La Troica de Rajoy

Se que és fàcil que el lector pugui pensar que m’he venut l’enteniment si sento enveja per un país que el món situa al llindar de l’abisme, amb l’atur per sobre del 25%, la prima de risc a 1.753 punts i un “corralito” que limita la disposició d’efectiu a 60€ per dia. Que se li pot envejar a un país sotmès a aquest panorama? Doncs, d’entrada, la capacitat de negociar de tu a tu amb les autoritats europees, per no parlar de la possibilitat d’organitzar un referèndum en qüestió de dies. S’ha de ser català per entendre-ho...

El govern grec acusa la “Troica” i les seves severes mesures d’austeritat de la situació a la que es veu abocat el país, amb un deute difícil de tornar i amb exigències constants per part dels homes de negre, com si allò que ara en diuen “les institucions” els hagués girat l’esquena. I ves per on que aquí és quan comencem a trobar semblances amb la situació que vivim els catalans.

Des del 2011, l’Estat espanyol ha paralitzat totes les relacions bilaterals Estat-Generalitat, fent-se el sord davant les reiterades mobilitzacions amb les que els catalans hem dit que ja n’hi havia prou. Sentim al president Rajoy referir-se a Grècia tot dient “una cosa es ser solidario y otra cosa es ser solidario a cambio de nada”, mentre comprovem com Catalunya és la tercera comunitat d’Espanya en aportar recursos tributaris i la desena en recursos per capita rebuts.

Hem vist com des de “les institucions” s’ha qüestionat de dalt a baix la decisió del govern grec de convocar un referèndum per conèixer l’opinió dels seus ciutadans, si fa o no fa, com l’Estat espanyol intenta espantar als catalans de les conseqüències d’una sortida de Catalunya d’Espanya –allò de “vagar por el interespacio”- fins al punt de prohibir una consulta no vinculant mesos després d’haver-se celebrat.

Hem vist com, per evitar l’ofec econòmic a que l’Estat sotmet Catalunya i per compensar en la mesura que sigui possible els efectes d’un dèficit fiscal endèmic, el govern de la Generalitat ha intentat impulsar mesures com l’impost sobre els dipòsits a les entitats de crèdit, l’energia nuclear o l’euro per recepta, mesures que han estat portades als tribunals de forma sistemàtica per l’Estat, com el peu que enfonsa el cap de qui intenta agafar aire mentre s’ofega. I és que cap país del món pot aguantar 25 anys suportant, de mitjana, un dèficit fiscal equivalent al 8% del seu PIB.

Observo Grècia i veig un país amb enormes dificultats. Però els envejo la sobirania per tractar de tu a tu a les institucions i la capacitat per convocar un referèndum per saber que pensen els seus ciutadans.

Catalunya també te la seva Troica. La nostra Troica són el govern espanyol, el TC i el dèficit fiscal.

Publicat a Tribuna.cat

Ara SÍ que és l’hora

Fa mesos que molts s’omplen la boca amb el “Ara és l’hora” que ha esdevingut el hashtag de referencia pels qui segueixen el procés a les xarxes socials. Però sembla que no tothom ha assimilat el significat real d’aquest eslògan.

La delicada peça de porcellana amb que s’ha comparat la unitat dels partits proconsulta durant les darreres trobades, s’ha esquerdat. Era una possibilitat que ningú desitjava, però possibilitat, al cap i a la fi.

Ja fa massa mesos que el pacte d’estabilitat parlamentària serveix d’excusa pel “fem-ho, però fes-ho tu”. Ara és l’hora. Ara SI que és l’hora. Ara és l’hora de demostrar el grau de compromís dels diferents partits amb representació parlamentària amb el mandat rebut a les urnes a les eleccions del 2012. Ara és l’hora d’arremangar-se per fer la feina que els ciutadans de Catalunya ens van encarregar a tots, als que governen i als que no.

El procés en el que estem immersos des de fa dos anys, no admet “cartes als reis”. Malauradament no podem fer les coses com ens agradaria, amb la senzillesa de tenir a l’altra costat de la taula un Estat de fortes conviccions democràtiques. El president de l’Estat que ens governa no es diu David Cameron, es diu Mariano Rajoy, i la tradició política que inspira les seves accions tenen el seu origen en aquella Espanya en blanc i negre a la que el Partit Popular s’aferra com qui te por al pas del temps.

El President Mas lidera aquest procés amb una ma lligada a l’esquena, i les actituds dels que haurien de ser la tripulació en aquest viatge a Itaca no ajuden.

Hauríem volgut el referèndum que ens van negar d’un bon principi. O vàrem intentar amb una Llei de Consultes que ens ha suspès el Tribunal Constitucional que ens va retallar l’Estatut. I ara ho tornem a provar amb una formula sense valor jurídic, però suficient per facilitar que el poble de Catalunya es pronuncií. No s’hi val a dir “aquesta formula no m’agrada”. Aquesta formula és la que tenim a l’abast, i és la que afrontem com una última frontera, aquella darrera de la qual, probablement, haurem d’afrontar el nostre darrer assalt, el d’unes eleccions plebiscitàries. Tampoc aquesta opció és una opció que desitgem, però possiblement sigui la única via per aconseguir l’aval internacional a l’expressió democràtica d’un poble que exigeix als seus governants que trobin una solució al bloqueig d’un Estat que ens nega el dret a votar.

