O referèndum, o referèndum

Piulada publicada pel PSOE de Castilla la Mancha i esborrat al cap de pocs minuts

Hi ha vegades en que la legitima discrepància política entre persones representants de diferents opcions queda superada per cert sentiment de solidaritat amb qui veus acusat, castigat, apartat i defenestrat, només per haver-se plantejat la possibilitat de parlar, si, parlar amb els representants, a Madrid, dels partits catalans, ni que sigui per saber per quins motius fa cinc anys seguits que a Catalunya, milions de persones surten al carrer demanant marxar de l’Estat espanyol.

De que això és així, ningú en te dubtes però, es clar, reconèixer aquest fet seria tant com assumir que el nucli dur del partit que s’autoanomena alternativa natural al Partit Popular, en nom d’una ja desfasada alternança bipartidista, ha quedat ancorat en els anys previs a la transició que ens va portar una democràcia incomoda quan dona veu a l’adversari.

Per aquella part del PSOE que continua vivint en l’Espanya en blanc i negre és preferible excusar-se en presumptes enganys de qui s’ha limitat a complir el mandat d’un Comitè Federal en que cap dels crítics que ara demanen el cap de Pedro Sánchez va tenir el valor de demanar una abstenció en la investidura de Rajoy. No, no és una qüestió de votar “No” o d’abstenir-se; el veritable problema és que Sánchez volia parlar amb els catalans.

Per si algú, encara, te algun dubte, aquests dies hem pogut confirmar que el PSOE te la capital a Sevilla, on Susana Diaz te pressa per veure passar el “cadàver” de Sánchez i és capaç de fer plegar tots els seus homes al Comitè Executiu per forçar el relleu a la secretaria general. Prefereixen fer implosionar el PSOE, prefereixen donar quatre anys més de govern al PP, abans que seure a parlar amb els “catalans separatistes que han vingut a trencar Espanya” i que Margallo considera pitjors que els terroristes.

Tard o d’hora, Espanya tindrà un govern, i cada vegada està més clar serà un govern creat contra els interessos de Catalunya. Un govern beneit pel PSOE de Sevilla i que comptarà amb la comparsa de Ciutadans que, en veu de Ines Arrimadas demanava al president Puigdemont que fes un tomb pel carrer per barrejar-se amb la gent real. Està clar que, des de fa cinc anys, Arrimadas no baixa al carrer el dia 11 de setembre.

No es pot “tirar” del referèndum de les urnes de cartró per recordar que els partidaris del “Si” no van arribar al 50%, a l’hora que ens impedeixen un referèndum vinculant que demanen el 60% dels catalans i resultat del qual, segons el CEO, estaria disposat a acceptar el 80% de la població de Catalunya.

Buscant un “Joc de trons” el PSOE ha caigut en un “Joc dels disbarats” on molts dels qui fins ara es mossegaven la llengua reprimint les emocions per no quedar en evidencia s’han deixat anar alliberant ansies de venjança al més pur estil Carme Chacon, la única representant del PSC que en aquesta qüestió ha decidit anar per lliure. Com ha fet sempre.

És ben clar que només tenim dues sortides; “o referèndum, o referèndum”.

La Troica de Rajoy

Se que és fàcil que el lector pugui pensar que m’he venut l’enteniment si sento enveja per un país que el món situa al llindar de l’abisme, amb l’atur per sobre del 25%, la prima de risc a 1.753 punts i un “corralito” que limita la disposició d’efectiu a 60€ per dia. Que se li pot envejar a un país sotmès a aquest panorama? Doncs, d’entrada, la capacitat de negociar de tu a tu amb les autoritats europees, per no parlar de la possibilitat d’organitzar un referèndum en qüestió de dies. S’ha de ser català per entendre-ho...

El govern grec acusa la “Troica” i les seves severes mesures d’austeritat de la situació a la que es veu abocat el país, amb un deute difícil de tornar i amb exigències constants per part dels homes de negre, com si allò que ara en diuen “les institucions” els hagués girat l’esquena. I ves per on que aquí és quan comencem a trobar semblances amb la situació que vivim els catalans.

