Jo també soc culpable

Quasi ja havíem oblidat aquell registre a la recerca de no se sap ben be que amb que va començar la campanya electoral quan ens han recordat que, per algun calaix del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), corria una querella contra el president Mas, la ex vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau, acusant-los de posar unes urnes. I tot plegat passa trenta sis hores després de conèixer els resultats d’unes eleccions de caràcter plebiscitari que van atorgar una clara victòria al “Sí”. I em permetreu que ho reiteri; una clara victòria al “Sí”. Perquè al Parlament hi haurà una majoria d’escons partidaris de la independència, i perquè el “Sí” ha obtingut més vots; 1.957.348 (JxS + CUP) davant de 1.605.563 (C’s + PSC + PP). Perquè no hem d’oblidar –per molt que ho intentin- que la resta de formacions en cap moment s’han definit per una opció concreta. És fer-se trampa al solitari pretendre comptar vots quan ens han repetit fins a atipar-se que això eren unes eleccions autonòmiques més i que només es comptarien escons. Si volen comptar vots, o els comptem be, o anem a un referèndum, que és on de veritat podríem comptar vots sense necessitat d’interpretar res.

Però permeteu-me que em centri en el que considero que ha estat un dels capítols més foscos de la nostra –no tant jove- democràcia. L’enèsima utilització que el Partit Popular ha fet d’un sistema judicial al qual cada vegada se li fa més difícil mantenir la necessària separació de poders.

No voldria que penséssiu que qüestiono la feina d’aquells que han escollit el noble ofici d’administrar la justícia. Només cal recordar el paper que van haver d’afrontar els nou fiscals que es van negar, en bloc, a tramitar la querella suggerida per l’aleshores Fiscal General de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, feliçment dimitit al cap d’unes setmanes.

Una vegada més l’Estat espanyol vol guanyar als tribunals allò que no pot guanyar a les urnes. Estem assistint a un judici polític en tota regla. Cridar a declarar en qualitat d’imputat al president de Catalunya per haver posat urnes, el dia que es compleixen 75 anys de l’afusellament del president Companys, tres dies després que el diari La Razón publiques un gran titular en portada anunciant que Mas seria imputat passat el 27S a l’hora que sentim com el ministre de justícia afirma sense vergonya que es va retardar aquest fet per no influir en les eleccions catalanes... Tot plegat em fa venir al cap una d’aquelles expressions que de petita, a casa, em van ensenyar que no s’han de dir.

El que estem vivint no pot ser considerat com a altra cosa que una anomalia democràtica. Imputar el president i dues de les seves conselleres per haver posat unes urnes de cartró en un procés participatiu sense efectes jurídics ni vinculants, amb l’únic objectiu que els milers i milers de persones que des de fa anys surten al carrer cada onze de setembre per reclamar un Estat per a Catalunya poguessin deixar constància del model de país que desitgen per les generacions de catalans futures...

No trobo una manera millor de plasmar negre sobre blanc la meva primera reflexió com a diputada electe del Parlament de Catalunya que confessar, amb veu alta i clara, que jo també soc culpable. Tant culpable com cadascuna de les 2.305.290 catalanes i catalans que en 9 de novembre de 2014 van dipositar una papereta en una urna. Algunes amb un si-si, altres amb un si-no i altres simplement amb un no.

Senyoria, espero la seva citació. I si hem de venir tots, ja cal que hi prengui paciència...

Amb el somriure, la revolta

Amb la il·lusió pròpia de qui espera l’arribada d’un dia especial, aquest dijous he participat, en qualitat de candidata, en el meu primer acte públic de precampanya sota les sigles de “Junts Pel Sí”, a Arenys de Mar, entre cares conegudes i algunes de noves, i amb l’emoció a flor de pell. És difícil descriure les sensacions que hom pot sentir veient persones convencent persones, mirades buscant complicitat. Quina onada d’esperança... Davant d’aquest espectacle de la democràcia, s’entén perfectament perquè alguns ho han anomenat “la revolta dels somriures”.

No és difícil entendre el desconcert dels partidaris del “No”. No només no esperaven que fóssim capaços de trobar una formula que unís en un mateix projecte societat civil i partits polítics, omplint una llista que reunís 135 noms, -un per cadascun dels escons del Parlament- sinó que, simbòlicament, s’ha deixat aquesta llista oberta perquè s’hi pugui afegir qualsevol persona que ho desitgi. Avui ja som 55.000. Mai una llista electoral havia tingut tants “suplents” com aquesta. I volem arribar als 100.000 candidats.

