La Troica de Rajoy

Se que és fàcil que el lector pugui pensar que m’he venut l’enteniment si sento enveja per un país que el món situa al llindar de l’abisme, amb l’atur per sobre del 25%, la prima de risc a 1.753 punts i un “corralito” que limita la disposició d’efectiu a 60€ per dia. Que se li pot envejar a un país sotmès a aquest panorama? Doncs, d’entrada, la capacitat de negociar de tu a tu amb les autoritats europees, per no parlar de la possibilitat d’organitzar un referèndum en qüestió de dies. S’ha de ser català per entendre-ho...

El govern grec acusa la “Troica” i les seves severes mesures d’austeritat de la situació a la que es veu abocat el país, amb un deute difícil de tornar i amb exigències constants per part dels homes de negre, com si allò que ara en diuen “les institucions” els hagués girat l’esquena. I ves per on que aquí és quan comencem a trobar semblances amb la situació que vivim els catalans.

Des del 2011, l’Estat espanyol ha paralitzat totes les relacions bilaterals Estat-Generalitat, fent-se el sord davant les reiterades mobilitzacions amb les que els catalans hem dit que ja n’hi havia prou. Sentim al president Rajoy referir-se a Grècia tot dient “una cosa es ser solidario y otra cosa es ser solidario a cambio de nada”, mentre comprovem com Catalunya és la tercera comunitat d’Espanya en aportar recursos tributaris i la desena en recursos per capita rebuts.

Hem vist com des de “les institucions” s’ha qüestionat de dalt a baix la decisió del govern grec de convocar un referèndum per conèixer l’opinió dels seus ciutadans, si fa o no fa, com l’Estat espanyol intenta espantar als catalans de les conseqüències d’una sortida de Catalunya d’Espanya –allò de “vagar por el interespacio”- fins al punt de prohibir una consulta no vinculant mesos després d’haver-se celebrat.

Hem vist com, per evitar l’ofec econòmic a que l’Estat sotmet Catalunya i per compensar en la mesura que sigui possible els efectes d’un dèficit fiscal endèmic, el govern de la Generalitat ha intentat impulsar mesures com l’impost sobre els dipòsits a les entitats de crèdit, l’energia nuclear o l’euro per recepta, mesures que han estat portades als tribunals de forma sistemàtica per l’Estat, com el peu que enfonsa el cap de qui intenta agafar aire mentre s’ofega. I és que cap país del món pot aguantar 25 anys suportant, de mitjana, un dèficit fiscal equivalent al 8% del seu PIB.

Observo Grècia i veig un país amb enormes dificultats. Però els envejo la sobirania per tractar de tu a tu a les institucions i la capacitat per convocar un referèndum per saber que pensen els seus ciutadans.

Catalunya també te la seva Troica. La nostra Troica són el govern espanyol, el TC i el dèficit fiscal.

Publicat a Tribuna.cat

Conèixer el país per governar

La tasca d'oposició de CiU al Senat dóna els seus fruits. Des del Govern espanyol mai no han entès el nostre país i mai no han volgut comprendre la força que ha tingut, té i tindrà l'associacionisme a Catalunya en tots els seus vessants.

Per això, és una fita important per a les petites entitats sense afany de lucre el compromís que vam arrencar-li al ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, per eximir-les del pagament de l'Impost de Societats.

Fins el 2014 n'havien estat exemptes del seu pagament aquelles entitats que no superessin uns ingressos de 100.000 euros anuals. Però amb la reforma fiscal impulsada per Montoro, en nom del Govern espanyol, totes havien de pagar l'Impost de Societats.

Així, es collava les entitats i en molts casos es posava en perill la seva sostenibilitat i el seu futur, en un atac a la gran tasca de cohesió social que fan al nostre territori. S'han vist afectades associacions de veïns, associacions culturals, AMPA, clubs esportius, confraries, esplais i associacions de gent gran, entre moltes d'altres.

La decisió del Govern espanyol ha generat inquietud i un malestar innecessari a tot el teixit associatiu del país. Darrere d'aquestes entitats hi ha milers de persones que se'n beneficien dia a dia.

Catalunya és un país ric en associacionisme, que ha servit, en molts casos, també per vertebrar una idea molt concreta de nació. Per això aquesta norma suposava un cop molt dur, sobretot per qüestions socials. Amb aquest compromís, fet públic per Montoro a l'hemicicle a la petició del senador de CiU Ferran Bel ara fa una setmana, es tornarà a una situació similar a l'anterior.

Si bé l'exempció s'aplicarà quan els ingressos totals no superin els 50.000 euros anuals –abans n'eren 100.000- i quan les seves rendes no exemptes quedin sempre subjectes a retenció i no superin els 1.000 euros, es tracta d'un pas important. Amb aquest compromís que hem aconseguit, de ben segur, que donarem molta tranquil·litat a moltes persones i moltes associacions, perquè coneixem el país i entenem els ciutadans.

Publicat a Tribuna.cat

On son els límits de la dignitat política?

Just abans de seure a taula per gaudir del dinar familiar propi dels diumenges llegeixo un teletip de l’agencia Europa Press que és capaç d’espatllar la més esperada de les reunions familiars.

En ell diu que el govern espanyol ha gastat 14.500 euros en traslladar Mariano Rajoy i alguns dels seus col·laboradors, amb un avió militar, a un congrés del Partit Popular europeu a Dublín.