Des del 2011, l’Estat espanyol ha paralitzat totes les relacions bilaterals Estat-Generalitat, fent-se el sord davant les reiterades mobilitzacions amb les que els catalans hem dit que ja n’hi havia prou. Sentim al president Rajoy referir-se a Grècia tot dient “una cosa es ser solidario y otra cosa es ser solidario a cambio de nada”, mentre comprovem com Catalunya és la tercera comunitat d’Espanya en aportar recursos tributaris i la desena en recursos per capita rebuts.

Hem vist com des de “les institucions” s’ha qüestionat de dalt a baix la decisió del govern grec de convocar un referèndum per conèixer l’opinió dels seus ciutadans, si fa o no fa, com l’Estat espanyol intenta espantar als catalans de les conseqüències d’una sortida de Catalunya d’Espanya –allò de “vagar por el interespacio”- fins al punt de prohibir una consulta no vinculant mesos després d’haver-se celebrat.

Hem vist com, per evitar l’ofec econòmic a que l’Estat sotmet Catalunya i per compensar en la mesura que sigui possible els efectes d’un dèficit fiscal endèmic, el govern de la Generalitat ha intentat impulsar mesures com l’impost sobre els dipòsits a les entitats de crèdit, l’energia nuclear o l’euro per recepta, mesures que han estat portades als tribunals de forma sistemàtica per l’Estat, com el peu que enfonsa el cap de qui intenta agafar aire mentre s’ofega. I és que cap país del món pot aguantar 25 anys suportant, de mitjana, un dèficit fiscal equivalent al 8% del seu PIB.

Observo Grècia i veig un país amb enormes dificultats. Però els envejo la sobirania per tractar de tu a tu a les institucions i la capacitat per convocar un referèndum per saber que pensen els seus ciutadans.

Catalunya també te la seva Troica. La nostra Troica són el govern espanyol, el TC i el dèficit fiscal.

Publicat a Tribuna.cat

Veritats, mentides i enquestes

Puntual a la seva cita mensual, aquesta setmana hem conegut les dades del baròmetre de juliol del Centre d’Estudis Sociològics (CIS). És aquell estudi que fa que durant unes hores, periodistes, contertulians i polítics llegim i rellegim, del dret, del revés i de costat cadascuna de les xifres que aboca l’exercici demoscòpic.

Aquesta vegada el protagonista de la “festa” ha estat la formació de Pablo Iglésias. Molts han aprofitat per establir comparatives amb la sorpresa de Syriza, a Grècia, o el ressò mediàtic de Beppe Grillo, a Itàlia. Embolica que fa fort. I entre tanta xifra mai falta qui intenta simplificar l’estudi confeccionant una mena de ranking que fa ballar, amunt i avall, les posicions de “podi”. Una mena de “Gran Hermano” en que alguns reben la nominació per “abandonar la casa” i el nouvingut cau especialment en gràcia a l’audiència convertint-se en l’atracció principal del programa.

Malament aniríem si penséssim que les enquestes son dipositaries de la veritat més absoluta, com malament anirem si pensem que tots els ciutadans vivim la vida a ritme de “Telenotícies”. No podem oblidar que la ciutadania es mou a cop de percepcions, i aquestes les generen –en bona manera- els propis titulars de premsa. És a dir, que aquesta setmana hem estat un cop més testimonis de com els mitjans analitzen el resultat del que, en bona mesura, molts d’ells han provocat.

Quedar-nos amb l’anàlisi superficial de qui millora i qui empitjora resultats i buscar la forma d’atribuir-ho a la gestió dels diferents partits polítics, seria propi d’una actitud curta de mires. Com si no, es pot explicar que el govern del Partit Popular continuï essent la força amb més possibilitats de guanyar unes eleccions, superant en 9 punts al PSOE?

Per entendre els resultats d’un baròmetre que dona podi al partit d’Iglesias cal anar fins a la pregunta número 7 del qüestionari; Quin és, segons el seu parer, el principal problema que existeix actualment a Espanya? I aquí el podi el formen, per aquest ordre, l’atur, la corrupció i els polítics.

És evident que alguna cosa no estem fent be. Que l’atur sigui el que més preocupa és, a banda d’una evidencia, la prova de que aquells que han de vetllar per reduir les cues a les oficines d’ocupació no se’n acaben de sortir. Possiblement una mostra més d’allò que en diuen “síndrome Moncloa”. La dificultat per entendre el que passa més enllà de les parets del despatx.

