Puntual a la seva cita mensual, aquesta
setmana hem conegut les dades del baròmetre de juliol del Centre d’Estudis Sociològics
(CIS). És aquell estudi que fa que durant unes hores, periodistes,
contertulians i polítics llegim i rellegim, del dret, del revés i de costat
cadascuna de les xifres que aboca l’exercici demoscòpic.
Aquesta vegada el protagonista de la “festa”
ha estat la formació de Pablo Iglésias. Molts han aprofitat per establir
comparatives amb la sorpresa de Syriza, a Grècia, o el ressò mediàtic de Beppe
Grillo, a Itàlia. Embolica que fa fort. I entre tanta xifra mai falta qui
intenta simplificar l’estudi confeccionant una mena de ranking que fa ballar,
amunt i avall, les posicions de “podi”. Una mena de “Gran Hermano” en que
alguns reben la nominació per “abandonar la casa” i el nouvingut cau
especialment en gràcia a l’audiència convertint-se en l’atracció principal del
programa.
Malament aniríem si penséssim que les
enquestes son dipositaries de la veritat més absoluta, com malament anirem si
pensem que tots els ciutadans vivim la vida a ritme de “Telenotícies”. No podem
oblidar que la ciutadania es mou a cop de percepcions, i aquestes les generen
–en bona manera- els propis titulars de premsa. És a dir, que aquesta setmana
hem estat un cop més testimonis de com els mitjans analitzen el resultat del
que, en bona mesura, molts d’ells han provocat.
Quedar-nos amb l’anàlisi superficial de qui
millora i qui empitjora resultats i buscar la forma d’atribuir-ho a la gestió
dels diferents partits polítics, seria propi d’una actitud curta de mires. Com
si no, es pot explicar que el govern del Partit Popular continuï essent la
força amb més possibilitats de guanyar unes eleccions, superant en 9 punts al
PSOE?
Per entendre els resultats d’un baròmetre que
dona podi al partit d’Iglesias cal anar fins a la pregunta número 7 del qüestionari;
Quin és, segons el seu parer, el principal problema que existeix actualment a
Espanya? I aquí el podi el formen, per aquest ordre, l’atur, la corrupció i els
polítics.
És evident que alguna cosa no estem fent be.
Que l’atur sigui el que més preocupa és, a banda d’una evidencia, la prova de
que aquells que han de vetllar per reduir les cues a les oficines d’ocupació no
se’n acaben de sortir. Possiblement una mostra més d’allò que en diuen “síndrome
Moncloa”. La dificultat per entendre el que passa més enllà de les parets del
despatx.
La segona i la tercera preocupació dels
espanyols, la corrupció i els polítics, sembla que es puguin englobar en un
mateix bloc. És evident que una porta a l’altra. I aquí és on cal que fem un
exercici de responsabilitat tots plegats.
Els casos de corrupció, a vista de titular,
sempre son extremadament magnificats. No oblidem que el percentatge de polítics
relacionats amb algun cas de corrupció no arriba a l’1%! I no només això. El
percentatge de polítics que arriben a ser encausats i detinguts es queda en el
0,15%!
Aquestes xifres no justifiquen res. Tot el
contrari. Un sol cas demostrat de corrupció per part de qui ha merescut la
confiança dels ciutadans en unes eleccions és condemnable i perseguible fins a
les ultimes conseqüències. Però és feina de tots, polítics, periodistes i
ciutadans, donar el valor real a les coses, no deixar-nos influenciar pels
titulars, i treballar per recuperar la confiança mútua. Només així podrem
evitar entrar en una dinàmica que faci saltar pels aires el que tots plegats
hem construït, no sense esforç, durant els darrers 39 anys.
Per cert, segons l’últim baròmetre del CIS, els
nacionalismes preocupen a un 0,7 dels enquestats.