L’impacte del titular no és el fet en si. Malauradament, no és res nou. Tots recordem com Rajoy va criticar per activa i per passiva que Jose Luis Rodríguez Zapatero utilitzés avions de l’exercit per assistir a mítings de campanya del PSOE. El que resulta més indignant d’aquest titular és pensar a quantes famílies vulnerables s’hauria pogut ajudar, amb aquests diners, a pagar el rebut elèctric o del gas, ara que l’hivern es començarà a fer notar, i just la setmana en que hem sabut que el Tribunal Constitucional (aquell vell conegut dels catalans) ha admès a tràmit el recurs presentat pel govern espanyol contra el decret llei de la Generalitat de Catalunya per lluitar contra la pobresa energètica, dictant-ne la suspensió temporal per un termini màxim de cinc mesos. Vaja, el que dura l’hivern.

Davant d’actituds com aquesta, es fa difícil no sentir una desagradable impotència en veure que encara hi ha qui no ha entès el missatge d’una ciutadania que dia rere dia ens mostra la seva desafecció amb la política. Continuen sense entendre res.

Entenc que des del despatx de Moncloa hi ha coses que queden molt lluny, però us puc assegurar que des que va començar aquesta maleïda crisi que sembla no tenir fi, les persones que hem estat designades per servir als ciutadans des de la primera fila, des dels ajuntaments, hem estat testimonis directes de com desenes, centenars de famílies, veuen com arribar a final de mes és converteix en una autentica travessa del desert. Persones que fa uns mesos es guanyaven la vida amb una feina que ja no tenen, fan mans i mànigues per vestir-se, pagar l’escola, els rebuts del corrent i el gas i, si pot ser, tenir un plat a taula.

Els governs no tenen poders sobrenaturals per solucionar aquestes situacions de soca-rel, però si que tenen l’obligació de gestionar el país buscant solucions, potser no definitives, però solucions, al cap i a la fi.

El govern de Catalunya va impulsar aquesta iniciativa per lluitar contra el que s’ha anomenat “pobresa energètica” per impedir el tall del subministrament elèctric i del gas a les famílies vulnerables durant l'hivern. Ara, Madrid diu que aquesta llei envaeix competències de l’Estat i, el que és pitjor -agafeu-vos que venen corbes-, suposa una discriminació respecte a ciutadans d'altres autonomies. És a dir, si els ciutadans de la resta de l’estat passen fred, els catalans també. Tant se val si el seu govern, el govern de Catalunya, fa mans i mànigues per trobar solucions.

Una cosa és impugnar una consulta sobiranista, i l’altra és impedir que el Govern de Catalunya ajudi als seus ciutadans més vulnerables i que estan en el llindar de la pobresa. On són els límits de la dignitat política?

Només una dada; l’any passat, més de 500 famílies catalanes (famílies que no disposaven de targetes opaques) van poder escalfar les seves llars gràcies a aquesta llei.

És l’hora dels ajuntaments

Aquest cap de setmana Calella ha tornat a ser l’escenari d’un dels esdeveniments esportius més impressionants que he vist mai, l’”Ironman”, aquella mena d’aventura consistent en recórrer 4 quilometres nedant, 180 en bicicleta i 42 a peu, inimaginable per al comú dels mortals, i que milers de triatletes afronten com la cosa més normal.

Assumida l’admiració per aquests esportistes i assimilant aquesta prova com un dels elements més destacats del calendari d’activitats calellenc, aquest diumenge no he pogut evitar veure en la cara d’aquests homes i dones un reflex del procés que viu Catalunya. Ja em perdonareu, però deu ser algun tipus d’efecte d’allò que en diuen deformació professional. De seguida m’entendreu.

Es llencen al mar de bon matí desafiant fred i onatge, amb la il·lusió brillant a les seves cares. Quan surten de l’aigua i agafen la bicicleta, les seves cares canvien la il·lusió per la concentració. Cada pedalada compta i cada corba ben traçada ajuda a esgarrapar segons al rellotge i, això, serà de vital importància quan canviïn la bicicleta per les sabatilles esportives, aquell moment en que les seves cares canvien la concentració per un cansament que lluita a cada metre contra aquella reacció tant humana d’abandonar quan les forces comencen a defallir.

El setembre de 2012, els catalans ens vàrem llençar al carrer, amb la il·lusió a les nostres cares, per demanar un nou model de país. Un any després ho vàrem tornar a fer, i les nostres cares, més que d’il·lusió, eren de concentració. I aquest any, hem tornat a sortir, molts, amb el cansament a la cara. El camí es fa llarg i farregós, però sabem que si defallim, perdem.

I dissabte passat va arribar aquell punt d’avituallament on els fondistes troben l’aigua fresca que ajuda a seguir corrent. Més de 800 alcaldes en representació dels 920 ajuntaments que han aprovat les seves respectives mocions de suport a la consulta, representants de 37 consells comarcals i de les quatre diputacions, vàrem anar al Palau de la Generalitat a entregar al President Mas els documents que deixen constància del suport de la immensa majoria del país a la tasca que ell mateix, en un exercici insòlit d’unitat amb la resta de forces proconsulta amb representació al Parlament, estan portant a terme de forma impecable. Va ser un acte emotiu que per sempre més tindrà el seu capítol als llibres que explicaran la història de Catalunya. Però, per damunt de tot, va ser un acte amb el que vàrem voler simbolitzar la decisió de tot un país a seguir avançant malgrat que, algunes vegades, puguem sentir que ens fallen les forces i el cansament es fa evident.

Dissabte, els representants polítics que treballem més a prop dels ciutadans de Catalunya, vàrem voler recordar que, en aquest particular triatló, aquell que afluixa, perd, i que no serem nosaltres qui ens deixarem vèncer pel cansament. Si parem abans de travessar la línia d’arribada, les generacions que venen, no ens ho perdonaran.

Dissabte va ser l’hora dels ajuntaments; va ser l’hora de les persones.

Volem votar i votarem

El poble de Catalunya va parlar en un clam fort i unànime l'Onze de setembre. La Diada ha estat una clara demostració de les aspiracions nacionals i de llibertat dels ciutadans del país.

