O referèndum, o referèndum

Piulada publicada pel PSOE de Castilla la Mancha i esborrat al cap de pocs minuts

Hi ha vegades en que la legitima discrepància política entre persones representants de diferents opcions queda superada per cert sentiment de solidaritat amb qui veus acusat, castigat, apartat i defenestrat, només per haver-se plantejat la possibilitat de parlar, si, parlar amb els representants, a Madrid, dels partits catalans, ni que sigui per saber per quins motius fa cinc anys seguits que a Catalunya, milions de persones surten al carrer demanant marxar de l’Estat espanyol.

De que això és així, ningú en te dubtes però, es clar, reconèixer aquest fet seria tant com assumir que el nucli dur del partit que s’autoanomena alternativa natural al Partit Popular, en nom d’una ja desfasada alternança bipartidista, ha quedat ancorat en els anys previs a la transició que ens va portar una democràcia incomoda quan dona veu a l’adversari.

Per aquella part del PSOE que continua vivint en l’Espanya en blanc i negre és preferible excusar-se en presumptes enganys de qui s’ha limitat a complir el mandat d’un Comitè Federal en que cap dels crítics que ara demanen el cap de Pedro Sánchez va tenir el valor de demanar una abstenció en la investidura de Rajoy. No, no és una qüestió de votar “No” o d’abstenir-se; el veritable problema és que Sánchez volia parlar amb els catalans.

Per si algú, encara, te algun dubte, aquests dies hem pogut confirmar que el PSOE te la capital a Sevilla, on Susana Diaz te pressa per veure passar el “cadàver” de Sánchez i és capaç de fer plegar tots els seus homes al Comitè Executiu per forçar el relleu a la secretaria general. Prefereixen fer implosionar el PSOE, prefereixen donar quatre anys més de govern al PP, abans que seure a parlar amb els “catalans separatistes que han vingut a trencar Espanya” i que Margallo considera pitjors que els terroristes.

Tard o d’hora, Espanya tindrà un govern, i cada vegada està més clar serà un govern creat contra els interessos de Catalunya. Un govern beneit pel PSOE de Sevilla i que comptarà amb la comparsa de Ciutadans que, en veu de Ines Arrimadas demanava al president Puigdemont que fes un tomb pel carrer per barrejar-se amb la gent real. Està clar que, des de fa cinc anys, Arrimadas no baixa al carrer el dia 11 de setembre.

No es pot “tirar” del referèndum de les urnes de cartró per recordar que els partidaris del “Si” no van arribar al 50%, a l’hora que ens impedeixen un referèndum vinculant que demanen el 60% dels catalans i resultat del qual, segons el CEO, estaria disposat a acceptar el 80% de la població de Catalunya.

Buscant un “Joc de trons” el PSOE ha caigut en un “Joc dels disbarats” on molts dels qui fins ara es mossegaven la llengua reprimint les emocions per no quedar en evidencia s’han deixat anar alliberant ansies de venjança al més pur estil Carme Chacon, la única representant del PSC que en aquesta qüestió ha decidit anar per lliure. Com ha fet sempre.

És ben clar que només tenim dues sortides; “o referèndum, o referèndum”.

Bandera negre

Una de les principals virtuts de la celebració del Tricentenari és, sense dubte, la possibilitat que ens dona de recuperar la nostra historia, aquella que alguns s’entesten en negar i altres miren de tergiversar.

Gràcies als historiadors coneixem petits detalls d’importància cabdal per conèixer el nostre ADN. Entre moltes altres coses, expliquen que durant el setge del 1714, els defensors de Barcelona van mostrar banderes negres causant gran sorpresa en l’enemic.

En l’argot de les banderes, el negre simbolitza just el contrari que el blanc i la sol mostrar l’exèrcit més poderós per exigir la rendició de l’adversari. Els militars que assetjaven Barcelona no van entendre com, tot i estar en clara inferioritat i extremament debilitats després de llargs mesos de resistència, els catalans els mostressin la bandera negre que es va interpretar com un “no ens rendirem”.

Diuen els mateixos historiadors, que fins i tot aquells catalans que preferien una rendició pactada, -com va ser el mateix Rafael Casanova- van seguir lluitant per fer costat a la majoria, que optava per continuar el combat.

Han passat 300 anys. Ara, afortunadament, defensem les nostres llibertats de forma ben diferent però, és amb detalls com aquest que entenem situacions com la viscuda aquest dimarts al Congrés dels Diputats.

Com qui espera la celebració d’un partit en que ja se sap quin serà el resultat final. Així hem esperat tots els catalans i totes les catalanes la celebració del debat sobre la petició de les transferències necessàries per convocar una consulta sobre el futur polític de Catalunya. Tots sabíem quin seria el resultat d’aquest debat, però no per això ha generat menys expectació entre ciutadans i mitjans de comunicació de tot el món.

L’expectació creada a l’entorn d’un debat que ja sabíem com acabaria, no deixa de ser una mostra més de com el món observa amb atenció tot el que esta succeint a Catalunya i com ho compara amb altres processos similars en que son més les diferencies que les semblances.

