membres i el Bundestag 622, etc.

Es pot veure que la composició de les nostres cambres és força reduït en relació al nombre de diputats d’aquests països. A Espanya 350 Diputats i 263 senadors en la darrera legislatura. Per tant, tenim una cambra alta francament reduïda.

Però si parlem de les funcions de cada cambra, aquí el nostre Senat queda en una situació d’inferioritat en relació als nostres veïns. Per exemple el govern italià ha de gaudir de la confiança de les dues cambres, és a dir que tant els diputats com els senadors poden fer-lo caure.

A França, per exemple, un veto del senat a una llei obliga a tramitar-la per majoria absoluta a l’altre cambra, situació similar a la que es dona a Alemanya.

En aquest darrer país, els senadors o membres del Bundesrat, són escollits directament per les assemblees dels landers, i han de votar tots els membres d’un Lander en el mateix sentit. És una vertadera cambra de representació territorial.

Aquí el nostre senat és més una cambra de representació provincial que territorial, i a més, la seva posició en relació als diputats és subordinada.

Però d’aquí a dir que no serveix per a res, hi ha tot un món. Pel que fa al grup català de CIU al Senat en els darrers 3 anys, hem presentat més de 1.200 Iniciatives no legislatives, entre d’altres accions. Iniciatives que no han caigut en un sac buit , sinó que han permès en molts casos desbloquejar moltes qüestions d’àmbit més territorial o sectorial.

Desprès de quasi 35 anys de Constitució, els crits contra el Senat han començat a agitar-se després de la incorporació del català, el gallec i l’euskera com un fet “normal”; recordeu la campanya del “pinganillo”?.

Personalment, crec que hi ha, en diferents sectors polítics més vinculats a una Espanya uniformitzadora, molt interès a fer una caricatura del Senat perquè sigui una bona excusa per eliminar la normalitat plurilingüe de l’Estat espanyol en aquesta Cambra que s’havia aconseguit des de fa un any.

Això és el que realment els fa mal, a la dreta i a l’esquerra més unionista, que deixen anar populisme barroer per la xarxa dia a dia, fent pilota grossa i barrejada amb el desencís general envers als polítics.

És evident que cal una reforma al Senat , com així ho hem defensat des de sempre, i que parlem del Senat, de les modificacions del seu reglament, de la constitució si cal; donem-li el més alt sentit de cambra territorial amb totes les conseqüències i que, per exemple, sigui una Cambra que pugui vetar aquelles lleis que envaeixen competències de les Comunitats .

Però prou de ser tractats com uns “tontos útiles” o com uns frívols de la democràcia. El Grup de CIU al Senat té un promig d’edat de 40 anys; alguns som alcaldes, d’altres regidors; per tant, un grup que treballa a peu de carrer amb les necessitats i propostes ben clares, de cara a poder impulsar un seguit de propostes que territorialment ens puguem beneficiar, com així ha sigut en aquests darrers anys.