La nostra intenció és clara. Farem la consulta el 9-N, i amb totes les garanties democràtiques. Abans, però ens hem d'assegurar que es puguin posar les urnes als col·legis electorals i que hi hagi els vots del sí i del no i que el resultat el puguin entendre a tot el món. 

Des de CiU apostem per l'obediència a les lleis catalanes. Tenim la llei de consultes emanada del Parlament de Catalunya, i amb l'aval del Consell de Garanties Estatutàries, que la considera constitucional i estatutària. Per això, demanem al govern espanyol que no recorri la llei. La llei de consultes i la consulta han de ser una oportunitat, no un problema. Si hi ha voluntat política, la consulta es podrà fer. Un exemple és el d'Escòcia, on el dos governs han estat capaços d'acordar data i pregunta. Quan Rajoy diu que no es pot celebrar la consulta és que no vol.

Si finalment ho fa i el TC suspèn de manera cautelar la consulta, l'endemà mateix demanarem que s'aixequi aquesta suspensió. La suspensió és una mesura cautelar per evitar mals majors. Creiem que suspendre la llei pot posar en risc la democràcia i per això demanarem que s'aixequi la suspensió. El full de ruta el decidirem conjuntament tots els partits favorables a la consulta. Sempre sota el marc de la unitat, que és el que ens dóna força i ens ha ajudat a arribar fins a aquí. Cal deixar de banda partidismes i aconseguirem un ampli consens. 

Una prova de la solidesa del procés és que els "manuals de la raó" ens deien que no arribaríem fins aquí, que els diferents partits no seríem capaços de fixar data i pregunta. Però, ho hem aconseguit. Hem demostrat que no ens trenquem, que la unitat pro consulta és forta i que no ens cansem. 

No és una obsessió de partit o de govern. Hi ha una declaració de sobirania del Parlament, hi ha un pacte d'una àmplia majoria dels partits del Parlament i, sobretot, hi ha el mandat del poble. És una iniciativa que va des de baix cap a dalt, no de dalt cap a baix.

El nostre conflicte no és amb Espanya ni els espanyols, el nostre conflicte és amb els que no ens volen deixar votar. Volem votar el 9 de novembre i votarem!!

Publicat a tribuna.cat

Veritats, mentides i enquestes

Puntual a la seva cita mensual, aquesta setmana hem conegut les dades del baròmetre de juliol del Centre d’Estudis Sociològics (CIS). És aquell estudi que fa que durant unes hores, periodistes, contertulians i polítics llegim i rellegim, del dret, del revés i de costat cadascuna de les xifres que aboca l’exercici demoscòpic.

Aquesta vegada el protagonista de la “festa” ha estat la formació de Pablo Iglésias. Molts han aprofitat per establir comparatives amb la sorpresa de Syriza, a Grècia, o el ressò mediàtic de Beppe Grillo, a Itàlia. Embolica que fa fort. I entre tanta xifra mai falta qui intenta simplificar l’estudi confeccionant una mena de ranking que fa ballar, amunt i avall, les posicions de “podi”. Una mena de “Gran Hermano” en que alguns reben la nominació per “abandonar la casa” i el nouvingut cau especialment en gràcia a l’audiència convertint-se en l’atracció principal del programa.

Malament aniríem si penséssim que les enquestes son dipositaries de la veritat més absoluta, com malament anirem si pensem que tots els ciutadans vivim la vida a ritme de “Telenotícies”. No podem oblidar que la ciutadania es mou a cop de percepcions, i aquestes les generen –en bona manera- els propis titulars de premsa. És a dir, que aquesta setmana hem estat un cop més testimonis de com els mitjans analitzen el resultat del que, en bona mesura, molts d’ells han provocat.

Quedar-nos amb l’anàlisi superficial de qui millora i qui empitjora resultats i buscar la forma d’atribuir-ho a la gestió dels diferents partits polítics, seria propi d’una actitud curta de mires. Com si no, es pot explicar que el govern del Partit Popular continuï essent la força amb més possibilitats de guanyar unes eleccions, superant en 9 punts al PSOE?

Per entendre els resultats d’un baròmetre que dona podi al partit d’Iglesias cal anar fins a la pregunta número 7 del qüestionari; Quin és, segons el seu parer, el principal problema que existeix actualment a Espanya? I aquí el podi el formen, per aquest ordre, l’atur, la corrupció i els polítics.

És evident que alguna cosa no estem fent be. Que l’atur sigui el que més preocupa és, a banda d’una evidencia, la prova de que aquells que han de vetllar per reduir les cues a les oficines d’ocupació no se’n acaben de sortir. Possiblement una mostra més d’allò que en diuen “síndrome Moncloa”. La dificultat per entendre el que passa més enllà de les parets del despatx.

La segona i la tercera preocupació dels espanyols, la corrupció i els polítics, sembla que es puguin englobar en un mateix bloc. És evident que una porta a l’altra. I aquí és on cal que fem un exercici de responsabilitat tots plegats.

Els casos de corrupció, a vista de titular, sempre son extremadament magnificats. No oblidem que el percentatge de polítics relacionats amb algun cas de corrupció no arriba a l’1%! I no només això. El percentatge de polítics que arriben a ser encausats i detinguts es queda en el 0,15%!

Aquestes xifres no justifiquen res. Tot el contrari. Un sol cas demostrat de corrupció per part de qui ha merescut la confiança dels ciutadans en unes eleccions és condemnable i perseguible fins a les ultimes conseqüències. Però és feina de tots, polítics, periodistes i ciutadans, donar el valor real a les coses, no deixar-nos influenciar pels titulars, i treballar per recuperar la confiança mútua. Només així podrem evitar entrar en una dinàmica que faci saltar pels aires el que tots plegats hem construït, no sense esforç, durant els darrers 39 anys.

