O referèndum, o referèndum

Piulada publicada pel PSOE de Castilla la Mancha i esborrat al cap de pocs minuts

Hi ha vegades en que la legitima discrepància política entre persones representants de diferents opcions queda superada per cert sentiment de solidaritat amb qui veus acusat, castigat, apartat i defenestrat, només per haver-se plantejat la possibilitat de parlar, si, parlar amb els representants, a Madrid, dels partits catalans, ni que sigui per saber per quins motius fa cinc anys seguits que a Catalunya, milions de persones surten al carrer demanant marxar de l’Estat espanyol.

De que això és així, ningú en te dubtes però, es clar, reconèixer aquest fet seria tant com assumir que el nucli dur del partit que s’autoanomena alternativa natural al Partit Popular, en nom d’una ja desfasada alternança bipartidista, ha quedat ancorat en els anys previs a la transició que ens va portar una democràcia incomoda quan dona veu a l’adversari.

Per aquella part del PSOE que continua vivint en l’Espanya en blanc i negre és preferible excusar-se en presumptes enganys de qui s’ha limitat a complir el mandat d’un Comitè Federal en que cap dels crítics que ara demanen el cap de Pedro Sánchez va tenir el valor de demanar una abstenció en la investidura de Rajoy. No, no és una qüestió de votar “No” o d’abstenir-se; el veritable problema és que Sánchez volia parlar amb els catalans.

Per si algú, encara, te algun dubte, aquests dies hem pogut confirmar que el PSOE te la capital a Sevilla, on Susana Diaz te pressa per veure passar el “cadàver” de Sánchez i és capaç de fer plegar tots els seus homes al Comitè Executiu per forçar el relleu a la secretaria general. Prefereixen fer implosionar el PSOE, prefereixen donar quatre anys més de govern al PP, abans que seure a parlar amb els “catalans separatistes que han vingut a trencar Espanya” i que Margallo considera pitjors que els terroristes.

Tard o d’hora, Espanya tindrà un govern, i cada vegada està més clar serà un govern creat contra els interessos de Catalunya. Un govern beneit pel PSOE de Sevilla i que comptarà amb la comparsa de Ciutadans que, en veu de Ines Arrimadas demanava al president Puigdemont que fes un tomb pel carrer per barrejar-se amb la gent real. Està clar que, des de fa cinc anys, Arrimadas no baixa al carrer el dia 11 de setembre.

No es pot “tirar” del referèndum de les urnes de cartró per recordar que els partidaris del “Si” no van arribar al 50%, a l’hora que ens impedeixen un referèndum vinculant que demanen el 60% dels catalans i resultat del qual, segons el CEO, estaria disposat a acceptar el 80% de la població de Catalunya.

Buscant un “Joc de trons” el PSOE ha caigut en un “Joc dels disbarats” on molts dels qui fins ara es mossegaven la llengua reprimint les emocions per no quedar en evidencia s’han deixat anar alliberant ansies de venjança al més pur estil Carme Chacon, la única representant del PSC que en aquesta qüestió ha decidit anar per lliure. Com ha fet sempre.

És ben clar que només tenim dues sortides; “o referèndum, o referèndum”.

Ara no són temps de confrontació, són temps de col•laboració

Ho he dit en més d’una ocasió i em refermo. Políticament, des de fa uns anys, vivim uns moments apassionants. Si fa uns anys, algú ens hagués dit el que estàvem a punt de viure, a molts de nosaltres ens hauria costat creure-ho.

El destí ha volgut que societat civil i classe política s’uneixin en una mena d’amalgama beneïda de la que no hauríem d’haver sortit mai. Hem tornat al camí de la lluita, pacifica i decidida, en el que Catalunya camina amb pas ferm i amb la mirada posada en el somni del president Macià; “una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa”.

Els catalans han pres la paraula i han sortit al carrer per exigir als seus polítics que els garanteixin el seu dret fonamental a decidir el país volen. Un fet insòlit a la nostra història recent que ha descol·locat a més d’un. Partits que després de veure’s expulsats del govern encara no han començat les obres per refer-se, formacions nascudes com a antisistema que es fan grans dins del sistema, enquestes que donen representació parlamentària a partits que ni tant sols existeixen...

I en aquest context de legitima exigència dels ciutadans vers la seva classe política, aquells que hem escollit el noble ofici de la governança estem obligats a donar respostes. Obligats -diguin el que diguin les enquestes- a estar a l’alçada d’un país que ha dit prou a un continuisme castrador. Els temps en que ens presentàvem a unes eleccions darrera d’unes sigles incompatibles amb les de l’adversari han quedat enrere. Catalunya ens demana unitat, i és responsable obligació de tots, els d’esquerres i els de dretes, els de centre i els “outsiders”, donar resposta a aquells que en un dia d’eleccions varen dipositar a l’urna una papereta valida per quatre anys. Una exigència valida tant per aquells que ens governen des de la no tant llunyana Brussel·les, com pels qui governem des dels ajuntaments, a peu de carrer.

En aquest sentit, em sento orgullosa dels deures fets per Convergència i Unió i el Partit dels Socialistes de Catalunya de Calella.

