La salut de les xarxes socials

El progressiu arrelament de les xarxes socials a les societats del segle XXI ha obligat a reinterpretar la forma en que es difon i es propaga la informació. Diuen que els ciutadans han pres el control de la informació als mitjans tradicionals i que els debats que abans es produïen a les places publiques s’han traslladat a un món virtual accessible per tothom que porti un dispositiu mòbil a la butxaca.

Moviments com el “15M” o les “Primaveres Àrabs” ens han demostrat com poden ser de decisives les xarxes socials per mobilitzar les societats i permetre que se sentin unes veus que, en altres temps, eren emmudides.

Amb permís de les aplicacions de missatgeria instantània com Whatsapp o Telegram, Facebook i Twitter s’han convertit en l’aparador universal de la llibertat d’expressió per excel·lència, a l’hora que han esdevingut el caldo de cultiu per a valents de saló opinadors de tot i experts en res, on les persones de consciencia distreta es creuen amb autoritat per dir el que sigui a qui sigui quan sigui i com sigui. S’ha imposat certa impunitat i barra lliure per dir qualsevol cosa sense analitzar-ne conseqüències.

Veure com un ciutadà anònim en un moment d’inspiració hiperventilada amenaça de mort al president de Catalunya no és de rebut i exigeix que la justícia actuï per determinar els límits de la llibertat d’expressió. Sense dubte estem davant d’actituds molt greus.

Però no son menys greus les actituds d’alguns polítics que, intencionadament o inconscientment, perden de vista les línies que haurien de delimitar el seu discurs “incendiant” les xarxes amb missatges pensants i cuinats en clau partidista.

No es tracta de ser allò que en diuen “políticament correcte”, però si hi ha un col·lectiu a qui se li pot exigir, especialment, el màxim control sobre les paraules, aquests és el col·lectiu que formem aquells que, noblement, hem escollit dedicar-nos a la política. No tot s’hi val, i veure com alguns adversaris polítics fan de la intoxicació una constant, contribueix a potenciar una exaltació estèril que poc ajuda a lluitar contra la ja massa arrelada desafecció dels ciutadans amb la política.

Seria bo que cada vegada siguem més els qui no ens conformem amb seure a veure que passa, i ens aixequem contra els qui fan abús d’una malentesa llibertat d’expressió en benefici dels seus interessos aprofitant la immediatesa i l’efecte multiplicador de les xarxes socials. 

Amb la salut no es busquen vots

El Parlament de Catalunya agafa velocitat de creuer. El Govern disposa de la majoria necessària per tirar endavant el mandat obtingut a les urnes el 27S i ja s’han constituït les comissions necessàries per posar-nos a treballar. Una d’aquestes comissions és la de Salut, en la qual tinc l’orgull de ser portaveu per Junts pel Sí.

A Junts ple Sí creiem en el sistema nacional de Salut i en els valors que ens han permès construir-lo; universalitat, accessibilitat, qualitat, equitat i sostenibilitat. No podem fer altra cosa que no sigui treballar per preservar aquest model d’èxit i de referència.

Arremangar-se i posar-se a treballar en una comissió com aquesta exigeix que tots els qui en formem part fem un exercici de responsabilitat per evitar que el debat polític propi del context parlamentari dificulti una gestió impecable com la que requereix un àmbit com aquest. No es lloc per demagògia. Aquests no hauria de ser un lloc per buscar vots.

El pressupost consolidat del Departament de Salut per al 2015 va ser de 8.466,99 milions d’euros, el que representava un del 2,1% respecte el pressupost del 2014. És tant com dir que el pressupost que el Departament de Salut destina a la sanitat és de 1.120 euros per càpita. En el conjunt del pressupost de la Generalitat de Catalunya, el pressupost del Departament de Salut suposa un 40%. El compromís del govern de Catalunya en l’àmbit de la salut, es indiscutible.

Tot és millorable. I tant que si. També la gestió de la salut. I aquells que tenim la fortuna de ser alcaldes dels nostres pobles i ciutats tenim una especial responsabilitat a l’hora de vetllar perquè els serveis de Salut més propers (ambulatoris i hospitals comarcals) ofereixin les prestacions assignades en la forma més adequada per als usuaris.

Recentment, els alcaldes socialistes de l’Alt Maresme i La Selva Marítima, s’han reunit per posar en comú les seves preocupacions sobre el funcionament dels ambulatoris i els hospitals comarcals de Calella i Blanes, trobada en la que van decidir demanar una reunió urgent amb el conseller de Salut. No van comptar amb la resta d’alcaldes de l’àrea sanitària.

No, no son formes. Actuar d’aquesta manera en qüestions tan sensibles, que afecten a tots els ciutadans, no es pot qualificar d’altra manera que partidista i sectària. Tots els alcaldes volem que els nostres hospitals tinguin tot allò que necessitin. Estic segura que, sense tenir present les sigles polítiques que representem, coincidiríem en moltes coses.

Els ciutadans ens escullen perquè atenem les necessitats de tots ells, no perquè cada partit atengui els seus electors. Esperen entesa, consens i unitat en allò que és vital per a tots. Posar a debat les possibles mancances dels serveis locals de salut “entre amics”, no és la millor forma de buscar consensos i si és una forma de fer partidisme amb la salut de tots els ciutadans, votin a qui votin.

Sense novetat a Madrid

Definitivament, Espanya s’ha convertit en el pis d’aquells veïns que molts hem patit en alguna ocasió, coneguts al barri per les esbroncades, els cops de porta, trencadisses i els crits des del balcó.