Per cert, segons l’últim baròmetre del CIS, els nacionalismes preocupen a un 0,7 dels enquestats.

La setmana del 'pinganillo'

Per diversos motius he hagut de passar una bona part de la setmana a Madrid. He tingut també l’honor de parlar en català al Ple del Senat, i ho he fet amb l’emoció de recordar els meus familiars; la mare, l’avi, lluitadors quotidians contra el franquisme i a favor de les nostres llibertats nacionals.

El tema de la traducció simultània de les intervencions dels senadors ha estat el centre mediàtic a la “capital del reino”. Ràdios, diaris, telenotícies, comentaris dels taxistes, tothom indignat per la mesura. Però ho han expressat més contra la despesa en si, uns 300.000 euros any, que contra el fet de parlar en la nostra o nostres llengües.

Aquest debat ha coincidit en el temps amb el debat sobre la poca viabilitat d’un Estat, perdó, “nación”, amb 17 parlaments, amb 17 governs, etc. Debat aquest que només ha estat respost amb contundència pel nostre President Artur Mas.

I, sincerament, el problema no és ja que a les espanyes estiguin fent la segona o tercera lectura de la constitució, doncs segurament no passen de l’article primer, sinó que l’ hegemonia mediàtica ha estat ocupada per aquells sectors que consideren el títol VIII de la Constitució com a absolutament sobrer.

I és que el neofranquisme ideològic està recuperant espai polític. El PP no només ha integrat, com va fer Aznar, el tardo franquisme dins el PP, sinó que ara ha desplaçat sectors lliberals cap a posicions mes cavernícoles. El PP s’ha centrat en els espais ideològics contraris a llegir la Constitució més enllà de l’article 1, la meitat del dos i acabar al final de l’article 3.1.

I l’autèntic problema no són els 300 mil euros, sinó que en un país normal ningú discutiria una mesura com la dels auriculars per a la traducció simultània. Si ens creiem la segona part de l’article 3 de la constitució, i la segona part de l’article 2, aquests trossets d’articles que els franquistes i els tardo-franquistes no acceptaven i que els varen portar a finançar i executar el 23-F, veuríem el debat dels “pinganillos” com un fals debat, i s’acceptaria que el Senat, com a cambra de representació territorial reconegués, després de 30 anys de Constitució, la segona part de l’article 2, que parla de nacionalitats i regions, i de l’article 3, que parla de les llengües oficials.

La brunete mediàtica està guanyant la partida per golejada. Enfront d’això, un PSOE que calla quan alguns dels seus membres, sense cap vergonya, coincideixen amb les tesis més centralistes.

Algú a Espanya s’hauria de fer conscient que a empentes i rodolons, ens fan fora de l’Estat, i que cada dia que passa, la seva actitud cavernícola és una fàbrica de desafecció, de radicalitat, i d’anar posant gasolina al foc.

Article publicat a cronica.cat

Candini: “Si Blanco vol lleialtat i cooperació ha de complir amb l’Estatut i ha de garantir la màxima transparència en les obres”

La senadora Candini constata que les propostes del titular de Foment “alenteix encara més l’execució dels projectes a Catalunya”

La portaveu adjunta de CiU al Senat, Montserrat Candini, ha exigit al ministre de Foment, José Blanco, durant la seva intervenció en el sí de la Comissió General de les Comunitats Autònomes “el compliment de la Disposició Addicional Segona de l’Estatut i la garantia de la màxima transparència en l’execució de les obres previstes”. Candini ha assenyalat que “només així des de CiU li podem atorgar la lleialtat i la cooperació que tant demana”.

Candini ha destacat, en una primera valoració després del parlament del ministre que “a Catalunya en els últims quatre anys no s’han complert els objectius del PEIT (Pla Estratègic d’Infraestructures i Transport)”. Y ha afegit que amb els discurs realitzat fins ara, “les seves propostes només alenteixen encara més l’execució dels projectes per al nostre país”.

La senadora per Barcelona ha subratllat que per tal de millorar aquesta “paràlisi total s’hauria de redactar de forma immediata un Pla d’Inversions de l’Estat a Catalunya, finançades a través de la Disposició Addicional Setena de l’Estatut. A més, s’hauria de crear un organisme de gestió desconcentrada que coordini, impulsi i executi totes les obres de l’Estat a Catalunya, gestionat des de la Generalitat. I per últim s’hauria de dur a terme la presentació anual de l’estat d’execució del PEIT amb el calendari actualitzat dels projectes iniciats i l’estat de les obres”.

TACTICISME DE CIU NO, SUBORDINACIÓ D’ERC SI

Agraeixo ben sincerament a l’Agrupació Local d’ERC de donar-me l’oportunitat de poder explicar encara amb més detall, que ha passat al Senat i quin paper ha fet cada formació política.

La Moció que vaig presentar aquest dimarts sorgeix de la interpel.lació que li vaig fer a la ja ex. Ministra de Foment, Magdalena Alvàrez fa uns dies.

La nostra posició sempre ha estat la mateixa, que és reivindicar el traspàs de Rodalies, després dels continus incompliments del President Zapatero i exigir els diners que en el seu dia la candidata del PSC i actual Ministra de Defensa va fer en plena campanya (document 1.1 i document 1.2) per tant no fem cap tacticisme que no sigui recordar l’incompliment del Govern Central i exigir allò que ells mateixos varen prometre sobretot quan finalment arriben a Catalunya 4.000 milions d’€ en lloc del 6.135 promesos i tenint en compte que Madrid rep 5.000 milions amb menys quilòmetres de xarxa ferroviària.

