O referèndum, o referèndum

Piulada publicada pel PSOE de Castilla la Mancha i esborrat al cap de pocs minuts

Hi ha vegades en que la legitima discrepància política entre persones representants de diferents opcions queda superada per cert sentiment de solidaritat amb qui veus acusat, castigat, apartat i defenestrat, només per haver-se plantejat la possibilitat de parlar, si, parlar amb els representants, a Madrid, dels partits catalans, ni que sigui per saber per quins motius fa cinc anys seguits que a Catalunya, milions de persones surten al carrer demanant marxar de l’Estat espanyol.

De que això és així, ningú en te dubtes però, es clar, reconèixer aquest fet seria tant com assumir que el nucli dur del partit que s’autoanomena alternativa natural al Partit Popular, en nom d’una ja desfasada alternança bipartidista, ha quedat ancorat en els anys previs a la transició que ens va portar una democràcia incomoda quan dona veu a l’adversari.

Per aquella part del PSOE que continua vivint en l’Espanya en blanc i negre és preferible excusar-se en presumptes enganys de qui s’ha limitat a complir el mandat d’un Comitè Federal en que cap dels crítics que ara demanen el cap de Pedro Sánchez va tenir el valor de demanar una abstenció en la investidura de Rajoy. No, no és una qüestió de votar “No” o d’abstenir-se; el veritable problema és que Sánchez volia parlar amb els catalans.

Per si algú, encara, te algun dubte, aquests dies hem pogut confirmar que el PSOE te la capital a Sevilla, on Susana Diaz te pressa per veure passar el “cadàver” de Sánchez i és capaç de fer plegar tots els seus homes al Comitè Executiu per forçar el relleu a la secretaria general. Prefereixen fer implosionar el PSOE, prefereixen donar quatre anys més de govern al PP, abans que seure a parlar amb els “catalans separatistes que han vingut a trencar Espanya” i que Margallo considera pitjors que els terroristes.

Tard o d’hora, Espanya tindrà un govern, i cada vegada està més clar serà un govern creat contra els interessos de Catalunya. Un govern beneit pel PSOE de Sevilla i que comptarà amb la comparsa de Ciutadans que, en veu de Ines Arrimadas demanava al president Puigdemont que fes un tomb pel carrer per barrejar-se amb la gent real. Està clar que, des de fa cinc anys, Arrimadas no baixa al carrer el dia 11 de setembre.

No es pot “tirar” del referèndum de les urnes de cartró per recordar que els partidaris del “Si” no van arribar al 50%, a l’hora que ens impedeixen un referèndum vinculant que demanen el 60% dels catalans i resultat del qual, segons el CEO, estaria disposat a acceptar el 80% de la població de Catalunya.

Buscant un “Joc de trons” el PSOE ha caigut en un “Joc dels disbarats” on molts dels qui fins ara es mossegaven la llengua reprimint les emocions per no quedar en evidencia s’han deixat anar alliberant ansies de venjança al més pur estil Carme Chacon, la única representant del PSC que en aquesta qüestió ha decidit anar per lliure. Com ha fet sempre.

És ben clar que només tenim dues sortides; “o referèndum, o referèndum”.

Tothom al seu lloc; la navegació continua

Que des de fa uns anys els catalans estem vivint moments històrics és tant evident com que les majories absolutes a Madrid no son bones ni per a Espanya. I que la navegació cap a allò que n’hem dit Ítaca seria plena de tempestes i cants de sirena, ho teníem assumit des del moment en que vàrem abandonar “terra ferma”. Però estar prou preparat per afrontar amb garanties d’èxit el repte que suposa la creació d’un nou Estat, sembla una tasca impossible fins que recordem que hi ha coses que només es poden aconseguir quan anem junts.

Mai podrem estar del tot segurs d’on trobarem el pròxim escull. La prova l’hem tingut aquests darrers mesos en que bona part dels catalans hem sabut el que és contenir la respiració mentre creuàvem els dits pregant que el procés no se’n anés en norris. Els obstacles apareixen quan menys t’ho esperes i, algunes vegades, on menys t’ho esperes.

Els últims tres mesos s’han fet llargs, molt llargs. La situació de bloqueig a la que varen arribar els negociadors de Junts pel Sí i la CUP ens ha fet pensar que el procés havia tocat a la seva fi. Son situacions que exigeixen prendre importants decisions que ens han de fer mereixedors del lloc que la història ha preparat per cadascun de nosaltres. Entre la intransigència que ens abocava a unes eleccions de conseqüències demolidores per l’independentisme i la generositat que posa el país per damunt de les ideologies, el president Mas, aquell que ens ha portat més lluny en el camí cap a la independència i qui més es mereixia liderar aquest projecte, ha decidit fer un pas al costat en un gest que constarà, per sempre, als llibres d’història.

