Quasi ja havíem oblidat aquell registre a la recerca de no se sap ben
be que amb que va començar la campanya electoral quan ens han recordat que, per
algun calaix del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), corria una
querella contra el president Mas, la ex vicepresidenta Ortega i la consellera
Rigau, acusant-los de posar unes urnes. I tot plegat passa trenta sis hores
després de conèixer els resultats d’unes eleccions de caràcter plebiscitari que
van atorgar una clara victòria al “Sí”. I em permetreu que ho reiteri; una
clara victòria al “Sí”. Perquè al Parlament hi haurà una majoria d’escons
partidaris de la independència, i perquè el “Sí” ha obtingut més vots;
1.957.348 (JxS + CUP) davant de 1.605.563 (C’s + PSC + PP). Perquè no hem
d’oblidar –per molt que ho intentin- que la resta de formacions en cap moment
s’han definit per una opció concreta. És fer-se trampa al solitari pretendre
comptar vots quan ens han repetit fins a atipar-se que això eren unes eleccions
autonòmiques més i que només es comptarien escons. Si volen comptar vots, o els
comptem be, o anem a un referèndum, que és on de veritat podríem comptar vots
sense necessitat d’interpretar res.
Però permeteu-me que em centri en el que considero que ha estat un dels
capítols més foscos de la nostra –no tant jove- democràcia. L’enèsima
utilització que el Partit Popular ha fet d’un sistema judicial al qual cada
vegada se li fa més difícil mantenir la necessària separació de poders.
No voldria que penséssiu que qüestiono la feina d’aquells que han
escollit el noble ofici d’administrar la justícia. Només cal recordar el paper
que van haver d’afrontar els nou fiscals que es van negar, en bloc, a tramitar
la querella suggerida per l’aleshores Fiscal General de l’Estat, Eduardo
Torres-Dulce, feliçment dimitit al cap d’unes setmanes.
Una vegada més l’Estat espanyol vol guanyar als tribunals allò que no
pot guanyar a les urnes. Estem assistint a un judici polític en tota regla.
Cridar a declarar en qualitat d’imputat al president de Catalunya per haver
posat urnes, el dia que es compleixen 75 anys de l’afusellament del president
Companys, tres dies després que el diari La Razón publiques un gran titular en
portada anunciant que Mas seria imputat passat el 27S a l’hora que sentim com
el ministre de justícia afirma sense vergonya que es va retardar aquest fet per
no influir en les eleccions catalanes... Tot plegat em fa venir al cap una
d’aquelles expressions que de petita, a casa, em van ensenyar que no s’han de
dir.
El que estem vivint no pot ser considerat com a altra cosa que una
anomalia democràtica. Imputar el president i dues de les seves conselleres per
haver posat unes urnes de cartró en un procés participatiu sense efectes jurídics
ni vinculants, amb l’únic objectiu que els milers i milers de persones que des
de fa anys surten al carrer cada onze de setembre per reclamar un Estat per a
Catalunya poguessin deixar constància del model de país que desitgen per les
generacions de catalans futures...
No trobo una manera millor de plasmar negre sobre blanc la meva primera
reflexió com a diputada electe del Parlament de Catalunya que confessar, amb
veu alta i clara, que jo també soc culpable. Tant culpable com cadascuna de les
2.305.290 catalanes i catalans que en 9 de novembre de 2014 van dipositar una papereta
en una urna. Algunes amb un si-si, altres amb un si-no i altres simplement amb
un no.
Senyoria, espero la seva citació. I si hem de venir tots, ja cal que hi
prengui paciència...