La subordinació d’ERC al PSC l’obliga a perdre el seu propi perfil polític, us adjunto (document 2) l’esmena presentada per Entesa al Senat (PSC-ERC-IC), que va defensar el republicà Pere Muñoz , demano si us plau que us la llegiu amb deteniment , és un text tant complaent amb el Ministeri i demana tant poc , que ens trobem que els punts 1 i 2 són pura filosofia i els 3, 4 i 5 són obligació de la Generalitat de dur-ho a terme, això vol dir que no es fa ???
Aquesta esmena genera més inquietud que una altra cosa i no aporta cap demanda d’exigència més forta respecte a la posició del Ministeri.

Ens trobem amb la paradoxa que el document que va treballar amb molt d’interès el Senador del PSOE (document 3), Juan Luis Gordo va molt més enllà, comprometent ampliació de diners a parts dels aprovats i major compromís amb obres de les que havien presentat el passat 21 de febrer.

La raó per la qual no vaig acceptar aquesta proposta del PSOE, va ser perquè jo volia que es concretés que aquesta ampliació de diners i compromisos nous es concretessin en el pressupost proper 2010. Fet que no va ser possible.

No cal massa experiència per adonar-se’n de quí de debó empeny i es mulla, però mai a la vida m’hagués pogut imaginar que un representant del PSOE anés més lluny que un representant de l’Entesa.

Insisteixo, agraeixo de nou que ERC de Calella, valori les meves iniciatives al Senat (document 4) perquè em permet adonar-me’n que susciten un interès que alhora m’obliga a aprofundir molt més.

MANERES DE FER, MANERES DE DIR…

Aquests darrers dies, he tingut uns debats intensos amb el Ministeri de Foment, per una banda la interpel.lació a la Ministra, Magdalena Alvàrez, en la qual li denunciava el fet de que el “seu” Ministeri hagués pujat fins a 3 vegades més el bitllet de rodalies respecte a l’IPC representant un 6’38 %.

Insensibilitat social crec que és la millor definició per aquesta actitud del Govern i especialment de la Ministra, és com si la crisi no anés amb ella o amb el seu Ministeri, cal posar de manifest aquesta insensibilitat social d’un Govern que es defineix d’esquerres i no està al costat dels ciutadans, 6’38% és una barbaritat, doncs majoritàriament les rodalies les agafen homes i dones treballadors .

Aquest increment desproporcionat dels preus per al 2009 no ajuda a les famílies ni a fidelitzar els usuaris d’aquests serveis.

Li vaig demanar que aparqués el seu full de ruta de preus pels transports públics, aprovat fa un parell d’any quan encara no havia aquesta crisi tant forta, però les maneres de fer, les maneres de dir com sempre, amb aquell autisme polític del que creu que la paraula corregir, és sinònim de feblesa o debilitat en política.

Quina diferència amb la compareixença que varen tenir la Presidenta d’AENA, Encarnación Vivanco i el Secretari d’Estat de Transports, per valorar i jutjar les actuacions per part del Ministeri de Fomento davant la nevada del 9 de gener.

Tot i que en un principi utilitzaven el típic recurs de l’eufemisme polític (Reforçar, Impulsar, Dinamitzar,etc) van acabar acceptant a petició meva que havien d’admetre que dir Corretgir en lloc de reforçar els mecanismes i protocols, comportava fer una autocrítica que de ben segur els ciutadans ho agrairien i en canvi ells guanyaven en credibilitat en la resta d’explicacions que varen fer.

Per això vaig insistir que demanar disculpes, en determinats episodis, sense fer autocrítica, no era suficient. Dir Corregir en lloc de Reforçar.

No es tracta d’eufemismes, es tracta d’actituds polítiques, en realitat la diferència és entendre que hom sempre pot millorar la seva acció i conseqüentment les seves decisions que coma governant un s’imposa davant els ciutadans.

Maneres de fer, maneres de dir. Mentre que la Ministra de Fomento, sistemàticament s’autoprotegeix amb autisme polític indescriptible davant els seus adversaris polítics, el seu propi staff, gent molt més oberta i professional que , amb educació i bones formes intenten fer-se entendre que la seva feina és feixuga, però que tenen voluntat de fer-la millor.

Maneres de fer.........maneres de dir.

MÉS OPORTUNITATS PERDUDES

Aquest era un dels meus eslògans a la campanya electoral de les eleccions municipals. Considerava aleshores I segurament ara encara més que a la nostra ciutat s’estaven perdent oportunitats.

Les circumstàncies de la vida m’han portat al Senat, i de retruc a tenir una nova plataforma, potent, per treballar per Calella. Sempre m’he posat a disposició del govern de la ciutat de Calella. Ara i abans. Sempre els hem dit, jo i el grup, que estàvem disposat a remar junts en la mateixa direcció per aconseguir coses bàsiques , coses importants per a la nostra ciutat.

Quan he tingut oportunitats com ara, hem plantejat amb els grups catalans del Senat i del Congrés, modificacions als Pressupostos Generals de l’Estat i també al de la Generalitat, en benefici de Calella i del Maresme. I res, el govern de la ciutat no ha fet cap pas per remar en la mateixa direcció. Ni tan sols s’han dirigit a nosaltres per modificar les peticions cap a d’altres objectius. Res de res.

Mai he demanat diners en les esmenes als pressupostos de l’Estat o de la Generalitat, per fer accions o actuacions que solament fossin voluntat del grup de CiU a l’ajuntament. Sempre ho he fet a partir de voluntats col·lectives de l’ajuntament o de demandes que persones o entitats que m’han fet. Aquest any he presentat esmenes per dotar econòmicament (L’Orfeó, Riera Capaspre, Façana Marítima, Prova Esportiva Challenger)

Vaig prioritzar-alhora de presentar les esmenes-projectes que entenc són absolutament essencials per Calella i que tots els partits polítics ho portem als nostres programes electorals. Algú es pot arribar a creure que el fet de la titularitat de l’Orfeó condiciona la possibilitat de fer arranjaments de petita millora al local?? Que la Riera o la Façana estiguin en processos diferents, no és excusa per renunciar a alguna dotació econòmica, o el govern municipal dona per fet que al llarg de tot l’any 2009 encara tindrem la façana marítima igual, sense cap previsible canvi??.

