Ara no són temps de confrontació, són temps de col•laboració

Ho he dit en més d’una ocasió i em refermo. Políticament, des de fa uns anys, vivim uns moments apassionants. Si fa uns anys, algú ens hagués dit el que estàvem a punt de viure, a molts de nosaltres ens hauria costat creure-ho.

El destí ha volgut que societat civil i classe política s’uneixin en una mena d’amalgama beneïda de la que no hauríem d’haver sortit mai. Hem tornat al camí de la lluita, pacifica i decidida, en el que Catalunya camina amb pas ferm i amb la mirada posada en el somni del president Macià; “una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa”.

Els catalans han pres la paraula i han sortit al carrer per exigir als seus polítics que els garanteixin el seu dret fonamental a decidir el país volen. Un fet insòlit a la nostra història recent que ha descol·locat a més d’un. Partits que després de veure’s expulsats del govern encara no han començat les obres per refer-se, formacions nascudes com a antisistema que es fan grans dins del sistema, enquestes que donen representació parlamentària a partits que ni tant sols existeixen...

I en aquest context de legitima exigència dels ciutadans vers la seva classe política, aquells que hem escollit el noble ofici de la governança estem obligats a donar respostes. Obligats -diguin el que diguin les enquestes- a estar a l’alçada d’un país que ha dit prou a un continuisme castrador. Els temps en que ens presentàvem a unes eleccions darrera d’unes sigles incompatibles amb les de l’adversari han quedat enrere. Catalunya ens demana unitat, i és responsable obligació de tots, els d’esquerres i els de dretes, els de centre i els “outsiders”, donar resposta a aquells que en un dia d’eleccions varen dipositar a l’urna una papereta valida per quatre anys. Una exigència valida tant per aquells que ens governen des de la no tant llunyana Brussel·les, com pels qui governem des dels ajuntaments, a peu de carrer.

En aquest sentit, em sento orgullosa dels deures fets per Convergència i Unió i el Partit dels Socialistes de Catalunya de Calella.

Dies enrere vàrem renovar l’”Acord Estratègic de Ciutat”, un document que ens compromet a treballar plegats pel be dels ciutadans de Calella i que permetrà al govern municipal tirar endavant els tant necessaris pressupostos del 2015. Sense compromisos incondicionals d’estabilitat pel govern, sense acords que ens portin a un govern de coalició, sense xecs en blanc. Només pensant en el que és millor per la ciutat.

D’aquí a uns mesos, tots els partits ens posarem en “mode campanya”. El 24 de maig del 2015 ja està marcat en vermell llampant a l’agenda dels estrategues. Tots defensarem els nostres posicionaments i competirem esportivament amb els nostres adversaris. Tots desplegarem el nostre “armament” de campanya per competir els uns contra els altres. Tots criticaran allò que no els ha agradat dels darrers quatre anys de govern de CiU. És legítim. També ho farà el PSC, com ha de ser. També des de CiU farem mans i mànigues per demostrar als ciutadans com de millor és el nostre projecte davant del del PSC. Com ha de ser.

Però, com diria el mai prou admirat Miquel Martí i Pol, “amb discreció i respecte pels altres, que s'esforcen a representar dignament el seu paper. Però amb tenacitat. "Que em senti viure!" com deia en un poema. Que em senti jo. Que nedi, contra corrent, és clar, com sempre. I potser com tothom”.

Soc voluntària (#CatalansReadyToVote)

Aquest dilluns -com cada dilluns- el despertador ha tornat a sonar “ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora...”. És una reacció humana maleir aquell so estrident que trenca un son que sempre sembla massa curt. Qui més, qui menys, te la temptació de fer mitja volta i seguir dormint , però aquest dilluns ha estat diferent.

Aquest dilluns ha començat una setmana que ha de ser decisiva per la història d’aquest país petit. Aquest dilluns, ni l’estridència del sempre desconsiderat despertador ha estat capaç d’arrencar un renec silenciat per la bona educació. Aquest dilluns, el primer pensament que hem tingut milers i milers de catalans en sentir el despertador ha estat per aquell dia que coneixem com a #9N. Falten sis dies... Ens semblava tant llunyà, que costa creure que ja el tinguem aquí.

