O referèndum, o referèndum

Piulada publicada pel PSOE de Castilla la Mancha i esborrat al cap de pocs minuts

Hi ha vegades en que la legitima discrepància política entre persones representants de diferents opcions queda superada per cert sentiment de solidaritat amb qui veus acusat, castigat, apartat i defenestrat, només per haver-se plantejat la possibilitat de parlar, si, parlar amb els representants, a Madrid, dels partits catalans, ni que sigui per saber per quins motius fa cinc anys seguits que a Catalunya, milions de persones surten al carrer demanant marxar de l’Estat espanyol.

De que això és així, ningú en te dubtes però, es clar, reconèixer aquest fet seria tant com assumir que el nucli dur del partit que s’autoanomena alternativa natural al Partit Popular, en nom d’una ja desfasada alternança bipartidista, ha quedat ancorat en els anys previs a la transició que ens va portar una democràcia incomoda quan dona veu a l’adversari.

Per aquella part del PSOE que continua vivint en l’Espanya en blanc i negre és preferible excusar-se en presumptes enganys de qui s’ha limitat a complir el mandat d’un Comitè Federal en que cap dels crítics que ara demanen el cap de Pedro Sánchez va tenir el valor de demanar una abstenció en la investidura de Rajoy. No, no és una qüestió de votar “No” o d’abstenir-se; el veritable problema és que Sánchez volia parlar amb els catalans.

Per si algú, encara, te algun dubte, aquests dies hem pogut confirmar que el PSOE te la capital a Sevilla, on Susana Diaz te pressa per veure passar el “cadàver” de Sánchez i és capaç de fer plegar tots els seus homes al Comitè Executiu per forçar el relleu a la secretaria general. Prefereixen fer implosionar el PSOE, prefereixen donar quatre anys més de govern al PP, abans que seure a parlar amb els “catalans separatistes que han vingut a trencar Espanya” i que Margallo considera pitjors que els terroristes.

Tard o d’hora, Espanya tindrà un govern, i cada vegada està més clar serà un govern creat contra els interessos de Catalunya. Un govern beneit pel PSOE de Sevilla i que comptarà amb la comparsa de Ciutadans que, en veu de Ines Arrimadas demanava al president Puigdemont que fes un tomb pel carrer per barrejar-se amb la gent real. Està clar que, des de fa cinc anys, Arrimadas no baixa al carrer el dia 11 de setembre.

No es pot “tirar” del referèndum de les urnes de cartró per recordar que els partidaris del “Si” no van arribar al 50%, a l’hora que ens impedeixen un referèndum vinculant que demanen el 60% dels catalans i resultat del qual, segons el CEO, estaria disposat a acceptar el 80% de la població de Catalunya.

Buscant un “Joc de trons” el PSOE ha caigut en un “Joc dels disbarats” on molts dels qui fins ara es mossegaven la llengua reprimint les emocions per no quedar en evidencia s’han deixat anar alliberant ansies de venjança al més pur estil Carme Chacon, la única representant del PSC que en aquesta qüestió ha decidit anar per lliure. Com ha fet sempre.

És ben clar que només tenim dues sortides; “o referèndum, o referèndum”.

Que la impaciència no ens faci trontollar la unitat

L’onze de setembre passat, per cinquè any consecutiu, vàrem tornar a sortir al carrer per demanar un estat propi per Catalunya. No una reforma constitucional. No un Estat federal. No un nou sistema de finançament. No un nou Estat de les autonomies. Vàrem sortir al carrer per demanar un Estat propi per Catalunya.

Vàrem sortir al carrer sentint que els catalans hem fet de la independència un negoci, en boca dels qui després de dues eleccions continuen governant perquè no els acaba de sortir el resultat que els aniria be. Vàrem sortir al carrer dies després que el Ministerio del Interior es negués a registrar el Partit Demòcrata Català (PDC) en considerar que les paraules “Demòcrata” i “Català” podrien portar a confusió amb algun dels 77 partits que tenen la paraula “Demòcrata” o els 40 que inclouen la paraula “Català” al seu nom (i perquè en els seus estatuts, el PDC es defineix com a independentista). Vàrem sortir al carrer hores després de sentir a l’incombustible ministre d’Exteriors, José Manuel Margallo comparant independentisme amb terrorisme.

I al dia següent va venir el silenci. Ni un “prenc nota”. Ni un “us hem sentit”. Rajoy callava mentre a la premsa internacional Catalunya compartia portada amb els principals arguments informatius del món a l’hora que Ines Arrimadas, portaveu de la “marca blanca” del Partit Popular a Catalunya  afirmava, sense vergonya, que mai acceptaran uns resultats favorables a crear una república, com si no sabés que al Parlament de Catalunya ja hi ha una majoria partidària d’aquesta república.

