El procés processat

Aquesta setmana les càmeres que mostren el que passa al Congrés dels Diputats han tornat a enfocar al sostre, igual que va passar el 23F. Aquesta vegada no es tractava d’un cop d’estat, sinó d’un cop a la democràcia. El PPSOE i Ciutadans es van cenyir al reglament de la cambra que preveu preservar la intimitat de la persona objecte del suplicatori. De res va servir que el propi interessat, en Francesc Homs, expresses la seva voluntat de fer públic el debat. ”. I mentrestant, el president Mas i les conselleres Rigau i Ortega, segueixen esperant el seu torn per anar a “dialogar” al tribunal de torn.

Una escena impròpia d’una democràcia madura, la cirereta d’una setmana en que els “amants del diàleg” han anat llençats. El Suprem ha confirmat la suspensió de feina i sou del jutge Santi Vidal, Carme Forcadell ha estat citada a declarar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i s’ha executat el suplicatori a Francesc Homs que permetrà que pugui ser jutjat per desobediència i prevaricació pel 9N.

Processar el procés; aquesta és l’actitud dels qui ens prometen diàleg –no se si aprofitant una visita a la presó- i ens intenten comprar amb propostes com la d’obrir un despatx per Soraya Saenz de Santamaria a Barcelona o celebrar un consell de ministres a la capital catalana, al més pur estil “Bienvenido Mr. Marshall”.

El PP, el partit que te més investigats a les seves files es permet el “luxe” de portar als tribunals polítics que exerceixen la democràcia. El partit referent de la transició veu com des de Sevilla activen el comandament a distancia que fa esclatar un PSOE en hores baixes per evitar que el seu líder exercici la tasca per la que va ser escollit; impedir un nou govern del Partit Popular.

Catalunya ja ha passat pantalla i, al Partit Demòcrata (PDECAT), a diferencia de molts altres, en som molt conscients. Venim d’aquella Convergència que, a les acaballes de la dictadura, es va proposar assolir el reconeixement nacional que ens havia estat negat. 42 anys després, el PDECAT pren el relleu d’aquella formació per adaptar-se als nous temps, apostant per la bona política més que per la nova política, posant-nos al costat dels qui, com nosaltres, pensen que l’autonomisme ja no ens pot oferir res, i que cal defensar, pacíficament, però amb contundència, la voluntat popular expressada a les urnes el 27S.

No ens agrada la política del “i tu més”. No juguem a la “platocracia”. La gent del PDECAT volem treballar per recuperar el somni del president Macià; “una Catalunya lliure, socialment justa, econòmicament prospera i espiritualment gloriosa”.

Hi ha qui pot pensar –no sense falta de raó- que potser no és el millor moment per la política, però ningú pot qüestionar que mai és mal moment per construir un país millor.

Que la impaciència no ens faci trontollar la unitat

L’onze de setembre passat, per cinquè any consecutiu, vàrem tornar a sortir al carrer per demanar un estat propi per Catalunya. No una reforma constitucional. No un Estat federal. No un nou sistema de finançament. No un nou Estat de les autonomies. Vàrem sortir al carrer per demanar un Estat propi per Catalunya.

Vàrem sortir al carrer sentint que els catalans hem fet de la independència un negoci, en boca dels qui després de dues eleccions continuen governant perquè no els acaba de sortir el resultat que els aniria be. Vàrem sortir al carrer dies després que el Ministerio del Interior es negués a registrar el Partit Demòcrata Català (PDC) en considerar que les paraules “Demòcrata” i “Català” podrien portar a confusió amb algun dels 77 partits que tenen la paraula “Demòcrata” o els 40 que inclouen la paraula “Català” al seu nom (i perquè en els seus estatuts, el PDC es defineix com a independentista). Vàrem sortir al carrer hores després de sentir a l’incombustible ministre d’Exteriors, José Manuel Margallo comparant independentisme amb terrorisme.

I al dia següent va venir el silenci. Ni un “prenc nota”. Ni un “us hem sentit”. Rajoy callava mentre a la premsa internacional Catalunya compartia portada amb els principals arguments informatius del món a l’hora que Ines Arrimadas, portaveu de la “marca blanca” del Partit Popular a Catalunya  afirmava, sense vergonya, que mai acceptaran uns resultats favorables a crear una república, com si no sabés que al Parlament de Catalunya ja hi ha una majoria partidària d’aquesta república.

