Amb la salut no es busquen vots

El Parlament de Catalunya agafa velocitat de creuer. El Govern disposa de la majoria necessària per tirar endavant el mandat obtingut a les urnes el 27S i ja s’han constituït les comissions necessàries per posar-nos a treballar. Una d’aquestes comissions és la de Salut, en la qual tinc l’orgull de ser portaveu per Junts pel Sí.

A Junts ple Sí creiem en el sistema nacional de Salut i en els valors que ens han permès construir-lo; universalitat, accessibilitat, qualitat, equitat i sostenibilitat. No podem fer altra cosa que no sigui treballar per preservar aquest model d’èxit i de referència.

Arremangar-se i posar-se a treballar en una comissió com aquesta exigeix que tots els qui en formem part fem un exercici de responsabilitat per evitar que el debat polític propi del context parlamentari dificulti una gestió impecable com la que requereix un àmbit com aquest. No es lloc per demagògia. Aquests no hauria de ser un lloc per buscar vots.

El pressupost consolidat del Departament de Salut per al 2015 va ser de 8.466,99 milions d’euros, el que representava un del 2,1% respecte el pressupost del 2014. És tant com dir que el pressupost que el Departament de Salut destina a la sanitat és de 1.120 euros per càpita. En el conjunt del pressupost de la Generalitat de Catalunya, el pressupost del Departament de Salut suposa un 40%. El compromís del govern de Catalunya en l’àmbit de la salut, es indiscutible.

Tot és millorable. I tant que si. També la gestió de la salut. I aquells que tenim la fortuna de ser alcaldes dels nostres pobles i ciutats tenim una especial responsabilitat a l’hora de vetllar perquè els serveis de Salut més propers (ambulatoris i hospitals comarcals) ofereixin les prestacions assignades en la forma més adequada per als usuaris.

Recentment, els alcaldes socialistes de l’Alt Maresme i La Selva Marítima, s’han reunit per posar en comú les seves preocupacions sobre el funcionament dels ambulatoris i els hospitals comarcals de Calella i Blanes, trobada en la que van decidir demanar una reunió urgent amb el conseller de Salut. No van comptar amb la resta d’alcaldes de l’àrea sanitària.

No, no son formes. Actuar d’aquesta manera en qüestions tan sensibles, que afecten a tots els ciutadans, no es pot qualificar d’altra manera que partidista i sectària. Tots els alcaldes volem que els nostres hospitals tinguin tot allò que necessitin. Estic segura que, sense tenir present les sigles polítiques que representem, coincidiríem en moltes coses.

Els ciutadans ens escullen perquè atenem les necessitats de tots ells, no perquè cada partit atengui els seus electors. Esperen entesa, consens i unitat en allò que és vital per a tots. Posar a debat les possibles mancances dels serveis locals de salut “entre amics”, no és la millor forma de buscar consensos i si és una forma de fer partidisme amb la salut de tots els ciutadans, votin a qui votin.

Itaca a la vista!

Aquesta no és una Diada més. Avui comença una campanya excepcional per a unes eleccions excepcionals. Sense dubte, les més importants que ha afrontat Catalunya a la seva història. A tots els efectes, aquestes eleccions seran el referèndum que no ens han deixat fer, s’hi posin com s’hi posin aquells que, convençuts de que una mentida repetida moltes vegades es converteix en veritat, afirmen una vegada i una altra que aquestes son unes eleccions autonòmiques més.

Abans de començar, aquesta ja ha estat la campanya dels registres policials a la recerca de no se sap ben be que, de Felipe Gonzalez explicant que “donde dije digo digo Diego, cuando no te llamo Rodrigo”, de l’alt valor del que diu Merkel i Cameron i el poc valor del que diuen els congressistes dels EEUU, del ministre de defensa que ens “tranquil·litza” tot dient que si tothom fa el que ha de fer, no hem de patir per si surten els tancs, d’un Josep Borrell de gira, presentant un llibre on explica que el dèficit fiscal de Catalunya és un invent dels independentistes i d’un Tribunal Constitucional presumptament despolititzat que es repolititza a la velocitat d’un llampec.

