El progressiu arrelament de les xarxes socials a les societats del segle
XXI ha obligat a reinterpretar la forma en que es difon i es propaga la
informació. Diuen que els ciutadans han pres el control de la informació als
mitjans tradicionals i que els debats que abans es produïen a les places
publiques s’han traslladat a un món virtual accessible per tothom que porti un
dispositiu mòbil a la butxaca.
Moviments com el “15M” o les “Primaveres Àrabs” ens han demostrat com
poden ser de decisives les xarxes socials per mobilitzar les societats i
permetre que se sentin unes veus que, en altres temps, eren emmudides.
Amb permís de les aplicacions de missatgeria instantània com Whatsapp o
Telegram, Facebook i Twitter s’han convertit en l’aparador universal de la
llibertat d’expressió per excel·lència, a l’hora que han esdevingut el caldo de
cultiu per a valents de saló opinadors de tot i experts en res, on les persones
de consciencia distreta es creuen amb autoritat per dir el que sigui a qui
sigui quan sigui i com sigui. S’ha imposat certa impunitat i barra lliure per
dir qualsevol cosa sense analitzar-ne conseqüències.
Veure com un ciutadà anònim en un moment d’inspiració hiperventilada
amenaça de mort al president de Catalunya no és de rebut i exigeix que la
justícia actuï per determinar els límits de la llibertat d’expressió. Sense
dubte estem davant d’actituds molt greus.
Però no son menys greus les actituds d’alguns polítics que,
intencionadament o inconscientment, perden de vista les línies que haurien de
delimitar el seu discurs “incendiant” les xarxes amb missatges pensants i
cuinats en clau partidista.
No es tracta de ser allò que en diuen “políticament correcte”, però si hi
ha un col·lectiu a qui se li pot exigir, especialment, el màxim control sobre
les paraules, aquests és el col·lectiu que formem aquells que, noblement, hem
escollit dedicar-nos a la política. No tot s’hi val, i veure com alguns
adversaris polítics fan de la intoxicació una constant, contribueix a potenciar
una exaltació estèril que poc ajuda a lluitar contra la ja massa arrelada
desafecció dels ciutadans amb la política.
Seria bo que cada vegada siguem més els qui no ens conformem amb seure a veure que passa, i ens aixequem contra els qui fan abús d’una malentesa llibertat d’expressió en benefici dels seus interessos aprofitant la immediatesa i l’efecte multiplicador de les xarxes socials.