Quan anàvem a “aprendre de lletra”

Un dels records d’infantesa que, per temps que passi, sempre troben un lloc a la nostra memòria, son aquells anys en que anàvem a “aprendre de lletra”. Temps en blanc i negre, de “pupitres” estrets i mestres vocacionals que ens cridaven pel cognom.

Allà hi vàrem fer amistats d’arrel fonda que encara perduren, que fan que ens busquem al Facebook i organitzem aquells sopars d’ex alumnes en que no podem evitar observar –amb més o menys discreció- la vida escrita en forma d’arrugues a la nostra pell i l’experiència que ha vestit de blanc als nostres cabells.

La vida ens ha fet professionals, amables, educats, pares i mares i, de vegades, els millors avis que hem sabut ser. I tot això te els fonaments a l’escola on anàvem a “aprendre de lletra”.

Es quan aquests records tornen al nostre pensament que prenem consciencia de la importància de donar als joves d’ara un entorn digne on puguin construir uns sòlids fonaments per les seves vides. Pensaments que em van acompanyar quan, ara fa uns dies, tècnics del Departament d’Ensenyament van venir a l’Ajuntament de Calella a presentar-nos el projecte de la futura Escola Dr. Carles Salicrú.

Classes de disseny modern, de sostres alts i inclinats, grans finestrals, vidre que permet l’entrada de llum natural i, el més important, espai per fins a 400 alumnes, una trentena més dels 370 que ara conviuen en un centre dissenyat fa 41 anys per acollir-ne 150.

Un centre que, a diferencia de l’actual, s’ubicarà a prop del casc urbà, fent possible que molts pares i mares que ara deixen els seus fills a la parada de l’autobús, els puguin acompanyar fins a la porta de l’escola i puguin, fins i tot, saludar i donar el bon dia als mestres que, amb paciència de sant, s’encarreguen de convertir els nens en adolescents.

No és un edifici, és un projecte de vida que molt aviat serà una realitat; la nova escola Dr. Carles Salicrú. És una d’aquelles coses que, d’aquí a un temps, donaran sentit a aquests anys que he tingut la fortuna de dedicar a aquesta ciutat.

Plantant cara a l’atur

Ja fa setmanes que sentim parlar de recuperació. Diuen, aquells que hi entenen, que la crisi enfila la recta final. Tots estem expectants a veure quan aquest efecte es notarà al dia a dia de les persones “normals”. Mentre això no passi, les xifres d’atur continuen provocant calfreds a tot aquell que troba el valor per dedicar-hi uns minuts.

Catalunya: 575.948 aturats. Barcelona: 422.935, Maresme: 36.133, Calella:1.587.

És important no oblidar que darrere d’aquestes xifres, hi ha persones. Només hi ha una cosa pitjor que comprovar aquests números; acostumar-se a la seva fredor.

Sempre he cregut que la millor política social que aquella que és capaç de generar llocs de treball.

Aquesta setmana hem sabut que la Diputació de Barcelona, a través del Programa complementari de foment de l’ocupació local, permetrà a l’Ajuntament de Calella destinar 376.816€ a fomentar l’ocupació de persones aturades i l’activitat econòmica del municipi. Això ens hauria de permetre contractar, en una primera fase, una trentena de persones que començarien a treballar a principis del mes de març.

No és una solució definitiva. Però representa una empenta, una oportunitat per a homes i dones de totes les edats que necessiten demostrar la seva vàlua i els seus coneixements. Una mena de bàlsam que ajuda a superar la xacra que representa l’atur, el costat més fosc de la crisi, capaç de convertir en vulnerable qualsevol persona; qualsevol.

Contra la desafecció, transparència

Des de fa un temps, transparència i desafecció han esdevingut paraules associades a l’hora de definir el moment polític actual. És evident que el pitjor que es pot fer davant de situacions com aquesta és quedar-se de braços creuats com qui espera que passi la tempesta.

Es responsabilitat d’aquells que hem estat escollits per representar la ciutadania, treballar per escurçar la distancia entre allò que en diuen “classe política” i els ciutadans que han dipositat en les urnes l’esperança de comptar amb gestors eficaços, eficients i honestos. Una tasca que no es pot limitar a les bones paraules, carregades de bones intencions, sinó que requereix que tots plegats fem un gest decidit i ferm per aconseguir la màxima transparència de les administracions.