El dia 27 de setembre, quan s’obrin les urnes, no configurarem representacions parlamentàries; coneixerem la reacció de tot un país cansat de comprovar com la tercera via ens ha portat, sistemàticament, a la via morta. I això, il·lusiona. Però que la il·lusió no ens faci perdre el nord. Aquestes eleccions seran una comtessa entre els de “Junts pel Sí” i els de “Junts pel No”, i més enllà dels qui, democràticament, defensaran l’opció del “No”, hi haurà qui, de manera més o menys maldestre, intentarà intoxicar la realitat amb mentides i mitges veritats. Ja hi tenim experiència.

Romeva, Mas i Junqueras estaran al punt de mira d’aquells que temen la democràcia, i que aprofitaran la pluralitat de la llista de “Junts pel Sí” per fer aflorar contradiccions ideològiques, ignorant i fent ignorar que aquesta candidatura no la mou cap ideologia política, sinó les ànsies de tot un poble per tenir un país millor. Els que utilitzen l’excusa de la llei per negar-nos la llibertat, son aquells que han fet de la conquesta la seva ideologia, i això no sona gens democràtic.

Molts voldrien que l’independentisme català estes representat per una colla d’eixelebrats portats pel fanatisme que responguessin a impulsos irracionals i no per gent plural i diversa, de caràcter inclusiu, que veu la independència com un instrument i no com una finalitat. Que veu en el castellà un actiu i no un obstacle. Els aniria be que el nostre independentisme estes mogut per l’odi i la intolerància, que fos fruit del separatisme sense lògica. No els va be que aquest moviment hagi crescut de forma constant i sense incidents. No els agrada aquesta demostració de “radicalitat democràtica”. Que fàcil seria combatre l’adversari quan aquest es mostra hostil. I que difícil és fer-ho quan l’adversari somriu.

El dia 27 de setembre tindrem l’oportunitat de demostrar a un món que ens mirarà amb atenció, que la força de les urnes, a Catalunya, és imparable. El dia 27 de setembre anirem a votar i farem -com diu el candidat Lluis Llach-, amb el somriure, la revolta.

La Troica de Rajoy

Se que és fàcil que el lector pugui pensar que m’he venut l’enteniment si sento enveja per un país que el món situa al llindar de l’abisme, amb l’atur per sobre del 25%, la prima de risc a 1.753 punts i un “corralito” que limita la disposició d’efectiu a 60€ per dia. Que se li pot envejar a un país sotmès a aquest panorama? Doncs, d’entrada, la capacitat de negociar de tu a tu amb les autoritats europees, per no parlar de la possibilitat d’organitzar un referèndum en qüestió de dies. S’ha de ser català per entendre-ho...

El govern grec acusa la “Troica” i les seves severes mesures d’austeritat de la situació a la que es veu abocat el país, amb un deute difícil de tornar i amb exigències constants per part dels homes de negre, com si allò que ara en diuen “les institucions” els hagués girat l’esquena. I ves per on que aquí és quan comencem a trobar semblances amb la situació que vivim els catalans.

Des del 2011, l’Estat espanyol ha paralitzat totes les relacions bilaterals Estat-Generalitat, fent-se el sord davant les reiterades mobilitzacions amb les que els catalans hem dit que ja n’hi havia prou. Sentim al president Rajoy referir-se a Grècia tot dient “una cosa es ser solidario y otra cosa es ser solidario a cambio de nada”, mentre comprovem com Catalunya és la tercera comunitat d’Espanya en aportar recursos tributaris i la desena en recursos per capita rebuts.

Hem vist com des de “les institucions” s’ha qüestionat de dalt a baix la decisió del govern grec de convocar un referèndum per conèixer l’opinió dels seus ciutadans, si fa o no fa, com l’Estat espanyol intenta espantar als catalans de les conseqüències d’una sortida de Catalunya d’Espanya –allò de “vagar por el interespacio”- fins al punt de prohibir una consulta no vinculant mesos després d’haver-se celebrat.

