Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris #JuntsPelSí. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris #JuntsPelSí. Mostrar tots els missatges

diumenge, 9 d’octubre del 2016

Fent camí entre amenaces i suspensions

Magistrats del TC a La Maestranza de Sevilla mentre es debatia l’Estatut de Miravet


El Tribunal Constitucional (TC) ha traslladat a la Fiscalia la investigació per determinar si la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va cometre algun delicte en permetre el debat i la votació de les conclusions de la comissió d'estudi del procés constituent el 27 de juliol passat. Aquesta ha estat la cirereta de l’embafador pastis que cada vegada més sovint ens serveix l’Estat dels disbarats, un pastis que, dilluns mateix, sortia del forn amb l’anunci de la petició d’inhabilitació per Mas, Ortega i Rigau. Es tracta de l’enèsima mostra de fins a quin punt son capaços de judicialitzar la política els que apel·len al diàleg de dissabte a dijous i els divendres ens amenacen des del Consell de Ministres.

Fent un desmesurat esforç de comprensió, es pot arribar a entendre que els partidaris de l’unionisme aplaudeixin aquestes actuacions del TC, però resulta especialment indignant que es pugui donar suport a determinades actuacions del Constitucional de difícil explicació des de la perspectiva del sentit comú sota l’excusa d’una mal entesa legalitat però, es legal tombar mesures destinades a millorar el dia a dia de les persones?

En els últims anys, el Parlament de Catalunya ha impulsat lleis per evitar que es talli el subministrament del servei d’aigua, gas o electricitat a les persones en situació de vulnerabilitat, perquè els bancs que tinguin pisos buits paguin una taxa o els posin al mercat, per regular els horaris d’obertura dels comerços, per evitar que a Catalunya es faci “fraking”, perquè les centrals nuclears paguin un impost que permeti destinar diners a la protecció del medi ambient, perquè el català sigui reconegut com a llengua vehicular a l’escola... Totes aquestes mesures, i moltes altres, han estat tombades per Tribunal Constitucional en considerar que hi havia un conflicte de competències. Però, si em permeteu la ironia, el millor esta per venir.

A partir del recurs presentat pel Partit Popular l’any 2010, el Tribunal Constitucional podria tenir redactat un projecte de sentencia que aixecaria la suspensió portada a terme pel Parlament de Catalunya de les corrides de toros en territori català. La base de la sentencia és que el Parlament es va extralimitar en les seves competències, considerant que qui te la potestat per fer-ho és el govern de l’Estat. El TC considera que els toros son una “festa d’una dimensió cultural especial i arraigada a Espanya”.

Es a dir que, al TC, els conflictes de competències li serveixen tant per imposar la “fiesta nacional” com per evitar que el govern de Catalunya protegeixi les famílies que no poden escalfar la llar els mesos de fred. Diuen que representa un greuge respecte la resta de ciutadans d’Espanya que prou pena tenen de tenir un govern massa enfeinat en tapar els casos de corrupció com per trobar la forma de garantir que a l’hivern no passaran fred. El TC li preocupa més protegir una festa macabra per ser “patrimonio cultural” que evitar que les famílies més vulnerables passin fred.

Us imagineu el govern italià recuperant les lluites de gladiadors en pro de la preservació del patrimoni històric?

dijous, 8 de setembre del 2016

#apunt



Recentment hem pogut assistir a la “camama” en que alguns han convertit una de les màximes expressions de la democràcia com és l’acte d’investidura d’un president de govern. Hem vist un espectacle lamentable en que quatre genets de l’apocalipsi es passaven l’un a l’altre la pilota d’unes eleccions per Nadal tot amagant el cap sota l’ala quan algú els insinuava que amb urnes a Catalunya, Espanya ja faria temps que tindria govern.

Al mateix temps que els diputats abandonaven l’edifici del Congres un cop finalitzat el segon acte d’una investidura en “no major”, coneixíem el “premi” que el govern en funcions tenia intenció de concedir a l’exministre del Castor, -aquell que va dimitir després de mentir sobre els “papers de Panamà”- un bon despatx al Banc Mundial. Només ens falta veure el ministre Fernandez Diaz, el rei de la guerra bruta contra qui no pensi com ell, premiat amb l’ambaixada al Vaticà.

Mentre, el govern en funcions continua aprofitant la seva travessa per terra de ningú per fer de les seves a tort i a dret, i el ministeri de les escoltes telefòniques, amic de la fiscalia que afina conxorxes i les pressions als bancs andorrans per veure “que hi ha que pugui empastifar el procés català”, diu que no es pot registrar el Partit Demòcrata Català perquè les paraules “Demòcrata” i “Català” podria portar a confusions amb els 77 partits que tenen la paraula “Demòcrata” o els 40 que inclouen la paraula “Català” al seu nom. Ah! I perquè als seus estatuts diu que és un partit independentista, es clar...