La segona i la tercera preocupació dels espanyols, la corrupció i els polítics, sembla que es puguin englobar en un mateix bloc. És evident que una porta a l’altra. I aquí és on cal que fem un exercici de responsabilitat tots plegats.

Els casos de corrupció, a vista de titular, sempre son extremadament magnificats. No oblidem que el percentatge de polítics relacionats amb algun cas de corrupció no arriba a l’1%! I no només això. El percentatge de polítics que arriben a ser encausats i detinguts es queda en el 0,15%!

Aquestes xifres no justifiquen res. Tot el contrari. Un sol cas demostrat de corrupció per part de qui ha merescut la confiança dels ciutadans en unes eleccions és condemnable i perseguible fins a les ultimes conseqüències. Però és feina de tots, polítics, periodistes i ciutadans, donar el valor real a les coses, no deixar-nos influenciar pels titulars, i treballar per recuperar la confiança mútua. Només així podrem evitar entrar en una dinàmica que faci saltar pels aires el que tots plegats hem construït, no sense esforç, durant els darrers 39 anys.

Per cert, segons l’últim baròmetre del CIS, els nacionalismes preocupen a un 0,7 dels enquestats.

ESPANYA CANSA......

Nació catalana, 29 de juny 2010

Ja tenim la Sentència de l’Estatut, és evident que res de bo per Catalunya podíem esperar i malauradament, s’ha confirmat les nostres sospites.

A l’espera de poder donar una lectura amb més aprofundiment a tot el document, podem valorar ja que la retallada és important, el Tribunal Constitucional ha tocat el nucli dur del text (Finançament, Llengua, Símbols i Competències ) podem esperar quelcom més ??.

Això si la insistència de fins a 15 vegades de la “Indisoluble unidad de la Nación Española” recorda a èpoques pel que sembla no tant llunyanes. Algú les ha definit com a Neo-Franquisme després de 32 anys de democràcia .

Fem una mica de memòria dels diferents episodis de la nostra història més comuna amb Espanya en aquests darrers anys?

El 23 de febrer de 1981, el tinent coronel Tejero va entrar a punta de pistola al Congrés de Diputats de l’Estat. Allà va manifestar que estava esperant una “autoridad militar, por supuesto”. Amb el temps es va saber que aquesta autoritat militar era el General Alfonso Armada.

Aquest general que havia estat a Catalunya, havia sopat feia pocs mesos amb destacats militants del PSOE. Entre ells els senyor Enrique Mugica, desprès ministre de Felipe Gonzalez i ara Defensor del Pueblo español, por suposat, nomenat per un govern del senyor Aznar i amb un ministre estrella i hereu com Rajoy. Ara fa uns quatre anys en Mujica i en Rajoy varen presentar dos recursos contra el nostre estatut. En el sopar de finals de l’any 80, ja es va posar damunt de la taula la necessitat de parar les autonomies, especialment la catalana.

Els estatuts d’autonomia varen emprenyar l’exèrcit del franquisme. Els militars i en Tejero no es varen sublevar per l’Espanya “roja”, que al 1981 ja es veia venir amb una victòria del PSOE. Els militars, Tejero, Armada, i els seus entorns, es varen sublevar contra la “España rota”. Us recordeu dels crits del General Franco, “ANTES ROJA QUE ROTA”? En Tejero va ser el “lloro” que va repetir les consignes pistola en ma.

Desprès va venir la LOAPA en govern del PSOE i els intents d’harmonització i es va generalitzar el “café para todos” , aigualint les nostres aspiracions nacionals .

Aquest senyor Mugica de bracet del PP del senyor Mariano Rajoy, hereu a dit del senyor Aznar, fundador de la fàbrica d’independentistes catalans més importants, va presentar també recurs d’inconstitucionalitat – aquesta sentència encara ha de venir- contra que? Doncs contra la voluntat del poble de Catalunya, dipositari, sense cap mena de dubte, els agradi o no, de la voluntat de la NACIÓ CATALANA.