És cert que l’actualitat informativa, servida a cop de titular, sovint dificulta la visibilitat de les bones accions –que hi son- de polítics compromesos amb una vocació sovint mal interpretada. És per això que ara, més que mai, aquells que estem al capdavant d’alguna administració, hem d’obrir portes i finestres per evitar, tant com sigui possible, qualsevol ombra de dubte.

Des de la perspectiva nacional, els catalans tenim l’orgull de comptar amb el govern autonòmic més transparent de l’Estat espanyol, segons l’organització no governamental “Transparència Internacional Espanya”, la mateixa organització sota la lupa de la qual vàrem posar l’Ajuntament de Calella, ara fa uns mesos. Però no ens hem volgut aturar aquí.

La setmana que ara s’acaba, la mateixa setmana en que el Parlament de Catalunya ha ultimat els darrers detalls de la futura Llei de Transparència, a l’Ajuntament de Calella hem rebut la visita del Síndic de Greuges amb l’objectiu de signar un conveni que permetrà programar visites periòdiques del personal de la institució per assessorar i atendre les queixes i reclamacions dels calellencs i elaborar un informe anual en què es farà un seguiment de les preocupacions i queixes que se'ls hagin fet arribar. Aquest informe es presentarà en seu plenària i podrà ser debatut entre tots els grups municipals, amb la possibilitat que hi assisteixi el mateix Síndic.

Al Grup Municipal de Convergència i Unió (CiU) pensem que la transparència és garantia de responsabilitat, que la desconfiança democràtica pot ser bona si serveix per millorar i garantir els drets dels ciutadans, que una administració forta necessita dotar-se de tots els instruments necessaris en marxa i que hem de respondre al compromís moral i de mètode.

Fem la feina amb el convenciment de que, per damunt de tot, cal ser útils a la ciutadania i estic convençuda que aquest conveni és un pas més en la direcció correcte.

Després de les competències, comença l’atac a les infraestructures

Massa sovint ens trobem amb moments que fan bona l’expressió “no val a badar”, que pren un sentit especial quan es viuen moments com els actuals.

Mentre el “món” estava entretingut amb la coronació d’un nou rei, en algun despatx de la capital del regne enllestien una mena de pla maquiavèl·lic per posar la cirereta a l’estratègia recentralitzadora del govern Popular.

Després d’atacar sense pietat les competències que ens permeten avançar com a país, ara toca el torn a es infraestructures.

En un nou exemple d’aplicació del concepte de “solidaritat” entès a la manera de Groucho Marx quan deia allò de “esos son mis principios, si no le gustan tengo otros”, el Ministeri “amic” de Foment anunciava un pla per “arreglar” el finançament de tots els ports de l’Estat. Fins aquí res ens hauria de sorprendre. Les alarmes salten quan sabem el sistema amb el que es vol impulsar aquells ports que, per un motiu o altre, no acaben d’aixecar el cap. Millorant els seus accessos? Reorganitzant la seves activitats? Buscant convenis externs? Ideant algun tipus de pla estratègic? No. La idea del govern Rajoy no ha estat tant sofisticada. Fins i tot diria que ha estat barruera. Anem als ports que si que funcionen, i els extraiem el 50% dels seus beneficis. Us sona?

Dit d’una altra manera; el port de Barcelona, un dels més rendibles d’Europa, i que ara ja destina un 4% dels seus beneficis a la millora dels ports de la resta de l’Estat, hauria de destinar la meitat dels seus beneficis a “tapar els forats” financers de la resta de ports de l’Estat. No a millorar els seus accessos, serveis i connexions logístiques, no. Volen que la meitat dels beneficis del port de Barcelona, capital de Catalunya, s’enviïn a una institució que te la seva seu a l’Avenida del Partenon, 10 de Madrid. Lluny, molt lluny del mar.

Sona tant surrealista com podria sonar la proposta de destinar part dels beneficis de l’Aeroport d’El Prat a garantir el funcionament ds l’“aeropuerto del abuelo”, a Castelló.

