Estem convocats

El cap de setmana que acabem de deixar enrere ha estat un dels moments àlgids del procés iniciat ara fa dos anys i que ha posat Catalunya en el camí cap a un nou model de país.  A ningú se li escapa que hem estat testimonis d’un dels moments que, per sempre més, tindran un espai reservat a les pàgines de la història de la nostra nació.

De l’acte de signatura del Decret de Convocatòria de la Consulta del 9N n’ha quedat molt més que una fotografia. Limitar-ho a un simple tràmit seria d’una injustícia inacceptable. Dissabte passat vàrem poder veure molt més que la imatge del text del Decret damunt d’una taula amb la signatura el President Mas.

L’acte de dissabte ha de ser vist com la culminació de la demanda ciutadana que vàrem poder escoltar per primera vegada als carrers de Barcelona el setembre de 2012 i que, des d’aleshores, s’ha deixat sentir a cada Diada. El de dissabte va ser un acte fruit del resultat de les eleccions convocades pel President Mas el novembre de 2012, que van donar al nostre Parlament una majoria partidària del dret a decidir. Una majoria que ha sabut mostrar la seva maduresa democràtica, unint esforços per donar resposta al mandat del poble de Catalunya, més enllà de les seves respectives diferencies ideològiques.

Però entendreu que, per la meva condició d’alcaldessa, posi l'accent en un altra fet que tampoc ens ha passat desapercebut.

Durant la setmana que acabem de deixar enrere, centenars d’ajuntaments de tot Catalunya han aprovat mocions de suport a la convocatòria de la consulta. En el moment de la signatura per part del President Mas del Decret de Convocatòria de la Consulta del 9N, un 92% dels municipis de Catalunya havien aprovat una moció de suport a la convocatòria (a Calella va ser aprovada amb 13 vota a favor i 4 en contra). Això m’ha fet recordar l’eslògan de campanya amb que CiU va acudir a les eleccions municipals del 1.991; “Catalunya Comença al teu Ajuntament”.

Aquí és on ha de començar la nova Catalunya. A peu de carrer. Amb tots i cadascun dels ciutadans que tenen en el seu ajuntament el contacte més personal i directe amb el seu govern. Amb totes i cadascuna de les iniciatives impulsades per entitats i associacions que son capaces de dir als seus governants quin país volen. D’omplir autocars i fer tants quilometres com sigui necessari per fer sentir la seva veu. La nova Catalunya comença allà on alcaldes/ses i regidors/res -tant se val si son al govern o a la oposició- son capaços d’escoltar als ciutadans i posar-se al front en aquest camí que, lluny d’arribar al seu destí, ens anuncia l’arribada del tram més farregós en que, si volem arribar lluny, haurem d’anar acompanyats.

Com a ciutadana de Catalunya visc aquest procés amb l’emoció pròpia de qui veu més a prop un país més just, més lliure i més pròsper. Com a alcaldessa, visc aquest procés amb l’orgull de veure com la meva ciutat, el meu poble, des del carrer, des d’associacions i entitats, des d’organitzacions polítiques i socials, ens diu amb veu forta i clara “som aquí, som amb vosaltres, no ens falleu, nosaltres no ho farem”.

Tampoc puc amagar l’orgull de confirmar, cada dia que passa, que Catalunya te el millor president que podia tenir en un procés com aquest. El president que ens ha portat més lluny, i al que cal fer-li arribar tot el nostre suport. Viure una situació com aquesta des del despatx de la Plaça Sant Jaume no ha de ser fàcil, però estic segura que sentir l’escalf del poble de Catalunya ha de ser decisiu per afrontar cada pas, cada decisió, cada cop de mar que ens recorda la importància de mantenir el “cap fred, el cor calent, el puny ferm i els peus a terra”.

Estem convocats. No ens ho posaran fàcil. Però nosaltres tampoc defallirem.

Un estat espanyol sense crèdit

La prova del nou de la credibilitat del nou executiu espanyol serà, sens dubte, el pagament dels 759 milions d'euros deguts a la Generalitat. Més enllà de les prou crítiques finances dels catalans, es tracta de veure la capacitat del govern espanyol de respectar les seves pròpies lleis i els compromisos signats amb les diferents institucions.

La sortida no es farà a través de les declaracions grandiloqüents a quines ens tenen acostumats el líders del partits majoritaris espanyols. És temps d'acció, de mesures decidides i de reordenació del aparells institucionals i econòmics de l'estat. En aquests moments, cap discurs retòric pot tenir credibilitat si no va acompanyat de fets.

Quin crèdit pot tenir un govern davant de les institucions europees i els mercats quan incompleix sistemàticament els seus compromisos amb les lleis fonamentals del seu ordenament? L'Estatut de Catalunya és una llei orgànica de l'estat, no ho oblidem, i el seu incompliment compromet greument el crèdit del govern espanyol. Si l'executiu espanyol és incapaç liquidar un deute de 759 milions del 2008, cal pensar que no s'en sortirà amb el seguit de mesures que reclamen les institucions europees per poder remuntar la crisi.

La opinió pública espanyola ha estat molt diligent a l'hora de degradar Grècia arran de la seva fallida. Els adjectius pel país, les seves institucions i els seus polítics han estat molt durs; entre d'altres coses, han estat acusats de falsejar l'estat del comptes de l'estat sistemàticament. Una música que sona molt Espanya: transferir el deute de l'estat a les autonomies; un finançament deficitari crònic per a CCAA i ajuntaments; l'incompliment de pagaments compromesos, com ara la disposició addicional tercera o el fons de competitivitat, etc.

L'estat espanyol està més a prop de Grècia que d'Alemanya. Per redreçar la situació, abans que el diners, cal canviar les actituds i, d'aquestes, la primera ha de ser la honestedat política i el compliment dels compromisos.

Els 759 milions són, també, la darrera penyora de la credibilitat del Regne d'Espanya a Catalunya. Si els sacrificis dels catalans no es reconeixen i els pactes amb l'estat són incomplets de manera sistemàtica, caldrà qüestionar-se molt seriosament la convivència futura entre ambdues nacions.