I finalment han reeixit en el seu intent. Fi de la primera part. Ara el poble de Catalunya té la paraula. Per acceptar la situació creada i claudicar. Per fer focs artificials rebutjant-ho, per celebrar amb els fills de Rajoy, Armada, Tejero i Mugica la situació creada, o per articular una resposta intel·ligent que ens permeti seguir somniant amb una cada vegada mes justificable Itaca.

Lamento moltíssim el reduccionisme del President de la Generalitat: tant responsable del que ha passat és el PP com el Defensor del Pueblo.

L’advocat de l’Estat, més que defensar l’Estatut, ha contribuït a interpretar-lo a la baixa. El Govern espanyol no ha volgut defensar l’Estatut que va votar.

El que queda clar és que L’Estatut que queda després de la sentència no és el que volia el poble de Catalunya. L’única sentència acceptable era la que no toques ni una coma del text . No podem acceptar la sentència és el moment de la reacció.

Cal sortir al carrer per dir que NO ACCEPTEM que la veu del poble sigui retallada per un tribunal que ha quedat deslegitimitzat. Estem en un moment important i cal que Catalunya prengui consciència que ens hem de defensar i saber-nos defensar.

Espanya Cansa tant !!!!

Calia abstenció, l'economia s'ofega

Economia, crisi, atur, i més atur, i més crisi. Ja fa molt de temps que estem immersos en aquesta greu situació, tot i que els socialistes ho han estat negant de manera reiterada i sistemàtica , però hem arribat a un punt de gravetat que Europa ha imposat a Espanya unes mesures per combatre el dèficit perquè no podíem esperar més, doncs l’economia d’Espanya i de Catalunya s’ofega.

Aquesta setmana passada en el Congrés dels Diputats varem viure un dels Plens Parlamentaris més tensos i difícils dels darrers anys. Més que ideologia parlamentària hi havia responsabilitat o irresponsabilitat parlamentària. Veure un President Zapatero ofegant-se en el seu propi autisme social i un Rajoy fent de la irresponsabilitat política un exercici constant . Un autèntic despropòsit, tot plegat.
Per CIU l’abstenció al decret de mesures d’austeritat de l’executiu espanyol no s’ha fet per defensar un govern,en tot cas la nostra abstenció fa que es salvi una economia que s'ofega. En el govern espanyol i el seu president ni hi creiem ni hi tenim cap confiança, abstenir-se en el decret de mesures era una decisió delicada.

Si el decret no sortia endavant, Espanya acabava exactament igual d'intervinguda que Grècia. Hi anàvem ràpidament, perquè el descrèdit davant de les institucions europees i l'FMI hagués estat immens. La situació és molt complicada perquè estem fortament endeutats, fortament aturats, fortament desequilibrats, i amb increments de fiscalitat.

Davant això cal garantir sobretot als pensionistes que ells no patiran aquesta retallada doncs no són culpables de res. El Decret no ens agrada ni com tracta els funcionaris ni els pensionistes, aquests poden comptar amb nosaltres, no els abandonarem, presentarem les iniciatives per evitar que si puja el nivell de vida els pensionistes perdin nivell adquisitiu, l’abstenció es va prendre per salvar l’economia catalana i espanyola, i també l’euro.

Per responsabilitat política varem fer el que havíem de fer que és salvar l’economia catalana i espanyola d’atzucacs més forts i imprevisibles.
 

ARTICLE PUBLICAT AL CRONICAT.CAT

ZAPATERO Y RAJOY : EXEMPLES DE DESACREDITACIÓ POLÍTICA

Aquestes darreres setmanes el Centre d’Investigacions Sociològiques ens adverteixen que els polítics són considerats el segon problema dels ciutadans. És evident que tant el President Zapatero com el Cap de l’Oposició Espanyola , Mariano Rajoy estan lluny , però molt lluny de la percepció de la gran ciutadania sinó no s’entén, aquest autisme professional que exerceixen i mostren tots dos, ser  un exemple clar de desacreditació política, davant la greu crisi econòmica que patim i la rigidesa de les posicions per part d’aquests dos principals actors de  la política espanyola.

Aquesta setmana CIU insistirà novament en el Congrés de Diputats  que el que convé a l’economia és el Pacte d ‘Estat, i ho farem presentant un seguit de mesures per activar l’economia. Però no hi ha interès ni del PSOE ni del PP per aquest Pacte. Espanya no té prou grau de maduresa política, per això no són capaços de pactar, malgrat que nosaltres estem insistint de manera constant.

