El procés processat

Aquesta setmana les càmeres que mostren el que passa al Congrés dels Diputats han tornat a enfocar al sostre, igual que va passar el 23F. Aquesta vegada no es tractava d’un cop d’estat, sinó d’un cop a la democràcia. El PPSOE i Ciutadans es van cenyir al reglament de la cambra que preveu preservar la intimitat de la persona objecte del suplicatori. De res va servir que el propi interessat, en Francesc Homs, expresses la seva voluntat de fer públic el debat. ”. I mentrestant, el president Mas i les conselleres Rigau i Ortega, segueixen esperant el seu torn per anar a “dialogar” al tribunal de torn.

Una escena impròpia d’una democràcia madura, la cirereta d’una setmana en que els “amants del diàleg” han anat llençats. El Suprem ha confirmat la suspensió de feina i sou del jutge Santi Vidal, Carme Forcadell ha estat citada a declarar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i s’ha executat el suplicatori a Francesc Homs que permetrà que pugui ser jutjat per desobediència i prevaricació pel 9N.

Processar el procés; aquesta és l’actitud dels qui ens prometen diàleg –no se si aprofitant una visita a la presó- i ens intenten comprar amb propostes com la d’obrir un despatx per Soraya Saenz de Santamaria a Barcelona o celebrar un consell de ministres a la capital catalana, al més pur estil “Bienvenido Mr. Marshall”.

El PP, el partit que te més investigats a les seves files es permet el “luxe” de portar als tribunals polítics que exerceixen la democràcia. El partit referent de la transició veu com des de Sevilla activen el comandament a distancia que fa esclatar un PSOE en hores baixes per evitar que el seu líder exercici la tasca per la que va ser escollit; impedir un nou govern del Partit Popular.

Catalunya ja ha passat pantalla i, al Partit Demòcrata (PDECAT), a diferencia de molts altres, en som molt conscients. Venim d’aquella Convergència que, a les acaballes de la dictadura, es va proposar assolir el reconeixement nacional que ens havia estat negat. 42 anys després, el PDECAT pren el relleu d’aquella formació per adaptar-se als nous temps, apostant per la bona política més que per la nova política, posant-nos al costat dels qui, com nosaltres, pensen que l’autonomisme ja no ens pot oferir res, i que cal defensar, pacíficament, però amb contundència, la voluntat popular expressada a les urnes el 27S.

No ens agrada la política del “i tu més”. No juguem a la “platocracia”. La gent del PDECAT volem treballar per recuperar el somni del president Macià; “una Catalunya lliure, socialment justa, econòmicament prospera i espiritualment gloriosa”.

Hi ha qui pot pensar –no sense falta de raó- que potser no és el millor moment per la política, però ningú pot qüestionar que mai és mal moment per construir un país millor.

O referèndum, o referèndum

Piulada publicada pel PSOE de Castilla la Mancha i esborrat al cap de pocs minuts

Hi ha vegades en que la legitima discrepància política entre persones representants de diferents opcions queda superada per cert sentiment de solidaritat amb qui veus acusat, castigat, apartat i defenestrat, només per haver-se plantejat la possibilitat de parlar, si, parlar amb els representants, a Madrid, dels partits catalans, ni que sigui per saber per quins motius fa cinc anys seguits que a Catalunya, milions de persones surten al carrer demanant marxar de l’Estat espanyol.

De que això és així, ningú en te dubtes però, es clar, reconèixer aquest fet seria tant com assumir que el nucli dur del partit que s’autoanomena alternativa natural al Partit Popular, en nom d’una ja desfasada alternança bipartidista, ha quedat ancorat en els anys previs a la transició que ens va portar una democràcia incomoda quan dona veu a l’adversari.