Ja no és que vulguem marxar, és que no ens podem quedar. Fets com aquests demostren que ens sobren els motius per voler desconnectar d’un Estat amb el que ja és del tot impossible sentir-s’hi identificat. Son els que ens donen l’empenta per sortir al carrer, un cop més, aquesta Diada.

No us deixeu entabanar pels qui afirmen que els catalans s’estan cansant de sortir al carrer cada 11 de setembre. Comencem a notar la fatiga; segur. Aquest procés s’està fent llarg; sense dubte. Hi ha moments en que dubtem; es clar que si. Però som un poble combatiu, i la lluita no entén de cansament. Aquest 11 de setembre tornarem a sortir al carrer perquè és més forta la il·lusió que la por, és més poderosa la nostra convicció que els dubtes, i és més decisiu el nostre país en moviment que un Estat caduc que ja no ens representa.

Aquesta Diada és diferent a totes les altres. Tenim una majoria independentista al Parlament i un Govern de la Generalitat amb un mandat clar i un full de ruta ben definit; portar Catalunya a les portes de la independència.

Fem que es torni a sentir la nostra veu, des de Barcelona, Berga, Lleida, Salt o Tarragona. Tal com va dir el president Puigdemont en el seu discurs d’investidura: “No són èpoques per covards, per temorosos ni per fluixos de cames”.

dimecres, 29 de juny del 2016

I amb el PP a un escàndol de la majoria absoluta



És recomanable i, m’atreviria a dir que saludable, deixar passar unes hores per tenir una perspectiva adequada dels resultats d’unes eleccions generals difícils d’entendre des del sentit comú.
L’eix esquerra dreta ha saltat pels aires per deixar pas al vot de la unitat indissoluble de l’Espanya de la Gürtel, Noos, Palma Arena, Barcenas, Bankia i Fabra. Guanya l’home impassible, aquell que no ha fet res, i que no ha tardat a rebre el cop a l’espatlla de l’ex militant d’Alianza Popular i president socialista de la Junta de Extremadura, Guillermo Fernández Vara, demanant una gran coalició PP/PSOE.
Per cert, no em voldria deixar de recordar que en unes generals mai havia guanyat el sobiranisme... fins ara. Aquest 26J, els partits que formem Junts pel Sí al Parlament, vàrem sumar més diputats que la candidatura més votada.
No havien passat ni 48 hores del 26J quan, entre converses furtives del ministre de la policia i del director d’Antifrau, coneixíem la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de tancar la instrucció del 9N i deixar-ho tot a punt per decidir si asseu al banc dels acusats a Mas, Ortega i Rigau.
“Això del procés, ja cansa...” Quantes vegades heu sentit aquesta expressió per part d’amics, coneguts i saludats? El lògic. Tot allò que es fa més llarg del que seria desitjable, tendeix al cansament. Potser és això el que esperen els nostres adversaris (enemics, en l’argot de Daniel de Alfonso). Potser esperen que ens cansem de fer us de les eines que ens dona la democràcia.
El cansament no ens pot fer perdre de vista que allò que en diem procés ja no és una qüestió d’independència, ni de pacte fiscal, ni de DUI, ni de RUI, ni tant sols de xoc de trens. Això ja és una qüestió de democràcia.
Cansa sentir el ministre parlant d’administrar la munició contra els enemics (nosaltres) amb actitud colonialista, creient-se dipositari del dret de conquesta que els dona haver guanyat una guerra. “No sabemos como actuara el enemigo”, diuen aquests estrategues dignes de la T.I.A per la que treballaven Mortadelo y Filemón, tot planificant l’opressió de la revolta dels somriures.
Cansa veure com imputen i porten a judici els nostres governants criminalitzant l’ús d’urnes per conèixer l’opinió d’un poble, a l’hora que a la Carrera de Sant Jerónimo, PP, PSOE i Ciudadanos, incapaços de pactar la governabilitat d’Espanya, els és summament fàcil posar-se d’acord per evitar que comparegui un ministre enxampat planificant posar al servei de la seva ideologia policies i fiscals amb l’objectiu d’abatre el seu adversari utilitzant mètodes predemocràtics. 
Només ens faltava veure com la CUP bloqueja el pressupost de les polítiques socials, de l’ensenyament i de la sanitat, votant al costat del PP al Parlament de Catalunya, dient negre on va dir blanc després d’enviar “a la paperera de la història” el president català que l’Estat envia al jutjat després que el PP s’hagi quedat a un escàndol d’una nova majoria absoluta.
Cansa, i tant que cansa... Però encara ens queden forces per recordar orgullosos que som Convergents, els que hem perdut un president, dues conselleres, un conseller i l’alcalde del cap i casal, per haver fet, el que algú havia de fer; posar les urnes.