Però l’equip de govern no ha remat, ni amunt ni avall, i no han lluitat per donar suport i incorporar alguna dotació econòmica en els pressupostos de l’Estat, tal i com havia presentat jo com a Senadora.

No podien donar suport ni tant sols a una de les esmenes presentades , per aconseguir diners, en aquesta època tant difícil i d’escassos recursos econòmics ??.

Ara, una nota de premsa que en síntesi deia que no em poses en temes que corresponien al govern ha fet encara més palesa aquesta situació. (veure nota emesa pel govern municipal)

Sort que la dotació que vaig demanar per al desenvolupament de la prova esportiva internacional Evolution Challenge Barcelona-Maresme que se celebrarà a la ciutat de Calella els dies 24 de maig i 4 d’octubre de 2009 la he pogut salvar, per tractar-se d’un tema que afectava més enllà de Calella, fet que comporta una important injecció de 100.000 € .

Sento una profunda pena quan es descobreix la part més ridícula i mediocre de la política. Els grups municipals del PSC i ERC prefereixen perdre recursos a que no sigui dit que la feina del grup de CIU a Madrid ho ha aconseguit.

CRÒNIQUES DES DEL SENAT

Ja fa dies que hem iniciat la dinàmica de treball des del Senat, diferents iniciatives i controls puntuals des del Govern són el primer balanç d’aquests curts mesos, a on s’ha mostrat la poca voluntat per part del Govern a comparèixer amb voluntat d’informar. Ja se sap “dies passa, anys empeny “.

Si hagués de mencionar quelcom que em sorprén de manera especial , són les respostes en el controls de govern dels diferents membres de l’executiu i molt especialmente el Vice-President Solbes i el President Zapatero.

És sorprenent com es pot exhaurir el temps de les respostes sense dir res, la retòrica buida de dades i el pobre discurs del “bueno, bueno, vaya, vaya, donde, donde “ és al meu entendre el balanç més que decebedor d’aquest Govern.

Als incompliments dels seus propis compromisos com la publicació de balances fiscals, traspàs de rodalies, finançament , etc . La resposta sistemàtica és “no sufran señorias que lo haremos “. La qüestió és que és el propi President Zapatero el que posa dates al compliment d’allò que ell mateix incompleix sistemàticament. És escandalós.

Les explicacions respecte a la crisi -que ells mencionen com a desacceleració ràpida- és un element més de despropòsit polític. Solbes respon a partir de comentaris sobre experts, es demana confiança i paciència i s’intenta tapar la crisi , en lloc de resoldre-la i donar resposta real a la situació actual.
No responen res de nou, ni tant sols amb un mínim de rigor esbossen eixos clars d’acció de govern . És increïble . Ara finalment el President Zapatero admet “Frenada Econòmica “, nous eufemismes retòrics com a resposta política a l’espera de solucions reals per a la societat.

Crec sincerament que hem passat del “buenismo “ del govern Zapatero a ser testimonis d’unes escenes polítiques típiques dels millors guions de l’ excel.lent sèrie anglesa “Si, Ministre “ . La impressió és que estan lluny dels problemes reals.

Com diu el meu amic Josep Maldonado i en rèplica a una inexistent resposta –per buida- del Ministre Sebastian arran l’accident de la Nuclear , ells sempre diuen ....”Bueno, bueno, vaya, vaya, donde donde“.

Espero que poc a poc aquesta mena d’immunitat que té el President Zapatero i el seu govern, es vagi perdent i així poder veure un executiu que lluny de la retòrica buida i paraules amables, passi a actuar de debò.

EL MAR MEDITERRANI I EL CANVI CLIMÀTIC

En parlem molt del Canvi climàtic si més no, en sentim parlar molt en aquests darrers temps, però la qüestió es que és una problemàtica molt més propera a nosaltres del que sovint podem aturar-nos a pensar. El fet d’escoltar de manera sovintejada una notícia acabem assimilant que és part de la “cançoneta” habitual dels mitjans de comunicació i dels polítics, però què hi ha de debò en un marc geogràfic tant proper a nosaltres i tant nostre com és el Mar Mediterrani ??.

L’agència Europea del Medi Ambient recollia un informe que constatava segons un treball que havia realitzat la UNEP (Programa del Medi Ambient de les Nacions Unides) i concretament el Pla d’Acció del Medi Ambient, a on es detallava les diferents activitats humanes que degraden l’ecosistema marí. Faré referència només a algunes d’elles :

• En el Mar Mediterrani , hi ha més de 600 poblacions costaneres , de més de 10.000 habitants, únicament el 69% tenen el tractament d’aigües residuals, però no sempre eficients.
• En el Mar Mediterrani, hi ha moltes zones Industrials i petroquímiques , que aboquen metalls pesats i pesticides.
• El litoral mediterrani pateix una gran urbanització i amb una pèrdua de biodiversitat .
• El Mediterrani és espai de trànsit de més de 200.000 vaixells de més de 100 tones cada any.
• Els recursos marins estan sobreexplotats . Cada vegada es captura peix més petit.
• L’aqüicultura presenta aspectes negatius i de contaminació i es necessari avaluar-la profundament.
• La presència d’espècies foranies cada vegada és més important . Només en aquest recent segle XXI s’han localitzat 64 espècies no inventariades.
• Les algues tòxiques tenen un impacte econòmic brutal, amb unes xifres econòmiques que superen els 320 milions d’Euros anys, únicamente en els països del Sud d’Europa.

