El procés processat

Aquesta setmana les càmeres que mostren el que passa al Congrés dels Diputats han tornat a enfocar al sostre, igual que va passar el 23F. Aquesta vegada no es tractava d’un cop d’estat, sinó d’un cop a la democràcia. El PPSOE i Ciutadans es van cenyir al reglament de la cambra que preveu preservar la intimitat de la persona objecte del suplicatori. De res va servir que el propi interessat, en Francesc Homs, expresses la seva voluntat de fer públic el debat. ”. I mentrestant, el president Mas i les conselleres Rigau i Ortega, segueixen esperant el seu torn per anar a “dialogar” al tribunal de torn.

Una escena impròpia d’una democràcia madura, la cirereta d’una setmana en que els “amants del diàleg” han anat llençats. El Suprem ha confirmat la suspensió de feina i sou del jutge Santi Vidal, Carme Forcadell ha estat citada a declarar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i s’ha executat el suplicatori a Francesc Homs que permetrà que pugui ser jutjat per desobediència i prevaricació pel 9N.

Processar el procés; aquesta és l’actitud dels qui ens prometen diàleg –no se si aprofitant una visita a la presó- i ens intenten comprar amb propostes com la d’obrir un despatx per Soraya Saenz de Santamaria a Barcelona o celebrar un consell de ministres a la capital catalana, al més pur estil “Bienvenido Mr. Marshall”.

El PP, el partit que te més investigats a les seves files es permet el “luxe” de portar als tribunals polítics que exerceixen la democràcia. El partit referent de la transició veu com des de Sevilla activen el comandament a distancia que fa esclatar un PSOE en hores baixes per evitar que el seu líder exercici la tasca per la que va ser escollit; impedir un nou govern del Partit Popular.

Catalunya ja ha passat pantalla i, al Partit Demòcrata (PDECAT), a diferencia de molts altres, en som molt conscients. Venim d’aquella Convergència que, a les acaballes de la dictadura, es va proposar assolir el reconeixement nacional que ens havia estat negat. 42 anys després, el PDECAT pren el relleu d’aquella formació per adaptar-se als nous temps, apostant per la bona política més que per la nova política, posant-nos al costat dels qui, com nosaltres, pensen que l’autonomisme ja no ens pot oferir res, i que cal defensar, pacíficament, però amb contundència, la voluntat popular expressada a les urnes el 27S.

No ens agrada la política del “i tu més”. No juguem a la “platocracia”. La gent del PDECAT volem treballar per recuperar el somni del president Macià; “una Catalunya lliure, socialment justa, econòmicament prospera i espiritualment gloriosa”.

Hi ha qui pot pensar –no sense falta de raó- que potser no és el millor moment per la política, però ningú pot qüestionar que mai és mal moment per construir un país millor.

Carme Forcadell, acusada de permetre la democràcia

Espanya supera el mig any de govern en funcions amb el fantasma d’unes terceres eleccions sobrevolant el Congreso i un Rajoy acomodat en el paper de qui dia passa any empeny, acceptant el repte de buscar suports fent el que calgui, “salvo algunas cosas”.

La irresponsabilitat mostrada pels qui fa uns mesos feien mofa de les dificultats del Parlament per designar un nou govern, és prou greu com per recollir els bartols i deixar pas a persones que tinguin el sentit institucional més desenvolupat, però tot sembla indicar que, per a ells, és més important seguir buscant vots a l’Espanya en blanc i negre, portant al Constitucional qualsevol llei o proposta que surti del Parlament català.

Aquesta setmana, el cruel destí ens ha obsequiat amb “dues tasses” de Soraya Saenz de Santamaria; l’habitual de després del Consell de Ministres, i una altra just després del Ple del Parlament de Catalunya on es va debatre i assumir les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent. Objectiu: Denunciar els plans dels catalans dolents, molt dolents, que insisteixen en la seves intencions de trencar Espanya.

Però, que diu aquest document “terrible i infernal” que va debatre el Parlament de Catalunya desobeint la prohibició del Tribunal Constitucional. Fem-ne un resum.

- La única via possible per exercir el dret a decidir és per la via de la desconnexió

- El poble de Catalunya te la legitimitat per començar un procés constituent amb el suport de les institucions catalanes.

- Aquest procés compta amb l’aval de les experiències similars en altres països i ha de ser inclusiu, englobant totes les sensibilitats i ideologies socials.