Aquest dilluns, mentre milers i milers de catalans d’aquells que ens llevem “ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora...”  barrejàvem el soroll de la cafetera i la dutxa amb les veus d’en Basté o la Terribas, era fàcil sentir a l’estomac aquelles papallones que apareixen, només, en les ocasions més especials de les nostres vides.

La ràdio anunciava tempestes al país que dificultaven el transit i inundaven carrers, i alguns no hem pogut evitar comparar aquells núvols negres amb els informes del Consell d’Estat i les decisions del Tribunal Constitucional. El 324 ens mostrava com alguns veïns, armats amb escombres, cubells i mangueres, treballaven de valent per treure l’aigua de les seves cases. Igual que els milers i milers de voluntaris que diumenge sortiran de casa “ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora...”, plogui, nevi o faci sol, disposats a impedir que la “tempesta” inundi les seves il·lusions.

Aquest dilluns, de bon matí, just abans de sortir de casa, molts ens hem mirat al mirall del rebedor i orgullosos hem pensat; “soc voluntari del #9N i res m’ho pot impedir”.

És l’hora dels ajuntaments

Aquest cap de setmana Calella ha tornat a ser l’escenari d’un dels esdeveniments esportius més impressionants que he vist mai, l’”Ironman”, aquella mena d’aventura consistent en recórrer 4 quilometres nedant, 180 en bicicleta i 42 a peu, inimaginable per al comú dels mortals, i que milers de triatletes afronten com la cosa més normal.

Assumida l’admiració per aquests esportistes i assimilant aquesta prova com un dels elements més destacats del calendari d’activitats calellenc, aquest diumenge no he pogut evitar veure en la cara d’aquests homes i dones un reflex del procés que viu Catalunya. Ja em perdonareu, però deu ser algun tipus d’efecte d’allò que en diuen deformació professional. De seguida m’entendreu.

Es llencen al mar de bon matí desafiant fred i onatge, amb la il·lusió brillant a les seves cares. Quan surten de l’aigua i agafen la bicicleta, les seves cares canvien la il·lusió per la concentració. Cada pedalada compta i cada corba ben traçada ajuda a esgarrapar segons al rellotge i, això, serà de vital importància quan canviïn la bicicleta per les sabatilles esportives, aquell moment en que les seves cares canvien la concentració per un cansament que lluita a cada metre contra aquella reacció tant humana d’abandonar quan les forces comencen a defallir.

El setembre de 2012, els catalans ens vàrem llençar al carrer, amb la il·lusió a les nostres cares, per demanar un nou model de país. Un any després ho vàrem tornar a fer, i les nostres cares, més que d’il·lusió, eren de concentració. I aquest any, hem tornat a sortir, molts, amb el cansament a la cara. El camí es fa llarg i farregós, però sabem que si defallim, perdem.

I dissabte passat va arribar aquell punt d’avituallament on els fondistes troben l’aigua fresca que ajuda a seguir corrent. Més de 800 alcaldes en representació dels 920 ajuntaments que han aprovat les seves respectives mocions de suport a la consulta, representants de 37 consells comarcals i de les quatre diputacions, vàrem anar al Palau de la Generalitat a entregar al President Mas els documents que deixen constància del suport de la immensa majoria del país a la tasca que ell mateix, en un exercici insòlit d’unitat amb la resta de forces proconsulta amb representació al Parlament, estan portant a terme de forma impecable. Va ser un acte emotiu que per sempre més tindrà el seu capítol als llibres que explicaran la història de Catalunya. Però, per damunt de tot, va ser un acte amb el que vàrem voler simbolitzar la decisió de tot un país a seguir avançant malgrat que, algunes vegades, puguem sentir que ens fallen les forces i el cansament es fa evident.

