La salut de les xarxes socials

El progressiu arrelament de les xarxes socials a les societats del segle XXI ha obligat a reinterpretar la forma en que es difon i es propaga la informació. Diuen que els ciutadans han pres el control de la informació als mitjans tradicionals i que els debats que abans es produïen a les places publiques s’han traslladat a un món virtual accessible per tothom que porti un dispositiu mòbil a la butxaca.

Moviments com el “15M” o les “Primaveres Àrabs” ens han demostrat com poden ser de decisives les xarxes socials per mobilitzar les societats i permetre que se sentin unes veus que, en altres temps, eren emmudides.

Amb permís de les aplicacions de missatgeria instantània com Whatsapp o Telegram, Facebook i Twitter s’han convertit en l’aparador universal de la llibertat d’expressió per excel·lència, a l’hora que han esdevingut el caldo de cultiu per a valents de saló opinadors de tot i experts en res, on les persones de consciencia distreta es creuen amb autoritat per dir el que sigui a qui sigui quan sigui i com sigui. S’ha imposat certa impunitat i barra lliure per dir qualsevol cosa sense analitzar-ne conseqüències.

Veure com un ciutadà anònim en un moment d’inspiració hiperventilada amenaça de mort al president de Catalunya no és de rebut i exigeix que la justícia actuï per determinar els límits de la llibertat d’expressió. Sense dubte estem davant d’actituds molt greus.

Però no son menys greus les actituds d’alguns polítics que, intencionadament o inconscientment, perden de vista les línies que haurien de delimitar el seu discurs “incendiant” les xarxes amb missatges pensants i cuinats en clau partidista.

No es tracta de ser allò que en diuen “políticament correcte”, però si hi ha un col·lectiu a qui se li pot exigir, especialment, el màxim control sobre les paraules, aquests és el col·lectiu que formem aquells que, noblement, hem escollit dedicar-nos a la política. No tot s’hi val, i veure com alguns adversaris polítics fan de la intoxicació una constant, contribueix a potenciar una exaltació estèril que poc ajuda a lluitar contra la ja massa arrelada desafecció dels ciutadans amb la política.

Seria bo que cada vegada siguem més els qui no ens conformem amb seure a veure que passa, i ens aixequem contra els qui fan abús d’una malentesa llibertat d’expressió en benefici dels seus interessos aprofitant la immediatesa i l’efecte multiplicador de les xarxes socials. 

Carme Forcadell, acusada de permetre la democràcia

Espanya supera el mig any de govern en funcions amb el fantasma d’unes terceres eleccions sobrevolant el Congreso i un Rajoy acomodat en el paper de qui dia passa any empeny, acceptant el repte de buscar suports fent el que calgui, “salvo algunas cosas”.

La irresponsabilitat mostrada pels qui fa uns mesos feien mofa de les dificultats del Parlament per designar un nou govern, és prou greu com per recollir els bartols i deixar pas a persones que tinguin el sentit institucional més desenvolupat, però tot sembla indicar que, per a ells, és més important seguir buscant vots a l’Espanya en blanc i negre, portant al Constitucional qualsevol llei o proposta que surti del Parlament català.

Aquesta setmana, el cruel destí ens ha obsequiat amb “dues tasses” de Soraya Saenz de Santamaria; l’habitual de després del Consell de Ministres, i una altra just després del Ple del Parlament de Catalunya on es va debatre i assumir les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent. Objectiu: Denunciar els plans dels catalans dolents, molt dolents, que insisteixen en la seves intencions de trencar Espanya.

Però, que diu aquest document “terrible i infernal” que va debatre el Parlament de Catalunya desobeint la prohibició del Tribunal Constitucional. Fem-ne un resum.

- La única via possible per exercir el dret a decidir és per la via de la desconnexió

- El poble de Catalunya te la legitimitat per començar un procés constituent amb el suport de les institucions catalanes.