- El procés constituent ha de comptar de tres fases; procés participatiu, desconnexió de l’Estat espanyol i eleccions constituents i ratificació popular mitjançant un referèndum.

- Caldrà un procés de participació ciutadana per definir el text del projecte de constitució.

- El Parlament de Catalunya haurà d’impulsar les corresponents lleis de desconnexió amb l’Estat espanyol. Aquestes lleis no podran ser suspeses ni impugnades per cap altre poder, jutjat o tribunal.

- La Cambra catalana haurà de crear una comissió de seguiment del procés.

- Caldrà crear una Assemblea Constituent que garantirà la participació directe de les persones en el procés de discussió i elaboració de propostes per el projecte de Constitució.

- El procés haurà d’acabar amb la convocatòria d’un referèndum constitucional en que el poble de Catalunya aprovarà o rebutjarà, de manera pacifica i democràtica, el text proposat a la Carta Magna.

Aquí ho teniu. Aquesta és la gosadia del Parlament de Catalunya. Aquestes son les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent debatudes i votades al Parlament de Catalunya per les quals l’Estat espanyol demana al Tribunal Constitucional que actuï contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, per no haver-ho evitat.

A aquests “defensors de les lleis” els voldria recordar l’article 57 de l’Estatut, que diu que els membres del Parlament son inviolables pels vots i les opinions que emetin en l’exercici de llur càrrec.

No cal dir res més.

Cap a un país d’oportunitats

Ara fa uns dies que el Consell Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va anunciar els noms de les persones que formaran part -en representació d’aquesta formació- a les eleccions del 27 de setembre, una llista en que hi vaig poder veure el meu nom.

Que us puc dir? Tal i com us podeu imaginar, és difícil trobar paraules per explicar el que se sent formant part d’una llista impulsada amb el noble mandat de marcar un punt i a part en la història de Catalunya.

Soc de les que pensen que els del discurs de la por no esperaven que els catalans fóssim capaços d’organitzar-nos per donar forma a una candidatura com “Junts pel Sí”. Un cop més ens han infravalorat.

“Junts pel Sí” és una candidatura excepcional per un moment excepcional. És el que tocava fer, i ho hem fet. Fa setmanes, mesos, que sentim parlar d’eleccions autonòmiques i plebiscitàries. No permetem que ens embauquin. El nom no fa la cosa. Aquestes eleccions seran el que els catalans vulguem que siguin. Si algú s’entesta en seguir-les veient com unes eleccions autonòmiques més, li servirà per comprovar qui, de veritat, “te un problema”.

Tampoc seria bo que ens autocomplaguesim parlant d’independència o sobirania. Les paraules prenen força quan som conscients del seu significat. Independència i sobirania, per a alguns, significa “separatisme”. Per nosaltres significa “oportunitats”, i només serem un país amb oportunitats pel conjunt dels ciutadans si realment tenim totes les eines i instruments per a gestionar amb llibertat polítiques educatives, socials, de salut o econòmiques... Polítiques que podem generar amb la gestió dels propis recursos i amb capacitat per generar riquesa per a tothom.

El 27S tenim una oportunitat històrica, i les oportunitats històriques s’han d’aprofitar quan arriben. Hem passat de la transició democràtica de fa molts anys a una transició nacional autèntica. Cada vegada més, la governabilitat dels països del conjunt del món passa pel dret a decidir i Catalunya no en pot quedar al marge.

El 27 de setembre tindré l’honor d’acompanyar un grup de dones i homes, representants de la societat civil i de la política en una aventura apassionant. Som els del Sí. Som la llista que temia Madrid. Som la llista que ha de facilitar que el dia 27 de setembre, al vespre, puguem comptar els SI i els NO, sense matisos. Som aquells a qui hauran de votar els catalans que desitgin un futur millor per Catalunya. Però no podem oblidar que a aquestes eleccions també hi concorreran els del No, i de les sumes dels uns i dels altres dependrà el país que deixarem a les pròximes generacions de catalans.

El futur del nostre país està a les nostres mans com no ho ha estat mai en els últims segles. Enfilem la recta final del que hauria de ser un pas decisiu en la història de Catalunya. On l’exvicepresident del Tribunal Constitucional, Ramón Rodríguez Arribas veu un cop d’estat, nosaltres veiem la màxima expressió de la democràcia. Si fallem ara, aquells que vindran no ens ho perdonaran.