A Madrid dissimulen aquells que saben que permetent un referèndum a Catalunya ja faria mesos que Espanya tindria govern. Son els mateixos que es freguen les mans davant del més mínim indici de divisió entre els partidaris del dret a decidir, com la convocatòria del 9 de setembre a Sant Boi de Llobregat on es va excloure al Partit Demòcrata Català, o una Ada Colau que assisteix a la manifestació de la Diada evitant fotografies al costat dels líders independentistes (no fos cas...) o la propera qüestió de confiança al president Puigdemont amb els ulls posats en l’actitud d’una CUP que reclama desobediència i RUI o la d’una ERC que s’aferra a les paraules pronunciades per Jordi Carbonell, ara fa 40 anys, a Sant Boi de Llobregat; “que la prudència no ens faci traïdors” obviant les pronunciades per Pere Portabella durant la concentració de l’11 de setembre a l’Arc de Triomf; “que la impaciència no ens faci trontollar la unitat”. Al Parlament som 72 diputats independentistes. El que haguem de fer, ho haurem de fer junts.

Tenim un full de ruta. L’any que ve, a Catalunya, tornarem a posar les urnes, i aquesta vegada no serà un 9N. Els temps dels tacticismes s’han acabat. És hora de prendre decisions definitives. I a aquells que es neguen a comptar vots i corren a comptar manifestants per veure si aquest any n’hi ha menys que l’any passat, els diem que els referèndums, arreu, es guanyen amb més del 50%. I si el referèndum no és factible, passarem a la “pantalla” d’unes eleccions constituents.

Però, sobretot, recordeu; “que la impaciència no ens faci trontollar la unitat”.

Carme Forcadell, acusada de permetre la democràcia

Espanya supera el mig any de govern en funcions amb el fantasma d’unes terceres eleccions sobrevolant el Congreso i un Rajoy acomodat en el paper de qui dia passa any empeny, acceptant el repte de buscar suports fent el que calgui, “salvo algunas cosas”.

La irresponsabilitat mostrada pels qui fa uns mesos feien mofa de les dificultats del Parlament per designar un nou govern, és prou greu com per recollir els bartols i deixar pas a persones que tinguin el sentit institucional més desenvolupat, però tot sembla indicar que, per a ells, és més important seguir buscant vots a l’Espanya en blanc i negre, portant al Constitucional qualsevol llei o proposta que surti del Parlament català.

Aquesta setmana, el cruel destí ens ha obsequiat amb “dues tasses” de Soraya Saenz de Santamaria; l’habitual de després del Consell de Ministres, i una altra just després del Ple del Parlament de Catalunya on es va debatre i assumir les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent. Objectiu: Denunciar els plans dels catalans dolents, molt dolents, que insisteixen en la seves intencions de trencar Espanya.

Però, que diu aquest document “terrible i infernal” que va debatre el Parlament de Catalunya desobeint la prohibició del Tribunal Constitucional. Fem-ne un resum.

- La única via possible per exercir el dret a decidir és per la via de la desconnexió

- El poble de Catalunya te la legitimitat per començar un procés constituent amb el suport de les institucions catalanes.

- Aquest procés compta amb l’aval de les experiències similars en altres països i ha de ser inclusiu, englobant totes les sensibilitats i ideologies socials.

- El procés constituent ha de comptar de tres fases; procés participatiu, desconnexió de l’Estat espanyol i eleccions constituents i ratificació popular mitjançant un referèndum.

- Caldrà un procés de participació ciutadana per definir el text del projecte de constitució.

- El Parlament de Catalunya haurà d’impulsar les corresponents lleis de desconnexió amb l’Estat espanyol. Aquestes lleis no podran ser suspeses ni impugnades per cap altre poder, jutjat o tribunal.

- La Cambra catalana haurà de crear una comissió de seguiment del procés.

- Caldrà crear una Assemblea Constituent que garantirà la participació directe de les persones en el procés de discussió i elaboració de propostes per el projecte de Constitució.

- El procés haurà d’acabar amb la convocatòria d’un referèndum constitucional en que el poble de Catalunya aprovarà o rebutjarà, de manera pacifica i democràtica, el text proposat a la Carta Magna.

Aquí ho teniu. Aquesta és la gosadia del Parlament de Catalunya. Aquestes son les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent debatudes i votades al Parlament de Catalunya per les quals l’Estat espanyol demana al Tribunal Constitucional que actuï contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, per no haver-ho evitat.

A aquests “defensors de les lleis” els voldria recordar l’article 57 de l’Estatut, que diu que els membres del Parlament son inviolables pels vots i les opinions que emetin en l’exercici de llur càrrec.

No cal dir res més.