- Aquest procés compta amb l’aval de les experiències similars en altres països i ha de ser inclusiu, englobant totes les sensibilitats i ideologies socials.

- El procés constituent ha de comptar de tres fases; procés participatiu, desconnexió de l’Estat espanyol i eleccions constituents i ratificació popular mitjançant un referèndum.

- Caldrà un procés de participació ciutadana per definir el text del projecte de constitució.

- El Parlament de Catalunya haurà d’impulsar les corresponents lleis de desconnexió amb l’Estat espanyol. Aquestes lleis no podran ser suspeses ni impugnades per cap altre poder, jutjat o tribunal.

- La Cambra catalana haurà de crear una comissió de seguiment del procés.

- Caldrà crear una Assemblea Constituent que garantirà la participació directe de les persones en el procés de discussió i elaboració de propostes per el projecte de Constitució.

- El procés haurà d’acabar amb la convocatòria d’un referèndum constitucional en que el poble de Catalunya aprovarà o rebutjarà, de manera pacifica i democràtica, el text proposat a la Carta Magna.

Aquí ho teniu. Aquesta és la gosadia del Parlament de Catalunya. Aquestes son les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent debatudes i votades al Parlament de Catalunya per les quals l’Estat espanyol demana al Tribunal Constitucional que actuï contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, per no haver-ho evitat.

A aquests “defensors de les lleis” els voldria recordar l’article 57 de l’Estatut, que diu que els membres del Parlament son inviolables pels vots i les opinions que emetin en l’exercici de llur càrrec.

No cal dir res més.

Les CUP; entre l’orgull i la dignitat

Des del moment en que vaig ser escollida diputada sabia que afrontava una etapa de la història de Catalunya en que il·lusió i risc es repartien a parts iguales. El que no em volia creure –per molt que sempre tens la sospita- és que podria arribar a viure moments com els que hem viscut aquest dimecres al Parlament de Catalunya. Que qui et fa la traveta no sigui un partit dels anomenats “unionistes”, sinó que sigui un dels que diuen que aspiren a la independència de Catalunya.

No em podia esborrar del cap aquella imatge del president Mas recollint el seu despatx. Només han passat sis mesos –només sis- del pas al costat de l’home que ens ha portat més lluny en el camí cap allò que en diem Ítaca. Mas va fer un pas al costat per garantir la continuïtat del procés, cedint a les exigències malaltisses de deu diputats, representants de 337.794 electors, -molts dels quals es deuen penedir d’haver-los votat- obsessionats en enviar “a la paperera de la història” el president que, des d’un primer moment, es va posar al costat dels milers i milers de catalans que any rere any han sortit al carrer, cada 11 de setembre, a exigir un estat per Catalunya. El president Mas va acceptar marxar cap a casa després de signar un acord parlamentari amb el grup de la CUP on el primer punt deia: “No votar en cap cas en el mateix sentit que els grups parlamentaris contraris al procés i/o el dret a decidir quan estigui en risc l'esmentada estabilitat”. Aquí ho teniu...

Les CUP van donar suport al pla de govern proposat per Junts pel Sí. Aprovar-lo i després no donar suport als pressupostos que l’han de fer possible, no te sentit més enllà d’un gag de Polònia.

Ens ho imaginàvem, i no ens ho volíem creure. Queden les ganes de seguir treballant per complir el mandat de les urnes del 27 de setembre passat. És hora de ser positius. De veure amb orgull l’encert del president Mas de trobar en l’alcalde de Girona -el presidentPuigdemont- el millor relleu per agafar ferm el timó d’aquesta nau que ens ha de portar a Ítaca. I si s’ha de tornar a votar, que siguin els ciutadans els qui facin una demostració de la més gran decisió assembleària i decideixin amb qui passen comptes, que els catalans tenim paciència, però no ens enganyen dues vegades.