Per aquella part del PSOE que continua vivint en l’Espanya en blanc i negre és preferible excusar-se en presumptes enganys de qui s’ha limitat a complir el mandat d’un Comitè Federal en que cap dels crítics que ara demanen el cap de Pedro Sánchez va tenir el valor de demanar una abstenció en la investidura de Rajoy. No, no és una qüestió de votar “No” o d’abstenir-se; el veritable problema és que Sánchez volia parlar amb els catalans.

Per si algú, encara, te algun dubte, aquests dies hem pogut confirmar que el PSOE te la capital a Sevilla, on Susana Diaz te pressa per veure passar el “cadàver” de Sánchez i és capaç de fer plegar tots els seus homes al Comitè Executiu per forçar el relleu a la secretaria general. Prefereixen fer implosionar el PSOE, prefereixen donar quatre anys més de govern al PP, abans que seure a parlar amb els “catalans separatistes que han vingut a trencar Espanya” i que Margallo considera pitjors que els terroristes.

Tard o d’hora, Espanya tindrà un govern, i cada vegada està més clar serà un govern creat contra els interessos de Catalunya. Un govern beneit pel PSOE de Sevilla i que comptarà amb la comparsa de Ciutadans que, en veu de Ines Arrimadas demanava al president Puigdemont que fes un tomb pel carrer per barrejar-se amb la gent real. Està clar que, des de fa cinc anys, Arrimadas no baixa al carrer el dia 11 de setembre.

No es pot “tirar” del referèndum de les urnes de cartró per recordar que els partidaris del “Si” no van arribar al 50%, a l’hora que ens impedeixen un referèndum vinculant que demanen el 60% dels catalans i resultat del qual, segons el CEO, estaria disposat a acceptar el 80% de la població de Catalunya.

Buscant un “Joc de trons” el PSOE ha caigut en un “Joc dels disbarats” on molts dels qui fins ara es mossegaven la llengua reprimint les emocions per no quedar en evidencia s’han deixat anar alliberant ansies de venjança al més pur estil Carme Chacon, la única representant del PSC que en aquesta qüestió ha decidit anar per lliure. Com ha fet sempre.

És ben clar que només tenim dues sortides; “o referèndum, o referèndum”.

#apunt

Recentment hem pogut assistir a la “camama” en que alguns han convertit una de les màximes expressions de la democràcia com és l’acte d’investidura d’un president de govern. Hem vist un espectacle lamentable en que quatre genets de l’apocalipsi es passaven l’un a l’altre la pilota d’unes eleccions per Nadal tot amagant el cap sota l’ala quan algú els insinuava que amb urnes a Catalunya, Espanya ja faria temps que tindria govern.

Al mateix temps que els diputats abandonaven l’edifici del Congres un cop finalitzat el segon acte d’una investidura en “no major”, coneixíem el “premi” que el govern en funcions tenia intenció de concedir a l’exministre del Castor, -aquell que va dimitir després de mentir sobre els “papers de Panamà”- un bon despatx al Banc Mundial. Només ens falta veure el ministre Fernandez Diaz, el rei de la guerra bruta contra qui no pensi com ell, premiat amb l’ambaixada al Vaticà.

Mentre, el govern en funcions continua aprofitant la seva travessa per terra de ningú per fer de les seves a tort i a dret, i el ministeri de les escoltes telefòniques, amic de la fiscalia que afina conxorxes i les pressions als bancs andorrans per veure “que hi ha que pugui empastifar el procés català”, diu que no es pot registrar el Partit Demòcrata Català perquè les paraules “Demòcrata” i “Català” podria portar a confusions amb els 77 partits que tenen la paraula “Demòcrata” o els 40 que inclouen la paraula “Català” al seu nom. Ah! I perquè als seus estatuts diu que és un partit independentista, es clar...

Ja no és que vulguem marxar, és que no ens podem quedar. Fets com aquests demostren que ens sobren els motius per voler desconnectar d’un Estat amb el que ja és del tot impossible sentir-s’hi identificat. Son els que ens donen l’empenta per sortir al carrer, un cop més, aquesta Diada.

