De Julià de Jòdar a Carme Forcadell

No us sabria dir quantes vegades he visitat el Parlament de Catalunya. Caminar pels seus passadissos provoca una sensació difícil de descriure. Aquelles parets que un dia van acollir l’arsenal de les tropes de Felip V construït en uns terrenys on abans hi havia les llars d’alguns barcelonins que al 1714 van ser obligats a desmuntar amb les seves pròpies mans les seves cases per deixar espai per a la construcció de la Ciutadella, caserna de les tropes que després d’un llarg setge van ocupar la capital de Catalunya. Quanta història han vist passar aquelles parets que ara acullen la cambra des d’on els catalans aprovem les nostres pròpies lleis i governem el nostre dia a dia...

He dedicat bona part de la meva vida a servir al meu país des de diferents àmbits. Assumir un nou càrrec sempre ve acompanyat d’una estranya sensació barreja d’il·lusió i responsabilitat. Però mai, mai m’he sentit com em vaig sentir dilluns mentre prenia possessió de la meva acta de diputada del Parlament de Catalunya. El que estàvem fent era molt més que començar una nova legislatura; estàvem posant els fonaments del país nou que tantes generacions han desitjat i que ara tenim a tocar.

Les particularitats de la sessió d’aquest dilluns han fet que hàgim pogut veure dos presidents a la cambra. Julià de Jòdar va presidir la mesa d’edat abans que Carme Forcadell prengués possessió com a nova presidenta del Parlament de Catalunya.

Si busquéssim les coses que tots dos tenen en comú, segurament no serien masses, però els uneix un sentiment que van saber expressar en els seus respectius discursos. El mateix que passa entre tants diputats que, en molts casos, mai s’haurien pensat que ho serien.

La composició de l’hemicicle català, sorgit d’unes eleccions excepcionals convocades en un moment excepcional, és el reflex del moviment nascut a la manifestació contra la sentència del TC del 2010, amb una majoria independentista i amb una nova minoria a l’oposició.

Els nous diputats i diputades tenim encarregada la noble tasca de resoldre el conflicte en els mateixos termes democràtics, pacífics i sostinguts del moviment que li ha donat la majoria legal i la legitimitat moral per fundar un nou model ètic, jurídic i polític assentat sobre la llibertat, la igualtat i la justícia social per a Catalunya.

Tal com va recordar Julià de Jòdar, s'ha estat molts anys ajudant a fer governs a Madrid, a construir les seves alternatives de poder, però ara no som l’alternativa, sinó l’alteritat.

És l’hora de tancar l’etapa autonòmica i començar a construir un nou model de país. Els catalans vam parlar el 27 de setembre. Ho vam fer amb veus i opinions diferents, i aquestes veus i opinions, aquesta diversitat i pluralitat de Catalunya estan representades al Parlament, de Julià de Jòdar a Carme Forcadell.

Ho va dir Forcadell i tots els presents ens hi reafirmem; aquest Parlament estarà al servei de tota la ciutadania, parlin el que parlin, vinguin d’on vinguin, pensin el que pensin, votin el que votin... Treballarem en base a les majories donades pels ciutadans en l’exercici de la democràcia.

Totes les diputades i diputats de la Cambra catalana hem d’afrontar amb responsabilitat nous paradigmes que demanen un nou Parlament. Noves voluntats que demanen noves polítiques. Hem de deixar de ser esclaus del passat. Hem de començar a treballar pensant ens els pròxims 300 anys, i no en els últims 300.

I tampoc voldria que ens passés per alt que, després de Núria de Gispert, Carme Forcadell és la segona presidenta consecutiva del Parlament. Aquest fet constitueix, en si mateix, un missatge per reclamar que la veu i les experiències de les dones siguin presents en els espais públics en la mateixa proporció que les dels homes i perquè la presència de les dones en els espais de decisió sigui una normalitat i no una excepcionalitat.

Tenim feina, molta feina, i moltes ganes de fer-la. Després de ser alcaldessa de la meva ciutat, no hauré tingut honor més gran a la meva vida política que haver pogut formar part d’un Parlament en una legislatura decisiva com cap altra a la història de Catalunya. Compto amb tots vosaltres; estic a la vostra disposició.

