On son els límits de la dignitat política?

Just abans de seure a taula per gaudir del dinar familiar propi dels diumenges llegeixo un teletip de l’agencia Europa Press que és capaç d’espatllar la més esperada de les reunions familiars.

En ell diu que el govern espanyol ha gastat 14.500 euros en traslladar Mariano Rajoy i alguns dels seus col·laboradors, amb un avió militar, a un congrés del Partit Popular europeu a Dublín.

L’impacte del titular no és el fet en si. Malauradament, no és res nou. Tots recordem com Rajoy va criticar per activa i per passiva que Jose Luis Rodríguez Zapatero utilitzés avions de l’exercit per assistir a mítings de campanya del PSOE. El que resulta més indignant d’aquest titular és pensar a quantes famílies vulnerables s’hauria pogut ajudar, amb aquests diners, a pagar el rebut elèctric o del gas, ara que l’hivern es començarà a fer notar, i just la setmana en que hem sabut que el Tribunal Constitucional (aquell vell conegut dels catalans) ha admès a tràmit el recurs presentat pel govern espanyol contra el decret llei de la Generalitat de Catalunya per lluitar contra la pobresa energètica, dictant-ne la suspensió temporal per un termini màxim de cinc mesos. Vaja, el que dura l’hivern.

Davant d’actituds com aquesta, es fa difícil no sentir una desagradable impotència en veure que encara hi ha qui no ha entès el missatge d’una ciutadania que dia rere dia ens mostra la seva desafecció amb la política. Continuen sense entendre res.

Entenc que des del despatx de Moncloa hi ha coses que queden molt lluny, però us puc assegurar que des que va començar aquesta maleïda crisi que sembla no tenir fi, les persones que hem estat designades per servir als ciutadans des de la primera fila, des dels ajuntaments, hem estat testimonis directes de com desenes, centenars de famílies, veuen com arribar a final de mes és converteix en una autentica travessa del desert. Persones que fa uns mesos es guanyaven la vida amb una feina que ja no tenen, fan mans i mànigues per vestir-se, pagar l’escola, els rebuts del corrent i el gas i, si pot ser, tenir un plat a taula.

Els governs no tenen poders sobrenaturals per solucionar aquestes situacions de soca-rel, però si que tenen l’obligació de gestionar el país buscant solucions, potser no definitives, però solucions, al cap i a la fi.

El govern de Catalunya va impulsar aquesta iniciativa per lluitar contra el que s’ha anomenat “pobresa energètica” per impedir el tall del subministrament elèctric i del gas a les famílies vulnerables durant l'hivern. Ara, Madrid diu que aquesta llei envaeix competències de l’Estat i, el que és pitjor -agafeu-vos que venen corbes-, suposa una discriminació respecte a ciutadans d'altres autonomies. És a dir, si els ciutadans de la resta de l’estat passen fred, els catalans també. Tant se val si el seu govern, el govern de Catalunya, fa mans i mànigues per trobar solucions.

Una cosa és impugnar una consulta sobiranista, i l’altra és impedir que el Govern de Catalunya ajudi als seus ciutadans més vulnerables i que estan en el llindar de la pobresa. On són els límits de la dignitat política?

Només una dada; l’any passat, més de 500 famílies catalanes (famílies que no disposaven de targetes opaques) van poder escalfar les seves llars gràcies a aquesta llei.

És l’hora dels ajuntaments

Aquest cap de setmana Calella ha tornat a ser l’escenari d’un dels esdeveniments esportius més impressionants que he vist mai, l’”Ironman”, aquella mena d’aventura consistent en recórrer 4 quilometres nedant, 180 en bicicleta i 42 a peu, inimaginable per al comú dels mortals, i que milers de triatletes afronten com la cosa més normal.

Assumida l’admiració per aquests esportistes i assimilant aquesta prova com un dels elements més destacats del calendari d’activitats calellenc, aquest diumenge no he pogut evitar veure en la cara d’aquests homes i dones un reflex del procés que viu Catalunya. Ja em perdonareu, però deu ser algun tipus d’efecte d’allò que en diuen deformació professional. De seguida m’entendreu.

Es llencen al mar de bon matí desafiant fred i onatge, amb la il·lusió brillant a les seves cares. Quan surten de l’aigua i agafen la bicicleta, les seves cares canvien la il·lusió per la concentració. Cada pedalada compta i cada corba ben traçada ajuda a esgarrapar segons al rellotge i, això, serà de vital importància quan canviïn la bicicleta per les sabatilles esportives, aquell moment en que les seves cares canvien la concentració per un cansament que lluita a cada metre contra aquella reacció tant humana d’abandonar quan les forces comencen a defallir.

El setembre de 2012, els catalans ens vàrem llençar al carrer, amb la il·lusió a les nostres cares, per demanar un nou model de país. Un any després ho vàrem tornar a fer, i les nostres cares, més que d’il·lusió, eren de concentració. I aquest any, hem tornat a sortir, molts, amb el cansament a la cara. El camí es fa llarg i farregós, però sabem que si defallim, perdem.