No us deixeu entabanar pels qui afirmen que els catalans s’estan cansant de sortir al carrer cada 11 de setembre. Comencem a notar la fatiga; segur. Aquest procés s’està fent llarg; sense dubte. Hi ha moments en que dubtem; es clar que si. Però som un poble combatiu, i la lluita no entén de cansament. Aquest 11 de setembre tornarem a sortir al carrer perquè és més forta la il·lusió que la por, és més poderosa la nostra convicció que els dubtes, i és més decisiu el nostre país en moviment que un Estat caduc que ja no ens representa.

Aquesta Diada és diferent a totes les altres. Tenim una majoria independentista al Parlament i un Govern de la Generalitat amb un mandat clar i un full de ruta ben definit; portar Catalunya a les portes de la independència.

Fem que es torni a sentir la nostra veu, des de Barcelona, Berga, Lleida, Salt o Tarragona. Tal com va dir el president Puigdemont en el seu discurs d’investidura: “No són èpoques per covards, per temorosos ni per fluixos de cames”.

Carme Forcadell, acusada de permetre la democràcia

Espanya supera el mig any de govern en funcions amb el fantasma d’unes terceres eleccions sobrevolant el Congreso i un Rajoy acomodat en el paper de qui dia passa any empeny, acceptant el repte de buscar suports fent el que calgui, “salvo algunas cosas”.

La irresponsabilitat mostrada pels qui fa uns mesos feien mofa de les dificultats del Parlament per designar un nou govern, és prou greu com per recollir els bartols i deixar pas a persones que tinguin el sentit institucional més desenvolupat, però tot sembla indicar que, per a ells, és més important seguir buscant vots a l’Espanya en blanc i negre, portant al Constitucional qualsevol llei o proposta que surti del Parlament català.

Aquesta setmana, el cruel destí ens ha obsequiat amb “dues tasses” de Soraya Saenz de Santamaria; l’habitual de després del Consell de Ministres, i una altra just després del Ple del Parlament de Catalunya on es va debatre i assumir les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent. Objectiu: Denunciar els plans dels catalans dolents, molt dolents, que insisteixen en la seves intencions de trencar Espanya.

Però, que diu aquest document “terrible i infernal” que va debatre el Parlament de Catalunya desobeint la prohibició del Tribunal Constitucional. Fem-ne un resum.

- La única via possible per exercir el dret a decidir és per la via de la desconnexió

- El poble de Catalunya te la legitimitat per començar un procés constituent amb el suport de les institucions catalanes.

- Aquest procés compta amb l’aval de les experiències similars en altres països i ha de ser inclusiu, englobant totes les sensibilitats i ideologies socials.

- El procés constituent ha de comptar de tres fases; procés participatiu, desconnexió de l’Estat espanyol i eleccions constituents i ratificació popular mitjançant un referèndum.

- Caldrà un procés de participació ciutadana per definir el text del projecte de constitució.

- El Parlament de Catalunya haurà d’impulsar les corresponents lleis de desconnexió amb l’Estat espanyol. Aquestes lleis no podran ser suspeses ni impugnades per cap altre poder, jutjat o tribunal.

- La Cambra catalana haurà de crear una comissió de seguiment del procés.

- Caldrà crear una Assemblea Constituent que garantirà la participació directe de les persones en el procés de discussió i elaboració de propostes per el projecte de Constitució.

- El procés haurà d’acabar amb la convocatòria d’un referèndum constitucional en que el poble de Catalunya aprovarà o rebutjarà, de manera pacifica i democràtica, el text proposat a la Carta Magna.

Aquí ho teniu. Aquesta és la gosadia del Parlament de Catalunya. Aquestes son les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent debatudes i votades al Parlament de Catalunya per les quals l’Estat espanyol demana al Tribunal Constitucional que actuï contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, per no haver-ho evitat.

A aquests “defensors de les lleis” els voldria recordar l’article 57 de l’Estatut, que diu que els membres del Parlament son inviolables pels vots i les opinions que emetin en l’exercici de llur càrrec.