A Madrid dissimulen aquells que saben que permetent un referèndum a Catalunya ja faria mesos que Espanya tindria govern. Son els mateixos que es freguen les mans davant del més mínim indici de divisió entre els partidaris del dret a decidir, com la convocatòria del 9 de setembre a Sant Boi de Llobregat on es va excloure al Partit Demòcrata Català, o una Ada Colau que assisteix a la manifestació de la Diada evitant fotografies al costat dels líders independentistes (no fos cas...) o la propera qüestió de confiança al president Puigdemont amb els ulls posats en l’actitud d’una CUP que reclama desobediència i RUI o la d’una ERC que s’aferra a les paraules pronunciades per Jordi Carbonell, ara fa 40 anys, a Sant Boi de Llobregat; “que la prudència no ens faci traïdors” obviant les pronunciades per Pere Portabella durant la concentració de l’11 de setembre a l’Arc de Triomf; “que la impaciència no ens faci trontollar la unitat”. Al Parlament som 72 diputats independentistes. El que haguem de fer, ho haurem de fer junts.

Tenim un full de ruta. L’any que ve, a Catalunya, tornarem a posar les urnes, i aquesta vegada no serà un 9N. Els temps dels tacticismes s’han acabat. És hora de prendre decisions definitives. I a aquells que es neguen a comptar vots i corren a comptar manifestants per veure si aquest any n’hi ha menys que l’any passat, els diem que els referèndums, arreu, es guanyen amb més del 50%. I si el referèndum no és factible, passarem a la “pantalla” d’unes eleccions constituents.

Però, sobretot, recordeu; “que la impaciència no ens faci trontollar la unitat”.

#apunt

Recentment hem pogut assistir a la “camama” en que alguns han convertit una de les màximes expressions de la democràcia com és l’acte d’investidura d’un president de govern. Hem vist un espectacle lamentable en que quatre genets de l’apocalipsi es passaven l’un a l’altre la pilota d’unes eleccions per Nadal tot amagant el cap sota l’ala quan algú els insinuava que amb urnes a Catalunya, Espanya ja faria temps que tindria govern.

Al mateix temps que els diputats abandonaven l’edifici del Congres un cop finalitzat el segon acte d’una investidura en “no major”, coneixíem el “premi” que el govern en funcions tenia intenció de concedir a l’exministre del Castor, -aquell que va dimitir després de mentir sobre els “papers de Panamà”- un bon despatx al Banc Mundial. Només ens falta veure el ministre Fernandez Diaz, el rei de la guerra bruta contra qui no pensi com ell, premiat amb l’ambaixada al Vaticà.

Mentre, el govern en funcions continua aprofitant la seva travessa per terra de ningú per fer de les seves a tort i a dret, i el ministeri de les escoltes telefòniques, amic de la fiscalia que afina conxorxes i les pressions als bancs andorrans per veure “que hi ha que pugui empastifar el procés català”, diu que no es pot registrar el Partit Demòcrata Català perquè les paraules “Demòcrata” i “Català” podria portar a confusions amb els 77 partits que tenen la paraula “Demòcrata” o els 40 que inclouen la paraula “Català” al seu nom. Ah! I perquè als seus estatuts diu que és un partit independentista, es clar...

Ja no és que vulguem marxar, és que no ens podem quedar. Fets com aquests demostren que ens sobren els motius per voler desconnectar d’un Estat amb el que ja és del tot impossible sentir-s’hi identificat. Son els que ens donen l’empenta per sortir al carrer, un cop més, aquesta Diada.

No us deixeu entabanar pels qui afirmen que els catalans s’estan cansant de sortir al carrer cada 11 de setembre. Comencem a notar la fatiga; segur. Aquest procés s’està fent llarg; sense dubte. Hi ha moments en que dubtem; es clar que si. Però som un poble combatiu, i la lluita no entén de cansament. Aquest 11 de setembre tornarem a sortir al carrer perquè és més forta la il·lusió que la por, és més poderosa la nostra convicció que els dubtes, i és més decisiu el nostre país en moviment que un Estat caduc que ja no ens representa.

Aquesta Diada és diferent a totes les altres. Tenim una majoria independentista al Parlament i un Govern de la Generalitat amb un mandat clar i un full de ruta ben definit; portar Catalunya a les portes de la independència.

Fem que es torni a sentir la nostra veu, des de Barcelona, Berga, Lleida, Salt o Tarragona. Tal com va dir el president Puigdemont en el seu discurs d’investidura: “No són èpoques per covards, per temorosos ni per fluixos de cames”.