Mai no hem d’oblidar que el president Mas ha assumit el mandat amb més dificultats i amb la pitjor crisi que hem conegut mai i, amb tot, ha liderat el país amb una convicció i un rigor admirables. Ha patit la incomprensió i els atacs de la maquinaria d’un Estat que ens juga a la contra fins al punt d’haver de passar comptes amb una justícia massa polititzada. I justament ara, quan al Parlament de Catalunya hi ha una majoria independentista, el president Mas, que es mereixia com ningú liderar aquest procés, fa un pas al costat.

Tornem a estar en el camí correcte. Ho demostra el notable nerviosisme entre els partits unionistes que pensaven que el procés havia tocat a la seva fi. Especialment al Partit Popular, que va treure el “Sant Cristo Gros”, amb una compareixença de Rajoy mentre al Parlament de Catalunya encara no havia acabat el debat d’investidura. Amb la seva actitud, el president Mas ha abocat als partits unionistes a un pacte d’Estat de dubtosa governabilitat.

Amb el president Puigdemont al capdavant del Govern de Catalunya, el camí cap a la independència recupera la velocitat de creuer. Té experiència en la gestió i té clar el projecte: fer de Catalunya un país normal, com tots els d’Europa, i construir un estat propi al servei de la gent de Catalunya.

Acaben uns mesos en que molts hem après a comptar fins a deu mentre conteníem la respiració. Però no penseu que les dificultats s’han acabat. Els creadors del “cuanto peor, mejor”, tornen a tenir l’al·licient necessari per recuperar eslògans del nivell de “antes se romperá Catalunya que España”. Hem deixat enrere els núvols negres de tempesta. Les aigües es calmen i el vent fa retornar la pau a les veles esquinçades de la nostra nau. Però encara no hem arribat a Itaca. Que ningú abandoni el seu lloc i es mantingui en alerta.

Tal com va dir el president Puigdemont durant el seu discurs d’investidura; “No són èpoques per covards, no són èpoques per temorosos ni per fluixos de cames. No són èpoques per resignar-se a la confortabilitat. Ens toca assumir responsabilitats, encara que no siguin les que t'imaginaves”.

De Julià de Jòdar a Carme Forcadell

No us sabria dir quantes vegades he visitat el Parlament de Catalunya. Caminar pels seus passadissos provoca una sensació difícil de descriure. Aquelles parets que un dia van acollir l’arsenal de les tropes de Felip V construït en uns terrenys on abans hi havia les llars d’alguns barcelonins que al 1714 van ser obligats a desmuntar amb les seves pròpies mans les seves cases per deixar espai per a la construcció de la Ciutadella, caserna de les tropes que després d’un llarg setge van ocupar la capital de Catalunya. Quanta història han vist passar aquelles parets que ara acullen la cambra des d’on els catalans aprovem les nostres pròpies lleis i governem el nostre dia a dia...

He dedicat bona part de la meva vida a servir al meu país des de diferents àmbits. Assumir un nou càrrec sempre ve acompanyat d’una estranya sensació barreja d’il·lusió i responsabilitat. Però mai, mai m’he sentit com em vaig sentir dilluns mentre prenia possessió de la meva acta de diputada del Parlament de Catalunya. El que estàvem fent era molt més que començar una nova legislatura; estàvem posant els fonaments del país nou que tantes generacions han desitjat i que ara tenim a tocar.

Les particularitats de la sessió d’aquest dilluns han fet que hàgim pogut veure dos presidents a la cambra. Julià de Jòdar va presidir la mesa d’edat abans que Carme Forcadell prengués possessió com a nova presidenta del Parlament de Catalunya.

Si busquéssim les coses que tots dos tenen en comú, segurament no serien masses, però els uneix un sentiment que van saber expressar en els seus respectius discursos. El mateix que passa entre tants diputats que, en molts casos, mai s’haurien pensat que ho serien.

La composició de l’hemicicle català, sorgit d’unes eleccions excepcionals convocades en un moment excepcional, és el reflex del moviment nascut a la manifestació contra la sentència del TC del 2010, amb una majoria independentista i amb una nova minoria a l’oposició.