Dissabte, els representants polítics que treballem més a prop dels ciutadans de Catalunya, vàrem voler recordar que, en aquest particular triatló, aquell que afluixa, perd, i que no serem nosaltres qui ens deixarem vèncer pel cansament. Si parem abans de travessar la línia d’arribada, les generacions que venen, no ens ho perdonaran.

Dissabte va ser l’hora dels ajuntaments; va ser l’hora de les persones.

Estem convocats

El cap de setmana que acabem de deixar enrere ha estat un dels moments àlgids del procés iniciat ara fa dos anys i que ha posat Catalunya en el camí cap a un nou model de país.  A ningú se li escapa que hem estat testimonis d’un dels moments que, per sempre més, tindran un espai reservat a les pàgines de la història de la nostra nació.

De l’acte de signatura del Decret de Convocatòria de la Consulta del 9N n’ha quedat molt més que una fotografia. Limitar-ho a un simple tràmit seria d’una injustícia inacceptable. Dissabte passat vàrem poder veure molt més que la imatge del text del Decret damunt d’una taula amb la signatura el President Mas.

L’acte de dissabte ha de ser vist com la culminació de la demanda ciutadana que vàrem poder escoltar per primera vegada als carrers de Barcelona el setembre de 2012 i que, des d’aleshores, s’ha deixat sentir a cada Diada. El de dissabte va ser un acte fruit del resultat de les eleccions convocades pel President Mas el novembre de 2012, que van donar al nostre Parlament una majoria partidària del dret a decidir. Una majoria que ha sabut mostrar la seva maduresa democràtica, unint esforços per donar resposta al mandat del poble de Catalunya, més enllà de les seves respectives diferencies ideològiques.

Però entendreu que, per la meva condició d’alcaldessa, posi l'accent en un altra fet que tampoc ens ha passat desapercebut.

Durant la setmana que acabem de deixar enrere, centenars d’ajuntaments de tot Catalunya han aprovat mocions de suport a la convocatòria de la consulta. En el moment de la signatura per part del President Mas del Decret de Convocatòria de la Consulta del 9N, un 92% dels municipis de Catalunya havien aprovat una moció de suport a la convocatòria (a Calella va ser aprovada amb 13 vota a favor i 4 en contra). Això m’ha fet recordar l’eslògan de campanya amb que CiU va acudir a les eleccions municipals del 1.991; “Catalunya Comença al teu Ajuntament”.

Aquí és on ha de començar la nova Catalunya. A peu de carrer. Amb tots i cadascun dels ciutadans que tenen en el seu ajuntament el contacte més personal i directe amb el seu govern. Amb totes i cadascuna de les iniciatives impulsades per entitats i associacions que son capaces de dir als seus governants quin país volen. D’omplir autocars i fer tants quilometres com sigui necessari per fer sentir la seva veu. La nova Catalunya comença allà on alcaldes/ses i regidors/res -tant se val si son al govern o a la oposició- son capaços d’escoltar als ciutadans i posar-se al front en aquest camí que, lluny d’arribar al seu destí, ens anuncia l’arribada del tram més farregós en que, si volem arribar lluny, haurem d’anar acompanyats.

Com a ciutadana de Catalunya visc aquest procés amb l’emoció pròpia de qui veu més a prop un país més just, més lliure i més pròsper. Com a alcaldessa, visc aquest procés amb l’orgull de veure com la meva ciutat, el meu poble, des del carrer, des d’associacions i entitats, des d’organitzacions polítiques i socials, ens diu amb veu forta i clara “som aquí, som amb vosaltres, no ens falleu, nosaltres no ho farem”.

Tampoc puc amagar l’orgull de confirmar, cada dia que passa, que Catalunya te el millor president que podia tenir en un procés com aquest. El president que ens ha portat més lluny, i al que cal fer-li arribar tot el nostre suport. Viure una situació com aquesta des del despatx de la Plaça Sant Jaume no ha de ser fàcil, però estic segura que sentir l’escalf del poble de Catalunya ha de ser decisiu per afrontar cada pas, cada decisió, cada cop de mar que ens recorda la importància de mantenir el “cap fred, el cor calent, el puny ferm i els peus a terra”.

