Es difícil de pair,
comptant que això sigui possible, que un ex president que durant el seu mandat
va tenir ministres acusats d’impulsar els GAL, a qui s’atribueixen 27
assassinats, pretengui donar lliçons d’ètica. Que això ho faci utilitzant el
recurs recurrent i lamentable del nazisme, posant-se a l’alçada dels portaveus
del PP ubicats a la dreta de la dreta, no es propi del president que va conduir
Espanya en els primers passos d’una jove democràcia que deixava enrere 40 anys
de dictadura. Que opini sobre el que convé als catalans, l’home el qual la seva
ma dreta durant tants anys, l’incombustible Alfonso Guerra, es vantava d’haver
passat el ribot a l’Estatut de Catalunya, no és de rebut.
A les primeres
línies de la seva “carta als catalans”, Gonzalez recorda que fa temps que ha
recuperat la seva condició de “senzill ciutadà”. I ho diu després d’anunciar
que abandona el consell d’administració de Gas Natural on cobrava 127.000€/any
argumentant que s’hi avorria, i quan molts encara recordem aquella imatge de
iot i “puro” a les platges d’Eivissa, en una demostració de socialisme de dretes.
Ningú li negarà la condició de ciutadà, però la majoria tenim un altre concepte
de la senzillesa. Tot plegat no deixa de ser una forma de manual per perdre
credibilitat i legitimitat.
Fa molt temps que
he deixat de creure en les casualitats en política, i la carta de Gonzalez
després del fotogràficament documentat sopar amb el Rei Juan Carlos, Aznar,
Zapatero i Rajoy i abans de les eleccions més importants de la història de
Catalunya, no pot ser casual. Com no és que al cap de dos dies, Aznar felicités
públicament González pel contingut d’una carta que, ves per on, el PSC va fer
seu.
Tampoc és casual
que les càmeres de televisió arribin a la seu de la Fundació CatDem abans que
un exercit de Guàrdies Civils que anaven a fer una feina que podrien haver fet
entre dos agents i que passessin la tarda asseguts als sofàs de la recepció de
la seu de CDC explicant-se les vacances mentre al carrer les televisions
emetien en directe no se sap ben be que. Transparència, si. Espectacles, al
teatre.
Hi ha qui parla
perquè te boca, i hi ha qui no tenint-ne prou, a més, escriu. I ho fa sense
aturar-se massa a pensar en si manté prou credibilitat o legitimitat per dir el
que diu i oblidant que hi ha una única legitimitat inqüestionable; la dels
ciutadans expressant-se a les urnes. Els ciutadans de Catalunya ens expressarem
el 27 de setembre. Els del “Si” i els del “No”, i serà aleshores quan aquells
que parlen i escriuen amb legitimitat qüestionable, hauran de demostrar si son
capaços de respectar la legitimitat d’aquells que si que en tenen; els
ciutadans. En el cas de Felipe González ja sabem que en pensa. Ho diu
textualment quan afirma que “eso no va a ocurrir, sea cual sea el resultado
electoral”. Us sona? Si, s’assembla molt a les paraules del president del
Congreso, Jesús Posada, quan va dir, “voten lo que voten ... vamos a parar eso”.
I mentre tant El
Mundo torna a intentar “guanyar les eleccions catalanes” publicant documents
d’aquells i Felipe González anuncia una important presencia a la campanya
catalana per joia del PSC. Diu que fins ara no havia pogut venir per qüestions
d’agenda...
El que més em
preocupa no és que no entenguin el que esta passant a Catalunya, el que més em
preocupa és que no tinguin la més mínima intenció d’entendre-ho. Això si, hi ha
una cosa que comencen a entendre -tal com demostren amb les seves actituds- i
és que aquestes no seran unes eleccions autonòmiques més.