No és el paradís; és la llibertat

Ni amb tu ni sense tu. Les sensacions contradictòries de l’”embolica que fa fort” sembla que hagin fet arrels a l’escenari del 27S.

Hem viscut uns dies al ritme de la “cançó” de la llista unitària. Des que el president Mas va fer la seva proposta el 25 de novembre a l’Auditori del Fòrum on ja va apostar per la unitat entre partits sobiranistes i societat civil per impulsar una candidatura unitària, les alternatives es van anar succeint fins al punt de marejar a qualsevol que s’interessi per l’estat d’allò que en diem “procés”.

En un pla per afrontar unes eleccions plebiscitàries que substituïssin el referèndum que no ens deixen fer, integrant la societat civil en una llista única que legitimés el resultat, sembla que hi havia qui buscava l’oportunitat de fer fora d’aquesta llista el president que ens ha portat més lluny en el camí cap a l’Estat propi.

La legitima competència entre qui es presenta a la reelecció i aquell que opta a millorar resultats electorals hauria de quedar al marge d’aquesta campanya si no volem acabar donant la raó a aquells que pensen que aquestes eleccions seran unes eleccions més. Hem d’assumir l’exercici de renunciar als protagonismes individuals en favor d’un projecte comú, sense treure valor a la figura del president Mas, que ha demostrat un lideratge indiscutible.

La importància del moment que vivim ens hauria de permetre entendre que era necessari, i de justícia, convidar la societat civil a formar part del que ha de ser la llista del “Sí”. Que la unitat és necessària com no ho ha estat mai durant els últims 300 anys. De ser conscients que quan aquí ens barallem, ells guanyen, i que quan aquí anem units, ells perden.

El 27 de setembre podrem comptar els del “Si” i els del “No”. No és la forma en que ens hauria agradat fer-ho, però no ens han deixat altra opció. I no podem oblidar que els que no formin part d’aquesta llista, a efectes de recompte, estaran al costat del “No”.

Aquest diumenge, a la Convenció Nacional de CDC, el president Mas va ser molt explícit quan va dir que si el 27S fracassem, el poder de l’Estat espanyol ens passarà pel damunt. No crec que a hores d’ara hi hagi massa persones a Catalunya que posin en dubte aquesta reflexió.

Som a la recta final d’un procés llarg, delicat i difícil en que s’han fet les coses de manera exemplar per part de la majoria. Cometre un error ara seria imperdonable. Comptar amb la implicació de la societat civil és imprescindible. Que els polítics facin un pas enrere és bo. Però el dia 28 de setembre el país seguirà funcionant i, a banda  d’avançar cap a un país nou, caldrà governar la “nau” en el seu dia a dia. El 27S no ens pot fer perdre de vista el 28S. Hi ha procés, però també hi ha la gestió del país. Podem parlar de govern de transició, però no oblidem que després d’unes eleccions avançades, no es poden tornar a convocar eleccions fins passat un any. El temps és implacable, i a partir del 27S disposarem d’uns mesos que poden canviar la història d’aquest país.

El “Sí” no ens obrirà les portes del paradís, però si les de la llibertat, i això no es poc.

La Troica de Rajoy

Se que és fàcil que el lector pugui pensar que m’he venut l’enteniment si sento enveja per un país que el món situa al llindar de l’abisme, amb l’atur per sobre del 25%, la prima de risc a 1.753 punts i un “corralito” que limita la disposició d’efectiu a 60€ per dia. Que se li pot envejar a un país sotmès a aquest panorama? Doncs, d’entrada, la capacitat de negociar de tu a tu amb les autoritats europees, per no parlar de la possibilitat d’organitzar un referèndum en qüestió de dies. S’ha de ser català per entendre-ho...

El govern grec acusa la “Troica” i les seves severes mesures d’austeritat de la situació a la que es veu abocat el país, amb un deute difícil de tornar i amb exigències constants per part dels homes de negre, com si allò que ara en diuen “les institucions” els hagués girat l’esquena. I ves per on que aquí és quan comencem a trobar semblances amb la situació que vivim els catalans.