Faig meves les paraules pronunciades pel president del Grup Parlamentari de Junts pel Sí, en Jordi Turull; “President, ens vas apel·lar a tos el dia de la teva  investidura i ens vas dir:  deixeu l’orgull i agafeu la dignitat. Avui, alguns han agafat l’orgull i han deixat la dignitat”.

Del fracàs al cansament, passant pel ridícul

Molts encara recordem com el president Rajoy criticava obertament el procés de formació de majories al Parlament de Catalunya després de les eleccions del 27S, tot explicant com era de perjudicial que a Catalunya es fessin eleccions amb tanta freqüència. Ja ho veieu... Poc es podia imaginar que al cap de poques setmanes d’aquelles declaracions, veuria com al Congreso de los Diputados eren incapaços de gestionar la complexitat i es veurien abocats a convocar dues eleccions en sis mesos.

Haurà passat mig any en que el govern ha estat en funcions a l’hora de comparèixer a les sessions de control parlamentari, però que ha funcionat com un rellotge a l’hora de portar lleis catalanes al Tribunal Constitucional. Sis mesos d’una posada en escena sobreactuada amb escenografia de “postureig” i teatralització exagerada que inclou arribada caminant de Sánchez i Iglesias per la Carrera de San Jerónimo davant d’un exercit de fotògrafs immortalitzant un moment propi d’una pel·lícula del Hollywood més èpic, mentre Rajoy, tancat a La Moncloa, feia gala d’una barra sense límits acusant als espanyols d’equivocar-se a l’hora de votar.

Portem quatre mesos de declaracions i contradeclaracions, sessions d’investidura estèrils i sense cap actitud en positiu dels qui haurien d’entendre com ningú el concepte “sentit d’Estat”, incapaços de posar-se d’acord; allò de renunciar a algunes coses a canvi d’unes altres en pro de l’interès comú, que vol dir, el de tots.

No ha estat un problema d’aritmètica. Si es volia un govern d’esquerres en contraposició a les polítiques del Partit Popular, la suma era possible. El que ha impedit una entesa d’esquerres ha estat –egos a banda- la falta d’acord a l’hora de contemplar la possibilitat de que els catalans poguéssim expressar-nos en referèndum.

En aquests darrers mesos, hem sentit parlar fins al cansament de la “gran coalició”, una mena d’eufemisme per referir-se a un “govern de resistència” per mantenir vigent el bipartidisme a qualsevol preu, evitant un procés català que prefereixen deixar de banda, no fos cas que molestin als electors que els queden.

Si hem de fer cas a aquelles enquestes que ningú es creu però que tothom es mira, res fa pensar que el panorama canviï gaire d’aquí a l’estiu. Si les eleccions son el 26 de juny, podem esperar poc dels mesos inhàbils de juliol i agost i la tornada a la realitat del setembre ens abocarà –en el millor dels casos- a veure els resultats reals d’aquestes eleccions al mes d’octubre.

Veurem com s’allarga una campanya electoral que va començar el desembre. Si tenim en compte que ja coneixem els seus programes, que del que es tracta és de saber quines aliances estan disposats a fer i que les últimes eleccions van costar als espanyols 130 milions d’euros, potser s’haurien de plantejar si no seria millor un debat televisat entre tots els candidats per explicar amb qui estan disposats a pactar i amb qui no, a partir del 26 de juny. Ah, no, que Rajoy ja ha dit que no pensa participar en cap debat.

Estem davant del fracàs de la política entesa com a eina de negociació. El nostre sistema electoral ens ha portat “de facto” a unes eleccions a dues voltes. Davant de la seva incapacitat per arribar a acords, ara seran els ciutadans els qui decidiran, a les urnes, quins pactes son possibles i quins no.

Als qui encara creiem en el sistema, només ens queda creuar els dits perquè els electors no es declarin en funcions i es quedin a casa. Segur que al minut zero, després de conèixer els resultats del 26J, les quatre “vedets” de les forces majoritàries competiran per veure qui compareix primer en seu electoral acusant l’adversari de ser el culpable d’una abstenció massa alta.

