Hem sentit i hem llegit tant sobre la mort i com afrontar-la… Crec que
és una d’aquelles coses que, encara que visquéssim mil anys, no aconseguiríem
trobar un consens de com l’hem d’afrontar. Un dia et lleves i et diuen que algú
amb qui has compartit una part de la teva vida, ja no hi és. Sol ser quan el
teu cos es paralitza uns segons, com si el cervell, amo i senyor de les nostres
emocions, no sabés exactament quina ha de transmetre al nostre cor. I és
aleshores quan es produeix aquella barreja de sensacions, d’alegria per tot el
que hem viscut al seu costat, i de tristor per no poder seguir-ho fent.
Així és com ens hem sentit moltes persones aquest matí de diumenge,
quan ens han confirmat el que malauradament molts ens temíem.
Ha marxat la Muriel, el somriure de la revolta, com molt be l’ha
definit la Carme Forcadell. Que encertat… La blavor dels seus ulls clars de
mirada generosa, la serenor com a norma i aquell somriure constant, han
caracteritzat una persona ferma en les seves conviccions, i dolça en el tracte.
Una lluitadora privilegiada en aquesta revolta dels somriures.
El treball de persones com la Muriel farà que les generacions que
vindran puguin gaudir d’un futur que, sense dubte, serà millor. A nosaltres ens
queda la satisfacció d’haver pogut compartir una part del camí amb ella.
Aquest matí de diumenge tots hem fet nostre el missatge del President
Puigdemont; “Farem realitat el teu somni”.
Allà on siguis, t’estimem, Muriel.