Jo també soc culpable

Quasi ja havíem oblidat aquell registre a la recerca de no se sap ben be que amb que va començar la campanya electoral quan ens han recordat que, per algun calaix del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), corria una querella contra el president Mas, la ex vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau, acusant-los de posar unes urnes. I tot plegat passa trenta sis hores després de conèixer els resultats d’unes eleccions de caràcter plebiscitari que van atorgar una clara victòria al “Sí”. I em permetreu que ho reiteri; una clara victòria al “Sí”. Perquè al Parlament hi haurà una majoria d’escons partidaris de la independència, i perquè el “Sí” ha obtingut més vots; 1.957.348 (JxS + CUP) davant de 1.605.563 (C’s + PSC + PP). Perquè no hem d’oblidar –per molt que ho intentin- que la resta de formacions en cap moment s’han definit per una opció concreta. És fer-se trampa al solitari pretendre comptar vots quan ens han repetit fins a atipar-se que això eren unes eleccions autonòmiques més i que només es comptarien escons. Si volen comptar vots, o els comptem be, o anem a un referèndum, que és on de veritat podríem comptar vots sense necessitat d’interpretar res.

Però permeteu-me que em centri en el que considero que ha estat un dels capítols més foscos de la nostra –no tant jove- democràcia. L’enèsima utilització que el Partit Popular ha fet d’un sistema judicial al qual cada vegada se li fa més difícil mantenir la necessària separació de poders.

No voldria que penséssiu que qüestiono la feina d’aquells que han escollit el noble ofici d’administrar la justícia. Només cal recordar el paper que van haver d’afrontar els nou fiscals que es van negar, en bloc, a tramitar la querella suggerida per l’aleshores Fiscal General de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, feliçment dimitit al cap d’unes setmanes.

Una vegada més l’Estat espanyol vol guanyar als tribunals allò que no pot guanyar a les urnes. Estem assistint a un judici polític en tota regla. Cridar a declarar en qualitat d’imputat al president de Catalunya per haver posat urnes, el dia que es compleixen 75 anys de l’afusellament del president Companys, tres dies després que el diari La Razón publiques un gran titular en portada anunciant que Mas seria imputat passat el 27S a l’hora que sentim com el ministre de justícia afirma sense vergonya que es va retardar aquest fet per no influir en les eleccions catalanes... Tot plegat em fa venir al cap una d’aquelles expressions que de petita, a casa, em van ensenyar que no s’han de dir.

El que estem vivint no pot ser considerat com a altra cosa que una anomalia democràtica. Imputar el president i dues de les seves conselleres per haver posat unes urnes de cartró en un procés participatiu sense efectes jurídics ni vinculants, amb l’únic objectiu que els milers i milers de persones que des de fa anys surten al carrer cada onze de setembre per reclamar un Estat per a Catalunya poguessin deixar constància del model de país que desitgen per les generacions de catalans futures...

No trobo una manera millor de plasmar negre sobre blanc la meva primera reflexió com a diputada electe del Parlament de Catalunya que confessar, amb veu alta i clara, que jo també soc culpable. Tant culpable com cadascuna de les 2.305.290 catalanes i catalans que en 9 de novembre de 2014 van dipositar una papereta en una urna. Algunes amb un si-si, altres amb un si-no i altres simplement amb un no.

Senyoria, espero la seva citació. I si hem de venir tots, ja cal que hi prengui paciència...

Romeva, i més de 115.000 candidats de Junts pel Sí

Quan a la conferencia del novembre passat a l’Auditori del Fòrum el president Mas va oferir a la societat civil i les forces polítiques catalanes la creació d’una llista unitària amb la qual poder-se presentar a unes eleccions plebiscitàries que substituïssin el referèndum que no ens deixaven fer, el propi president es va oferir a no encapçalar aquesta candidatura i, fins i tot, a tancar-la.