Sense novetat a Madrid

Definitivament, Espanya s’ha convertit en el pis d’aquells veïns que molts hem patit en alguna ocasió, coneguts al barri per les esbroncades, els cops de porta, trencadisses i els crits des del balcó.

Mentre alguns digereixen la fi del bipartidisme i cada cop son més els que demanen una reforma urgent de la llei electoral, en aquell Madrid on empresonen titellaires i un ministre treu la pols d’ETA per lligar terrorisme i determinada política, “un home sol” intenta la pirueta amb triple salt mortal que suposa formar govern en un Congrés que cada dia ens recorda més a la Itàlia post Berlusconi.

El procés que va facilitar la formació de govern a Catalunya li deu semblar un oasi a l’equilibrista Pedro Sánchez que, entre la pluja de ganivets llençats per la “vella guàrdia”, d’una banda, i de la presumpta seu central del PSOE a Sevilla, capitanejada per la incombustible Susana Díaz, de l’altra, somia amb l’estabilitat parlamentaria mentre camina amb pas ferm per la corda fluixa.

Al camp contrari, Rajoy practica el seu hobby preferit -esperar que passi la tempesta- mentre darrera la cortina del bany el sorprèn la silueta d’Esperanza Aguirre, anunciant que marxa –però poc- tot demanant regeneració a la política a l’hora que proposa Felipe Gonzalez per la presidència, hores després de l’enèsima entrada de la Guardia Civil a la seu de Genova.

Al Partit Popular s’han quedat sols. Molt sols. S’ho han ben buscat. I qui s’ho pot estar buscant, ara, és un PSOE que ens recorda que la seva prioritat és “lo que nos une, mas que lo que nos separa”, i el que els uneix al PP no és altra cosa que una idea centralitzadora de l’Estat, jugant al joc de les “línies vermelles”, eufemisme amb el que volen dir que aquí no marxa ningú. Els pot més la nostàlgia per l’Espanya de Paco Martínez Soria, que el desig de formar un govern estable dins l’Europa del segle XXI.

L’èxit de la odissea del PSOE no es pot confiar als cants de sirena d’una reforma “mínimament” federal que ningú sap ben be en que consisteix. Sánchez hauria de prendre exemple dels catalans que, conscients del repte que tenim al davant, hem entès que aquí no hi sobra ningú. Encarar la dura travessa de buscar consensos descartant, d’entrada, qualsevol que no pensi com ell, i patint d’urticària cada vegada que sent parlar d’un referèndum, no és la millor forma de construir ponts cap al diàleg ni uns fonaments sòlids per a una investidura difícil. L’alternativa, ja fa quatre anys la coneixem.

Tots plegats haurien d’assumir que treballar pel be de tots requereix dialogar amb tothom, i això és incompatible amb posicionaments electoralistes de l’estil “als independentistes, ni aigua”, i s’acosta més al concepte de diàleg del PP, caracteritzat pel “se van a enterar”.

Quan et toquen uns veïns així només hi ha dues sortides; esperar que marxin sols (cosa poc provable) o marxar nosaltres.

Publicat a e-notícies

No és el paradís; és la llibertat

Ni amb tu ni sense tu. Les sensacions contradictòries de l’”embolica que fa fort” sembla que hagin fet arrels a l’escenari del 27S.

Hem viscut uns dies al ritme de la “cançó” de la llista unitària. Des que el president Mas va fer la seva proposta el 25 de novembre a l’Auditori del Fòrum on ja va apostar per la unitat entre partits sobiranistes i societat civil per impulsar una candidatura unitària, les alternatives es van anar succeint fins al punt de marejar a qualsevol que s’interessi per l’estat d’allò que en diem “procés”.