Des del 2011, l’Estat espanyol ha paralitzat totes les relacions bilaterals Estat-Generalitat, fent-se el sord davant les reiterades mobilitzacions amb les que els catalans hem dit que ja n’hi havia prou. Sentim al president Rajoy referir-se a Grècia tot dient “una cosa es ser solidario y otra cosa es ser solidario a cambio de nada”, mentre comprovem com Catalunya és la tercera comunitat d’Espanya en aportar recursos tributaris i la desena en recursos per capita rebuts.

Hem vist com des de “les institucions” s’ha qüestionat de dalt a baix la decisió del govern grec de convocar un referèndum per conèixer l’opinió dels seus ciutadans, si fa o no fa, com l’Estat espanyol intenta espantar als catalans de les conseqüències d’una sortida de Catalunya d’Espanya –allò de “vagar por el interespacio”- fins al punt de prohibir una consulta no vinculant mesos després d’haver-se celebrat.

Hem vist com, per evitar l’ofec econòmic a que l’Estat sotmet Catalunya i per compensar en la mesura que sigui possible els efectes d’un dèficit fiscal endèmic, el govern de la Generalitat ha intentat impulsar mesures com l’impost sobre els dipòsits a les entitats de crèdit, l’energia nuclear o l’euro per recepta, mesures que han estat portades als tribunals de forma sistemàtica per l’Estat, com el peu que enfonsa el cap de qui intenta agafar aire mentre s’ofega. I és que cap país del món pot aguantar 25 anys suportant, de mitjana, un dèficit fiscal equivalent al 8% del seu PIB.

Observo Grècia i veig un país amb enormes dificultats. Però els envejo la sobirania per tractar de tu a tu a les institucions i la capacitat per convocar un referèndum per saber que pensen els seus ciutadans.

Catalunya també te la seva Troica. La nostra Troica són el govern espanyol, el TC i el dèficit fiscal.

Publicat a Tribuna.cat

Dissabte es va jugar un partit

Foto: El Periodico

Dissabte passat es va jugar un partit de futbol. És bo recordar-ho, perquè sembla que dissabte només s’hagués xiulat un himne.

La utilització del futbol per expressar inquietuds polítiques, ve de tant lluny com ens pugui portar la memòria. Seria ingenu pensar que l’atractiu d’un Barça-Madrid rau, únicament, en l’interès estrictament esportiu.

Hi ha moments en que els xiulets son tant previsibles, que fins i tot s’incorporen a l’escaleta d’un acte de gran repercussió. Recordem, per exemple, com l’any 1992, es va accedir a incorporar Els Segadors a l’acte d’inauguració dels JJOO, a canvi de que l’himne de Catalunya sonés quan fes la seva entrada, a l’Estadi Olímpic, el cap de l’Estat, moment en que s’intuïen uns xiulets que van destacar menys amb l’himne espanyol, amb el Rei ja al seu lloc.

Però si alguna cosa em sorprèn especialment de tot aquest embolic de xiulets, és comprovar com el govern de l’immobilista Rajoy del plasma, el del “qui dia passa any empeny”, torna a fer una demostració d’espectacular rapidesa emetent comunicats abans, durant i després de la xiulada de dissabte. Abans, amb la carta enviada al Club pel secretari d’estat de seguretat i el Consell Superior d’Esports, demanant que “no es produeixin alteracions que puguin afectar els símbols de l’estat”. Durant, quan mentre es jugava la segona part del partit, el govern espanyol va emetre un comunicat criticant l’agressió als símbols nacionals. I després, quan La Comissió Estatal contra la Violència, el Racisme, la Xenofòbia i la Intolerància en l'Esport –òrgan amb important presencia de membres del PP- decideix obrir un expedient informatiu a les persones i les entitats que van fer la crida a xiular l'himne espanyol. Estem davant d’una efectivitat només comparable a la demostrada quan els documents d’impugnació sortien en direcció al Tribunal Constitucional quasi al mateix temps que des de Catalunya es convocava la consulta del 9N en les seves diferents variants.

I tot això amb l’inestimable suport del sindicat “Manos Limpias”, -sempre a punt per empastifar qualsevol cosa que faci ferum de català- que ha denunciat davant el fiscal general de l'Estat i el Comitè Espanyol de Disciplina Esportiva el que consideren "ultratges a Espanya i a les institucions de l'Estat” ignorant que, l’any 2009, l’Audiència Nacional ja va arxivar una querella per ultratges a Espanya presentada per la Fundación para la Defensa de la Nación Española (DENAES) per una xiulada a l’himne espanyol durant la final de la Copa del Rei entre el Barça i l’Athletic, en considerar que no era constitutiva de delicte. La història es repeteix, i cada vegada amb cicles més curts.