No cal dir res més.

El #26J suspenem el Tribunal Constitucional

A l’Espanya dels “compiyoguis” on triomfen els missatges curts de l’estil “Luís, se fuerte” i on s’utilitzen eufemismes com “reforma estructural” per referir-se a “l’austericidi”, capbussar-se a les profunditats del complex llenguatge jurídic pot fer enormement difícil prendre consciencia de la gravetat d’algunes accions.

Fa unes setmanes, l’”independent” i “despolititzat” Tribunal Constitucional presidit per un ex-militant del Partit Popular emetia un comunicat amb el següent text:

“El Pleno del Tribunal Constitucional ha estimado parcialmente el recurso del Gobierno de la Nación contra el Decreto-ley de Cataluña 6/2013, de 23 de diciembre, que modificó la Ley 22/2010, de 20 de julio, del Código de Consumo de Cataluña”.

No patiu, us ho tradueixo. El que vol dir és: “No podeu evitar que es talli el subministrament elèctric, l’aigua o el gas a les persones en situació de vulnerabilitat”.

Millor, oi? Doncs així podríem seguir traduint els textos emesos pel TC fins a descobrir que, a petició del govern del Partit Popular, ha rebutjat, tombat, suspès, rebregat i esclafat iniciatives impulsades pel Parlament de Catalunya destinades a millorar al dia a dia dels catalans.

Voleu més exemples de traduccions de contenciosos del TC?

No podeu dir que Catalunya és una nació.

No podeu protegir als ciutadans que hagin estat víctimes d’estafes bancaries.

No podeu aplicar polítiques d’igualtat entre homes i dones.

No podeu decidir quina serà la llengua vehicular dels vostres fills a les escoles catalanes.

No podeu decidir l’hora en que obriran i tancaran les botigues catalanes.

No podeu cobrar un impost als propietaris de pisos buits per recaptar diners i destinar-los a lloguers socials.

No podeu cobrar un impost als bancs pels dipòsits que hi tinguin les grans fortunes.

No podeu cobrar un impost a les operadores d’Internet per recollir diners que després destinareu a protegir la industria cultural catalana.

No podeu cobrar un impost a les centrals nuclears per recaptar diners que després destinareu a fer polítiques de protecció del medi ambient.

No podeu organitzar el territori català per decidir quins pobles poden ser municipis i quins no.

No podeu convocar consultes populars ni referèndums, ni que sigui de forma democràtica.

No podeu demanar al Síndic de Greuges que investigui possibles casos de tortura.

No podeu crear una Agencia Tributària que gestioni els impostos que paguin els catalans.

No podeu tenir contacte directe amb altres estats ni tenir un conseller d’afers exteriors.

No podeu prohibir el “fraking” com a forma de buscar gas rebentant el subsòl català.

El vostre Parlament no pot fer declaracions on s’expressi quin tipus de país voleu pel futur ni crear una comissió amb aquest objecte.

Així s’entén millor, oi? A mesura que escric, puc sentir bullir la sang del lector. Ho deixaré aquí, tot i que n’hi ha més.

Permeteu-me que us faci una proposta molt seriosa: El dia 26 de juny, suspenem, nosaltres, el Tribunal Constitucional. Fem-ho de la única forma que no ens poden frenar (no serà perquè no ho hagin intentat); votant!

Sense novetat a Madrid

Definitivament, Espanya s’ha convertit en el pis d’aquells veïns que molts hem patit en alguna ocasió, coneguts al barri per les esbroncades, els cops de porta, trencadisses i els crits des del balcó.

Mentre alguns digereixen la fi del bipartidisme i cada cop son més els que demanen una reforma urgent de la llei electoral, en aquell Madrid on empresonen titellaires i un ministre treu la pols d’ETA per lligar terrorisme i determinada política, “un home sol” intenta la pirueta amb triple salt mortal que suposa formar govern en un Congrés que cada dia ens recorda més a la Itàlia post Berlusconi.

