Bandera negre

Una de les principals virtuts de la celebració del Tricentenari és, sense dubte, la possibilitat que ens dona de recuperar la nostra historia, aquella que alguns s’entesten en negar i altres miren de tergiversar.

Gràcies als historiadors coneixem petits detalls d’importància cabdal per conèixer el nostre ADN. Entre moltes altres coses, expliquen que durant el setge del 1714, els defensors de Barcelona van mostrar banderes negres causant gran sorpresa en l’enemic.

En l’argot de les banderes, el negre simbolitza just el contrari que el blanc i la sol mostrar l’exèrcit més poderós per exigir la rendició de l’adversari. Els militars que assetjaven Barcelona no van entendre com, tot i estar en clara inferioritat i extremament debilitats després de llargs mesos de resistència, els catalans els mostressin la bandera negre que es va interpretar com un “no ens rendirem”.

Diuen els mateixos historiadors, que fins i tot aquells catalans que preferien una rendició pactada, -com va ser el mateix Rafael Casanova- van seguir lluitant per fer costat a la majoria, que optava per continuar el combat.

Han passat 300 anys. Ara, afortunadament, defensem les nostres llibertats de forma ben diferent però, és amb detalls com aquest que entenem situacions com la viscuda aquest dimarts al Congrés dels Diputats.

Com qui espera la celebració d’un partit en que ja se sap quin serà el resultat final. Així hem esperat tots els catalans i totes les catalanes la celebració del debat sobre la petició de les transferències necessàries per convocar una consulta sobre el futur polític de Catalunya. Tots sabíem quin seria el resultat d’aquest debat, però no per això ha generat menys expectació entre ciutadans i mitjans de comunicació de tot el món.

L’expectació creada a l’entorn d’un debat que ja sabíem com acabaria, no deixa de ser una mostra més de com el món observa amb atenció tot el que esta succeint a Catalunya i com ho compara amb altres processos similars en que son més les diferencies que les semblances.

Turull, Rovira i Herrera, aquells “tres demòcrates a Madrid”, sabien millor que ningú a que s’enfrontaven. Només va ser un tràmit, si, però un tràmit necessari. Un gest més per demostrar al món quin és el nostre tarannà de ma estesa, sempre, malgrat el “no” constant.

El Congrés dels Diputats va dir “No”. No va ser una negativa a la celebració de la consulta. Va ser una negativa a la possibilitat de parlar-ne! La mateixa majoria implacable que sumen PP, PSOE i –no cal dir-ho- UpyD,  aquella majoria que van utilitzar per tombar la proposta del Parlament de Catalunya, podia haver estat utilitzada per tombar-la –si ho creguessin oportú- al final d’un procés de negociació, admeten a tràmit la proposició de llei.

El Parlament de Catalunya ha fet el que tocava. Ha portat la proposta al Congrés, amb la ma estesa i amb plena disposició a parlar-ne. Qui sap si arran del diàleg no hagués pogut sortir alguna forma d’entesa? Però la resposta, més que un “NO” o un “No puc” ha estat un monumental “No em dona la gana”.

Aquesta és la resposta més “democràtica” que se’ls ha acudit donar. Cert és, com va afirmar el president Mas tot just després d’acabar el debat, que el Govern espanyol ha perdut una oportunitat. Però això no ens ha de fer renunciar a donar resposta a un moviment que ve de la ciutadania i al qual, els seus legítims representants, tenen l’obligació de donar resposta. Un cop més, Espanya s’ha negat a escoltar la veu d’aquest fill que li parla en llengua no castellana.

Son més, i son més poderosos. Però tenen por. Aquells que sovint utilitzen la política de la por per intentar mostrar un futur apocalíptic per a una Catalunya amb estat propi, tenen por. Pensar que el resultat d’un referèndum d’aquestes característiques podria tenir com a resultat un “Sí” aclaparador, els espanta.

Els espanta veure tantes persones convençudes del seu objectiu; posar urnes, i votar. Exercir la democràcia. I els descol·loca veure com, 300 anys després, tornem a aixecar la bandera negre.