Aquesta campanya no serà fàcil. La seva pròpia excepcionalitat farà que fins al dia 27 de setembre hàgim d’estar preparats per veure’n de tots colors. Però ens faríem un flac favor si penséssim que ho tenim guanyat. Hem vist enquestes, i més que en veurem, i tot i la relativa credibilitat que puguin tenir, cap d’elles indica que ens podem relaxar.

No ens hauria d’estranyar que aquesta sigui la campanya en que la “guerra bruta” de l’Estat assoleixi nivells mai vistos, però no hem d’oblidar que també serà la campanya de la unitat dels del “Sí-Sí”. Estic convençuda de que pocs s’esperaven que fóssim capaços de configurar una candidatura transversal com la que presenta “Junts pel Sí”. Hem impulsat la revolta dels somriures reunint corbates i samarretes, mentre ells ens han posat davant les togues del Constitucional.

El pa que hi donen a l’Estat espanyol, ja sabem el gust que te. Ara és l’hora d’engegar el forn, i coure el nostre propi pa, i que mai més ens donin les engrunes.

Que tingueu una bona Diada. Itaca, és a la vista!

Cap a un país d’oportunitats

Ara fa uns dies que el Consell Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va anunciar els noms de les persones que formaran part -en representació d’aquesta formació- a les eleccions del 27 de setembre, una llista en que hi vaig poder veure el meu nom.

Que us puc dir? Tal i com us podeu imaginar, és difícil trobar paraules per explicar el que se sent formant part d’una llista impulsada amb el noble mandat de marcar un punt i a part en la història de Catalunya.

Soc de les que pensen que els del discurs de la por no esperaven que els catalans fóssim capaços d’organitzar-nos per donar forma a una candidatura com “Junts pel Sí”. Un cop més ens han infravalorat.

“Junts pel Sí” és una candidatura excepcional per un moment excepcional. És el que tocava fer, i ho hem fet. Fa setmanes, mesos, que sentim parlar d’eleccions autonòmiques i plebiscitàries. No permetem que ens embauquin. El nom no fa la cosa. Aquestes eleccions seran el que els catalans vulguem que siguin. Si algú s’entesta en seguir-les veient com unes eleccions autonòmiques més, li servirà per comprovar qui, de veritat, “te un problema”.

Tampoc seria bo que ens autocomplaguesim parlant d’independència o sobirania. Les paraules prenen força quan som conscients del seu significat. Independència i sobirania, per a alguns, significa “separatisme”. Per nosaltres significa “oportunitats”, i només serem un país amb oportunitats pel conjunt dels ciutadans si realment tenim totes les eines i instruments per a gestionar amb llibertat polítiques educatives, socials, de salut o econòmiques... Polítiques que podem generar amb la gestió dels propis recursos i amb capacitat per generar riquesa per a tothom.

El 27S tenim una oportunitat històrica, i les oportunitats històriques s’han d’aprofitar quan arriben. Hem passat de la transició democràtica de fa molts anys a una transició nacional autèntica. Cada vegada més, la governabilitat dels països del conjunt del món passa pel dret a decidir i Catalunya no en pot quedar al marge.

El 27 de setembre tindré l’honor d’acompanyar un grup de dones i homes, representants de la societat civil i de la política en una aventura apassionant. Som els del Sí. Som la llista que temia Madrid. Som la llista que ha de facilitar que el dia 27 de setembre, al vespre, puguem comptar els SI i els NO, sense matisos. Som aquells a qui hauran de votar els catalans que desitgin un futur millor per Catalunya. Però no podem oblidar que a aquestes eleccions també hi concorreran els del No, i de les sumes dels uns i dels altres dependrà el país que deixarem a les pròximes generacions de catalans.

El futur del nostre país està a les nostres mans com no ho ha estat mai en els últims segles. Enfilem la recta final del que hauria de ser un pas decisiu en la història de Catalunya. On l’exvicepresident del Tribunal Constitucional, Ramón Rodríguez Arribas veu un cop d’estat, nosaltres veiem la màxima expressió de la democràcia. Si fallem ara, aquells que vindran no ens ho perdonaran.