Aquest dilluns -com cada dilluns- el despertador ha tornat a
sonar “ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora...”. És una reacció humana maleir
aquell so estrident que trenca un son que sempre sembla massa curt. Qui més,
qui menys, te la temptació de fer mitja volta i seguir dormint , però aquest
dilluns ha estat diferent.
Aquest dilluns ha començat una setmana que ha de ser decisiva
per la història d’aquest país petit. Aquest dilluns, ni l’estridència del
sempre desconsiderat despertador ha estat capaç d’arrencar un renec silenciat
per la bona educació. Aquest dilluns, el primer pensament que hem tingut milers
i milers de catalans en sentir el despertador ha estat per aquell dia que
coneixem com a #9N. Falten sis dies... Ens semblava tant llunyà, que costa
creure que ja el tinguem aquí.
Aquest dilluns, mentre milers i milers de catalans d’aquells
que ens llevem “ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora...” barrejàvem el soroll de la cafetera i la
dutxa amb les veus d’en Basté o la Terribas, era fàcil sentir a l’estomac
aquelles papallones que apareixen, només, en les ocasions més especials de les
nostres vides.
La ràdio anunciava tempestes al país que dificultaven el
transit i inundaven carrers, i alguns no hem pogut evitar comparar aquells
núvols negres amb els informes del Consell d’Estat i les decisions del Tribunal
Constitucional. El 324 ens mostrava com alguns veïns, armats amb escombres,
cubells i mangueres, treballaven de valent per treure l’aigua de les seves cases.
Igual que els milers i milers de voluntaris que diumenge sortiran de casa “ben
d’hora, ben d’hora, ben d’hora...”, plogui, nevi o faci sol, disposats a
impedir que la “tempesta” inundi les seves il·lusions.
Aquest dilluns, de bon matí, just abans de sortir de casa,
molts ens hem mirat al mirall del rebedor i orgullosos hem pensat; “soc
voluntari del #9N i res m’ho pot impedir”.