El govern Espanyol no afronta amb realisme l’estat real de la situació i el PP no vol donar un cop de mà, i és el moment de fer-ho. El govern té un problema perquè diu que la crisi la té tothom però ell no fa res pels ciutadans d’aquest Estat.

El responsable de la política econòmica és el president del govern, no els seus ministres. I el responsables que no hi hagi pacte d’estat és el president i el cap de l’oposició. 

Els polítics estan desacreditats perquè no són capaços d’entendre’s entre si per afrontar les preocupacions dels ciutadans. No fan els deures.

Des de CIU, proposarem mesures econòmiques i sobretot insistirem en el PACTE D’ESTAT, us seguiré informant.

ZAPATERO: IGNORÀNCIA O DEMAGÒGIA?

Aquests darrers dies el President Zapatero ha explicitat clarament la seva posició respecte a la Central Nuclear de Garoña. Pròrroga fins el 2013 per tancament definitiu posteriorment, malgrat l’informe del Consell de Seguretat nuclear favorable a una pròrroga de 10 anys.

Dir d’entrada que aquest és un debat molt i molt profund que massa sovint el simplifiquem amb la dicotomia de Nuclears Sí o Nuclears No, però més enllà del necessari debat sòlid i rigorós que escau sobre les necessitats energètiques, voldria fer un repàs a l’argumentari exposat per part del President Zapatero en el moment de justificar la seva posició :

1.- “En el mundo solo hay 6 centrales nucleares que tienen un escenario de prórroga para sobrepasar la edad de 40 años” (va afirmar)
La realitat és que en el món hi ha actualment 58 centrals funcionant amb permís per operar fins els 60 anys ( 54 a E.E.U.U; 4 a Suïssa i 1 Holanda ).

2.- “Solo hay una Central Nuclear en construcción en el mundo “
La realitat és que en el món hi ha actualment 50 centrals en construcció (Japó 3, Argentina 1, Eslovàquia 2, Finlàndia 1, Rússia 8 ,Xina 14,Romania 3,India, 6 etc ).

3.- “El coste de producción de la energia nuclear es hoy más barato, pero el coste en el sistema eléctrico no, porque se determina por el coste marginal, de manera que un KWh de energia nuclear y un kWh eólico al consumidor le cuesta exactamente igual “
La realitat és que el cost de generació elèctrica (MWh) el 2008 ha zigot de (Nuclear 35€; Cicle combinat 60€; Eòlica 80€; Fotovoltàica 400€).És cert que caldria afegir-hi els costos de tancament d’una central nuclear, però sempre la retirada de qualsevol energia base com la nuclear sí que afecta al preu marginal del sistema perquè ha de ser substituïda per energies més cares.


No es poden tancar centrals quan hi ha projectes per connectar amb les centrals nuclears de França perquè subministrin energia a l’Estat Espanyol. És de vital importància obrir el debat sobre el futur energètic , no es pot prioritzar interessos electorals enfront interessos de caràcter general.

La desinformació o indocumentació no és bona per res , però molt menys per prendre decisions tant i tant importants com és aquest de l’energia.

Cal una proposta equilibrada que asseguri energia en el futur i a on les energies renovables han de tenir també un paper molt i molt destacat, però amb desinformació, dogmatisme ideològic i manca de voluntat per fer un debat sòlid i profund no donarem solucions a les necessitats reals de la nostra societat.

Així doncs el President Zapatero, ignorància o demagògia?

QUAN LA POLÍTICA (D’ALGUNS) ESDEVÉ NOMÉS TEATRE

Transcorreguts 2 anys de la promesa del traspàs de Rodalies, aquests darrers dies veiem per enèsima vegada una escenificació teatral de tot aquest episodi.

Primer Acte
President Montilla amb el Vice-President Chaves per dir que de manera imminent hi haurà traspàs.

Segon Acte
El Conseller Saura amb el Vice-President Chaves per dir exactament el mateix i finalment el

Tercer Acte
S’escenificarà aquesta setmana amb la visita del Ministre Blanco i posterior reunió amb el President Montilla per novament dir allò que fa 2 anys que esperem.

