dijous, 27 d’agost del 2015

Amb el somriure, la revolta



Amb la il·lusió pròpia de qui espera l’arribada d’un dia especial, aquest dijous he participat, en qualitat de candidata, en el meu primer acte públic de precampanya sota les sigles de “Junts Pel Sí”, a Arenys de Mar, entre cares conegudes i algunes de noves, i amb l’emoció a flor de pell. És difícil descriure les sensacions que hom pot sentir veient persones convencent persones, mirades buscant complicitat. Quina onada d’esperança... Davant d’aquest espectacle de la democràcia, s’entén perfectament perquè alguns ho han anomenat “la revolta dels somriures”.

No és difícil entendre el desconcert dels partidaris del “No”. No només no esperaven que fóssim capaços de trobar una formula que unís en un mateix projecte societat civil i partits polítics, omplint una llista que reunís 135 noms, -un per cadascun dels escons del Parlament- sinó que, simbòlicament, s’ha deixat aquesta llista oberta perquè s’hi pugui afegir qualsevol persona que ho desitgi. Avui ja som 55.000. Mai una llista electoral havia tingut tants “suplents” com aquesta. I volem arribar als 100.000 candidats.

El dia 27 de setembre, quan s’obrin les urnes, no configurarem representacions parlamentàries; coneixerem la reacció de tot un país cansat de comprovar com la tercera via ens ha portat, sistemàticament, a la via morta. I això, il·lusiona. Però que la il·lusió no ens faci perdre el nord. Aquestes eleccions seran una comtessa entre els de “Junts pel Sí” i els de “Junts pel No”, i més enllà dels qui, democràticament, defensaran l’opció del “No”, hi haurà qui, de manera més o menys maldestre, intentarà intoxicar la realitat amb mentides i mitges veritats. Ja hi tenim experiència.

Romeva, Mas i Junqueras estaran al punt de mira d’aquells que temen la democràcia, i que aprofitaran la pluralitat de la llista de “Junts pel Sí” per fer aflorar contradiccions ideològiques, ignorant i fent ignorar que aquesta candidatura no la mou cap ideologia política, sinó les ànsies de tot un poble per tenir un país millor. Els que utilitzen l’excusa de la llei per negar-nos la llibertat, son aquells que han fet de la conquesta la seva ideologia, i això no sona gens democràtic.

Molts voldrien que l’independentisme català estes representat per una colla d’eixelebrats portats pel fanatisme que responguessin a impulsos irracionals i no per gent plural i diversa, de caràcter inclusiu, que veu la independència com un instrument i no com una finalitat. Que veu en el castellà un actiu i no un obstacle. Els aniria be que el nostre independentisme estes mogut per l’odi i la intolerància, que fos fruit del separatisme sense lògica. No els va be que aquest moviment hagi crescut de forma constant i sense incidents. No els agrada aquesta demostració de “radicalitat democràtica”. Que fàcil seria combatre l’adversari quan aquest es mostra hostil. I que difícil és fer-ho quan l’adversari somriu.

El dia 27 de setembre tindrem l’oportunitat de demostrar a un món que ens mirarà amb atenció, que la força de les urnes, a Catalunya, és imparable. El dia 27 de setembre anirem a votar i farem -com diu el candidat Lluis Llach-, amb el somriure, la revolta.

dimarts, 4 d’agost del 2015

Cap a un país d’oportunitats



Ara fa uns dies que el Consell Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va anunciar els noms de les persones que formaran part -en representació d’aquesta formació- a les eleccions del 27 de setembre, una llista en que hi vaig poder veure el meu nom.

Que us puc dir? Tal i com us podeu imaginar, és difícil trobar paraules per explicar el que se sent formant part d’una llista impulsada amb el noble mandat de marcar un punt i a part en la història de Catalunya.

Soc de les que pensen que els del discurs de la por no esperaven que els catalans fóssim capaços d’organitzar-nos per donar forma a una candidatura com “Junts pel Sí”. Un cop més ens han infravalorat.

“Junts pel Sí” és una candidatura excepcional per un moment excepcional. És el que tocava fer, i ho hem fet. Fa setmanes, mesos, que sentim parlar d’eleccions autonòmiques i plebiscitàries. No permetem que ens embauquin. El nom no fa la cosa. Aquestes eleccions seran el que els catalans vulguem que siguin. Si algú s’entesta en seguir-les veient com unes eleccions autonòmiques més, li servirà per comprovar qui, de veritat, “te un problema”.

Tampoc seria bo que ens autocomplaguesim parlant d’independència o sobirania. Les paraules prenen força quan som conscients del seu significat. Independència i sobirania, per a alguns, significa “separatisme”. Per nosaltres significa “oportunitats”, i només serem un país amb oportunitats pel conjunt dels ciutadans si realment tenim totes les eines i instruments per a gestionar amb llibertat polítiques educatives, socials, de salut o econòmiques... Polítiques que podem generar amb la gestió dels propis recursos i amb capacitat per generar riquesa per a tothom.

El 27S tenim una oportunitat històrica, i les oportunitats històriques s’han d’aprofitar quan arriben. Hem passat de la transició democràtica de fa molts anys a una transició nacional autèntica. Cada vegada més, la governabilitat dels països del conjunt del món passa pel dret a decidir i Catalunya no en pot quedar al marge.

El 27 de setembre tindré l’honor d’acompanyar un grup de dones i homes, representants de la societat civil i de la política en una aventura apassionant. Som els del Sí. Som la llista que temia Madrid. Som la llista que ha de facilitar que el dia 27 de setembre, al vespre, puguem comptar els SI i els NO, sense matisos. Som aquells a qui hauran de votar els catalans que desitgin un futur millor per Catalunya. Però no podem oblidar que a aquestes eleccions també hi concorreran els del No, i de les sumes dels uns i dels altres dependrà el país que deixarem a les pròximes generacions de catalans.

El futur del nostre país està a les nostres mans com no ho ha estat mai en els últims segles. Enfilem la recta final del que hauria de ser un pas decisiu en la història de Catalunya. On l’exvicepresident del Tribunal Constitucional, Ramón Rodríguez Arribas veu un cop d’estat, nosaltres veiem la màxima expressió de la democràcia. Si fallem ara, aquells que vindran no ens ho perdonaran.