Estem convocats. No ens ho posaran fàcil. Però nosaltres tampoc defallirem.

#araeslhora

És l’hora de dir al món que Volem Votar. És l’hora de dir amb una sola Veu que Volem una Victòria per la Via de la democràcia. Que Volem que les urnes siguin l’única arma que ens doni el triomf. Que no Volem seguir Veient com s’intoxica la Voluntat d’un poble, de Vegades per ignorància, de Vegades per mala fe. Que Volem fer Via cap a un futur més Valuós per als que Vindran.

Ara és l’hora de Veure fet realitat el somni de desenes de generacions de Viure en llibertat. De deixar Volar els nostres pensaments cap al futur que Volem nostre.

És l’hora que tots els catalans fem pinya, sense importar d’on Venim. De deixar enrere la censura de Victus, de la Vigília permanent, de seguir estant alerta per quan Vingui un altre juny.

Ara és l’hora de donar a conèixer els Valors de la nostra V, que no és de Vendetta, i sí és de Voluntat de ser. De Voler i poder. És l’hora de demostrar que la lluita silenciosa de moltes generacions no ha estat en Va.

Ara és l’hora de ser Valents. De sortir al carrer i demostrar que som Volgudament pacífics, que la nostra Voluntat no és Velada, que no oblidem d’on Venim i que sabem on Volem anar.

Ara és l’hora d’un anhelat Viatge sense retorn, de recordar el poeta quan va dir “Via fora, que tot està per fer i tot és possible”.

L’Onze de Setembre de 2014, el món ha de saber que la capital de Catalunya és, Varcelona.

I una última V; la de la Valentia de l’Assemblea Nacional Catalana i Omnium Cultural. Sense el seu esforç, tot “això” no hauria estat possible.

Veritats, mentides i enquestes

Puntual a la seva cita mensual, aquesta setmana hem conegut les dades del baròmetre de juliol del Centre d’Estudis Sociològics (CIS). És aquell estudi que fa que durant unes hores, periodistes, contertulians i polítics llegim i rellegim, del dret, del revés i de costat cadascuna de les xifres que aboca l’exercici demoscòpic.

Aquesta vegada el protagonista de la “festa” ha estat la formació de Pablo Iglésias. Molts han aprofitat per establir comparatives amb la sorpresa de Syriza, a Grècia, o el ressò mediàtic de Beppe Grillo, a Itàlia. Embolica que fa fort. I entre tanta xifra mai falta qui intenta simplificar l’estudi confeccionant una mena de ranking que fa ballar, amunt i avall, les posicions de “podi”. Una mena de “Gran Hermano” en que alguns reben la nominació per “abandonar la casa” i el nouvingut cau especialment en gràcia a l’audiència convertint-se en l’atracció principal del programa.

Malament aniríem si penséssim que les enquestes son dipositaries de la veritat més absoluta, com malament anirem si pensem que tots els ciutadans vivim la vida a ritme de “Telenotícies”. No podem oblidar que la ciutadania es mou a cop de percepcions, i aquestes les generen –en bona manera- els propis titulars de premsa. És a dir, que aquesta setmana hem estat un cop més testimonis de com els mitjans analitzen el resultat del que, en bona mesura, molts d’ells han provocat.

Quedar-nos amb l’anàlisi superficial de qui millora i qui empitjora resultats i buscar la forma d’atribuir-ho a la gestió dels diferents partits polítics, seria propi d’una actitud curta de mires. Com si no, es pot explicar que el govern del Partit Popular continuï essent la força amb més possibilitats de guanyar unes eleccions, superant en 9 punts al PSOE?

Per entendre els resultats d’un baròmetre que dona podi al partit d’Iglesias cal anar fins a la pregunta número 7 del qüestionari; Quin és, segons el seu parer, el principal problema que existeix actualment a Espanya? I aquí el podi el formen, per aquest ordre, l’atur, la corrupció i els polítics.