Finalment ha arribat un altre juny, i seguim treballant amb l’eina ben esmolada avançant amb pas ferm cap a un estat propi que, de ben segur, Europa acollirà sense recances. Una Europa que, després del “Brexit”, ha obert les portes a una Escòcia independent. Que fa pensar que nosaltres no rebríem el mateix tracte?

dijous, 9 de juny del 2016

Les CUP; entre l’orgull i la dignitat



Des del moment en que vaig ser escollida diputada sabia que afrontava una etapa de la història de Catalunya en que il·lusió i risc es repartien a parts iguales. El que no em volia creure –per molt que sempre tens la sospita- és que podria arribar a viure moments com els que hem viscut aquest dimecres al Parlament de Catalunya. Que qui et fa la traveta no sigui un partit dels anomenats “unionistes”, sinó que sigui un dels que diuen que aspiren a la independència de Catalunya.

No em podia esborrar del cap aquella imatge del president Mas recollint el seu despatx. Només han passat sis mesos –només sis- del pas al costat de l’home que ens ha portat més lluny en el camí cap allò que en diem Ítaca. Mas va fer un pas al costat per garantir la continuïtat del procés, cedint a les exigències malaltisses de deu diputats, representants de 337.794 electors, -molts dels quals es deuen penedir d’haver-los votat- obsessionats en enviar “a la paperera de la història” el president que, des d’un primer moment, es va posar al costat dels milers i milers de catalans que any rere any han sortit al carrer, cada 11 de setembre, a exigir un estat per Catalunya. El president Mas va acceptar marxar cap a casa després de signar un acord parlamentari amb el grup de la CUP on el primer punt deia: “No votar en cap cas en el mateix sentit que els grups parlamentaris contraris al procés i/o el dret a decidir quan estigui en risc l'esmentada estabilitat”. Aquí ho teniu...

Les CUP van donar suport al pla de govern proposat per Junts pel Sí. Aprovar-lo i després no donar suport als pressupostos que l’han de fer possible, no te sentit més enllà d’un gag de Polònia.

Ens ho imaginàvem, i no ens ho volíem creure. Queden les ganes de seguir treballant per complir el mandat de les urnes del 27 de setembre passat. És hora de ser positius. De veure amb orgull l’encert del president Mas de trobar en l’alcalde de Girona -el presidentPuigdemont- el millor relleu per agafar ferm el timó d’aquesta nau que ens ha de portar a Ítaca. I si s’ha de tornar a votar, que siguin els ciutadans els qui facin una demostració de la més gran decisió assembleària i decideixin amb qui passen comptes, que els catalans tenim paciència, però no ens enganyen dues vegades.


Faig meves les paraules pronunciades pel president del Grup Parlamentari de Junts pel Sí, en Jordi Turull; “President, ens vas apel·lar a tos el dia de la teva  investidura i ens vas dir:  deixeu l’orgull i agafeu la dignitat. Avui, alguns han agafat l’orgull i han deixat la dignitat”.

dijous, 5 de maig del 2016

El #26J suspenem el Tribunal Constitucional



A l’Espanya dels “compiyoguis” on triomfen els missatges curts de l’estil “Luís, se fuerte” i on s’utilitzen eufemismes com “reforma estructural” per referir-se a “l’austericidi”, capbussar-se a les profunditats del complex llenguatge jurídic pot fer enormement difícil prendre consciencia de la gravetat d’algunes accions.

Fa unes setmanes, l’”independent” i “despolititzat” Tribunal Constitucional presidit per un ex-militant del Partit Popular emetia un comunicat amb el següent text:

“El Pleno del Tribunal Constitucional ha estimado parcialmente el recurso del Gobierno de la Nación contra el Decreto-ley de Cataluña 6/2013, de 23 de diciembre, que modificó la Ley 22/2010, de 20 de julio, del Código de Consumo de Cataluña”.

No patiu, us ho tradueixo. El que vol dir és: “No podeu evitar que es talli el subministrament elèctric, l’aigua o el gas a les persones en situació de vulnerabilitat”.

