dissabte, 20 de gener del 2018

87 milions llençats



87 milions. Aquesta és la xifra que podíem veure a les portades de tots els diaris d’aquest divendres. 87 milions d’euros. Això és el que va costar mantenir durant tres mesos uns quants milers de policies i guàrdies civils en terres catalanes amb l’encàrrec de localitzar unes urnes que no van trobar i evitar un referèndum que no van evitar. 87 milions per atonyinar els qui el ministre Zoido qualifica de “radicals perfectament organitzats que van mostrar una actitud violenta que va obligar la policia espanyola a defensar-se”.

És evident que el Partit Popular, 13 anys després, no ha après la lliçó del 2004, quan atribuïa a ETA els atemptats de Madrid en uns temps en que la informació ja no era patrimoni exclusiu dels mitjans tradicionals. I això que no existia Twitter... Zoido continua negant l’evidencia que han mostrat les televisions de tot el món. I després diuen que som nosaltres els que vivim a “Matrix”.

87 milions d’euros. És una d’aquelles xifres que fan que ens preguntem; que faríem amb tots aquests diners? I a El Punt Avui i a Can Basté, el mateix divendres, ens van donar algunes respostes que m’agradaria reproduir.

Amb 87 milions es poden construir entre 9 i 10 Centres d’assistència Primària. Es poden fer 14 instituts. Es poden comprar 725 ambulàncies. És la meitat de l’IVA que Hisenda reclama a TV3. Amb 87 milions, l’Estat podria reprendre les obres del Port de Barcelona, on hi ha d’aportar 77 milions. Es cobriria una tercera part de les obres de desdoblament de la N-II entre Maçanet i Tordera. Es podrien contractar 2.175 mestres. La Generalitat podria eixugar el deute que te amb l’Ajuntament de Barcelona.

87 milions son tres milions d’euros més dels que es van donar en ajudes al cinema espanyol el 2016. És el pressupost de tot el Congreso de los Diputados, amb els sous dels diputats inclòs. És més del que destina Catalunya, cada any, a l’esport, a la indústria o al comerç. Son dos milions més que el pressupost de tota la Universitat de Lleida. El fons de la Generalitat contra la pobresa energètica és de cinc milions cada any. Amb 87 milions, es garantiria aquesta partida fins l’any 2035. Son dos milions més del que l’Estat destina a la prevenció dels incendis forestals. Son 13 milions més dels que la Generalitat destina a reduir les llistes d’espera als quiròfans de Catalunya.

87 milions llençats. Ni van trobar les urnes, ni van impedir el referèndum. I buscant venjança, a cop de porra, van tancar menys centres de votació que els Mossos d’Esquadra, sense ni tant sols treure la porra.

I a Calella ens van obsequiar amb un “plus”, sortint a atonyinar –de paisà i fora de servei- joves que, a la nit, mostraven rebuig per les carregues que feien la volta al món. Uns fets que Zoido “no te constància”. I el ministre, ni dimiteix, ni el dimiteixen. I aquí no passa res.






Vull agrair la pregunta que, en aquest sentit, va fer el senador d’Euskal Herria Bildu, Jon Iñarritu.


divendres, 12 de gener del 2018

Cap fred, cor calent, puny ferm, peus a terra



El 2018 ha tingut un inici especialment intens, com era de preveure, després que el bloc del 155 ens hagi volgut complicar el Nadal amb unes eleccions convocades, innecessàriament, des de Moncloa.

A les valoracions, corredisses i negociacions pròpies d’un procés postelectoral, aquesta vegada se’ns hi afegit la renuncia del president Mas a la primera línia de la política.

Fa un altre pas al costat, l’home que sap el que és guanyar i no poder governar i que, quan finalment ho va poder fer, va ser en un context de crisi que el va obligar a aplicar polítiques de contenció que cap governant voldria haver d’executar.

L’home que va portar a Madrid la veu dels catalans que demanaven un estat propi dins d’Europa i que va fer que l’1-O comencés el 9N, una consulta per la que ha pagat amb el seu propi patrimoni, en una jornada que va acabar amb la mítica abraçada del líder dels qui, mes tard, l’enviarien “a la paperera de la història” a canvi de dos vots.



Marxa el president de les rodes de premsa multilingües que irritava als adversaris dels “corcats tabernacles” incapaços d’articular paraula que no fos en llengua castellana, titllant les seves compareixences de “sainetes multilingües”.

Fa un pas al costat l’home que ens va donar una lliçó de lleialtat al costat del president Pujol i que va saber sortir triomfant de la difícil tasca de trobar un substitut capaç d’afrontar, amb fermesa i perseverança, els mesos més difícils que ha afrontat Catalunya els últims segles, tot dient que donaria la seva opinió, si li demanaven, i que, sempre, s’atendria al que decidís el president Puigdemont.



Em quedo amb aquestes paraules pronunciades durant la compareixença d’aquest dimarts; "He estat un polític que primer ha pensat en el país, segon en el partit i tercer en la persona". Els que hem tingut la fortuna de treballar amb ell, en donem fe.

Tant gran servei al país no es pot agrair, només, amb paraules, però no ho podem fer d’altra manera.

Gràcies, president!