I dissabte passat va arribar aquell punt d’avituallament on els fondistes troben l’aigua fresca que ajuda a seguir corrent. Més de 800 alcaldes en representació dels 920 ajuntaments que han aprovat les seves respectives mocions de suport a la consulta, representants de 37 consells comarcals i de les quatre diputacions, vàrem anar al Palau de la Generalitat a entregar al President Mas els documents que deixen constància del suport de la immensa majoria del país a la tasca que ell mateix, en un exercici insòlit d’unitat amb la resta de forces proconsulta amb representació al Parlament, estan portant a terme de forma impecable. Va ser un acte emotiu que per sempre més tindrà el seu capítol als llibres que explicaran la història de Catalunya. Però, per damunt de tot, va ser un acte amb el que vàrem voler simbolitzar la decisió de tot un país a seguir avançant malgrat que, algunes vegades, puguem sentir que ens fallen les forces i el cansament es fa evident.

Dissabte, els representants polítics que treballem més a prop dels ciutadans de Catalunya, vàrem voler recordar que, en aquest particular triatló, aquell que afluixa, perd, i que no serem nosaltres qui ens deixarem vèncer pel cansament. Si parem abans de travessar la línia d’arribada, les generacions que venen, no ens ho perdonaran.

Dissabte va ser l’hora dels ajuntaments; va ser l’hora de les persones.

Rajoy s'equivoca

La democràcia espanyola es troba en un moment complicat. Pitjor: el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, té por a la democràcia.

N'ha fet una interpretació adequada a la seva manera de pensar que consisteix en retallar el dret a l'expressió política dels ciutadans. Ha afirmat que està disposat a escoltar el president de la Generalitat, Artur Mas, a dialogar. 

Però, per començar, ha imposat condicions. Només ho farà si decideix no fer la consulta del 9 de novembre: "Si ara el senyor Mas no vol fer aquest referèndum que sap, perquè tot el món li ho ha dit, que és il·legal, estic disposat a escoltar-lo". I ha afegit: "Si el que vol és obligar-nos als altres a fer el que ell diu, és molt complicat, sobretot quan és manifestament il·legal". És ben bé que el president Rajoy no entén el significat de la paraula diàleg.

Aquesta actitud és demostrar mot poca confiança en el concepte de la democràcia i això es tractar els adversaris polítics com a infants. Les democràcies canvien i s'adapten a les necessitats dels ciutadans. És la sobirania popular qui governa a través d'uns representants i no a l'inrevés. Els ciutadans de Catalunya sabem i volem expressar-nos. En negar-se a donar aquesta oportunitat, Catalunya s'allunya encara més d'Espanya. Rajoy, un cop més, ha errat el tret, s'ha equivocat. La democràcia no es negocia. La democràcia es viu. El poble de Catalunya només demana celebrar una consulta per demostrar que vol ser lliure i que la convivència és possible. 

La democràcia i la llibertat política no són propietat de ningú. Les seves afirmacions el deixen en evidència. "Espanya és una nació i jo no estic disposat a què deixi de ser-ho" i ha alertat que mentre ell sigui president la consulta no es produirà. Ha afirmat que no hi ha hagut cap novetat des de la resolució del Tribunal Constitucional que va anul·lar la declaració de sobirania del Parlament i la votació del Congrés que va rebutjar cedir la convocatòria d'un referèndum.


Afirmar que s'està disposat a escoltar tots els plantejaments que es vulguin fer i després advertir que el problema és que fins ara l'únic que hi ha sobre la taula és la convocatòria unilateral d'un referèndum il·legal, suposa no entendre res. "La meva primera obligació és complir la llei i fer-la complir, i això naturalment ho faré. No pot esperar-se una altra cosa de mi". I ha afegit que no permetrà que es trenqui Espanya mentre ell sigui president del Govern espanyol. El problema rau en què Espanya fa temps que es va trencar com a conseqüència de la seva manca de diàleg i la seva negativa a escoltar un poble pacient i decebut pel maltractament que ha rebut en els darrers 35 anys. Senyor Rajoy, no s'equivoqui més i escolti els catalans.

(Per llegir l'article a Tribuna.cat, cliqueu aqui)

Et torno part del que m’he quedat, a canvi de 4 milions d’Euros al dia

Passen les setmanes i la maleïda cançó de l’enfadós continua mostrant-nos la seva amarga lletra, cada matí de cada dia, a cada portada de diari.

Des que el Tribunal Constitucional retalles l’Estatut referendat pels ciutadans de Catalunya –aquella vegada si, en un referèndum legal i autoritzat- ningú ha estat capaç de tornar a tapar la caixa dels trons. Al no sistemàtic del govern Rajoy, reforçat i legitimat pels “palmeros” de Rubalcaba, s’hi afegeixen els atacs que, en els darrers dies, arriben de dos en dos, per terra, mar i aire.