Millor, oi? Doncs així podríem seguir traduint els textos emesos pel TC fins a descobrir que, a petició del govern del Partit Popular, ha rebutjat, tombat, suspès, rebregat i esclafat iniciatives impulsades pel Parlament de Catalunya destinades a millorar al dia a dia dels catalans.

Voleu més exemples de traduccions de contenciosos del TC?

No podeu dir que Catalunya és una nació.
No podeu protegir als ciutadans que hagin estat víctimes d’estafes bancaries.
No podeu aplicar polítiques d’igualtat entre homes i dones.
No podeu decidir quina serà la llengua vehicular dels vostres fills a les escoles catalanes.
No podeu decidir l’hora en que obriran i tancaran les botigues catalanes.
No podeu cobrar un impost als propietaris de pisos buits per recaptar diners i destinar-los a lloguers socials.
No podeu cobrar un impost als bancs pels dipòsits que hi tinguin les grans fortunes.
No podeu cobrar un impost a les operadores d’Internet per recollir diners que després destinareu a protegir la industria cultural catalana.
No podeu cobrar un impost a les centrals nuclears per recaptar diners que després destinareu a fer polítiques de protecció del medi ambient.
No podeu organitzar el territori català per decidir quins pobles poden ser municipis i quins no.
No podeu convocar consultes populars ni referèndums, ni que sigui de forma democràtica.
No podeu demanar al Síndic de Greuges que investigui possibles casos de tortura.
No podeu crear una Agencia Tributària que gestioni els impostos que paguin els catalans.
No podeu tenir contacte directe amb altres estats ni tenir un conseller d’afers exteriors.
No podeu prohibir el “fraking” com a forma de buscar gas rebentant el subsòl català.
El vostre Parlament no pot fer declaracions on s’expressi quin tipus de país voleu pel futur ni crear una comissió amb aquest objecte.

Així s’entén millor, oi? A mesura que escric, puc sentir bullir la sang del lector. Ho deixaré aquí, tot i que n’hi ha més.

Permeteu-me que us faci una proposta molt seriosa: El dia 26 de juny, suspenem, nosaltres, el Tribunal Constitucional. Fem-ho de la única forma que no ens poden frenar (no serà perquè no ho hagin intentat); votant!

dimecres, 27 d’abril del 2016

Del fracàs al cansament, passant pel ridícul



Molts encara recordem com el president Rajoy criticava obertament el procés de formació de majories al Parlament de Catalunya després de les eleccions del 27S, tot explicant com era de perjudicial que a Catalunya es fessin eleccions amb tanta freqüència. Ja ho veieu... Poc es podia imaginar que al cap de poques setmanes d’aquelles declaracions, veuria com al Congreso de los Diputados eren incapaços de gestionar la complexitat i es veurien abocats a convocar dues eleccions en sis mesos.

Haurà passat mig any en que el govern ha estat en funcions a l’hora de comparèixer a les sessions de control parlamentari, però que ha funcionat com un rellotge a l’hora de portar lleis catalanes al Tribunal Constitucional. Sis mesos d’una posada en escena sobreactuada amb escenografia de “postureig” i teatralització exagerada que inclou arribada caminant de Sánchez i Iglesias per la Carrera de San Jerónimo davant d’un exercit de fotògrafs immortalitzant un moment propi d’una pel·lícula del Hollywood més èpic, mentre Rajoy, tancat a La Moncloa, feia gala d’una barra sense límits acusant als espanyols d’equivocar-se a l’hora de votar.

Portem quatre mesos de declaracions i contradeclaracions, sessions d’investidura estèrils i sense cap actitud en positiu dels qui haurien d’entendre com ningú el concepte “sentit d’Estat”, incapaços de posar-se d’acord; allò de renunciar a algunes coses a canvi d’unes altres en pro de l’interès comú, que vol dir, el de tots.

No ha estat un problema d’aritmètica. Si es volia un govern d’esquerres en contraposició a les polítiques del Partit Popular, la suma era possible. El que ha impedit una entesa d’esquerres ha estat –egos a banda- la falta d’acord a l’hora de contemplar la possibilitat de que els catalans poguéssim expressar-nos en referèndum.

En aquests darrers mesos, hem sentit parlar fins al cansament de la “gran coalició”, una mena d’eufemisme per referir-se a un “govern de resistència” per mantenir vigent el bipartidisme a qualsevol preu, evitant un procés català que prefereixen deixar de banda, no fos cas que molestin als electors que els queden.