Començarem a anar millor el dia que qui governi a Espanya vegi en una xiulada un exercici de llibertat d’expressió, una queixa expressada per milers de persones que aprofiten el ressò mediàtic d’un esdeveniment per mostrar el seu rebuig a una realitat que desaproven. Un govern que no el preocupi si xiulen, sinó, per què xiulen.

Però és evident que no hi ha pitjor sord que el que no hi vol sentir, i que tornarem a sentir la Cospedal de torn proposant evacuar l’estadi si algú xiula l’himne espanyol. Amb el PP al govern, mai no ens faltaran motius per seguir xiulant.

Publicat a Tribuna.cat

Objectiu: 27S

Des que el president Mas va anunciar la convocatòria d’eleccions catalanes el 27 de setembre han proliferat tota mena d’elucubracions, més o menys interessades, en funció del seu origen.

En el top 10 de la política ficció hi hem trobat des d’aquells que busquen guanyar les eleccions catalanes a les municipals fins als que creuen que convocar eleccions el setembre ens sotmet a una llarga i esgotadora campanya electoral amb la que el Govern vol dissimular la seva inactivitat, passant pels qui opinen que tot aquest enrenou respon a una maniobra per refredar les aspiracions sobiranistes.

Ja diuen que, “per a gustos, els colors”. Jo prefereixo aquell que diu, “el moviment es demostra caminant”. I així és com el president Mas s’ha calçat públicament les xiruques, s’ha carregat la motxilla a l’esquena, i ha anunciat quin camí recorrerà el Govern per arribar al setembre amb els deures fets i amb condicions de rebre l’encàrrec definitiu de la ciutadania que reclama un nou model de país, “preparats per si arriba una desconnexió legal amb la resta de l’Estat”.

Alguns en diran full de ruta, d’altres declaració d’intencions, però ningú pot negar que el President ha assumit, públicament i solemne, el compromís de seguir avançant en tots els fronts que li pertoquen a un govern sense deixar de gestionar el mandat recollit a les urnes l’any 2012.

Mantenir el rumb ferm en mig de la tempesta a l’hora que es prepara la tripulació per l’arribada a port és possible. És possible governar i seguir posant els fonaments de les estructures d’un nou Estat. És possible reduir les llistes d’espera a la sanitat mentre es reforça l’acció exterior. És possible nomenar comissionats per a la Transició Nacional i per a la Transparència a l’hora que s’evita que les persones més vulnerables es quedin sense serveis basics. És possible seguir construint la Hisenda pròpia i dissenyar una Seguretat Social catalana a l’hora que es treballa per reduir l’atur i millorar el sistema educatiu.

Però això només és possible amb les mànigues arremangades i amb ganes d’acabar la feina a temps. Veurem quants s’arremanguen i quants s’ho miren des de la barrera. Al cap i a la fi, a qui toca posar a cadascú al seu lloc és als ciutadans i ciutadanes de Catalunya que han estat convocats el 27 de setembre, a les urnes.

Si no pots amb el teu adversari, inhabilita’l

En el particular diccionari que ens permet anar confeccionant el procés sobiranista hi hem pogut afegir, aquesta setmana, el terme “guerra de togues”.

Allò que alguns van titllar despectivament de “botifarrendum”, de manifestació social sense més importància, es va convertir, de la nit al dia, en la màxima prioritat del Tribunal Constitucional, prèvia impugnació del govern del Partit Popular que va trobar en aquesta qüestió la cortina de fum ideal per tapar l’operació “Púnica” contra alts càrrecs populars de Madrid i rodalies.

Tot i “atemptar” contra la presumpta llei que impedeix celebrar processos participatius mitjançant urnes, cap cos policial va rebre la instrucció d’impedir que obrissin els col·legis (la foto hauria estat demolidora) però tampoc s’ha impedit l’activitat en els centres habilitats per seguir votant després del 9N.

Si és il·legal, per què permeten que se segueixi votant? Podríem parlar d’un cas de prevaricació per part de les autoritats espanyoles?