Aquestes són algunes de les dades i informació de carácter més general que ens fa arribar l’Agència Europa del Medi Ambient.

És per aquesta raó que vaig presentar , en nom del meu partit, una Moció al Senat per tal de que es constituís una ponència d’Estudi en el sí de l’estrenada Comissió Mixta del Canvi Climàtic (aglutina Congrés i Senat) que pogués aprofundir i valorar l’impacte del Canvi Climàtic també en el Mar Mediterrani.
Aquesta Moció va ser aprovada per unanimitat per tots els partits polítics.

Som-hi doncs ¡¡¡¡ comencem a treballar i ha aportar el nostre gra de sorra.

SENAT: PRIMERES IMPRESSIONS

Prendre possessió com a senadora i assistir a la constitució de la cambra Alta va ser un experiència emocionant, de les que provoquen un cert pessigolleig a l’estomac.

Tot que creus que una intensa trajectòria en la administració i en la política et prepara per afrontar aquestes situacions amb un certa “fredor” és molt difícil sostreure’s.

L’escenificació, la litúrgia, tot està preparat per deixar clar que en aquesta es una de la cases del veritable “poder polític”, que tot el que ha fet un anteriorment es preparatori, hom pot pensar inicialment que un entra a fer política de debò en aquest moment.

Aquesta és la impressió que es vol transmetre però que és passatgera si, com en el meu cas i el dels meus companys de grup, saps perfectament quina és la missió que t’ha portat fins allà. La fascinació que vol produir el Senat queda de banda al costat de la defensa del interessos de Catalunya. dels seus ciutadans i, en el meu cas, també la de Calella i el Maresme.
És en aquest moment que el pessigolleig canvia de natura i una comença a pensar en quanta feina hi ha per davant i quantes propostes s’han d’engegar des del Senat en favor del nostre país.

A aquesta energia vital que t’envaeix cal afegir la il·lusió de compartir l’experiència amb polítics que admires i respectes, com Josep Maldonado – que varem començar junts a Tarragona i en retrobem a Madrid: o bé l’Iñaki Anasagasti, un veterà que no ha perdut la capacitat d’emocionar-se i no parava de fer-nos fotografies en el transcurs de l’acte de constitució de la cambra.

El Senat és, sense cap mena de dubte, una gran oportunitat per conèixer nova gent, nous punts d'opinió, i treballar des de dins de les institucions de l’Estat la possibilitat l'encaix de les nacions històriques. De fet, aquest el és moment que s’haurà de veure si és possible convertir el Senat en una veritable cambra de representació territorial i donar vida real allò que s’anomena l’”Espanya plural”.

Hi ha, doncs, molta feina a fer. De moment les primeres prioritats són aprendre el mecanisme dels treball parlamentari i estar a l’alçada de la representació que els ciutadans m’han atorgat i de les responsabilitats que el meu grup m’ha encarregat.
Sóc la portaveu de les comissions de : Foment, Medi Ambient, Turisme, Habitatge i compartiré Societat del Coneixement amb en Jordi Vilajoana.

La meva porta resta oberta, com ja sabeu, a tots els ciutadans que vulguin traslladar-me las seves inquietuds.

601.523 GRÀCIES

601.523 són els vots que he rebut com a candidata al Senat,
i aquests són com a mínim les gràcies que us en dono.

Moltes gràcies par anar a votar en circumstàncies,
que comprenc de força desànim envers a la política i els polítics.

Moltes gràcies, per haver fet una opció nacionalista i catalanista
com CIU, per intentar parar el cop de la imposició de partits
amb tradició espanyolista .

Moltes gràcies , per poder creure que els partits nacionalistes
com CIU són una opció útil i eficaç enfront l’Espanya homogeneïtzadora.

Moltes gràcies per poder donar-me l’oportunitat de treballar
pel meu País, comarca i municipi.

Moltes gràcies, per creure que el matís, la diversitat,
la plurinacionalitat i pluriculturalitat encara són valors
que es poden defensar en aquesta democràcia actual.

Moltes gràcies, per la vostra confiança.

Al Servei de Catalunya i vostre. Una abraçada ben forta.

Segur que no són el mateix PP i PSOE?

Segur que no són el mateix PP i PSOE? Per a Catalunya sí

1. El PP ha recorregut al TC l’Estatut. El PSOE ha demostrat la seva clara negativa a desenvolupar-lo.
2. El PP va envair les competències de la Generalitat. El PSOE també (llei horaris comercials, dependència, desenvolupament rural, ajudes habitatge...).
3. El PP està en contra de les seleccions nacionals. El PSOE també. Durant aquests quatre anys han fet tot el possible per evitar el reconeixement internacional de diferents esports.
4. El PP està en contra que les institucions catalanes tinguin posició majoritària i determinant en la gestió del Prat. El PSOE també.
5. El PP no va invertir tot el que li tocava a Catalunya. El PSOE tampoc. El Govern espanyol deu a Catalunya 700 M€ com a mínim (dels anys 2007 i 2008).
6. Per al PP, fer arribar el TAV a Catalunya no va ser una prioritat. Pel PSOE tampoc, si no, el TAV no hagués arribat 16 anys després que el fessin arribar a Sevilla.
7. El PP està en contra del retorn dels arxius de Salamanca. El PSOE hi està a favor, però en quatre anys ha estat incapaç de complir plenament la seva pròpia promesa, i ja ha esgotat el termini que fixa la llei. Encara queden tots els arxius de particulars.
8. El PP no va fer res pel català. En època del PSOE, s’ha aconseguit un primer reconeixement del català a Europa, però no ha fet res pel seu reconeixement a l’Estat. El català no s’ha pogut utilitzar al Congrés, i Bono adverteix que els propers quatre anys, tampoc.
9. El PP s’oposa a la independència de Kosovo. El PSOE també.
10. El PP té el Manuel Pizarro, que ja hem vist quina estima té per Catalunya. I el PSOE té José Bono, que és el que no pensa deixar parlar català al Congrés i el que planteja un acord PP-PSOE per fer front als partits nacionalistes no espanyols.