Estem a poques hores per a la celebració de les eleccions i sembla que hi ha qui ha oblidat –interessadament- aquest fet. Ho dic per aquells que durant tota la campanya han retret al president Mas que s’hagi “amagat” al número 4 de la candidatura de Junts pel Si. Segurament son els mateixos que, no només no es creien que fóssim capaços de fer realitat una candidatura transversal com aquesta, sinó que els resulta increïble que més de 115.000 ciutadans anònims s’hagin adherit a aquesta candidatura, donant forma el moviment polític i social més gran d’Europa.

Amb tota seguretat son els mateixos que s’han sorprès del perfil de qui ha estat escollit per encapçalar aquest projecte; en Raül Romeva. Especialment aquells que un dia el van tenir a les seves files i no el van ni saber veure.

Se que no faré canviar d’opinió a aquells que diumenge intentaran combatre, a les urnes, la força d’una candidatura com Junts pel Si, però m’agradaria que aquells que ja tenen decidit el seu vot per aquesta llista i aquells que encara estiguin indecisos, sàpiguen qui és Raül Romeva.

Després de passar uns  mesos com a eurodiputat, va decidir sortir del grup post-comunista i adherir-se als verds cansat de la manera de fer política dels primers (on actualment hi ha Izquierda Unida i Podemos

En quasi el 70% de les votacions realitzades al Parlament Europeu entre 2009 i 2014 el grup verd ha format part de la majoria parlamentària amb democristians, liberals i socialdemòcrates. En diversos països d'Europa, els partits verds col·laboren amb els altres partits polítics de forma  transversal.  De  fet,  a  Finlàndia,  Badden  Wuttemberg  i  Hessen  han  participat  de coalicions de govern amb forces de tot l'espectre polític. Recentment els verds holandesos han donat suport al pla Juncker d'inversions europees. Fa poques setmanes, els verds alemanys van donar suport en bloc al tercer rescat grec.

Des de la seva arribada a l’Euro Parlament, Romeva ha estat un dels diputats més actius i el més estret col·laborador de Ramon  Tremosa a l’hora de  defensar els interessos de Catalunya, més fins i tot que els socis de coalició, en aquell moment, Unió Democràtica de Catalunya.

Entre el 2009 i el 2014, Romeva va participar en el 95,53% de les votacions. Més que cap altre eurodiputat català!

Romeva i Tremosa comparteixen el privilegi de poder dir que ells sols han fet tres vegades més preguntes parlamentàries que tots els eurodiputats de PP, PSC i Unió junts.

En la seva etapa d’eurodiputat, Raül Romeva va signar arribar a signar fins a 400 resolucions per a defensar els drets humans al món.

Juntament amb Tremosa i Junqueras, Romeva va votar a favor de la eliminació dels vols en business dels eurodiputats per als trajectes intra-europeus.

Ja a la campanya de 2009, Romeva va defensar, igual que ho va fer Tremosa, que Catalunya tingués representació directa a l'Eurocambra.

Va ser objecte de dures critiques internes per signar totes les iniciatives proposades amb l’objectiu de defensar els drets dels catalans així com el seu auto-govern i el procés d'independència iniciat el 2012.

Raül Romeva va donar suport a diverses iniciatives impulsades per Ramon Tremosa, com la reclamació de la oficialitat del català a la UE aprofitant el canvi de Tractats amb l'entrada de Croàcia, esmenes en defensa d'una hisenda pròpia com la millor eina per a augmentar la prosperitat dels catalans i lluitar contra el frau fiscal, la proposta per a que la directiva contra les discriminacions inclogués també les discriminacions per motiu de llengua, la denúncia davant la Comissió Europea de les amenaces rebudes per part de militars espanyols, les accions en favor de la immersió lingüística i en contra de la llei Wert, la reclamació per que el català comptés punts per als concursos oficials per a entrar a treballar a les institucions europees, la reclamació conjunta amb tots els eurodiputats catalans de la gestió directa per a Catalunya dels fons de cohesió europeus, la reclamació per que l'etiquetatge en català fos protegit per la legislació europea, la carta a Barroso demanant respecte per al procés català...

Aquest és Raül Romeva, l’home que ha donat la cara com a cap de llista de Junts pel Sí. Aquest és l’home que encapçala la candidatura de la que tinc l’immens honor de formar part, i per la qual us demano el vot, aquest diumenge.