És evident que el que interessa és seguir fent bullir l’olla per tenir contingudament contenta la família FAES, que acusa Rajoy de ser massa tou amb la “cosa catalana”.

En una mena de lamentable joc dels despropòsits i fent saltar pels aires qualsevol indici de l’enyorada separació de poders en que es basa la democràcia, el Fiscal General de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, nebot del president del Tribunal de Orden Publico del regim franquista, implacable defensor de la presumpta innocència de la Infanta Cristina en el cas Noos i dificultador professional del procés pel cas “Gurtel”, executa –imagino que sense massa resistència- l’ordre “no donada” per Moncloa de presentar una querella contra el President Mas, la vice presidenta Ortega i la Consellera Rigau. Això si, que ho facin els fiscals catalans.

Però com en qualsevol espectacle en la línia del que ens tenen acostumats, no podia faltar la nota de color que cada vegada hi aporta la autoproclamada portaveu a Catalunya del govern central, la incombustible Alicia Sánchez Camacho que, sense pels a la llengua, i sabent-se gravada per una càmera a l’estació de Sants de Barcelona, afirmava que estava assessorant... a la fiscalia? Els seus companys han sortit al rescat aclarint que a qui assessora és al partit a Madrid. Bon intent. Però si contraposem aquestes afirmacions a la ja popular gravació de la Camarga on Camacho explicava cofoia les bones relacions que tenia amb fiscalia...

Pocs han definit tant be i amb tant poques paraules l’estratègia del Partit Popular com el sempre respectat Josep Ramoneda; “si no pots amb el teu adversari, inhabilita’l”.

#autoinculpacions9N

Si no fos per la importància de la qüestió, podríem pensar que el “guió” que segueix el Partit Popular en el procés sobiranista que viu Catalunya l’esta escrivint l’autor de la mítica sèrie de televisió “Enredo”. Si en teniu la possibilitat, us recomano llegir aquest post escolant la música de la sèrie.

Després de fer un “simulacre de referèndum” impugnat com si fos de veritat, diumenge a la tarda Rajoy decideix fer comparèixer el fiscal general de l’Estat per fer por als catalans després d’haver demanat informes sobre la legalitat de les urnes de cartró. Eduardo Torres Dulce -reconegut cinèfil- està al cine i il·localitzable durant tota la tarda. Quan el troben diu que no esta per fer declaracions, així que Rajoy decideix continuar amagat al seu despatx de Moncloa i fa sortir el ministre de Justícia amb un micròfon enganxat amb celo al mateix moment que a Catalunya, el president Mas fa una compareixença solemne, en tres idiomes, davant de centenars de periodistes internacionals i observadors europeus.

Dilluns, la presidenta del Partir Popular de Catalunya erigida –un cop més- com a portaveu del govern central a Catalunya i que a La Camarga ja advertia que te bones amistats a Fiscalia anuncia, a Tele 5, el contingut de la querella que està a punt de presentar el fiscal i que amb tota seguretat tocarà el crostó al president Mas i un parell de consellers.

Milers de catalans que ja estan tips de cassolades estèrils, es mobilitzen a la xarxa i converteixen el trending tòpic l’etiqueta #autoinculpacions9N, declarant-se culpables de votar.

L’actitud de la Camacho no agrada gens als fiscals que, marejant la perdiu, es passant-se informes entre ells i corregint els que Madrid envia a Catalunya, amb frases com “gobierno sediciente”, i convertint –per allò de les presses- al conseller Espadaler en conseller de Governació, càrrec que ostenta la vicepresidenta Joana Ortega.

Mentrestant, amb tres dies de retard, en Mariano Rajoy es decideix a sortir de l’amagatall de Moncloa i deixa anar un discurs intentant posar cara d’enfadat com si l’estesin fiscalitzant des de FAES, on li consta que estan ben “contents” amb la seva actitud.

I com qui munta un circ i li creixen els nans, dijous al matí en Basté, que s’ha desplaçat a Madrid per l’ocasió, entrevista un reaparegut i experimentat jutge Garzón que diu que no entén res del que esta passant entre el Partit Popular, el Tribunal Constitucional i la Fiscalia, i que amb la informació de que disposa, li sembla que tot plegat quedarà en res.

I en aquesta mena de joc dels disbarats en que sembla que guanyi el qui la diu més grossa, encara hi ha qui es pregunta, per què volem marxar.