Turull, Rovira i Herrera, aquells “tres demòcrates a Madrid”, sabien millor que ningú a que s’enfrontaven. Només va ser un tràmit, si, però un tràmit necessari. Un gest més per demostrar al món quin és el nostre tarannà de ma estesa, sempre, malgrat el “no” constant.

El Congrés dels Diputats va dir “No”. No va ser una negativa a la celebració de la consulta. Va ser una negativa a la possibilitat de parlar-ne! La mateixa majoria implacable que sumen PP, PSOE i –no cal dir-ho- UpyD,  aquella majoria que van utilitzar per tombar la proposta del Parlament de Catalunya, podia haver estat utilitzada per tombar-la –si ho creguessin oportú- al final d’un procés de negociació, admeten a tràmit la proposició de llei.

El Parlament de Catalunya ha fet el que tocava. Ha portat la proposta al Congrés, amb la ma estesa i amb plena disposició a parlar-ne. Qui sap si arran del diàleg no hagués pogut sortir alguna forma d’entesa? Però la resposta, més que un “NO” o un “No puc” ha estat un monumental “No em dona la gana”.

Aquesta és la resposta més “democràtica” que se’ls ha acudit donar. Cert és, com va afirmar el president Mas tot just després d’acabar el debat, que el Govern espanyol ha perdut una oportunitat. Però això no ens ha de fer renunciar a donar resposta a un moviment que ve de la ciutadania i al qual, els seus legítims representants, tenen l’obligació de donar resposta. Un cop més, Espanya s’ha negat a escoltar la veu d’aquest fill que li parla en llengua no castellana.

Son més, i son més poderosos. Però tenen por. Aquells que sovint utilitzen la política de la por per intentar mostrar un futur apocalíptic per a una Catalunya amb estat propi, tenen por. Pensar que el resultat d’un referèndum d’aquestes característiques podria tenir com a resultat un “Sí” aclaparador, els espanta.

Els espanta veure tantes persones convençudes del seu objectiu; posar urnes, i votar. Exercir la democràcia. I els descol·loca veure com, 300 anys després, tornem a aixecar la bandera negre.

No és un punt; és un punt i apart.

Diari de campanya - Corredor mediterrani: l'agenda oculta del PSOE i el PP

Aquest matí he participat al debat “Perspectivas y retos de futuro” que organitzava el Foro de Infraestuctures a Madrid. He compartit la taula rodona amb en Rafael Simancas, PSOE; Andrés Ayala, PP; Juan Carlos Barrero, UGT; i Vicente Sánchez, CCOO. Una hora de debat més tard he pogut constatar que ni el PSOE ni el PP parlen clar a l'hora d'establir prioritats,molt especialment en el cas del corredor mediterrani. El que és clar és que no es podrà acontentar a tothom i que el cafè per a tots esdevindrà misèria compartida.

PSOE i PP mantenen una veritable agenda oculta en aquestes eleccions. Fora de propostes retòriques no expliquen de quina manera concreta pretenen rellançar l'economia productiva de l'estat. Més enllà d'amenaces populistes de retallades recentralitzadores a autonomies i ajuntaments, no expliquen en cap cas quin és el camí real de sortida de la crisi.

Aquesta manca de planificació posa en perill una futura actuació econòmica responsable i eficient del govern de Madrid. Si no saben on centrar els esforços, la seva actuació esdevindrà erràtica i allargarà, encara més, les perspectives de reeiximent econòmiques. I encara pitjor, les actuacions poden ser guiades exclusivament pels interessos partidistes del moment.

Insisteixo, és el cas del corredor ferroviari mediterrani. Sense cap mena de dubte, si un govern responsable vol centrar esforços i els recursos en un projecte viable i de futur econòmic aquest és el corredor mediterrani. Dins de la conca mediterrània hi ha una gran competència per fer-se amb la capitalitat logística del sud d'Europa i ser el punt de desembarcament de les mercaderies asiàtiques enlloc dels port del nord del continent. Barcelona, objectivament, té el perfil idoni per esdevenir aquest centre logístic de primera magnitud i competeix, en d'altres, amb Marsella.

Quin és el paper que jugaran en aquesta competència el PP i el PSOE? Donaran un suport decidit al corredor del mediterrani? No ho sabem. Si ens atenem a les declaracions dels seus dirigents han promès donar prioritat als cinc gran eixos ferroviaris espanyols. No en destaquen cap prioritat; es dediquen a la subhasta electoral de les infrastructures.

Prioritzar el mediterrani significa revitalitzar a Catalunya,la locomotora econòmica de l'estat, i accelerar la recuperació de l'economia productiva. La connexió fèrria amb França i els accessos als ports de Barcelona i Tarragona són les millors cartes que té l'estat per sortir de l'atzucac.

És una decisió que transcendeix les visions partidistes o territorials. És una decisió estratègica, d'economia global. És una decisió que només pot garantir la força de Convergència i Unió.

Cal parlar clar i no enganyar!