És evident que alguna cosa no estem fent be. Que l’atur sigui el que més preocupa és, a banda d’una evidencia, la prova de que aquells que han de vetllar per reduir les cues a les oficines d’ocupació no se’n acaben de sortir. Possiblement una mostra més d’allò que en diuen “síndrome Moncloa”. La dificultat per entendre el que passa més enllà de les parets del despatx.

La segona i la tercera preocupació dels espanyols, la corrupció i els polítics, sembla que es puguin englobar en un mateix bloc. És evident que una porta a l’altra. I aquí és on cal que fem un exercici de responsabilitat tots plegats.

Els casos de corrupció, a vista de titular, sempre son extremadament magnificats. No oblidem que el percentatge de polítics relacionats amb algun cas de corrupció no arriba a l’1%! I no només això. El percentatge de polítics que arriben a ser encausats i detinguts es queda en el 0,15%!

Aquestes xifres no justifiquen res. Tot el contrari. Un sol cas demostrat de corrupció per part de qui ha merescut la confiança dels ciutadans en unes eleccions és condemnable i perseguible fins a les ultimes conseqüències. Però és feina de tots, polítics, periodistes i ciutadans, donar el valor real a les coses, no deixar-nos influenciar pels titulars, i treballar per recuperar la confiança mútua. Només així podrem evitar entrar en una dinàmica que faci saltar pels aires el que tots plegats hem construït, no sense esforç, durant els darrers 39 anys.

Per cert, segons l’últim baròmetre del CIS, els nacionalismes preocupen a un 0,7 dels enquestats.

Contra la desafecció, transparència

Des de fa un temps, transparència i desafecció han esdevingut paraules associades a l’hora de definir el moment polític actual. És evident que el pitjor que es pot fer davant de situacions com aquesta és quedar-se de braços creuats com qui espera que passi la tempesta.

Es responsabilitat d’aquells que hem estat escollits per representar la ciutadania, treballar per escurçar la distancia entre allò que en diuen “classe política” i els ciutadans que han dipositat en les urnes l’esperança de comptar amb gestors eficaços, eficients i honestos. Una tasca que no es pot limitar a les bones paraules, carregades de bones intencions, sinó que requereix que tots plegats fem un gest decidit i ferm per aconseguir la màxima transparència de les administracions.

És cert que l’actualitat informativa, servida a cop de titular, sovint dificulta la visibilitat de les bones accions –que hi son- de polítics compromesos amb una vocació sovint mal interpretada. És per això que ara, més que mai, aquells que estem al capdavant d’alguna administració, hem d’obrir portes i finestres per evitar, tant com sigui possible, qualsevol ombra de dubte.

Des de la perspectiva nacional, els catalans tenim l’orgull de comptar amb el govern autonòmic més transparent de l’Estat espanyol, segons l’organització no governamental “Transparència Internacional Espanya”, la mateixa organització sota la lupa de la qual vàrem posar l’Ajuntament de Calella, ara fa uns mesos. Però no ens hem volgut aturar aquí.

La setmana que ara s’acaba, la mateixa setmana en que el Parlament de Catalunya ha ultimat els darrers detalls de la futura Llei de Transparència, a l’Ajuntament de Calella hem rebut la visita del Síndic de Greuges amb l’objectiu de signar un conveni que permetrà programar visites periòdiques del personal de la institució per assessorar i atendre les queixes i reclamacions dels calellencs i elaborar un informe anual en què es farà un seguiment de les preocupacions i queixes que se'ls hagin fet arribar. Aquest informe es presentarà en seu plenària i podrà ser debatut entre tots els grups municipals, amb la possibilitat que hi assisteixi el mateix Síndic.

Al Grup Municipal de Convergència i Unió (CiU) pensem que la transparència és garantia de responsabilitat, que la desconfiança democràtica pot ser bona si serveix per millorar i garantir els drets dels ciutadans, que una administració forta necessita dotar-se de tots els instruments necessaris en marxa i que hem de respondre al compromís moral i de mètode.