Si hem de fer cas a aquelles enquestes que ningú es creu però que tothom es mira, res fa pensar que el panorama canviï gaire d’aquí a l’estiu. Si les eleccions son el 26 de juny, podem esperar poc dels mesos inhàbils de juliol i agost i la tornada a la realitat del setembre ens abocarà –en el millor dels casos- a veure els resultats reals d’aquestes eleccions al mes d’octubre.

Veurem com s’allarga una campanya electoral que va començar el desembre. Si tenim en compte que ja coneixem els seus programes, que del que es tracta és de saber quines aliances estan disposats a fer i que les últimes eleccions van costar als espanyols 130 milions d’euros, potser s’haurien de plantejar si no seria millor un debat televisat entre tots els candidats per explicar amb qui estan disposats a pactar i amb qui no, a partir del 26 de juny. Ah, no, que Rajoy ja ha dit que no pensa participar en cap debat.

Estem davant del fracàs de la política entesa com a eina de negociació. El nostre sistema electoral ens ha portat “de facto” a unes eleccions a dues voltes. Davant de la seva incapacitat per arribar a acords, ara seran els ciutadans els qui decidiran, a les urnes, quins pactes son possibles i quins no.

Als qui encara creiem en el sistema, només ens queda creuar els dits perquè els electors no es declarin en funcions i es quedin a casa. Segur que al minut zero, després de conèixer els resultats del 26J, les quatre “vedets” de les forces majoritàries competiran per veure qui compareix primer en seu electoral acusant l’adversari de ser el culpable d’una abstenció massa alta.

diumenge, 14 de febrer del 2016

T’estimem, Muriel



Hem sentit i hem llegit tant sobre la mort i com afrontar-la… Crec que és una d’aquelles coses que, encara que visquéssim mil anys, no aconseguiríem trobar un consens de com l’hem d’afrontar. Un dia et lleves i et diuen que algú amb qui has compartit una part de la teva vida, ja no hi és. Sol ser quan el teu cos es paralitza uns segons, com si el cervell, amo i senyor de les nostres emocions, no sabés exactament quina ha de transmetre al nostre cor. I és aleshores quan es produeix aquella barreja de sensacions, d’alegria per tot el que hem viscut al seu costat, i de tristor per no poder seguir-ho fent.

Així és com ens hem sentit moltes persones aquest matí de diumenge, quan ens han confirmat el que malauradament molts ens temíem.

Ha marxat la Muriel, el somriure de la revolta, com molt be l’ha definit la Carme Forcadell. Que encertat… La blavor dels seus ulls clars de mirada generosa, la serenor com a norma i aquell somriure constant, han caracteritzat una persona ferma en les seves conviccions, i dolça en el tracte. Una lluitadora privilegiada en aquesta revolta dels somriures.

El treball de persones com la Muriel farà que les generacions que vindran puguin gaudir d’un futur que, sense dubte, serà millor. A nosaltres ens queda la satisfacció d’haver pogut compartir una part del camí amb ella.

Aquest matí de diumenge tots hem fet nostre el missatge del President Puigdemont; “Farem realitat el teu somni”.

Allà on siguis, t’estimem, Muriel.

dissabte, 7 de novembre del 2015

Baix nivell, alta tensió



Diuen que entendre la política no és fàcil. No és que consellers, diputats i senadors no hi posem tot el nostre empeny en fer-nos entendre, però no és fàcil aconseguir-ho quan hi ha qui està disposat a emboirar el missatge provocant un “totum revolutum” que distorsioni una realitat que li és incòmode per “treure profit de l’embolic”.

El contundent i asfixiant joc a la contra previsible en aquesta legislatura no s’ha fet esperar. Amb un Parlament “acabat de sortir del forn”, el Partit Popular del Sr. Xavier Garcia Albiol ens ha sorprès amb una reacció que ens ha permès recuperar una paraula de so estrany i difícil memorització que alguns havíem descobert -ja fa molts anys- en un capítol de West Wing; “filibusterisme”.

En aquella ocasió, un parlamentari allargava la seva intervenció durant hores i hores, recitant receptes de cuina, per no perdre el seu torn de paraula i endarrerir tant com fos possible una votació que sabia que no li seria favorable. Tant absurd com això.

A l’”Ala Oest de la Ciutadella”, el senyor Albiol ha endarrerit tant com ha pogut la formació del seu grup parlamentari per intentar bloquejar la reunió de la Junta de Portaveus que havia de pronunciar-se respecte a la petició de reconsideració de la Proposta de Resolució presentada per Junts pel Sí i CUP, que insta al Parlament de Catalunya a iniciar el mandat obtingut a les urnes el 27 de setembre passat.