Hem vist com, per evitar l’ofec econòmic a que l’Estat sotmet Catalunya i per compensar en la mesura que sigui possible els efectes d’un dèficit fiscal endèmic, el govern de la Generalitat ha intentat impulsar mesures com l’impost sobre els dipòsits a les entitats de crèdit, l’energia nuclear o l’euro per recepta, mesures que han estat portades als tribunals de forma sistemàtica per l’Estat, com el peu que enfonsa el cap de qui intenta agafar aire mentre s’ofega. I és que cap país del món pot aguantar 25 anys suportant, de mitjana, un dèficit fiscal equivalent al 8% del seu PIB.

Observo Grècia i veig un país amb enormes dificultats. Però els envejo la sobirania per tractar de tu a tu a les institucions i la capacitat per convocar un referèndum per saber que pensen els seus ciutadans.

Catalunya també te la seva Troica. La nostra Troica són el govern espanyol, el TC i el dèficit fiscal.

Publicat a Tribuna.cat

Temps de canvi; temps de satisfacció

El projecte polític de la federació de CiU s’ha acabat. És evident que tant pels que ho aplaudeixen com pels que es posen les mans al cap, i fins i tot pels qui la relació entre CDC i UDC no els provoca ni fred ni calor, la sensació que queda, aquests dies, és la d’haver viscut un esdeveniment d’aquells que queden escrits en els llibres d’història d’aquest petit país nostre.

Deixem enrere uns dies en que els dirigents de les dues formacions polítiques que més anys han estat al capdavant del Govern de Catalunya han fet un acte de responsabilitat i han pres la que segurament sigui una de les decisions més importants de les seves vides polítiques. I ho han fet per no posar pals a les rodes al procés que el dia 27 de setembre viurà el seu moment clau. Fins i tot des del principal grup de l’oposició s’han ofert a garantir la governabilitat del país si això fos necessari.

Llegia al Twitter de l’admirat Lluis Llach; “tenim un centre/dreta fort i ben liderat, un centre/esquerra obert i ampli i una esquerra radical de base magnifica”. Jo no ho podria haver dit millor. La revolta de les corbates i les samarretes, junts per un objectiu comú, per una Catalunya millor. I que riguin -com diria Joan Maragall- “la gent d’ulls tèrbols i boca espessa, la gent de la malura o la feblesa, la gent de lo possible… però sobretot, demaneu la Lluna”.

El projecte polític de la federació de CiU s’ha acabat, si. I no ha estat per una picabaralla de pati d’escola. S’ha acabat per les discrepàncies de fons sobre com cal afrontar el futur polític de Catalunya. Una discrepància tan profunda en una qüestió de tanta rellevància feia impossible seguir circulant per la “tercera via”; hem pres la sortida 27S. Les eleccions que venen no seran unes eleccions catalanes normals. Ho hem dit, ho hem repetit i no ens cansarem de repetir-ho. Tant se val el que diguin els amants de l’immobilisme. El 27 de setembre serem al costat del President Mas, defensant el Si/Si, demanant una Catalunya independent.

Els qui hem rebut l’encàrrec dels electors per defensar Catalunya des de Madrid, tant al Congres com al Senat, ens hem reorganitzat per afrontar amb il·lusió questa nova etapa com a grup de CDC. Son temps de canvi, i també son temps de satisfacció. Satisfacció per saber-nos amb les mans lliures per poder-nos comprometre de forma molt seriosa i sense matisos en la defensa d’una Catalunya més lliure. Visualment, només veureu que ha canviat la ubicació de diputats i senadors als corresponents hemicicles. Però el que realment importa és allò que no es veu; l’autonomia que tindrem tant CDC i UDC.

Convergència Democràtica de Catalunya es va fundar per servir Catalunya. Ara és el moment de complir amb el nostre compromís de garantir el benestar i el progrés econòmic i social dels seus ciutadans avançant cap a un estat independent.

A nivell nacional, el projecte comú de CiU s’ha acabat. Ho ha fet de manera endreçada i sense escarafalls. No tinc ni el més mínim dubte que a Calella succeirà el mateix. Soc coneixedora de la lleialtat de la gent d’Unió de Calella al projecte sobiranista impulsat pel President Mas, i estic segura que sabran prendre les decisions més coherents amb el seu compromís. Personalment estaré –com sempre ho he estat- al seu costat.

La independència comença per la pròpia autonomia a l’hora de prendre decisions i mostrar posicionaments. La tenim. Decidim seguir navegant, proa cap a Ítaca.