No és un punt; és un punt i apart.

Et torno part del que m’he quedat, a canvi de 4 milions d’Euros al dia

Passen les setmanes i la maleïda cançó de l’enfadós continua mostrant-nos la seva amarga lletra, cada matí de cada dia, a cada portada de diari.

Des que el Tribunal Constitucional retalles l’Estatut referendat pels ciutadans de Catalunya –aquella vegada si, en un referèndum legal i autoritzat- ningú ha estat capaç de tornar a tapar la caixa dels trons. Al no sistemàtic del govern Rajoy, reforçat i legitimat pels “palmeros” de Rubalcaba, s’hi afegeixen els atacs que, en els darrers dies, arriben de dos en dos, per terra, mar i aire.

Sense temps de pair la insultant petició d’ilegalització de l’Assemblea Nacional Catalana per part del sindicat “Manos Limpias”, el ja tristament popular Tribunal Constitucional, presidit pel “imparcial” militant del Partit Popular, fidel deixeble de la FAES, Excmo. Sr. D. Francisco Pérez de los Cobos Orihuel, torna a fer gala de la seva habilitat per desautoritzar la voluntat popular representada pel Parlament de Catalunya i fa possible allò inviable, i viable el que es creia impossible; declarar inconstitucional un text sense valor jurídic.

No esta be que ho digui, però a ningú se li escapa que actituds com aquestes, per lamentables i poc democràtiques que puguin arribar a ser, contribueixen a reforçar la internacionalització del procés sobiranista que viu Catalunya i a esvair dubtes –en cas que n’hi hagi-. Expliqueu-me, si no, com és possible que abans de la “constitucional” retallada del nostre Estatut, les enquestes xifressin en un 15% el nombre d’independentistes convençuts i, ara, un 70% de la població catalana sigui favorable a la celebració d’un referèndum per la independència. Potser, al final, haurem de fer el passadís als membres del Tribunal Constitucional.

I mentre els uns defensem els nostres posicionaments explotant fins a límits impossibles el poder de la paraula a la recerca de consensos, des de Moncloa segueixen entestats en fer gala de mitges veritats que -no ho oblidéssim- son la pitjor de les mentides.

No fa massa dies, el portaveu de CiU al Senat, Josep Lluís Cleries, durant una sessió de control parlamentari, li va recordar a Rajoy aquell Estatut que pretenia ser un acord entre l’Estat espanyol i Catalunya, que tingués com a objectiu trobar un millor encaix. Un document que es va elaborar dins del hiperutilitzat marc constitucional, i que el Partit Popular va començar a assetjar recollint firmes en una campanya barroera que va fer que –recordem-ho- moltes persones interpretessin que es tractava de vots “contra los catalanes”.

Això si, a Rajoy no li van caure els anells quan va afirmar amb tota contundència que es preocupa pels catalans. I per demostra-ho, va recordar els 30.000 milions d’Euros que ha aportat a Catalunya a través del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA), assumint que es tracta d’un crèdit “en condiciones muy ventajosas”. És a dir “cornuts i pagar el beure”.

El que no diu Rajoy és que, cada any, 16.000 milions d’Euros marxen de Catalunya per no tornar. Catalunya s’ofega i, com que no pot anar als mercats a buscar finançament, demana ajut a l’Estat espanyol, que ens dona l’equivalent a dos anys de dèficit fiscal. Diners que, en bona part, son fruit dels impostos dels propis catalans i que, a través del FLA, ens tornen a canvi d’un “modest” interès que farà que els ultims 15 mesos hàgim pagat, en interessos, la quantitat de 1.450 milions d’Euros. O el que és el mateix, prop de 4 milions d’Euros al dia!

4 milions d’Euros al dia! Cal que ens imaginem el que podríem arribar a fer amb tots aquests diners destinant-los, per exemple, a politiques socials?

Així és com ens ajuda el govern espanyol. Com diria Bernd Schuster, “no hace falta decir nada mas”.