I el sofert ciutadà que intenta seguir el procés a través de noticies es pregunta amb tota la raó del món; “que ha passat?” Permeteu-me que us ho resumeixi amb ben poques paraules; ens han volgut posar un parany i no hi hem caigut. Ras i curt.

La Mesa del Parlament disposa de quatre dies per a resoldre la petició de reconsideració mitjançant una resolució motivada, escoltada la Junta de Portaveus. Ara be, aquest termini tocava a la seva fi i el Partit Popular seguia sense constituir el seu grup i, per tant, no havia designat el seu portaveu.

Si la Mesa del Parlament no resolia les sol·licituds de reconsideració en el termini fixat incomplia el Reglament en perjudici dels grups que les van presentar. Al mateix temps, els grups que van presentar la iniciativa i van demanar la tramitació d’urgència, es veurien afectats amb dilacions indegudes pel que fa a la resolució definitiva sobre la tramitabilitat de la proposta.

És a dir; mal si es fa, mal si no es fa.

La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, assessorada pel bon criteri del departament jurídic de la cambra, va decidir convocar la junta de portaveus convidant al PP a enviar-hi un representant que pogués participar en aquella trobada a fi d’aportar el seu criteri sobre les sol·licituds de reconsideració.


Podria semblar una broma de mal gust entre adolescents, però aquest és el nivell amb el que el PP català ha començat aquesta legislatura. Deia Xavier Xirgu a El Punt Avui “el que importa no és el que faran ells, sinó el que farem nosaltres”. I en aquest sentit, els diputats de Junts pel Sí estem decidits a arribar fins al final. Sabem el que ens han demanat els ciutadans i hem vingut a complir el seu mandat.

dijous, 29 d’octubre del 2015

De Julià de Jòdar a Carme Forcadell



No us sabria dir quantes vegades he visitat el Parlament de Catalunya. Caminar pels seus passadissos provoca una sensació difícil de descriure. Aquelles parets que un dia van acollir l’arsenal de les tropes de Felip V construït en uns terrenys on abans hi havia les llars d’alguns barcelonins que al 1714 van ser obligats a desmuntar amb les seves pròpies mans les seves cases per deixar espai per a la construcció de la Ciutadella, caserna de les tropes que després d’un llarg setge van ocupar la capital de Catalunya. Quanta història han vist passar aquelles parets que ara acullen la cambra des d’on els catalans aprovem les nostres pròpies lleis i governem el nostre dia a dia...

He dedicat bona part de la meva vida a servir al meu país des de diferents àmbits. Assumir un nou càrrec sempre ve acompanyat d’una estranya sensació barreja d’il·lusió i responsabilitat. Però mai, mai m’he sentit com em vaig sentir dilluns mentre prenia possessió de la meva acta de diputada del Parlament de Catalunya. El que estàvem fent era molt més que començar una nova legislatura; estàvem posant els fonaments del país nou que tantes generacions han desitjat i que ara tenim a tocar.

Les particularitats de la sessió d’aquest dilluns han fet que hàgim pogut veure dos presidents a la cambra. Julià de Jòdar va presidir la mesa d’edat abans que Carme Forcadell prengués possessió com a nova presidenta del Parlament de Catalunya.

Si busquéssim les coses que tots dos tenen en comú, segurament no serien masses, però els uneix un sentiment que van saber expressar en els seus respectius discursos. El mateix que passa entre tants diputats que, en molts casos, mai s’haurien pensat que ho serien.

La composició de l’hemicicle català, sorgit d’unes eleccions excepcionals convocades en un moment excepcional, és el reflex del moviment nascut a la manifestació contra la sentència del TC del 2010, amb una majoria independentista i amb una nova minoria a l’oposició.

Els nous diputats i diputades tenim encarregada la noble tasca de resoldre el conflicte en els mateixos termes democràtics, pacífics i sostinguts del moviment que li ha donat la majoria legal i la legitimitat moral per fundar un nou model ètic, jurídic i polític assentat sobre la llibertat, la igualtat i la justícia social per a Catalunya.

Tal com va recordar Julià de Jòdar, s'ha estat molts anys ajudant a fer governs a Madrid, a construir les seves alternatives de poder, però ara no som l’alternativa, sinó l’alteritat.

És l’hora de tancar l’etapa autonòmica i començar a construir un nou model de país. Els catalans vam parlar el 27 de setembre. Ho vam fer amb veus i opinions diferents, i aquestes veus i opinions, aquesta diversitat i pluralitat de Catalunya estan representades al Parlament, de Julià de Jòdar a Carme Forcadell.