Dies enrere vàrem renovar l’”Acord Estratègic de Ciutat”, un document que ens compromet a treballar plegats pel be dels ciutadans de Calella i que permetrà al govern municipal tirar endavant els tant necessaris pressupostos del 2015. Sense compromisos incondicionals d’estabilitat pel govern, sense acords que ens portin a un govern de coalició, sense xecs en blanc. Només pensant en el que és millor per la ciutat.

D’aquí a uns mesos, tots els partits ens posarem en “mode campanya”. El 24 de maig del 2015 ja està marcat en vermell llampant a l’agenda dels estrategues. Tots defensarem els nostres posicionaments i competirem esportivament amb els nostres adversaris. Tots desplegarem el nostre “armament” de campanya per competir els uns contra els altres. Tots criticaran allò que no els ha agradat dels darrers quatre anys de govern de CiU. És legítim. També ho farà el PSC, com ha de ser. També des de CiU farem mans i mànigues per demostrar als ciutadans com de millor és el nostre projecte davant del del PSC. Com ha de ser.

Però, com diria el mai prou admirat Miquel Martí i Pol, “amb discreció i respecte pels altres, que s'esforcen a representar dignament el seu paper. Però amb tenacitat. "Que em senti viure!" com deia en un poema. Que em senti jo. Que nedi, contra corrent, és clar, com sempre. I potser com tothom”.

Ara SÍ que és l’hora

Fa mesos que molts s’omplen la boca amb el “Ara és l’hora” que ha esdevingut el hashtag de referencia pels qui segueixen el procés a les xarxes socials. Però sembla que no tothom ha assimilat el significat real d’aquest eslògan.

La delicada peça de porcellana amb que s’ha comparat la unitat dels partits proconsulta durant les darreres trobades, s’ha esquerdat. Era una possibilitat que ningú desitjava, però possibilitat, al cap i a la fi.

Ja fa massa mesos que el pacte d’estabilitat parlamentària serveix d’excusa pel “fem-ho, però fes-ho tu”. Ara és l’hora. Ara SI que és l’hora. Ara és l’hora de demostrar el grau de compromís dels diferents partits amb representació parlamentària amb el mandat rebut a les urnes a les eleccions del 2012. Ara és l’hora d’arremangar-se per fer la feina que els ciutadans de Catalunya ens van encarregar a tots, als que governen i als que no.

El procés en el que estem immersos des de fa dos anys, no admet “cartes als reis”. Malauradament no podem fer les coses com ens agradaria, amb la senzillesa de tenir a l’altra costat de la taula un Estat de fortes conviccions democràtiques. El president de l’Estat que ens governa no es diu David Cameron, es diu Mariano Rajoy, i la tradició política que inspira les seves accions tenen el seu origen en aquella Espanya en blanc i negre a la que el Partit Popular s’aferra com qui te por al pas del temps.

El President Mas lidera aquest procés amb una ma lligada a l’esquena, i les actituds dels que haurien de ser la tripulació en aquest viatge a Itaca no ajuden.

Hauríem volgut el referèndum que ens van negar d’un bon principi. O vàrem intentar amb una Llei de Consultes que ens ha suspès el Tribunal Constitucional que ens va retallar l’Estatut. I ara ho tornem a provar amb una formula sense valor jurídic, però suficient per facilitar que el poble de Catalunya es pronuncií. No s’hi val a dir “aquesta formula no m’agrada”. Aquesta formula és la que tenim a l’abast, i és la que afrontem com una última frontera, aquella darrera de la qual, probablement, haurem d’afrontar el nostre darrer assalt, el d’unes eleccions plebiscitàries. Tampoc aquesta opció és una opció que desitgem, però possiblement sigui la única via per aconseguir l’aval internacional a l’expressió democràtica d’un poble que exigeix als seus governants que trobin una solució al bloqueig d’un Estat que ens nega el dret a votar.

El President Mas es va comprometre a trobar la manera de fer que els catalans votessin, i demostra ser un home de paraula. El que no necessitem, ara, és que des dels escons del darrere, ens posin pals a les rodes. Per això ja tenim tota la maquinaria del govern espanyol.

Veritats, mentides i enquestes

Puntual a la seva cita mensual, aquesta setmana hem conegut les dades del baròmetre de juliol del Centre d’Estudis Sociològics (CIS). És aquell estudi que fa que durant unes hores, periodistes, contertulians i polítics llegim i rellegim, del dret, del revés i de costat cadascuna de les xifres que aboca l’exercici demoscòpic.

Aquesta vegada el protagonista de la “festa” ha estat la formació de Pablo Iglésias. Molts han aprofitat per establir comparatives amb la sorpresa de Syriza, a Grècia, o el ressò mediàtic de Beppe Grillo, a Itàlia. Embolica que fa fort. I entre tanta xifra mai falta qui intenta simplificar l’estudi confeccionant una mena de ranking que fa ballar, amunt i avall, les posicions de “podi”. Una mena de “Gran Hermano” en que alguns reben la nominació per “abandonar la casa” i el nouvingut cau especialment en gràcia a l’audiència convertint-se en l’atracció principal del programa.