Clar exemple tot plegat de quan la política esdevé només teatre.

Després de tota aquesta teatralitat caldrà veure com és aquest traspàs de Rodalies i Regionals, doncs tal i com tenen previst tot sembla indicar que serà absolutament insuficient. Com és pot gestionar un servei ferroviari sense traspassar les vies, els tres i les estacions???

Tant de Teatre per acabar tot aquest episodi molt per sota de les expectatives que s’havien generat i clarament per sota del que preveu l’Estatut. La Generalitat quedarà involucrada en una gestió que no podrà fer del tot, perquè aspectes bàsics i essencials del servei, el Govern de Catalunya no els podrà decidir i els continuarà decidint el Ministerio de Fomento.

Dos anys per a no traspassar res. Com podrem decidir si hem d’incrementar tal o qual freqüència si les infraestructures ferroviàries no tenen més capacitat? Que ens hauran traspassat a més de FUM FUM??

Cal reclamar que es faci bé, que es traspassin les vies, els trens i les estacions, i amb la dotació econòmica suficient. On són els 6.135 M€ que va prometre la Cap de Llista del PSC i actual Ministre de Defensa en plena campanya electoral ???.

Quan la política d’alguns només esdevé Teatre, cal reaccionar amb contundència i denunciar clarament que l’única política que executen és la política dels gestos , tant buida com estèril i alhora tant injusta pels catalans .

El PSC fa molt de temps que està preparant uns quans “Actes Teatrals” que escenificaran, en la realitat, la seva pròpia renúncia a defensar els interessos de Catalunya.

Ara rodalies, d’aquí poc Finançament.

NACIONALISME ESPANYOL

Les estratègies electorals durant la campanya electoral, especialment, al País Basc, ja ens feia entreveure que no eren unes eleccions qualsevol.,La il.legalització dels partits abertzales ens feia preveure una cursa electoral difícil, estranya, convulsa i sobretot democràticament feble.

El resultat electoral ens ha abocat a allò que va dir l’Artur Mas en el seu miting de suport a Getxo. Al socialisme espanyol, com exponent clar, del seu nacionalisme, encara li queda un últim trofeu de caça, que és governar a Euskadi encara que no sigui la força política més votada.

Dit i Fet, tot sembla indicar que el nacionalisme més ben organitzat, més ben estratègicament organitzat que és l’Espanyol, i els seus dos partits més significats (PSOE i PP) ja han aparcat les seves guerres i batalles campals (Corrupció, Garzón, etc ) per posar-se d’acord en fer fora del govern d’Euskadi a la força política guanyadora. En això si que estan d’acord, sembla ser que aquí ni les esquerres, ni les dretes els separa res. Ja ho deia Josep Pla, “El més semblant a un espanyol de dretes, és un espanyol d’esquerres “.

El mateix dia de les eleccions, jo era a València on vaig participar en nom de CDC en la cloenda del Bloc Nacionalista Valencià. En la meva intervenció vaig voler recuperar Joan Fuster, per glossar una mica més tot allò que sempre m’ha representat a mí el País Valencià i del qual jo em vaig comprometre a estimar-lo també, estimació que em sorgeix a partir de l’Ovidi Montllor, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellès i els valencians que vaig compartir bons moments a Prada de Conflent en l’Escola d’Estiu.

Rellegint Joan Fuster com us dic vaig trobar del llibre “Indagacions i Propostes” i trobo autèntiques meravelles que fan referència al ben organitzat nacionalisme espanyol i concretament el 23 d’abril del 1956, escrivia en el seu diari el següent :

“Una nació només té necessitat - de vegades necessitat biològica, d’instint de conservació- d’exaltar-se en nacionalisme, quan es veu en perill davant les ambicions d’una altra nació. Són molts els homes del món que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar de ser-ho...”

Ja veieu d’ençà l’any 1956 fins ara, poc han canviat les coses i encara que siguin amb formes democràtiques el nacionalisme espanyol té una molt clara idea de quina ha de ser la principal raó de ser. Anul.lar, menystenir o afeblir al màxim aquelles nacionalismes que no sigui el que representa la Nación Española.

Una, grande y Libre .........amb democràcia es clar ¡¡¡¡¡