Soc voluntària (#CatalansReadyToVote)

Aquest dilluns -com cada dilluns- el despertador ha tornat a sonar “ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora...”. És una reacció humana maleir aquell so estrident que trenca un son que sempre sembla massa curt. Qui més, qui menys, te la temptació de fer mitja volta i seguir dormint , però aquest dilluns ha estat diferent.

Aquest dilluns ha començat una setmana que ha de ser decisiva per la història d’aquest país petit. Aquest dilluns, ni l’estridència del sempre desconsiderat despertador ha estat capaç d’arrencar un renec silenciat per la bona educació. Aquest dilluns, el primer pensament que hem tingut milers i milers de catalans en sentir el despertador ha estat per aquell dia que coneixem com a #9N. Falten sis dies... Ens semblava tant llunyà, que costa creure que ja el tinguem aquí.

Aquest dilluns, mentre milers i milers de catalans d’aquells que ens llevem “ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora...”  barrejàvem el soroll de la cafetera i la dutxa amb les veus d’en Basté o la Terribas, era fàcil sentir a l’estomac aquelles papallones que apareixen, només, en les ocasions més especials de les nostres vides.

La ràdio anunciava tempestes al país que dificultaven el transit i inundaven carrers, i alguns no hem pogut evitar comparar aquells núvols negres amb els informes del Consell d’Estat i les decisions del Tribunal Constitucional. El 324 ens mostrava com alguns veïns, armats amb escombres, cubells i mangueres, treballaven de valent per treure l’aigua de les seves cases. Igual que els milers i milers de voluntaris que diumenge sortiran de casa “ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora...”, plogui, nevi o faci sol, disposats a impedir que la “tempesta” inundi les seves il·lusions.

Aquest dilluns, de bon matí, just abans de sortir de casa, molts ens hem mirat al mirall del rebedor i orgullosos hem pensat; “soc voluntari del #9N i res m’ho pot impedir”.

És l’hora dels ajuntaments

Aquest cap de setmana Calella ha tornat a ser l’escenari d’un dels esdeveniments esportius més impressionants que he vist mai, l’”Ironman”, aquella mena d’aventura consistent en recórrer 4 quilometres nedant, 180 en bicicleta i 42 a peu, inimaginable per al comú dels mortals, i que milers de triatletes afronten com la cosa més normal.

Assumida l’admiració per aquests esportistes i assimilant aquesta prova com un dels elements més destacats del calendari d’activitats calellenc, aquest diumenge no he pogut evitar veure en la cara d’aquests homes i dones un reflex del procés que viu Catalunya. Ja em perdonareu, però deu ser algun tipus d’efecte d’allò que en diuen deformació professional. De seguida m’entendreu.

Es llencen al mar de bon matí desafiant fred i onatge, amb la il·lusió brillant a les seves cares. Quan surten de l’aigua i agafen la bicicleta, les seves cares canvien la il·lusió per la concentració. Cada pedalada compta i cada corba ben traçada ajuda a esgarrapar segons al rellotge i, això, serà de vital importància quan canviïn la bicicleta per les sabatilles esportives, aquell moment en que les seves cares canvien la concentració per un cansament que lluita a cada metre contra aquella reacció tant humana d’abandonar quan les forces comencen a defallir.

El setembre de 2012, els catalans ens vàrem llençar al carrer, amb la il·lusió a les nostres cares, per demanar un nou model de país. Un any després ho vàrem tornar a fer, i les nostres cares, més que d’il·lusió, eren de concentració. I aquest any, hem tornat a sortir, molts, amb el cansament a la cara. El camí es fa llarg i farregós, però sabem que si defallim, perdem.

I dissabte passat va arribar aquell punt d’avituallament on els fondistes troben l’aigua fresca que ajuda a seguir corrent. Més de 800 alcaldes en representació dels 920 ajuntaments que han aprovat les seves respectives mocions de suport a la consulta, representants de 37 consells comarcals i de les quatre diputacions, vàrem anar al Palau de la Generalitat a entregar al President Mas els documents que deixen constància del suport de la immensa majoria del país a la tasca que ell mateix, en un exercici insòlit d’unitat amb la resta de forces proconsulta amb representació al Parlament, estan portant a terme de forma impecable. Va ser un acte emotiu que per sempre més tindrà el seu capítol als llibres que explicaran la història de Catalunya. Però, per damunt de tot, va ser un acte amb el que vàrem voler simbolitzar la decisió de tot un país a seguir avançant malgrat que, algunes vegades, puguem sentir que ens fallen les forces i el cansament es fa evident.