En un pla per afrontar unes eleccions plebiscitàries que substituïssin el referèndum que no ens deixen fer, integrant la societat civil en una llista única que legitimés el resultat, sembla que hi havia qui buscava l’oportunitat de fer fora d’aquesta llista el president que ens ha portat més lluny en el camí cap a l’Estat propi.

La legitima competència entre qui es presenta a la reelecció i aquell que opta a millorar resultats electorals hauria de quedar al marge d’aquesta campanya si no volem acabar donant la raó a aquells que pensen que aquestes eleccions seran unes eleccions més. Hem d’assumir l’exercici de renunciar als protagonismes individuals en favor d’un projecte comú, sense treure valor a la figura del president Mas, que ha demostrat un lideratge indiscutible.

La importància del moment que vivim ens hauria de permetre entendre que era necessari, i de justícia, convidar la societat civil a formar part del que ha de ser la llista del “Sí”. Que la unitat és necessària com no ho ha estat mai durant els últims 300 anys. De ser conscients que quan aquí ens barallem, ells guanyen, i que quan aquí anem units, ells perden.

El 27 de setembre podrem comptar els del “Si” i els del “No”. No és la forma en que ens hauria agradat fer-ho, però no ens han deixat altra opció. I no podem oblidar que els que no formin part d’aquesta llista, a efectes de recompte, estaran al costat del “No”.

Aquest diumenge, a la Convenció Nacional de CDC, el president Mas va ser molt explícit quan va dir que si el 27S fracassem, el poder de l’Estat espanyol ens passarà pel damunt. No crec que a hores d’ara hi hagi massa persones a Catalunya que posin en dubte aquesta reflexió.

Som a la recta final d’un procés llarg, delicat i difícil en que s’han fet les coses de manera exemplar per part de la majoria. Cometre un error ara seria imperdonable. Comptar amb la implicació de la societat civil és imprescindible. Que els polítics facin un pas enrere és bo. Però el dia 28 de setembre el país seguirà funcionant i, a banda  d’avançar cap a un país nou, caldrà governar la “nau” en el seu dia a dia. El 27S no ens pot fer perdre de vista el 28S. Hi ha procés, però també hi ha la gestió del país. Podem parlar de govern de transició, però no oblidem que després d’unes eleccions avançades, no es poden tornar a convocar eleccions fins passat un any. El temps és implacable, i a partir del 27S disposarem d’uns mesos que poden canviar la història d’aquest país.

El “Sí” no ens obrirà les portes del paradís, però si les de la llibertat, i això no es poc.

Intervenció al Ple d’investidura

Us adjunto el text integre de la meva intervenció al Ple d’investidura del dissabte 13 de juny.

Bon dia a tothom, Sra. Gómez, Sr. Torres, Sr. Catà, Sr. Pérez, Sr. Tejada, senyores regidores, senyors regidors, amics , amigues, poble de Calella.

Voldria fer un recordatori i agraïment als regidors i regidores d’aquesta darrera legislatura que ara ja no ens acompanyen en aquesta nova etapa parlo de : Xavier Pedemonte, Montserrat Cordón, Josep M. Juhé, Emili Pérez, Loida Serrano, Montserrat Mas, Lidia Font i Miquel Campoy i agrair-los-hi molt sincerament tot el treball i temps esmerçat des de diferents posicions però en defensa de la nostra població. Hem compartit esforços, projectes , moltes gràcies per tot.

Ara fa 4 anys vaig tenir l’honor de ser escollida per primer cop Alcaldessa d’aquesta magnífica Ciutat que és Calella, ja vaig dir-ho llavors que no hi ha tasca més digna en la vida política que servir a la gent del teu poble, de la teva Ciutat.

Aquests darrers 4 anys han estat dels més apassionants de la meva vida, tenir la responsabilitat de la governança de la comunitat a la qual pertanys és quelcom únic,  i  ho hem fet amb grans dosi d’il·lusió, d’esforç i de treball constant, sabem que no tenim temps amables ni pel context econòmic ni per la nostra condició de polítics, en vaig fer referència en l’anterior parlament d’investidura però vull insistir en aquest aspecte.