Sense temps de pair la insultant petició d’ilegalització de l’Assemblea Nacional Catalana per part del sindicat “Manos Limpias”, el ja tristament popular Tribunal Constitucional, presidit pel “imparcial” militant del Partit Popular, fidel deixeble de la FAES, Excmo. Sr. D. Francisco Pérez de los Cobos Orihuel, torna a fer gala de la seva habilitat per desautoritzar la voluntat popular representada pel Parlament de Catalunya i fa possible allò inviable, i viable el que es creia impossible; declarar inconstitucional un text sense valor jurídic.

No esta be que ho digui, però a ningú se li escapa que actituds com aquestes, per lamentables i poc democràtiques que puguin arribar a ser, contribueixen a reforçar la internacionalització del procés sobiranista que viu Catalunya i a esvair dubtes –en cas que n’hi hagi-. Expliqueu-me, si no, com és possible que abans de la “constitucional” retallada del nostre Estatut, les enquestes xifressin en un 15% el nombre d’independentistes convençuts i, ara, un 70% de la població catalana sigui favorable a la celebració d’un referèndum per la independència. Potser, al final, haurem de fer el passadís als membres del Tribunal Constitucional.

I mentre els uns defensem els nostres posicionaments explotant fins a límits impossibles el poder de la paraula a la recerca de consensos, des de Moncloa segueixen entestats en fer gala de mitges veritats que -no ho oblidéssim- son la pitjor de les mentides.

No fa massa dies, el portaveu de CiU al Senat, Josep Lluís Cleries, durant una sessió de control parlamentari, li va recordar a Rajoy aquell Estatut que pretenia ser un acord entre l’Estat espanyol i Catalunya, que tingués com a objectiu trobar un millor encaix. Un document que es va elaborar dins del hiperutilitzat marc constitucional, i que el Partit Popular va començar a assetjar recollint firmes en una campanya barroera que va fer que –recordem-ho- moltes persones interpretessin que es tractava de vots “contra los catalanes”.

Això si, a Rajoy no li van caure els anells quan va afirmar amb tota contundència que es preocupa pels catalans. I per demostra-ho, va recordar els 30.000 milions d’Euros que ha aportat a Catalunya a través del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA), assumint que es tracta d’un crèdit “en condiciones muy ventajosas”. És a dir “cornuts i pagar el beure”.

El que no diu Rajoy és que, cada any, 16.000 milions d’Euros marxen de Catalunya per no tornar. Catalunya s’ofega i, com que no pot anar als mercats a buscar finançament, demana ajut a l’Estat espanyol, que ens dona l’equivalent a dos anys de dèficit fiscal. Diners que, en bona part, son fruit dels impostos dels propis catalans i que, a través del FLA, ens tornen a canvi d’un “modest” interès que farà que els ultims 15 mesos hàgim pagat, en interessos, la quantitat de 1.450 milions d’Euros. O el que és el mateix, prop de 4 milions d’Euros al dia!

4 milions d’Euros al dia! Cal que ens imaginem el que podríem arribar a fer amb tots aquests diners destinant-los, per exemple, a politiques socials?

Així és com ens ajuda el govern espanyol. Com diria Bernd Schuster, “no hace falta decir nada mas”.

Diari de campanya – Si volem, podem

Som a les acaballes de la campanya electoral. És el moment que els líders dels partits estatals han de començar a respondre a les preocupacions dels ciutadans de Catalunya. És el temps en què es comencen a desvetllar les agendes ocultes.

Mariano Rajoy ha hagut d'aclarir finalment quina serà la seva actitud vers al Pacte Fiscal. La resposta ha estat tan clara com preocupant: “La prioritat és crear ocupació i la resta literatura i temes menors”.

Si en Rajoy no pot entendre que el Pacte Fiscal significa més ocupació i més oportunitats per recuperar l'economia catalana caldrà que fer que ho entengui des de les urnes amb els vots de la majoria dels catalans. Cap aspirant a governant d'un país democràtic pot quedar impassible davant la xifra gegantina de 16.500 milions de dèficit fiscal que té Catalunya amb l'Estat. És una situació inaudita a tota Europa; els lander alemanys tenen com a màxim un dèficit fiscal amb el govern federal del 4% mentre que Catalunya ha de patir el 8%.

El pacte fiscal és el gran repte col·lectiu del catalans, sense ell perilla seriosament el nostre estil de vida, el benestar de les nostres famílies i la prosperitat econòmica guanyada amb esforç i perseverança. No serà una feina fàcil – ja ho deixa clar en Rajoy – però és possible si mantenim la unitat al voltant de l'eliminació d'un dèficit fiscal que ens ofega, d'una càrrega pròpia d'una colònia.

La generació que hem encetat el segle XXI hem viscut esdeveniments increïbles, impensables pocs anys abans. Hem vist com la democràcia avança en tot el planeta, com va caure la tot poderosa URSS i el mur de Berlín, la fi de moltes guerres, l'enderrocament dels dictadors àrabs de la Mediterrània, etc. Sabem que la unió al voltant d'una idea poderosa tot ho pot.

Des de Convergència i Unió estem convençuts que si volem, podem fer de Catalunya un país digne nacionalment, només cal que les urnes estiguin plenes de PACTE FISCAL, la nostra proposta política. Si volem, podem.