Dissabte, els representants polítics que treballem més a prop dels ciutadans de Catalunya, vàrem voler recordar que, en aquest particular triatló, aquell que afluixa, perd, i que no serem nosaltres qui ens deixarem vèncer pel cansament. Si parem abans de travessar la línia d’arribada, les generacions que venen, no ens ho perdonaran.

Dissabte va ser l’hora dels ajuntaments; va ser l’hora de les persones.

Volem votar i votarem

El poble de Catalunya va parlar en un clam fort i unànime l'Onze de setembre. La Diada ha estat una clara demostració de les aspiracions nacionals i de llibertat dels ciutadans del país.

La nostra intenció és clara. Farem la consulta el 9-N, i amb totes les garanties democràtiques. Abans, però ens hem d'assegurar que es puguin posar les urnes als col·legis electorals i que hi hagi els vots del sí i del no i que el resultat el puguin entendre a tot el món. 

Des de CiU apostem per l'obediència a les lleis catalanes. Tenim la llei de consultes emanada del Parlament de Catalunya, i amb l'aval del Consell de Garanties Estatutàries, que la considera constitucional i estatutària. Per això, demanem al govern espanyol que no recorri la llei. La llei de consultes i la consulta han de ser una oportunitat, no un problema. Si hi ha voluntat política, la consulta es podrà fer. Un exemple és el d'Escòcia, on el dos governs han estat capaços d'acordar data i pregunta. Quan Rajoy diu que no es pot celebrar la consulta és que no vol.

Si finalment ho fa i el TC suspèn de manera cautelar la consulta, l'endemà mateix demanarem que s'aixequi aquesta suspensió. La suspensió és una mesura cautelar per evitar mals majors. Creiem que suspendre la llei pot posar en risc la democràcia i per això demanarem que s'aixequi la suspensió. El full de ruta el decidirem conjuntament tots els partits favorables a la consulta. Sempre sota el marc de la unitat, que és el que ens dóna força i ens ha ajudat a arribar fins a aquí. Cal deixar de banda partidismes i aconseguirem un ampli consens. 

Una prova de la solidesa del procés és que els "manuals de la raó" ens deien que no arribaríem fins aquí, que els diferents partits no seríem capaços de fixar data i pregunta. Però, ho hem aconseguit. Hem demostrat que no ens trenquem, que la unitat pro consulta és forta i que no ens cansem. 

No és una obsessió de partit o de govern. Hi ha una declaració de sobirania del Parlament, hi ha un pacte d'una àmplia majoria dels partits del Parlament i, sobretot, hi ha el mandat del poble. És una iniciativa que va des de baix cap a dalt, no de dalt cap a baix.

El nostre conflicte no és amb Espanya ni els espanyols, el nostre conflicte és amb els que no ens volen deixar votar. Volem votar el 9 de novembre i votarem!!

Publicat a tribuna.cat

#araeslhora

És l’hora de dir al món que Volem Votar. És l’hora de dir amb una sola Veu que Volem una Victòria per la Via de la democràcia. Que Volem que les urnes siguin l’única arma que ens doni el triomf. Que no Volem seguir Veient com s’intoxica la Voluntat d’un poble, de Vegades per ignorància, de Vegades per mala fe. Que Volem fer Via cap a un futur més Valuós per als que Vindran.

Ara és l’hora de Veure fet realitat el somni de desenes de generacions de Viure en llibertat. De deixar Volar els nostres pensaments cap al futur que Volem nostre.

És l’hora que tots els catalans fem pinya, sense importar d’on Venim. De deixar enrere la censura de Victus, de la Vigília permanent, de seguir estant alerta per quan Vingui un altre juny.

Ara és l’hora de donar a conèixer els Valors de la nostra V, que no és de Vendetta, i sí és de Voluntat de ser. De Voler i poder. És l’hora de demostrar que la lluita silenciosa de moltes generacions no ha estat en Va.

Ara és l’hora de ser Valents. De sortir al carrer i demostrar que som Volgudament pacífics, que la nostra Voluntat no és Velada, que no oblidem d’on Venim i que sabem on Volem anar.

Ara és l’hora d’un anhelat Viatge sense retorn, de recordar el poeta quan va dir “Via fora, que tot està per fer i tot és possible”.

L’Onze de Setembre de 2014, el món ha de saber que la capital de Catalunya és, Varcelona.

I una última V; la de la Valentia de l’Assemblea Nacional Catalana i Omnium Cultural. Sense el seu esforç, tot “això” no hauria estat possible.