El procés que va facilitar la formació de govern a Catalunya li deu semblar un oasi a l’equilibrista Pedro Sánchez que, entre la pluja de ganivets llençats per la “vella guàrdia”, d’una banda, i de la presumpta seu central del PSOE a Sevilla, capitanejada per la incombustible Susana Díaz, de l’altra, somia amb l’estabilitat parlamentaria mentre camina amb pas ferm per la corda fluixa.

Al camp contrari, Rajoy practica el seu hobby preferit -esperar que passi la tempesta- mentre darrera la cortina del bany el sorprèn la silueta d’Esperanza Aguirre, anunciant que marxa –però poc- tot demanant regeneració a la política a l’hora que proposa Felipe Gonzalez per la presidència, hores després de l’enèsima entrada de la Guardia Civil a la seu de Genova.

Al Partit Popular s’han quedat sols. Molt sols. S’ho han ben buscat. I qui s’ho pot estar buscant, ara, és un PSOE que ens recorda que la seva prioritat és “lo que nos une, mas que lo que nos separa”, i el que els uneix al PP no és altra cosa que una idea centralitzadora de l’Estat, jugant al joc de les “línies vermelles”, eufemisme amb el que volen dir que aquí no marxa ningú. Els pot més la nostàlgia per l’Espanya de Paco Martínez Soria, que el desig de formar un govern estable dins l’Europa del segle XXI.

L’èxit de la odissea del PSOE no es pot confiar als cants de sirena d’una reforma “mínimament” federal que ningú sap ben be en que consisteix. Sánchez hauria de prendre exemple dels catalans que, conscients del repte que tenim al davant, hem entès que aquí no hi sobra ningú. Encarar la dura travessa de buscar consensos descartant, d’entrada, qualsevol que no pensi com ell, i patint d’urticària cada vegada que sent parlar d’un referèndum, no és la millor forma de construir ponts cap al diàleg ni uns fonaments sòlids per a una investidura difícil. L’alternativa, ja fa quatre anys la coneixem.

Tots plegats haurien d’assumir que treballar pel be de tots requereix dialogar amb tothom, i això és incompatible amb posicionaments electoralistes de l’estil “als independentistes, ni aigua”, i s’acosta més al concepte de diàleg del PP, caracteritzat pel “se van a enterar”.

Quan et toquen uns veïns així només hi ha dues sortides; esperar que marxin sols (cosa poc provable) o marxar nosaltres.

Publicat a e-notícies

T’estimem, Muriel

Hem sentit i hem llegit tant sobre la mort i com afrontar-la… Crec que és una d’aquelles coses que, encara que visquéssim mil anys, no aconseguiríem trobar un consens de com l’hem d’afrontar. Un dia et lleves i et diuen que algú amb qui has compartit una part de la teva vida, ja no hi és. Sol ser quan el teu cos es paralitza uns segons, com si el cervell, amo i senyor de les nostres emocions, no sabés exactament quina ha de transmetre al nostre cor. I és aleshores quan es produeix aquella barreja de sensacions, d’alegria per tot el que hem viscut al seu costat, i de tristor per no poder seguir-ho fent.

Així és com ens hem sentit moltes persones aquest matí de diumenge, quan ens han confirmat el que malauradament molts ens temíem.

Ha marxat la Muriel, el somriure de la revolta, com molt be l’ha definit la Carme Forcadell. Que encertat… La blavor dels seus ulls clars de mirada generosa, la serenor com a norma i aquell somriure constant, han caracteritzat una persona ferma en les seves conviccions, i dolça en el tracte. Una lluitadora privilegiada en aquesta revolta dels somriures.

El treball de persones com la Muriel farà que les generacions que vindran puguin gaudir d’un futur que, sense dubte, serà millor. A nosaltres ens queda la satisfacció d’haver pogut compartir una part del camí amb ella.