El President Mas es va comprometre a trobar la manera de fer que els catalans votessin, i demostra ser un home de paraula. El que no necessitem, ara, és que des dels escons del darrere, ens posin pals a les rodes. Per això ja tenim tota la maquinaria del govern espanyol.

Contra la desafecció, transparència

Des de fa un temps, transparència i desafecció han esdevingut paraules associades a l’hora de definir el moment polític actual. És evident que el pitjor que es pot fer davant de situacions com aquesta és quedar-se de braços creuats com qui espera que passi la tempesta.

Es responsabilitat d’aquells que hem estat escollits per representar la ciutadania, treballar per escurçar la distancia entre allò que en diuen “classe política” i els ciutadans que han dipositat en les urnes l’esperança de comptar amb gestors eficaços, eficients i honestos. Una tasca que no es pot limitar a les bones paraules, carregades de bones intencions, sinó que requereix que tots plegats fem un gest decidit i ferm per aconseguir la màxima transparència de les administracions.

És cert que l’actualitat informativa, servida a cop de titular, sovint dificulta la visibilitat de les bones accions –que hi son- de polítics compromesos amb una vocació sovint mal interpretada. És per això que ara, més que mai, aquells que estem al capdavant d’alguna administració, hem d’obrir portes i finestres per evitar, tant com sigui possible, qualsevol ombra de dubte.

Des de la perspectiva nacional, els catalans tenim l’orgull de comptar amb el govern autonòmic més transparent de l’Estat espanyol, segons l’organització no governamental “Transparència Internacional Espanya”, la mateixa organització sota la lupa de la qual vàrem posar l’Ajuntament de Calella, ara fa uns mesos. Però no ens hem volgut aturar aquí.

La setmana que ara s’acaba, la mateixa setmana en que el Parlament de Catalunya ha ultimat els darrers detalls de la futura Llei de Transparència, a l’Ajuntament de Calella hem rebut la visita del Síndic de Greuges amb l’objectiu de signar un conveni que permetrà programar visites periòdiques del personal de la institució per assessorar i atendre les queixes i reclamacions dels calellencs i elaborar un informe anual en què es farà un seguiment de les preocupacions i queixes que se'ls hagin fet arribar. Aquest informe es presentarà en seu plenària i podrà ser debatut entre tots els grups municipals, amb la possibilitat que hi assisteixi el mateix Síndic.

Al Grup Municipal de Convergència i Unió (CiU) pensem que la transparència és garantia de responsabilitat, que la desconfiança democràtica pot ser bona si serveix per millorar i garantir els drets dels ciutadans, que una administració forta necessita dotar-se de tots els instruments necessaris en marxa i que hem de respondre al compromís moral i de mètode.

Fem la feina amb el convenciment de que, per damunt de tot, cal ser útils a la ciutadania i estic convençuda que aquest conveni és un pas més en la direcció correcte.

S'ha acabat el cafè per a tothom

Viure una crisi és també una oportunitat. Posa al damunt de la taula les fortaleses i debilitats de les persones, la societat i les institucions. És el moment en quin deixem veure quina és la nostra actitud davant del món.

És el que està passant a Europa. La crisi ha deixat veure que hi havia de real en l'economia d'aquells països que exhibien creixements espectaculars, arrogants, sense haver fet els deures, sense preparar la seva economia per a la competència global, endeutant-se fins a la fallida. Són aquests països i el seu rescat el que està obrint un debat sobre com ha de ser la veritable integració econòmica d'Europa. A la UE no hi haurà “cafè per a tothom”.

De la mateixa manera, aquest debat s'ha d'obrir dins de l'Estat espanyol. La crisi ha deixat al descobert quina és l'essència de Catalunya i perquè reclama més sobirania. El govern Mas no ha trigat va trigar ni un mes a emprendre la primera tanda de mesures necessàries per redreçar l'economia, ni ha esperat ni un sol dia a endegar el segon lliurament de propostes dinamitzadores.

La veritable vocació d'autogovern és aquesta. Catalunya no es resigna ha ser un agent passiu del seu futur econòmic i social; està convençuda de les seves forces, de les seves possibilitats, i vol construir un futur millor.

El cicle d'eleccions a Catalunya el darrer any és la mostra fefaent d'aquest sentir majoritari dels ciutadans de Catalunya. Davant la crisi, ha optat per votar a la força sobiranista de Convergència i Unió. Ha expressat, sense ambigüitats, el desig de confiar el timó de la nau a un executiu responsable i honest que exigeix major capacitat per a autogovernar-nos en tots els àmbits.

És l'actitud contrària de moltes comunitats autònomes espanyoles que ha hores d'ara encara no han encetat el meló de les reformes pendents. Sense una vocació real d'autonomia només esperen les directrius del govern central per resoldre les seves debilitats. És aquí on la crisi posa de manifest que “el cafè per a tothom” només va ser una estratègia per diluir les aspiracions nacionals dels catalans i dels bascos.

Per molt que ho vulgui evitar, el govern del PP haurà de donar el pas per resoldre aquesta situació anòmala. La reforma de l'estat de les autonomies no pot ser simètrica perquè cometria el mateix error que “el cafè per a tothom” i ofegaria la veritable locomotora econòmica d'Estat, Catalunya.

El pacte fiscal és la primera mesura per a la reactivació econòmica espanyola i no una graciosa concessió a posteriori.