Molts
encara recordem com el president Rajoy criticava obertament el procés de
formació de majories al Parlament de Catalunya després de les eleccions del
27S, tot explicant com era de perjudicial que a Catalunya es fessin eleccions
amb tanta freqüència. Ja ho veieu... Poc es podia imaginar que al cap de poques
setmanes d’aquelles declaracions, veuria com al Congreso de los Diputados eren
incapaços de gestionar la complexitat i es veurien abocats a convocar dues
eleccions en sis mesos.
Haurà
passat mig any en que el govern ha estat en funcions a l’hora de comparèixer a
les sessions de control parlamentari, però que ha funcionat com un rellotge a
l’hora de portar lleis catalanes al Tribunal Constitucional. Sis mesos d’una
posada en escena sobreactuada amb escenografia de “postureig” i teatralització
exagerada que inclou arribada caminant de Sánchez i Iglesias per la Carrera de
San Jerónimo davant d’un exercit de fotògrafs immortalitzant un moment propi
d’una pel·lícula del Hollywood més èpic, mentre Rajoy, tancat a La Moncloa,
feia gala d’una barra sense límits acusant als espanyols d’equivocar-se a
l’hora de votar.
Portem quatre
mesos de declaracions i contradeclaracions, sessions d’investidura estèrils i
sense cap actitud en positiu dels qui haurien d’entendre com ningú el concepte
“sentit d’Estat”, incapaços de posar-se d’acord; allò de renunciar a algunes
coses a canvi d’unes altres en pro de l’interès comú, que vol dir, el de tots.
No ha
estat un problema d’aritmètica. Si es volia un govern d’esquerres en
contraposició a les polítiques del Partit Popular, la suma era possible. El que
ha impedit una entesa d’esquerres ha estat –egos a banda- la falta d’acord a
l’hora de contemplar la possibilitat de que els catalans poguéssim
expressar-nos en referèndum.
En aquests
darrers mesos, hem sentit parlar fins al cansament de la “gran coalició”, una
mena d’eufemisme per referir-se a un “govern de resistència” per mantenir
vigent el bipartidisme a qualsevol preu, evitant un procés català que
prefereixen deixar de banda, no fos cas que molestin als electors que els
queden.
Si hem de
fer cas a aquelles enquestes que ningú es creu però que tothom es mira, res fa
pensar que el panorama canviï gaire d’aquí a l’estiu. Si les eleccions son el
26 de juny, podem esperar poc dels mesos inhàbils de juliol i agost i la
tornada a la realitat del setembre ens abocarà –en el millor dels casos- a
veure els resultats reals d’aquestes eleccions al mes d’octubre.
Veurem com
s’allarga una campanya electoral que va començar el desembre. Si tenim en
compte que ja coneixem els seus programes, que del que es tracta és de saber
quines aliances estan disposats a fer i que les últimes eleccions van costar
als espanyols 130 milions d’euros, potser s’haurien de plantejar si no seria
millor un debat televisat entre tots els candidats per explicar amb qui estan
disposats a pactar i amb qui no, a partir del 26 de juny. Ah, no, que Rajoy ja
ha dit que no pensa participar en cap debat.
Estem
davant del fracàs de la política entesa com a eina de negociació. El nostre
sistema electoral ens ha portat “de facto” a unes eleccions a dues voltes.
Davant de la seva incapacitat per arribar a acords, ara seran els ciutadans els
qui decidiran, a les urnes, quins pactes son possibles i quins no.
Als qui
encara creiem en el sistema, només ens queda creuar els dits perquè els
electors no es declarin en funcions i es quedin a casa. Segur que al minut
zero, després de conèixer els resultats del 26J, les quatre “vedets” de les
forces majoritàries competiran per veure qui compareix primer en seu electoral
acusant l’adversari de ser el culpable d’una abstenció massa alta.