CARTA DE JOSEP BENET A DURAN I LLEIDA

Cliqueu a sobre la fotografia per ampliar i poder llegir la carta.

NO ENS RESIGNEM, VOLEM QUE ENS RESPECTIN

Tot i que no va passar gens desapercebut, m’agradaria comentar un fet que és la mesura clara del poc que és respecta a Catalunya. És tracta de la vista de Manuel Pizarro, el fitxatge estrella del PP, a Girona.

Aquest personatge va reunir-se amb els empresaris gironins per a explicar les propostes econòmiques populars i intentar convèncer als assistents la bondat de votar a la seva opció política. Segons ha transcendit, Pizarro lluny de sentir-se comprensiu amb els neguits del empresaris, va començar a carregar contra aquests, tot dient que els empresaris catalans eren com un amic sablista que demana diners constantment i que no feia una passa sense veure que feien els altres. Per si això no era poc, els va dir que eren uns ploramiques, que tenien una autopista des de feia 30 anys i que a Teruel, d’on ell es originari, no en tenien. Sort que havia de demanar el vot! Aquest és el poc respecte que ens tenen als catalans d’un temps ençà.

Arriben a casa nostra, no per demanar-nos el vot, sinó per exigir-nos-el amb arrogància, gairebé per imposició. Aquesta situació no és fruit de la casualitat sinó de l’actitud d’extrema feblesa de les nostres institucions polítiques. El tripartit, obsedit en fer desaparèixer Convergència i Unió, no ha dedicat temps –ni ha sabut – defensar els legítims interessos dels catalans. Han donat un xec en blanc al govern Zapatero que no els ha servit de res. Han delegat la defensa dels ciutadans de Catalunya a tercers.

No cal fer la llista de promeses incomplertes; tots la coneixeu i la patiu en la vostra vida quotidiana. Ho han fet també que mai en trenta anys de democràcia espanyola no havia hagut una corrent d’anticatalanitat tan gran. Uns han posat el foc – el tripartit-, altres la llenya – el PSOE – i altres ho adoben tot amb benzina – el PP-.

El primer pas per ser novament respectats és que en respectem a nosaltres mateixos; que fem pinya al voltant de l’únic objectiu de servir a les persones del nostre país, que el nostre vot sigui coherent amb el nostre sentiment nacional.

El senyal més clar que podem donar als que avui no ens respecten és enfortir i fer créixer la representació de Convergència i Unió a les Corts Espanyoles. Que sàpiguen que no ens resignem, que ens respectem i que ens hauran de respectar.

El bipartidisme perjudica la salut nacional de Catalunya

Cada vot a PSC-PSOE i PP serveix per collar més Catalunya. Des de posicions diferents, els uns i els altres conflueixen en un objectiu comú: tenallar el nostre país. Davant d'aquesta realitat els catalans ens hem de plantejar si el nostre vot servirà per asfixiar-nos o per alliberar-nos de la pressió.

ENS JUGUEM ....CATALUNYA

La campanya electoral està a les acaballes. Els partits amb més o menys fortuna amb mostrat les seves posicions i una part important dels ciutadans té decidit el vot. Una part important de l’opinió pública dóna per guanyador en Zapatero; és la tendència que marquen les enquestes. És una idea que comparteix ,fins i tot, Gerardo Díaz Ferrán, el president de la CEOE.

El fet que el resultat de les eleccions es prevegi no ha ser un element desmobilitzador a Catalunya. Hem de ser conscients que tenim davant nostre una gran oportunitat per trencar amb aquesta situació de resignació i apatia en la que vivim els darrers anys, amb aquesta pèrdua de capacitat econòmica i social del nostre país.

Ara més que mai el futur és a les nostres mans, en els nostres vots. Cal aplegar prou vots al voltant de Convergència i Unió per evitar que el PSOE pugui instal·lar-se en la majoria absoluta. Sabem, a Catalunya, que signifiquen les majories absolutes: retrocés en el nostre autogovern. En el cas del PSOE, dèbil sempre davant de la pressió espanyolista del PP, pot arribar a significar passes enrere en el desplegament del nou estatut o posar la normalització lingüística del català en el punt de mira.

Amb l’experiència d’aquesta legislatura, sabem també que les qüestions socials són simplement un aparador per el PSOE. Els avanços aconseguits han estat mínims, sovint sense recursos, com ha estat el cas de la llei de dependència.

Per ser investit Zapatero haurà de publicar les balances fiscals, assegurar el desplegament de l’estatut i resoldre un finançament suficient d’una vegada per totes; si vol seguir governant, en l’àmbit social, haurà tres reformes socials bàsiques consensuades amb el conjunt de forces politiques parlamentaries. S’haurà de fer valedor de tres nous Pactes de la Moncloa sobre immigració, educació i societat del benestar.


Per poder garantir i ampliar la societat del benestar no podem confiar exclusivament en l’Estat. És imprescindible desplegar una política econòmica i social que doni un gran protagonisme a la família en l’àmbit social, compartit amb l’autònom, l’empresa familiar i les classes mitjanes.

Tot això si Convergència i Unió aconsegueix la forca suficient per condicionar el pròxim govern socialista, si els catalans volem decidir per nosaltres mateixos, si som prou optimistes com per confiar en les nostres forces i capacitat

Hi ha una altra posició, la de la que es diu Catalunya optimista, però en realitat és mesella, resignada, que pidola almoines a Madrid i accepta posposar les solucions en un futur sempre llunyà. Però aquest no és, és clar, l’optimisme de Convergència i Unió.