Aquest cap de setmana Calella ha tornat a ser l’escenari d’un dels
esdeveniments esportius més impressionants que he vist mai, l’”Ironman”,
aquella mena d’aventura consistent en recórrer 4 quilometres nedant, 180 en
bicicleta i 42 a peu, inimaginable per al comú dels mortals, i que milers de
triatletes afronten com la cosa més normal.
Assumida l’admiració per aquests esportistes i assimilant aquesta prova
com un dels elements més destacats del calendari d’activitats calellenc, aquest
diumenge no he pogut evitar veure en la cara d’aquests homes i dones un reflex
del procés que viu Catalunya. Ja em perdonareu, però deu ser algun tipus
d’efecte d’allò que en diuen deformació professional. De seguida m’entendreu.
Es llencen al mar de bon matí desafiant fred i onatge, amb la il·lusió
brillant a les seves cares. Quan surten de l’aigua i agafen la bicicleta, les
seves cares canvien la il·lusió per la concentració. Cada pedalada compta i
cada corba ben traçada ajuda a esgarrapar segons al rellotge i, això, serà de
vital importància quan canviïn la bicicleta per les sabatilles esportives,
aquell moment en que les seves cares canvien la concentració per un cansament
que lluita a cada metre contra aquella reacció tant humana d’abandonar quan les
forces comencen a defallir.
El setembre de 2012, els catalans ens vàrem llençar al carrer, amb la il·lusió
a les nostres cares, per demanar un nou model de país. Un any després ho vàrem
tornar a fer, i les nostres cares, més que d’il·lusió, eren de concentració. I
aquest any, hem tornat a sortir, molts, amb el cansament a la cara. El camí es
fa llarg i farregós, però sabem que si defallim, perdem.
I dissabte passat va arribar aquell punt d’avituallament on els
fondistes troben l’aigua fresca que ajuda a seguir corrent. Més de 800 alcaldes
en representació dels 920 ajuntaments que han aprovat les seves respectives
mocions de suport a la consulta, representants de 37 consells comarcals i de
les quatre diputacions, vàrem anar al Palau de la Generalitat a entregar al
President Mas els documents que deixen constància del suport de la immensa
majoria del país a la tasca que ell mateix, en un exercici insòlit d’unitat amb
la resta de forces proconsulta amb representació al Parlament, estan portant a
terme de forma impecable. Va ser un acte emotiu que per sempre més tindrà el
seu capítol als llibres que explicaran la història de Catalunya. Però, per
damunt de tot, va ser un acte amb el que vàrem voler simbolitzar la decisió de
tot un país a seguir avançant malgrat que, algunes vegades, puguem sentir que
ens fallen les forces i el cansament es fa evident.
Dissabte, els representants polítics que treballem més a prop dels
ciutadans de Catalunya, vàrem voler recordar que, en aquest particular triatló,
aquell que afluixa, perd, i que no serem nosaltres qui ens deixarem vèncer pel cansament.
Si parem abans de travessar la línia d’arribada, les generacions que venen, no
ens ho perdonaran.
Dissabte va ser l’hora dels ajuntaments; va ser l’hora de les persones.
Dissabte va ser l’hora dels ajuntaments; va ser l’hora de les persones.