Aquest matí de diumenge tots hem fet nostre el missatge del President Puigdemont; “Farem realitat el teu somni”.

Allà on siguis, t’estimem, Muriel.

Tothom al seu lloc; la navegació continua

Que des de fa uns anys els catalans estem vivint moments històrics és tant evident com que les majories absolutes a Madrid no son bones ni per a Espanya. I que la navegació cap a allò que n’hem dit Ítaca seria plena de tempestes i cants de sirena, ho teníem assumit des del moment en que vàrem abandonar “terra ferma”. Però estar prou preparat per afrontar amb garanties d’èxit el repte que suposa la creació d’un nou Estat, sembla una tasca impossible fins que recordem que hi ha coses que només es poden aconseguir quan anem junts.

Mai podrem estar del tot segurs d’on trobarem el pròxim escull. La prova l’hem tingut aquests darrers mesos en que bona part dels catalans hem sabut el que és contenir la respiració mentre creuàvem els dits pregant que el procés no se’n anés en norris. Els obstacles apareixen quan menys t’ho esperes i, algunes vegades, on menys t’ho esperes.

Els últims tres mesos s’han fet llargs, molt llargs. La situació de bloqueig a la que varen arribar els negociadors de Junts pel Sí i la CUP ens ha fet pensar que el procés havia tocat a la seva fi. Son situacions que exigeixen prendre importants decisions que ens han de fer mereixedors del lloc que la història ha preparat per cadascun de nosaltres. Entre la intransigència que ens abocava a unes eleccions de conseqüències demolidores per l’independentisme i la generositat que posa el país per damunt de les ideologies, el president Mas, aquell que ens ha portat més lluny en el camí cap a la independència i qui més es mereixia liderar aquest projecte, ha decidit fer un pas al costat en un gest que constarà, per sempre, als llibres d’història.

Mai no hem d’oblidar que el president Mas ha assumit el mandat amb més dificultats i amb la pitjor crisi que hem conegut mai i, amb tot, ha liderat el país amb una convicció i un rigor admirables. Ha patit la incomprensió i els atacs de la maquinaria d’un Estat que ens juga a la contra fins al punt d’haver de passar comptes amb una justícia massa polititzada. I justament ara, quan al Parlament de Catalunya hi ha una majoria independentista, el president Mas, que es mereixia com ningú liderar aquest procés, fa un pas al costat.

Tornem a estar en el camí correcte. Ho demostra el notable nerviosisme entre els partits unionistes que pensaven que el procés havia tocat a la seva fi. Especialment al Partit Popular, que va treure el “Sant Cristo Gros”, amb una compareixença de Rajoy mentre al Parlament de Catalunya encara no havia acabat el debat d’investidura. Amb la seva actitud, el president Mas ha abocat als partits unionistes a un pacte d’Estat de dubtosa governabilitat.

Amb el president Puigdemont al capdavant del Govern de Catalunya, el camí cap a la independència recupera la velocitat de creuer. Té experiència en la gestió i té clar el projecte: fer de Catalunya un país normal, com tots els d’Europa, i construir un estat propi al servei de la gent de Catalunya.

Acaben uns mesos en que molts hem après a comptar fins a deu mentre conteníem la respiració. Però no penseu que les dificultats s’han acabat. Els creadors del “cuanto peor, mejor”, tornen a tenir l’al·licient necessari per recuperar eslògans del nivell de “antes se romperá Catalunya que España”. Hem deixat enrere els núvols negres de tempesta. Les aigües es calmen i el vent fa retornar la pau a les veles esquinçades de la nostra nau. Però encara no hem arribat a Itaca. Que ningú abandoni el seu lloc i es mantingui en alerta.

Tal com va dir el president Puigdemont durant el seu discurs d’investidura; “No són èpoques per covards, no són èpoques per temorosos ni per fluixos de cames. No són èpoques per resignar-se a la confortabilitat. Ens toca assumir responsabilitats, encara que no siguin les que t'imaginaves”.