Mentre alguns digereixen la fi del bipartidisme i cada cop son més els que demanen una reforma urgent de la llei electoral, en aquell Madrid on empresonen titellaires i un ministre treu la pols d’ETA per lligar terrorisme i determinada política, “un home sol” intenta la pirueta amb triple salt mortal que suposa formar govern en un Congrés que cada dia ens recorda més a la Itàlia post Berlusconi.

El procés que va facilitar la formació de govern a Catalunya li deu semblar un oasi a l’equilibrista Pedro Sánchez que, entre la pluja de ganivets llençats per la “vella guàrdia”, d’una banda, i de la presumpta seu central del PSOE a Sevilla, capitanejada per la incombustible Susana Díaz, de l’altra, somia amb l’estabilitat parlamentaria mentre camina amb pas ferm per la corda fluixa.

Al camp contrari, Rajoy practica el seu hobby preferit -esperar que passi la tempesta- mentre darrera la cortina del bany el sorprèn la silueta d’Esperanza Aguirre, anunciant que marxa –però poc- tot demanant regeneració a la política a l’hora que proposa Felipe Gonzalez per la presidència, hores després de l’enèsima entrada de la Guardia Civil a la seu de Genova.

Al Partit Popular s’han quedat sols. Molt sols. S’ho han ben buscat. I qui s’ho pot estar buscant, ara, és un PSOE que ens recorda que la seva prioritat és “lo que nos une, mas que lo que nos separa”, i el que els uneix al PP no és altra cosa que una idea centralitzadora de l’Estat, jugant al joc de les “línies vermelles”, eufemisme amb el que volen dir que aquí no marxa ningú. Els pot més la nostàlgia per l’Espanya de Paco Martínez Soria, que el desig de formar un govern estable dins l’Europa del segle XXI.

L’èxit de la odissea del PSOE no es pot confiar als cants de sirena d’una reforma “mínimament” federal que ningú sap ben be en que consisteix. Sánchez hauria de prendre exemple dels catalans que, conscients del repte que tenim al davant, hem entès que aquí no hi sobra ningú. Encarar la dura travessa de buscar consensos descartant, d’entrada, qualsevol que no pensi com ell, i patint d’urticària cada vegada que sent parlar d’un referèndum, no és la millor forma de construir ponts cap al diàleg ni uns fonaments sòlids per a una investidura difícil. L’alternativa, ja fa quatre anys la coneixem.

Tots plegats haurien d’assumir que treballar pel be de tots requereix dialogar amb tothom, i això és incompatible amb posicionaments electoralistes de l’estil “als independentistes, ni aigua”, i s’acosta més al concepte de diàleg del PP, caracteritzat pel “se van a enterar”.

Quan et toquen uns veïns així només hi ha dues sortides; esperar que marxin sols (cosa poc provable) o marxar nosaltres.

Publicat a e-notícies

Nova política vs. bona política

Diuen que no hi ha mal que no vingui per be, i si el ritme trepidant dels esdeveniments polítics ha fet que a l’hora de l’esmorzar o a les sobretaules dels dinars familiars la política comparteixi espai amb l’últim d’en Messi, podem dir que aquesta societat nostra progressa adequadament.

Estem immersos en els temps de la política dels 140 caràcters i la informació multi plataforma ha accelerat els tempos fins al punt de que el que avui esdevé líder, demà és rellevat de les primeres pàgines dels diaris i sovint oblidem com hem arribat on som, perdent el nord i el rumb de cap on anem.

Després de molts anys veient sempre les mateixes sigles, ens fem un tip de veure néixer nous partits que sovint no sabem ni d’on surten i que ens diuen que representen “la nova política”. Solen dedicar bona part de la seva activitat a desprestigiar als que consideren representants del que s’han afanyat en anomenar “vella política”. Vaja, els partits de sempre. I és així com els “nous” intenten convèncer de les bondats de la “novetat”, com si el que és nou fos, per definició, millor que allò que és vell. Els representants dels partits nous passegen sota els focus de la “platocracia” el discurs de la “casta”, acusant als governants d’aferrar-se a la poltrona mentre ells lluiten aferrissadament per poder-hi asseure per, així, esdevenir part d’allò que en diuen, “casta”.

Ens hem acostumat a mirar-nos els parlaments com una mena de camp de futbol on, a una banda hi ha la porteria dels partits nous i a l’altre hi ha la porteria dels partits vells, i abandonem al racó dels mals endreços la més preuada virtut de la política; promoure l’art d’assolir consensos.

Tant preocupant pot resultar ignorar el potencial d’un polític veterà curtit en mil batalles parlamentàries com no tenir en compte l’aportació de la saba nova de joves que s’incorporen a la política amb idees fresques allunyades dels vicis de les velles maneres de fer. Però no resulta un panorama massa engrescador veure com a Madrid, aquells que fa quatre dies reien de veure com era de difícil formar govern a Catalunya, ara s’esbatussen per treure l’entrellat d’un Congrés ingovernable de sumes impossibles utilitzant les més lamentables arts de la vella, vella, vella política.

Ara que, com a societat, hem aconseguit incorporar la política en les nostres tertúlies familiars, hauríem de fer un nou esforç per aprendre a diferenciar entre bona i mala política, més que entre nova i vella política. Per aprendre que, moltes vegades, no és tant necessària una regeneració, com protegir allò que funciona i corregir allò que és millorable.