Els nous diputats i diputades tenim encarregada la noble tasca de resoldre el conflicte en els mateixos termes democràtics, pacífics i sostinguts del moviment que li ha donat la majoria legal i la legitimitat moral per fundar un nou model ètic, jurídic i polític assentat sobre la llibertat, la igualtat i la justícia social per a Catalunya.

Tal com va recordar Julià de Jòdar, s'ha estat molts anys ajudant a fer governs a Madrid, a construir les seves alternatives de poder, però ara no som l’alternativa, sinó l’alteritat.

És l’hora de tancar l’etapa autonòmica i començar a construir un nou model de país. Els catalans vam parlar el 27 de setembre. Ho vam fer amb veus i opinions diferents, i aquestes veus i opinions, aquesta diversitat i pluralitat de Catalunya estan representades al Parlament, de Julià de Jòdar a Carme Forcadell.

Ho va dir Forcadell i tots els presents ens hi reafirmem; aquest Parlament estarà al servei de tota la ciutadania, parlin el que parlin, vinguin d’on vinguin, pensin el que pensin, votin el que votin... Treballarem en base a les majories donades pels ciutadans en l’exercici de la democràcia.

Totes les diputades i diputats de la Cambra catalana hem d’afrontar amb responsabilitat nous paradigmes que demanen un nou Parlament. Noves voluntats que demanen noves polítiques. Hem de deixar de ser esclaus del passat. Hem de començar a treballar pensant ens els pròxims 300 anys, i no en els últims 300.

I tampoc voldria que ens passés per alt que, després de Núria de Gispert, Carme Forcadell és la segona presidenta consecutiva del Parlament. Aquest fet constitueix, en si mateix, un missatge per reclamar que la veu i les experiències de les dones siguin presents en els espais públics en la mateixa proporció que les dels homes i perquè la presència de les dones en els espais de decisió sigui una normalitat i no una excepcionalitat.

Tenim feina, molta feina, i moltes ganes de fer-la. Després de ser alcaldessa de la meva ciutat, no hauré tingut honor més gran a la meva vida política que haver pogut formar part d’un Parlament en una legislatura decisiva com cap altra a la història de Catalunya. Compto amb tots vosaltres; estic a la vostra disposició.

Demòcrates o delinqüents?

Tots aquells que som capaços de remuntar la nostra memòria fins a mitjans de la dècada dels vuitanta recordem molt be la polèmica provocada per l’ex alcalde de Jerez de la Frontera, Pedro Pacheco, quan va dir allò de “la justícia es un cachondeo”, una polèmica expressió que, avui, es vesteix d’innocència davant del caire que l’acció judicial ha pres aquestes ultimes setmanes induïda pels poders ocults de l’Estat amb la inestimable col·laboració dels sinistres líders del sindicat Manos Limpias.

Sempre exposada a ser criticada mer molts i entesa per pocs, la justícia és un dels elements que garanteix que una democràcia es pugui desenvolupar plenament gràcies a allò que hem anomenat “separació de poders”. Mala peça al teler tenim quan la justícia es converteix en arma llancívola contra aquells amb qui no compartim ideologia o models de societat.

Podem afirmar sense pels a la llengua que la separació de poders va saltar pels aires en el mateix moment en que l’ex Fiscal General de l’Estat, el dimitit Eduardo Torres-Dulce, va obligar a nou fiscals de l’Estat a Catalunya a querellar-se, si o si, contra el govern català per haver permès el desenvolupament del procés participatiu del 9N. Sigui dit de passada que, Eduardo Torres-Dulce ha tornat a fer d’advocat passant per damunt de la llei que tant defensen, i que preveu dos anys d’incompatibilitat després d’abandonar el càrrec, amb el vist i plau –com no podia ser d’una altra manera- del govern de l’Estat, aquell que dia si, dia també, ens recorda que tots som iguals davant de la llei.

Portar el president de Catalunya davant d’un tribunal imputat per les “greus sospites de que pugui ser un demòcrata” que posa urnes per conèixer la opinió del poble, amb la més que provable intenció d’inhabilitar-lo, fa que assumim com a deure ignorar qualsevol decisió en aquest sentit.

Les imatges que es van produir dijous passat a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), on es van concentrar 6.000 persones (segons la Guardia Urbana!!!) i més de 400 alcaldes vinguts de tot Catalunya, deixen clar que el procés que viu aquest “país petit” va molt més enllà de l’obsessió personal del president Mas, com alguns ens volen fer creure des de l’Estat espanyol.

Tal com el mateix President va recordar just després de declarar al TSJC “no es podrà acabar amb un procés de país com aquest per la via penal contra un president de la Generalitat”. I jo m’atreveixo a afegir “ni el poble de Catalunya ho permetrà”.