Vull reivindicar i posar en valor el compromís per part de totes les persones que avui formen part d’aquest Plenari, tots i cadascú d’elles i d’ells han renunciat a quedar-se a casa o donar l’esquena a la situació difícil que estem vivint, ans el contrari, amb la seva fortalesa moral i ideològica s’han compromès a treballar per una Ciutat, per una societat millor. És aquesta noblesa de l’acció política que vull remarcar , en un dia com avui, i en aquest lloc (el plenari) que és la casa del poble, la casa de la democràcia.

M’agradaria que aquest mandat que tenim tots i que s’inicia avui , fos marcat (malgrat els temps convulsos) per les idees, pels valors, per les actituds en positiu. No política de confrontació sistemàtica, no dogmatismes que l’únic que plantegen és el pensament únic, sinó política constructiva, política en positiu, tal  com no dubto que faran tots els representants dels diferents grups municipals avui representats.

Tenim molts reptes i moltes esperances dipositades en el futur de la nostra societat. La presa de consciència com a poble per parts molt àmplies de la nostra societat està provocant una autèntica revolució. La ciutadania ens vol organitzar sota paràmetres i sistemes de govern nous, més propers a la realitat, més lliures i més justos. Tenim el repte d’avançar i treballar plegats en la construcció d’aquesta consciència de llibertat i de nous sistemes de participació i de presa de decisions.

Soc plenament conscient que estem abocats no a una època de canvis sinó un canvi d’època , i un Canvi d'Època són paraules majors; ens convida a prendre consciència de la gran oportunitat i gran responsabilitat que tots tenim de dissenyar els fonaments del pont que cal construir entre l’antic i el nou paradigma, per tal que les futures generacions puguin viure una realitat en què el Progrés i l’Excel·lència vagin de la mà de més consciència col·lectiva  i de més qualitat humana i això ho hem de fer allunyant el ressentiment que proclama l’antiga política del sectarisme o dogmatisme .

Manllevo unes paraules de l’escriptor portuguès  José Saramago “Mai una generació havia tingut tanta responsabilitat sobre ella mateixa i sobre el seu futur com la generació actual “. Fem-ho possible doncs !!!

Estic convençuda que  més enllà dels acords per formar un govern sòlid podem trobar molts punts en cada una de la resta de les diferents forces polítiques, estaré/estarem a disposició sempre d’esmerçar el màxim de treball per aconseguir un consens gran en tots els temes que afectin a la Ciutat, com ho hem fet en aquesta darrera legislatura . Vull recordar que el 87% dels temes que han anat al plenari s’han aprovat per unanimitat. Cregui’m si els dic, i ho he demostrar en el passat que on hi hagi bones idees , no hi haurà fronteres.  Aquesta seguirà sent la nostra prioritat, la nostra actitud, la nostra manera de fer.

L’esforç, la responsabilitat , la dedicació constant amb la il·lusió permanent de veure realitat allò per què lluitem seguirà sent una constant. Picasso deia que “quan arribi la inspiració que m’agafi treballant” , doncs crec que és una expressió que identifica molt el tarannà d’aquests 4 anys passats i  que mantindrem intacta.

Us vàrem dir que faríem el màxim per impulsar una economia productiva  garantia d’una Ciutat d’oportunitats , som conscients que la conjuntura econòmica global no ha estat bona i tot indica que encara costarà poder empènyer amb major força una activitat econòmica més consolidada però també és ben cert que malgrat aquest context, hem treballat perquè aquesta Ciutat d’oportunitats a què sovint faig referència sigui amfitriona – com així ha estat-  d’esdeveniments importants, aquest resultat d’èxit  és la confirmació que hem de seguir treballant per fer d’aquestes esdeveniments una garantia de progrés i de millora del nostre estat del Benestar . L’atur que encara tenim ens exigeix a no baixar la guàrdia, hi lluitarem amb tota la nostra força.

