Definitivament, Espanya s’ha convertit en
el pis d’aquells veïns que molts hem patit en alguna ocasió, coneguts al barri
per les esbroncades, els cops de porta, trencadisses i els crits des del balcó.
Mentre alguns digereixen la fi del
bipartidisme i cada cop son més els que demanen una reforma urgent de la llei
electoral, en aquell Madrid on empresonen titellaires i un ministre treu la
pols d’ETA per lligar terrorisme i determinada política, “un home sol” intenta
la pirueta amb triple salt mortal que suposa formar govern en un Congrés que
cada dia ens recorda més a la Itàlia post Berlusconi.
El procés que va facilitar la formació de
govern a Catalunya li deu semblar un oasi a l’equilibrista Pedro Sánchez que,
entre la pluja de ganivets llençats per la “vella guàrdia”, d’una banda, i de
la presumpta seu central del PSOE a Sevilla, capitanejada per la incombustible
Susana Díaz, de l’altra, somia amb l’estabilitat parlamentaria mentre camina
amb pas ferm per la corda fluixa.
Al camp contrari, Rajoy practica el seu
hobby preferit -esperar que passi la tempesta- mentre darrera la cortina del
bany el sorprèn la silueta d’Esperanza Aguirre, anunciant que marxa –però poc-
tot demanant regeneració a la política a l’hora que proposa Felipe Gonzalez per
la presidència, hores després de l’enèsima entrada de la Guardia Civil a la seu
de Genova.
Al Partit Popular s’han quedat sols. Molt
sols. S’ho han ben buscat. I qui s’ho pot estar buscant, ara, és un PSOE que ens
recorda que la seva prioritat és “lo que nos une, mas que lo que nos separa”, i
el que els uneix al PP no és altra cosa que una idea centralitzadora de
l’Estat, jugant al joc de les “línies vermelles”, eufemisme amb el que volen
dir que aquí no marxa ningú. Els pot més la nostàlgia per l’Espanya de Paco
Martínez Soria, que el desig de formar un govern estable dins l’Europa del
segle XXI.
L’èxit de la odissea del PSOE no es pot
confiar als cants de sirena d’una reforma “mínimament” federal que ningú sap
ben be en que consisteix. Sánchez hauria de prendre exemple dels catalans que,
conscients del repte que tenim al davant, hem entès que aquí no hi sobra ningú.
Encarar la dura travessa de buscar consensos descartant, d’entrada, qualsevol
que no pensi com ell, i patint d’urticària cada vegada que sent parlar d’un
referèndum, no és la millor forma de construir ponts cap al diàleg ni uns
fonaments sòlids per a una investidura difícil. L’alternativa, ja fa quatre
anys la coneixem.
Tots plegats haurien d’assumir que
treballar pel be de tots requereix dialogar amb tothom, i això és incompatible
amb posicionaments electoralistes de l’estil “als independentistes, ni aigua”,
i s’acosta més al concepte de diàleg del PP, caracteritzat pel “se van a
enterar”.
Quan et toquen uns veïns així només hi ha
dues sortides; esperar que marxin sols (cosa poc provable) o marxar nosaltres.