El 9N van votar 2.250.000 persones, i les últimes eleccions catalanes van obtenir una participació del 77%. Aquestes dades son una prova més que irrefutable de les ganes que els catalans tenen de votar el seu futur com a país, tant els del si, com els del no.

Al govern del PP encara se li fa difícil de digerir la capacitat del poble de Catalunya per emprendre una revolta pacífica com la que estem vivint. Hem arribat més lluny del que es podien haver arribat a imaginar mai.

Ara ens cal seguir endavant, constituint el nou Parlament i escollint el nou govern. No feu cas d’aquells que critiquen les negociacions per escollir president. A Andalusia, Susana Diaz va necessitar quatre votacions per poder ser investida i ningú es va plantejar si això representava un problema pel futur d’aquella comunitat.

Ens cal seguir resistint, mantenir el pols, com ho hem fet fins avui; units. I això val per a tots, especialment pels qui a les eleccions passades es van presentar davant del seu electorat amb la idea de facilitar un procés de transició cap a un nou model de país. Bloquejar aquest procés amb arguments personalistes, seria un error que no ens perdonarien les generacions futures.

Jo també soc culpable

Quasi ja havíem oblidat aquell registre a la recerca de no se sap ben be que amb que va començar la campanya electoral quan ens han recordat que, per algun calaix del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), corria una querella contra el president Mas, la ex vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau, acusant-los de posar unes urnes. I tot plegat passa trenta sis hores després de conèixer els resultats d’unes eleccions de caràcter plebiscitari que van atorgar una clara victòria al “Sí”. I em permetreu que ho reiteri; una clara victòria al “Sí”. Perquè al Parlament hi haurà una majoria d’escons partidaris de la independència, i perquè el “Sí” ha obtingut més vots; 1.957.348 (JxS + CUP) davant de 1.605.563 (C’s + PSC + PP). Perquè no hem d’oblidar –per molt que ho intentin- que la resta de formacions en cap moment s’han definit per una opció concreta. És fer-se trampa al solitari pretendre comptar vots quan ens han repetit fins a atipar-se que això eren unes eleccions autonòmiques més i que només es comptarien escons. Si volen comptar vots, o els comptem be, o anem a un referèndum, que és on de veritat podríem comptar vots sense necessitat d’interpretar res.

Però permeteu-me que em centri en el que considero que ha estat un dels capítols més foscos de la nostra –no tant jove- democràcia. L’enèsima utilització que el Partit Popular ha fet d’un sistema judicial al qual cada vegada se li fa més difícil mantenir la necessària separació de poders.

No voldria que penséssiu que qüestiono la feina d’aquells que han escollit el noble ofici d’administrar la justícia. Només cal recordar el paper que van haver d’afrontar els nou fiscals que es van negar, en bloc, a tramitar la querella suggerida per l’aleshores Fiscal General de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, feliçment dimitit al cap d’unes setmanes.

Una vegada més l’Estat espanyol vol guanyar als tribunals allò que no pot guanyar a les urnes. Estem assistint a un judici polític en tota regla. Cridar a declarar en qualitat d’imputat al president de Catalunya per haver posat urnes, el dia que es compleixen 75 anys de l’afusellament del president Companys, tres dies després que el diari La Razón publiques un gran titular en portada anunciant que Mas seria imputat passat el 27S a l’hora que sentim com el ministre de justícia afirma sense vergonya que es va retardar aquest fet per no influir en les eleccions catalanes... Tot plegat em fa venir al cap una d’aquelles expressions que de petita, a casa, em van ensenyar que no s’han de dir.

El que estem vivint no pot ser considerat com a altra cosa que una anomalia democràtica. Imputar el president i dues de les seves conselleres per haver posat unes urnes de cartró en un procés participatiu sense efectes jurídics ni vinculants, amb l’únic objectiu que els milers i milers de persones que des de fa anys surten al carrer cada onze de setembre per reclamar un Estat per a Catalunya poguessin deixar constància del model de país que desitgen per les generacions de catalans futures...

No trobo una manera millor de plasmar negre sobre blanc la meva primera reflexió com a diputada electe del Parlament de Catalunya que confessar, amb veu alta i clara, que jo també soc culpable. Tant culpable com cadascuna de les 2.305.290 catalanes i catalans que en 9 de novembre de 2014 van dipositar una papereta en una urna. Algunes amb un si-si, altres amb un si-no i altres simplement amb un no.

Senyoria, espero la seva citació. I si hem de venir tots, ja cal que hi prengui paciència...