La Troica de Rajoy

Se que és fàcil que el lector pugui pensar que m’he venut l’enteniment si sento enveja per un país que el món situa al llindar de l’abisme, amb l’atur per sobre del 25%, la prima de risc a 1.753 punts i un “corralito” que limita la disposició d’efectiu a 60€ per dia. Que se li pot envejar a un país sotmès a aquest panorama? Doncs, d’entrada, la capacitat de negociar de tu a tu amb les autoritats europees, per no parlar de la possibilitat d’organitzar un referèndum en qüestió de dies. S’ha de ser català per entendre-ho...

El govern grec acusa la “Troica” i les seves severes mesures d’austeritat de la situació a la que es veu abocat el país, amb un deute difícil de tornar i amb exigències constants per part dels homes de negre, com si allò que ara en diuen “les institucions” els hagués girat l’esquena. I ves per on que aquí és quan comencem a trobar semblances amb la situació que vivim els catalans.

Des del 2011, l’Estat espanyol ha paralitzat totes les relacions bilaterals Estat-Generalitat, fent-se el sord davant les reiterades mobilitzacions amb les que els catalans hem dit que ja n’hi havia prou. Sentim al president Rajoy referir-se a Grècia tot dient “una cosa es ser solidario y otra cosa es ser solidario a cambio de nada”, mentre comprovem com Catalunya és la tercera comunitat d’Espanya en aportar recursos tributaris i la desena en recursos per capita rebuts.

Hem vist com des de “les institucions” s’ha qüestionat de dalt a baix la decisió del govern grec de convocar un referèndum per conèixer l’opinió dels seus ciutadans, si fa o no fa, com l’Estat espanyol intenta espantar als catalans de les conseqüències d’una sortida de Catalunya d’Espanya –allò de “vagar por el interespacio”- fins al punt de prohibir una consulta no vinculant mesos després d’haver-se celebrat.

Hem vist com, per evitar l’ofec econòmic a que l’Estat sotmet Catalunya i per compensar en la mesura que sigui possible els efectes d’un dèficit fiscal endèmic, el govern de la Generalitat ha intentat impulsar mesures com l’impost sobre els dipòsits a les entitats de crèdit, l’energia nuclear o l’euro per recepta, mesures que han estat portades als tribunals de forma sistemàtica per l’Estat, com el peu que enfonsa el cap de qui intenta agafar aire mentre s’ofega. I és que cap país del món pot aguantar 25 anys suportant, de mitjana, un dèficit fiscal equivalent al 8% del seu PIB.

Observo Grècia i veig un país amb enormes dificultats. Però els envejo la sobirania per tractar de tu a tu a les institucions i la capacitat per convocar un referèndum per saber que pensen els seus ciutadans.

Catalunya també te la seva Troica. La nostra Troica són el govern espanyol, el TC i el dèficit fiscal.

Publicat a Tribuna.cat

Objectiu: 27S

Des que el president Mas va anunciar la convocatòria d’eleccions catalanes el 27 de setembre han proliferat tota mena d’elucubracions, més o menys interessades, en funció del seu origen.

En el top 10 de la política ficció hi hem trobat des d’aquells que busquen guanyar les eleccions catalanes a les municipals fins als que creuen que convocar eleccions el setembre ens sotmet a una llarga i esgotadora campanya electoral amb la que el Govern vol dissimular la seva inactivitat, passant pels qui opinen que tot aquest enrenou respon a una maniobra per refredar les aspiracions sobiranistes.

Ja diuen que, “per a gustos, els colors”. Jo prefereixo aquell que diu, “el moviment es demostra caminant”. I així és com el president Mas s’ha calçat públicament les xiruques, s’ha carregat la motxilla a l’esquena, i ha anunciat quin camí recorrerà el Govern per arribar al setembre amb els deures fets i amb condicions de rebre l’encàrrec definitiu de la ciutadania que reclama un nou model de país, “preparats per si arriba una desconnexió legal amb la resta de l’Estat”.