Fem la feina amb el convenciment de que, per damunt de tot, cal ser útils a la ciutadania i estic convençuda que aquest conveni és un pas més en la direcció correcte.

Treballant per Calella, treballant per tu

L’any 1977 els ciutadans d’aquest país vàrem passar pàgina deixant enrere una de les etapes més fosques de la nostra història recent. Sembla que va ser ahir, però han passat 37 anys des de que vàrem recuperar el dret a escollir els nostres governants.

Molts recordem encara aquella Espanya en blanc i negre del “habla, pueblo, habla” liderada per un Adolfo Suárez que, de mica en mica, va anar obrint una porta tancada que el 1979 va permetre als municipis de tota Espanya escollir democràticament els seus alcaldes.

A Calella vivien la meitat de persones de les que hi vivim avui. Poc més de 7.000 persones varen tenir l’oportunitat d’escollir el seu alcalde i, ja en aquella època, van escollir la llista encapçalada per un jove Ramón Bagó, al capdavant de la candidatura de Convergència i Unió.

Ha passat molt temps. Durant els últims 35 anys, els ajuntaments han sabut consolidar el seu paper d’administració més pròxima al ciutadà. Des d’ells s’han transformat viles i ciutats, s’ha liderat el progrés de Catalunya i s’ha construït la societat catalana tal i com la coneixem. Reduir el paper d’alcaldes i regidors a simples gestors locals seria una gran injustícia.

Aquest cap de setmana, la gent de CiU de Calella hem volgut reconèixer la feina feta pels seus 44 regidors. 44 homes i dones –alguns ja no son entre nosaltres- que al llarg dels darrers 35 anys han dedicat una part de la seva vida al noble ofici de servir als seus conciutadans. Amb encerts i errors, però sempre amb la voluntat de contribuir a construir la ciutat, el país que tots desitgem.

Ho hem volgut fer des d’un lloc emblemàtic com el far de Calella, des d’on es pot veure una preciosa vista panoràmica de la ciutat per la que aquets homes i dones han treballat en algun moment de les seves vides. I hem volgut que fos un acte presidit per la persona de major representació dins de la Federació de Convergència i Unió, el President Mas, que ens va recordar que “moltes de les transformacions que ha experimentat aquest país, son responsabilitat de persones amb noms i cognoms”.

No podem obviar que vivim uns moments en que la política i l’actitud d’alguns polítics esta seriosament qüestionada, però no podem perdre mai de vista la feina d’aquells partits que exerceixen la seva tasca des del poder, amb responsabilitat, entomant tots els cops i assumint el desgast propi de l’acció de govern -especialment en els temps que vivim- però sempre amb la responsabilitat de treballar pel progrés general i, com és el cas de molts regidors i alcaldes, dedicant-hi, si cal, les 24 hores del dia.

CiU de Calella ha volgut fer aquest modest homenatge als actors de la política municipal desenvolupada durant aquests anys per la seva gent al nostre Ajuntament. L’única cosa que puc fer jo, com a alcaldessa, és agrair la feina, la lleialtat i el compromís demostrat per l’equip que, ara fa poc més de tres anys, van decidir acompanyar-me en aquesta “aventura” i, d’una manera especial, a aquells que em van acompanyar en els anys en que, havent guanyat unes eleccions, vàrem acabar a l’oposició. Gràcies al seu treball, tinc  la satisfacció de dir, amb veu ben alta i clara, que hem aconseguit anar més enllà del que vàrem escriure en el nostre programa electoral. I això no és poc.

Enfilem el darrer mesos de legislatura. Com molts sabeu, he acceptat el repte de presentar-me a la reelecció per seguir treballant per Calella. Per què encara queda molta feina per fer.

A tots i totes moltes gràcies per la vostra implicació i aportació al progrés de Calella al llarg d'aquests darrers 35 anys.