Ho va dir Forcadell i tots els presents ens hi reafirmem; aquest Parlament estarà al servei de tota la ciutadania, parlin el que parlin, vinguin d’on vinguin, pensin el que pensin, votin el que votin... Treballarem en base a les majories donades pels ciutadans en l’exercici de la democràcia.

Totes les diputades i diputats de la Cambra catalana hem d’afrontar amb responsabilitat nous paradigmes que demanen un nou Parlament. Noves voluntats que demanen noves polítiques. Hem de deixar de ser esclaus del passat. Hem de començar a treballar pensant ens els pròxims 300 anys, i no en els últims 300.

I tampoc voldria que ens passés per alt que, després de Núria de Gispert, Carme Forcadell és la segona presidenta consecutiva del Parlament. Aquest fet constitueix, en si mateix, un missatge per reclamar que la veu i les experiències de les dones siguin presents en els espais públics en la mateixa proporció que les dels homes i perquè la presència de les dones en els espais de decisió sigui una normalitat i no una excepcionalitat.

Tenim feina, molta feina, i moltes ganes de fer-la. Després de ser alcaldessa de la meva ciutat, no hauré tingut honor més gran a la meva vida política que haver pogut formar part d’un Parlament en una legislatura decisiva com cap altra a la història de Catalunya. Compto amb tots vosaltres; estic a la vostra disposició.

dimecres, 30 de setembre del 2015

Jo també soc culpable



Quasi ja havíem oblidat aquell registre a la recerca de no se sap ben be que amb que va començar la campanya electoral quan ens han recordat que, per algun calaix del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), corria una querella contra el president Mas, la ex vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau, acusant-los de posar unes urnes. I tot plegat passa trenta sis hores després de conèixer els resultats d’unes eleccions de caràcter plebiscitari que van atorgar una clara victòria al “Sí”. I em permetreu que ho reiteri; una clara victòria al “Sí”. Perquè al Parlament hi haurà una majoria d’escons partidaris de la independència, i perquè el “Sí” ha obtingut més vots; 1.957.348 (JxS + CUP) davant de 1.605.563 (C’s + PSC + PP). Perquè no hem d’oblidar –per molt que ho intentin- que la resta de formacions en cap moment s’han definit per una opció concreta. És fer-se trampa al solitari pretendre comptar vots quan ens han repetit fins a atipar-se que això eren unes eleccions autonòmiques més i que només es comptarien escons. Si volen comptar vots, o els comptem be, o anem a un referèndum, que és on de veritat podríem comptar vots sense necessitat d’interpretar res.

Però permeteu-me que em centri en el que considero que ha estat un dels capítols més foscos de la nostra –no tant jove- democràcia. L’enèsima utilització que el Partit Popular ha fet d’un sistema judicial al qual cada vegada se li fa més difícil mantenir la necessària separació de poders.

No voldria que penséssiu que qüestiono la feina d’aquells que han escollit el noble ofici d’administrar la justícia. Només cal recordar el paper que van haver d’afrontar els nou fiscals que es van negar, en bloc, a tramitar la querella suggerida per l’aleshores Fiscal General de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, feliçment dimitit al cap d’unes setmanes.

Una vegada més l’Estat espanyol vol guanyar als tribunals allò que no pot guanyar a les urnes. Estem assistint a un judici polític en tota regla. Cridar a declarar en qualitat d’imputat al president de Catalunya per haver posat urnes, el dia que es compleixen 75 anys de l’afusellament del president Companys, tres dies després que el diari La Razón publiques un gran titular en portada anunciant que Mas seria imputat passat el 27S a l’hora que sentim com el ministre de justícia afirma sense vergonya que es va retardar aquest fet per no influir en les eleccions catalanes... Tot plegat em fa venir al cap una d’aquelles expressions que de petita, a casa, em van ensenyar que no s’han de dir.

El que estem vivint no pot ser considerat com a altra cosa que una anomalia democràtica. Imputar el president i dues de les seves conselleres per haver posat unes urnes de cartró en un procés participatiu sense efectes jurídics ni vinculants, amb l’únic objectiu que els milers i milers de persones que des de fa anys surten al carrer cada onze de setembre per reclamar un Estat per a Catalunya poguessin deixar constància del model de país que desitgen per les generacions de catalans futures...

No trobo una manera millor de plasmar negre sobre blanc la meva primera reflexió com a diputada electe del Parlament de Catalunya que confessar, amb veu alta i clara, que jo també soc culpable. Tant culpable com cadascuna de les 2.305.290 catalanes i catalans que en 9 de novembre de 2014 van dipositar una papereta en una urna. Algunes amb un si-si, altres amb un si-no i altres simplement amb un no.