Alguns en diran full de ruta, d’altres declaració d’intencions, però ningú pot negar que el President ha assumit, públicament i solemne, el compromís de seguir avançant en tots els fronts que li pertoquen a un govern sense deixar de gestionar el mandat recollit a les urnes l’any 2012.

Mantenir el rumb ferm en mig de la tempesta a l’hora que es prepara la tripulació per l’arribada a port és possible. És possible governar i seguir posant els fonaments de les estructures d’un nou Estat. És possible reduir les llistes d’espera a la sanitat mentre es reforça l’acció exterior. És possible nomenar comissionats per a la Transició Nacional i per a la Transparència a l’hora que s’evita que les persones més vulnerables es quedin sense serveis basics. És possible seguir construint la Hisenda pròpia i dissenyar una Seguretat Social catalana a l’hora que es treballa per reduir l’atur i millorar el sistema educatiu.

Però això només és possible amb les mànigues arremangades i amb ganes d’acabar la feina a temps. Veurem quants s’arremanguen i quants s’ho miren des de la barrera. Al cap i a la fi, a qui toca posar a cadascú al seu lloc és als ciutadans i ciutadanes de Catalunya que han estat convocats el 27 de setembre, a les urnes.

Si no pots amb el teu adversari, inhabilita’l

En el particular diccionari que ens permet anar confeccionant el procés sobiranista hi hem pogut afegir, aquesta setmana, el terme “guerra de togues”.

Allò que alguns van titllar despectivament de “botifarrendum”, de manifestació social sense més importància, es va convertir, de la nit al dia, en la màxima prioritat del Tribunal Constitucional, prèvia impugnació del govern del Partit Popular que va trobar en aquesta qüestió la cortina de fum ideal per tapar l’operació “Púnica” contra alts càrrecs populars de Madrid i rodalies.

Tot i “atemptar” contra la presumpta llei que impedeix celebrar processos participatius mitjançant urnes, cap cos policial va rebre la instrucció d’impedir que obrissin els col·legis (la foto hauria estat demolidora) però tampoc s’ha impedit l’activitat en els centres habilitats per seguir votant després del 9N.

Si és il·legal, per què permeten que se segueixi votant? Podríem parlar d’un cas de prevaricació per part de les autoritats espanyoles?

És evident que el que interessa és seguir fent bullir l’olla per tenir contingudament contenta la família FAES, que acusa Rajoy de ser massa tou amb la “cosa catalana”.

En una mena de lamentable joc dels despropòsits i fent saltar pels aires qualsevol indici de l’enyorada separació de poders en que es basa la democràcia, el Fiscal General de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, nebot del president del Tribunal de Orden Publico del regim franquista, implacable defensor de la presumpta innocència de la Infanta Cristina en el cas Noos i dificultador professional del procés pel cas “Gurtel”, executa –imagino que sense massa resistència- l’ordre “no donada” per Moncloa de presentar una querella contra el President Mas, la vice presidenta Ortega i la Consellera Rigau. Això si, que ho facin els fiscals catalans.

Però com en qualsevol espectacle en la línia del que ens tenen acostumats, no podia faltar la nota de color que cada vegada hi aporta la autoproclamada portaveu a Catalunya del govern central, la incombustible Alicia Sánchez Camacho que, sense pels a la llengua, i sabent-se gravada per una càmera a l’estació de Sants de Barcelona, afirmava que estava assessorant... a la fiscalia? Els seus companys han sortit al rescat aclarint que a qui assessora és al partit a Madrid. Bon intent. Però si contraposem aquestes afirmacions a la ja popular gravació de la Camarga on Camacho explicava cofoia les bones relacions que tenia amb fiscalia...

Pocs han definit tant be i amb tant poques paraules l’estratègia del Partit Popular com el sempre respectat Josep Ramoneda; “si no pots amb el teu adversari, inhabilita’l”.