L’onze de setembre passat, per cinquè any
consecutiu, vàrem tornar a sortir al carrer per demanar un estat propi per
Catalunya. No una reforma constitucional. No un Estat federal. No un nou
sistema de finançament. No un nou Estat de les autonomies. Vàrem sortir al
carrer per demanar un Estat propi per Catalunya.
Vàrem sortir al carrer sentint que els catalans
hem fet de la independència un negoci, en boca dels qui després de dues
eleccions continuen governant perquè no els acaba de sortir el resultat que els
aniria be. Vàrem sortir al carrer dies després que el Ministerio del Interior
es negués a registrar el Partit Demòcrata Català (PDC) en considerar que les
paraules “Demòcrata” i “Català” podrien portar a confusió amb algun dels 77 partits que tenen la paraula “Demòcrata” o els 40
que inclouen la paraula “Català” al seu nom (i perquè en els seus estatuts, el
PDC es defineix com a independentista). Vàrem sortir al carrer hores després de
sentir a l’incombustible ministre d’Exteriors, José Manuel Margallo comparant
independentisme amb terrorisme.
I al dia següent va venir el
silenci. Ni un “prenc nota”. Ni un “us hem sentit”. Rajoy callava mentre a la
premsa internacional Catalunya compartia portada amb els principals arguments
informatius del món a l’hora que Ines Arrimadas, portaveu de la “marca blanca”
del Partit Popular a Catalunya afirmava,
sense vergonya, que mai acceptaran uns resultats favorables a crear una república,
com si no sabés que al Parlament de Catalunya ja hi ha una majoria partidària d’aquesta
república.
A Madrid dissimulen aquells
que saben que permetent un referèndum a Catalunya ja faria mesos que Espanya
tindria govern. Son els mateixos que es freguen les mans davant del més mínim
indici de divisió entre els partidaris del dret a decidir, com la convocatòria
del 9 de setembre a Sant Boi de Llobregat on es va excloure al Partit Demòcrata
Català, o una Ada Colau que assisteix a la manifestació de la Diada evitant
fotografies al costat dels líders independentistes (no fos cas...) o la propera
qüestió de confiança al president Puigdemont amb els ulls posats en l’actitud
d’una CUP que reclama desobediència i RUI o la d’una ERC que s’aferra a les
paraules pronunciades per Jordi Carbonell, ara fa 40 anys, a Sant Boi de
Llobregat; “que la prudència no ens faci traïdors” obviant les pronunciades per
Pere Portabella durant la concentració de l’11 de setembre a l’Arc de Triomf;
“que la impaciència no ens faci trontollar la unitat”. Al Parlament som 72
diputats independentistes. El que haguem de fer, ho haurem de fer junts.
Tenim un full de ruta. L’any
que ve, a Catalunya, tornarem a posar les urnes, i aquesta vegada no serà un
9N. Els temps dels tacticismes s’han acabat. És hora de prendre decisions
definitives. I a aquells que es
neguen a comptar vots i corren a comptar manifestants per veure si aquest any
n’hi ha menys que l’any passat, els diem que els referèndums, arreu, es guanyen
amb més del 50%. I si el referèndum no és factible, passarem a la “pantalla”
d’unes eleccions constituents.
Però, sobretot, recordeu; “que la impaciència no ens faci trontollar la unitat”.