Senyoria, espero la seva citació. I si hem de venir tots, ja cal que hi prengui paciència...

dilluns, 21 de setembre del 2015

La única por que hauríem de tenir és a viure de genolls



Costa. Costa molt. Ens han ensenyat a ser respectuosos amb qui pensa diferent. A guardar les formes, especialment quan la democràcia t’ha donat responsabilitats de govern. Però creieu-me que costa molt mantenir les formes davant dels constants atacs matussers de qui és revolta quan veu perillar allò que un dia van deixar “atado y bien atado”.

Per molt que ens hàgim fet la idea del que ens podíem trobar en aquest camí cap a un país nou, llegir el diari, escoltar la ràdio o mirar la televisió son accions quotidianes que es converteix fàcilment en un exercici d’alt risc per a qui s’ha proposat ser part de la revolució dels somriures.

Estem tips d’esperar als divendres per veure quina mesura contra Catalunya aprova el Consell de Ministres. Tips del discurs de la por. Ja ningú dubte que qui intenta fer-nos por és precisament aquell que te por de perdre Catalunya. Que si quedarem fora d’Europa, que si no podrem pagar les pensions, que si la banca ens abandonarà...

A qui volen enganyar? De veritat pensen que ens creurem que els banquers que més s’han enriquit a Europa en els últims anys (si, els dels bancs rescatats amb els nostres impostos) es voldran quedar fora d’una Catalunya independent? Renunciaran a treballar amb les 600.000 empreses signants del “Manifest del far”? Pretenen fer-nos creure que renunciaran a treballar amb les 6.000 empreses internacionals arrelades a Catalunya? Volen que creiem que no donen cap valor als informes del centenar d’economistes catalans que -en la seva practica totalitat- han afirmat que una Catalunya independent és viable? Pretenen que creiem que perdrem l’Euro, quan tots sabem que la moneda que utilitza cada país és una elecció estricta de cada país (Panama i Equador utilitzen el Dolar i Andorra utilitza l’Euro)? Per qui ens han pres?

Que els bancs hagin entrat en campanya apostant per la unitat d’Espanya no ens ha de sorprendre. Més, si tenim en compte que els bancs son una mena d’apoderats de l’Ibex 35. Per entendre’ns; aquells que estan acostumats a decidir el destí del país des d’un despatx, el reservat d’algun restaurant car o un iot ancorat en alguna cala de ses illes. Aquells que des de fa dècades han governat sense donar la cara ni -es clar- presentar candidatura en unes eleccions. Alguns en diuen els “poders fàctics”, altres “el costat fosc”. Son aquells que han viscut de pagar favors amb portes giratòries i renegociar deutes adquirits en campanyes electorals a canvi de fer la vista grossa. Aquells que estan disposats a comprar, a qualsevol preu, el manteniment de l’”statu quo”, del seu “statu quo”. Però no comptaven amb que les societats son capaces de pensar per si mateixes i poc a poc han anat trobant la forma de mobilitzar-se sense esperar “instruccions” dels seus governants i surten al carrer amb un somriure, pacíficament, convençuts que el destí està a les seves mans i sabent-se dipositaris del dret a exigir als seus governants quin país volen. És allò que la saviesa popular ha batejat com “girar la truita”.

La por ha canviat de costat. Entren en campanya aquells que tenen molt a perdre per fer por a aquells que tenen molt a guanyar. Espantats, intenten fer-nos por, aquells que temen que marxem.

Potser si que ara veuen que això va de veritat, però ara ja és tard. Han tardat tant que ja no existeix la possibilitat de tornar enrere. Ells ja no saben com fer-ho, i nosaltres no en tenim cap intenció. L’actitud d’un Estat hostil amb Catalunya ha fet que els temps del “parlem-ne” hagin quedat obsolets i hagin donat pas als temps del “ja us ho fareu”.

Tenim davant nostre una oportunitat que no es tornarà a presentar en molts anys. No la podem deixar passar. Si el dia 27 de setembre no guanyem “per golejada”, l’Estat espanyol, el seu govern, llençarà una ofensiva sobre Catalunya de dimensions que no vull imaginar. Fins ara hem sabut el que significa recentralitzar. Si diumenge que ve no obtenim un molt bon resultat, sabrem que significa –per dir-ho en el seu idioma- una fusió per absorció o, pitjor encara, una OPA hostil. I això no és discurs de la por, això és conèixer be quin peu calcen.

Tal com va dir Raül Romeva, “la única por que hauríem de tenir és a viure de genolls”.