Que des de fa uns anys els catalans estem vivint
moments històrics és tant evident com que les majories absolutes a Madrid no
son bones ni per a Espanya. I que la navegació cap a allò que n’hem dit Ítaca
seria plena de tempestes i cants de sirena, ho teníem assumit des del moment en
que vàrem abandonar “terra ferma”. Però estar prou preparat per afrontar amb
garanties d’èxit el repte que suposa la creació d’un nou Estat, sembla una
tasca impossible fins que recordem que hi ha coses que només es poden
aconseguir quan anem junts.
Mai podrem estar del tot segurs d’on trobarem el pròxim
escull. La prova l’hem tingut aquests darrers mesos en que bona part dels
catalans hem sabut el que és contenir la respiració mentre creuàvem els dits
pregant que el procés no se’n anés en norris. Els obstacles apareixen quan
menys t’ho esperes i, algunes vegades, on menys t’ho esperes.
Els últims tres mesos s’han fet llargs, molt
llargs. La situació de bloqueig a la que varen arribar els negociadors de Junts
pel Sí i la CUP ens ha fet pensar que el procés havia tocat a la seva fi. Son
situacions que exigeixen prendre importants decisions que ens han de fer
mereixedors del lloc que la història ha preparat per cadascun de nosaltres. Entre
la intransigència que ens abocava a unes eleccions de conseqüències demolidores
per l’independentisme i la generositat que posa el país per damunt de les ideologies,
el president Mas, aquell que ens ha portat més lluny en el camí cap a la
independència i qui més es mereixia liderar aquest projecte, ha decidit fer un
pas al costat en un gest que constarà, per sempre, als llibres d’història.
Mai no hem d’oblidar que el president Mas ha
assumit el mandat amb més dificultats i amb la pitjor crisi que hem conegut mai
i, amb tot, ha liderat el país amb una convicció i un rigor admirables. Ha
patit la incomprensió i els atacs de la maquinaria d’un Estat que ens juga a la
contra fins al punt d’haver de passar comptes amb una justícia massa
polititzada. I justament ara, quan al Parlament de Catalunya hi ha una majoria
independentista, el president Mas, que es mereixia com ningú liderar aquest
procés, fa un pas al costat.
Tornem a estar en el camí correcte. Ho demostra el
notable nerviosisme entre els partits unionistes que pensaven que el procés
havia tocat a la seva fi. Especialment al Partit Popular, que va treure el
“Sant Cristo Gros”, amb una compareixença de Rajoy mentre al Parlament de
Catalunya encara no havia acabat el debat d’investidura. Amb la seva actitud,
el president Mas ha abocat als partits unionistes a un pacte d’Estat de dubtosa
governabilitat.
Amb el president Puigdemont al capdavant del Govern
de Catalunya, el camí cap a la independència recupera la velocitat de creuer. Té
experiència en la gestió i té clar el projecte: fer de Catalunya un país normal,
com tots els d’Europa, i construir un estat propi al servei de la gent de Catalunya.
Acaben uns mesos en que molts hem après a comptar
fins a deu mentre conteníem la respiració. Però no penseu que les dificultats
s’han acabat. Els creadors del “cuanto peor, mejor”, tornen a tenir l’al·licient
necessari per recuperar eslògans del nivell de “antes se romperá Catalunya que
España”. Hem deixat enrere els núvols negres de tempesta. Les aigües es calmen
i el vent fa retornar la pau a les veles esquinçades de la nostra nau. Però
encara no hem arribat a Itaca. Que ningú abandoni el seu lloc i es mantingui en
alerta.
Tal com va dir el president Puigdemont durant el
seu discurs d’investidura; “No són èpoques per covards, no són èpoques per
temorosos ni per fluixos de cames. No són èpoques per resignar-se a la
confortabilitat. Ens toca assumir responsabilitats, encara que no siguin les
que t'imaginaves”.