La política social que hem garantit aquest temps és una mostra que per a nosaltres no hi ha progrés si aquest no va acompanyat de suport i de polítiques de protecció per als més vulnerables. Cap circumstància personal o familiar  difícil  sense atendre, són els nostres valors, és el nostre esperit, no entenem una altra manera d’assumir la responsabilitat de governar.

L’ajuntament que  lidero entén que un Estat del Benestar que pretengui realment esdevenir sòlid, hauria de fonamentar-se especialment en dos pilars:

Prosperitat . Pensada en clau de Bé comú i de Sentit de Comunitat

Benestar. Pensat com a Benestar integral. Societat amb riquesa personal i material

Un altre eix important que hem lluitat i que seguirem esmerçant-nos al màxim és un govern municipal en el qual  la transparència sigui un tret destacat del nostre fer de cada dia i així ha estat, 98 punts sobre 100, segons les ràtios oficials, ho millorarem, però també estarem disposats a compartir treball ( amb el desig de fer-ho el millor possible ) amb totes aquelles propostes que ens vinguin de forces polítiques amb voluntat real  de fer feina plegats . Hi serem, hi ajudarem, hi posarem tots els instruments necessaris .

Ahir va començar la nostra festa major de Sant Quirze i Santa Julita i que s’allargarà fins el proper dimarts. Estem per tant immersos en dies de celebració col·lectiva. La coincidència de la constitució del nou ajuntament com a resultat d’unes eleccions municipals democràtiques de les més plurals i diverses de la nostra història, no deixa de ser un acte més de celebració ciutadana. Un acte més de participació i de reivindicació com a societat lliure i participativa.

En tot aquest procés la cultura (per nosaltres ha estat i és molt important i llurs manifestacions festives en són una eina identitària de primera) perquè és allò que ens fa singulars, La singularitat es converteix en una peça clau per al manteniment de la identitat.

La identitat nacional comença per la identitat local, La identitat nacional és la suma d’identitats locals legitimades per la voluntat popular i avalades per les tradicions.

I de manera voluntària he volgut relligar , Festa Major, Tradicions i identitats per parlar també del País, del qual ens sentim fortament lligats amb sentiment i compromesos amb el seu futur, perquè Catalunya neix des de cada municipi .

Cal recordar les paraules i el  mestratge de Prat de la Riba quan deia : “Tenir els ajuntaments és també tenir Catalunya. Renovar la idea de les corporacions municipals , deslliurar-les de l’esclavitud de la vella política, fer-hi arribar la primavera de la nostra renaixença que vivifica i fecunda i regenera, és renovar i deslliurar i fecundar tot Catalunya “. Em faig meves aquestes paraules de Prat de la Riba .

Catalunya reclama una nova manera de fer política; els nous actors polítics i l’esclat de moviments socials que debaten sobre un nou país, ho demostren. L’ Ajuntament que assumeixo entén i pren la responsabilitat i l’oportunitat que té davant del Canvi d’Era en què ens trobem i de la demanda social d’un nou model d’Estat per al nostre País I ho fa amb la Confiança de saber que si tots hem estat en el passat Cocreadors de la Ciutat, del País i de la humanitat que coneixem, també podem ser en el present Cocreadors d’una Ciutat, d’un País, i d’una comunitat molt millor

L’Ajuntament de Calella contribuirà en la nova manera de progressar que la ciutadania reclama,  que no ho dubti ningú.

Sabem que la nostra tasca requereix mirar el futur en positiu , lluitar per fer les coses millor i treballar dur cada dia. Treballem-ho des de tots, fem-ho d’aquella manera que faci que les generacions futures,  quan pensin en prosperitat i esperança, pensin en la feina que vàrem fer entre tots nosaltres.

Calella, s’ho mereix.

Moltes gràcies.