No, no pretenc donar idees. Ja en tenen prou els foscos estrategues de Moncloa. Be que ens ho han demostrat amb la seva obsessió en voler convertir l’Aeroport d’El Prat en la T5 de Barajas.

Sentir al clatell l’alè de Barcelona no agrada. Veure com El Prat, amb una ma lligada a l’esquena, augmenta el nombre de passatgers fins a amenaçar la xifra del tot poderós Barajas, no agrada. Iberia s’ha replegat a Barajas a l’hora que ens han posat totes les traves per esdevenir un hub de connexió de vols internacionals, un tipus de transit que representa el 29,6% de passatgers a Madrid i només un 3,4% a Barcelona. I tot i així, El Prat ha aconseguit dotar-se de 48 rutes a 31 destinacions intercontinentals, entre elles les recents línies que ens connecten amb Pekin o Qatar.

No ha estat un truc de màgia, ni una casualitat, ni tampoc un cop de sort. Ha estat gràcies a la feina feta per una societat emprenedora representada per un govern que viatge per tot el món, -seguit de ben a prop per l’ambaixador espanyol de torn- establint llaços de col·laboració amb diversos països i procurant posar-ho fàcil perquè les inversions de tot el món mirin cap a Catalunya. Possiblement, el mateix que haurien de fer els responsables de Puertos del Estado però, es clar, quan s’està acostumat a tirar de beta... Como son esos catalanes...

L'hospitalitat generadora de riquesa

Un cop finalitzades les festes nadalenques és hora de parlar de turisme. En primer lloc, perquè el descens de l'activitat productiva d'aquesta indústria en aquestes dates pot permetre a responsables i professionals una perspectiva més adequada. En segon lloc, perquè cal afrontar el reforçament d'una de les activitats econòmiques que té més possibilitats de retornar-nos als nivells de prosperitat i benestar que desitgem.

Tot i la forta competència existent, el turisme és un dels poques activitats que no poden témer la deslocalització, com succeïx amb d'altres activitats industrials. Els atractius físics de casa nostra romanen i, encara que alguns productes turístics estàndards són reproduïbles en d'altres indrets, les platges, les muntanyes, l'arquitectura o l'estil de vida són el nostre patrimoni exclusiu.

Tot i això no poden baixar la guàrdia i hem de millorar la nostra competitivitat. Cal que el nostre turisme guanyi encara més valor afegit en el mercat global i pugui així fer front a destinacions competidores d'arreu del món. Les claus per a millorar aquest valor afegit són la qualitat i l'experiència.

La qualitat es troba en el camí de l'excel·lència en el nostre propi treball turístic. La qualitat d'una destinació poc té a veure amb el turisme de luxe – un segment que cal seguir potenciant – sinó en un conjunt de factors que sovint transcendeixen a les pròpies empreses turístiques. La netedat, la seguretat de les destinacions, el tracte exquisit i competent de professionals, de botiguers, de restauradors i de ciutadans envers als visitants estan a la base de la qualitat d'una destinació.

En aquest camí d'excel·lència cal canviar la mentalitat de la nostra societat cap el turisme. Si em permeteu l'anglicisme, cal transformar la nostra indústria turística en una indústria de l'hospitalitat. Hem d'esdevenir perfectes amfitrions i transformar les estades turístiques en experiències úniques.

L'experiència del visitant és el factor de la nostra fortalesa en competitivitat global. Significa prescripció positiva en el seu entorn, repetició de les seves estades a les nostres destinacions, contribueix de manera decisiva a la desestacionalitació i conté un efecte multiplicador en la promoció turística d'empreses i institucions.

En les mesures de reactivació econòmica i de creació d'ocupació cal tenir molt en compte la indústria de l'hospitalitat. El nou executiu central, per exemple, ha de donar la resposta definitiva al finançament dels municipis turístics, focus de creació de riquesa, ocupació i exportació.

No vull defugir de parlar de la taxa turística i en aquest sentit confio que els grups de treball que s'han creat per part del Govern Català i del sector turístic, trobaran l'equilibri i la mesura equitativa que tots plegats desitgem