Malament aniríem si penséssim que les enquestes son dipositaries de la veritat més absoluta, com malament anirem si pensem que tots els ciutadans vivim la vida a ritme de “Telenotícies”. No podem oblidar que la ciutadania es mou a cop de percepcions, i aquestes les generen –en bona manera- els propis titulars de premsa. És a dir, que aquesta setmana hem estat un cop més testimonis de com els mitjans analitzen el resultat del que, en bona mesura, molts d’ells han provocat.

Quedar-nos amb l’anàlisi superficial de qui millora i qui empitjora resultats i buscar la forma d’atribuir-ho a la gestió dels diferents partits polítics, seria propi d’una actitud curta de mires. Com si no, es pot explicar que el govern del Partit Popular continuï essent la força amb més possibilitats de guanyar unes eleccions, superant en 9 punts al PSOE?

Per entendre els resultats d’un baròmetre que dona podi al partit d’Iglesias cal anar fins a la pregunta número 7 del qüestionari; Quin és, segons el seu parer, el principal problema que existeix actualment a Espanya? I aquí el podi el formen, per aquest ordre, l’atur, la corrupció i els polítics.

És evident que alguna cosa no estem fent be. Que l’atur sigui el que més preocupa és, a banda d’una evidencia, la prova de que aquells que han de vetllar per reduir les cues a les oficines d’ocupació no se’n acaben de sortir. Possiblement una mostra més d’allò que en diuen “síndrome Moncloa”. La dificultat per entendre el que passa més enllà de les parets del despatx.

La segona i la tercera preocupació dels espanyols, la corrupció i els polítics, sembla que es puguin englobar en un mateix bloc. És evident que una porta a l’altra. I aquí és on cal que fem un exercici de responsabilitat tots plegats.

Els casos de corrupció, a vista de titular, sempre son extremadament magnificats. No oblidem que el percentatge de polítics relacionats amb algun cas de corrupció no arriba a l’1%! I no només això. El percentatge de polítics que arriben a ser encausats i detinguts es queda en el 0,15%!

Aquestes xifres no justifiquen res. Tot el contrari. Un sol cas demostrat de corrupció per part de qui ha merescut la confiança dels ciutadans en unes eleccions és condemnable i perseguible fins a les ultimes conseqüències. Però és feina de tots, polítics, periodistes i ciutadans, donar el valor real a les coses, no deixar-nos influenciar pels titulars, i treballar per recuperar la confiança mútua. Només així podrem evitar entrar en una dinàmica que faci saltar pels aires el que tots plegats hem construït, no sense esforç, durant els darrers 39 anys.

Per cert, segons l’últim baròmetre del CIS, els nacionalismes preocupen a un 0,7 dels enquestats.

Un estat espanyol sense crèdit

La prova del nou de la credibilitat del nou executiu espanyol serà, sens dubte, el pagament dels 759 milions d'euros deguts a la Generalitat. Més enllà de les prou crítiques finances dels catalans, es tracta de veure la capacitat del govern espanyol de respectar les seves pròpies lleis i els compromisos signats amb les diferents institucions.

La sortida no es farà a través de les declaracions grandiloqüents a quines ens tenen acostumats el líders del partits majoritaris espanyols. És temps d'acció, de mesures decidides i de reordenació del aparells institucionals i econòmics de l'estat. En aquests moments, cap discurs retòric pot tenir credibilitat si no va acompanyat de fets.

Quin crèdit pot tenir un govern davant de les institucions europees i els mercats quan incompleix sistemàticament els seus compromisos amb les lleis fonamentals del seu ordenament? L'Estatut de Catalunya és una llei orgànica de l'estat, no ho oblidem, i el seu incompliment compromet greument el crèdit del govern espanyol. Si l'executiu espanyol és incapaç liquidar un deute de 759 milions del 2008, cal pensar que no s'en sortirà amb el seguit de mesures que reclamen les institucions europees per poder remuntar la crisi.

La opinió pública espanyola ha estat molt diligent a l'hora de degradar Grècia arran de la seva fallida. Els adjectius pel país, les seves institucions i els seus polítics han estat molt durs; entre d'altres coses, han estat acusats de falsejar l'estat del comptes de l'estat sistemàticament. Una música que sona molt Espanya: transferir el deute de l'estat a les autonomies; un finançament deficitari crònic per a CCAA i ajuntaments; l'incompliment de pagaments compromesos, com ara la disposició addicional tercera o el fons de competitivitat, etc.

L'estat espanyol està més a prop de Grècia que d'Alemanya. Per redreçar la situació, abans que el diners, cal canviar les actituds i, d'aquestes, la primera ha de ser la honestedat política i el compliment dels compromisos.

Els 759 milions són, també, la darrera penyora de la credibilitat del Regne d'Espanya a Catalunya. Si els sacrificis dels catalans no es reconeixen i els pactes amb l'estat són incomplets de manera sistemàtica, caldrà qüestionar-se molt seriosament la convivència futura entre ambdues nacions.