La salut de les xarxes socials

El progressiu arrelament de les xarxes socials a les societats del segle XXI ha obligat a reinterpretar la forma en que es difon i es propaga la informació. Diuen que els ciutadans han pres el control de la informació als mitjans tradicionals i que els debats que abans es produïen a les places publiques s’han traslladat a un món virtual accessible per tothom que porti un dispositiu mòbil a la butxaca.

Moviments com el “15M” o les “Primaveres Àrabs” ens han demostrat com poden ser de decisives les xarxes socials per mobilitzar les societats i permetre que se sentin unes veus que, en altres temps, eren emmudides.

Amb permís de les aplicacions de missatgeria instantània com Whatsapp o Telegram, Facebook i Twitter s’han convertit en l’aparador universal de la llibertat d’expressió per excel·lència, a l’hora que han esdevingut el caldo de cultiu per a valents de saló opinadors de tot i experts en res, on les persones de consciencia distreta es creuen amb autoritat per dir el que sigui a qui sigui quan sigui i com sigui. S’ha imposat certa impunitat i barra lliure per dir qualsevol cosa sense analitzar-ne conseqüències.

Veure com un ciutadà anònim en un moment d’inspiració hiperventilada amenaça de mort al president de Catalunya no és de rebut i exigeix que la justícia actuï per determinar els límits de la llibertat d’expressió. Sense dubte estem davant d’actituds molt greus.

Però no son menys greus les actituds d’alguns polítics que, intencionadament o inconscientment, perden de vista les línies que haurien de delimitar el seu discurs “incendiant” les xarxes amb missatges pensants i cuinats en clau partidista.

No es tracta de ser allò que en diuen “políticament correcte”, però si hi ha un col·lectiu a qui se li pot exigir, especialment, el màxim control sobre les paraules, aquests és el col·lectiu que formem aquells que, noblement, hem escollit dedicar-nos a la política. No tot s’hi val, i veure com alguns adversaris polítics fan de la intoxicació una constant, contribueix a potenciar una exaltació estèril que poc ajuda a lluitar contra la ja massa arrelada desafecció dels ciutadans amb la política.

Seria bo que cada vegada siguem més els qui no ens conformem amb seure a veure que passa, i ens aixequem contra els qui fan abús d’una malentesa llibertat d’expressió en benefici dels seus interessos aprofitant la immediatesa i l’efecte multiplicador de les xarxes socials. 

El futur comença en "superdissabte"

Deia el noi del Poble Sec; “Fa vint anys que tinc vint anys. Vint anys i encara tinc força, i no tinc l'ànima morta, i em sento bullir la sang”. Tot un himne a les ganes de viure de qui se sap amb molta feina per fer.

Feina n’hi ha, tanta o més de la que hi havia quan un llunyà 17 de novembre de 1974 les muntanyes de Montserrat veien néixer Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Des d’aleshores hem vist arribar la democràcia i la fi de la “Guerra Freda”, hem entrat a l’OTAN i a la Unió Europea, hem canviat de moneda, les fronteres s’han desdibuixat, hem vist néixer Internet i hem vist com la Constitució envellia. Si en 41 anys, aquest món on vivim ha canviat tant, quina mena força immobilista, conformista i carrinclona hauria d’impedir que nosaltres també evolucionéssim?

Arriba allò que n’hem dit el “superdissabte”, tot recordant el “superdimarts” en que les complexes eleccions primàries als EEUU impliquen un major nombre d’Estats. El “superdissabte” implicarà tot el territori, comarca a comarca, municipi a municipi, barri a barri, en una jornada que ha de ser decisiva pel futur de CDC. El desenllaç d’un procés necessari que molts n’han dit refundació, alguns regeneració i altres procés de constitució d’un nou partit polític. Tot plegat és molt més senzill. No caiguem en el simplista món de la demagògia eufemística. Enterrem la idea de que un partit polític és una mena de club on es reuneixen persones amb una determinada ideologia.

Un partit és un òrgan amb vida pròpia; respira, emmalalteix, gaudeix i pateix i, si, també es fa gran i envelleix. I precisa de noves fornades de persones joves i no tant joves, experimentades o emprenedores, que hi injectin energies renovades i aportin una visió actualitzada del món de sempre des de la pròpia base de la societat. Persones que superin els discursos populistes de nova i vella política i apostin decididament per la bona política.

Allò que era vàlid fa 41 anys, ja no ho és avui, com allò que es vàlid avui, tampoc no ho serà d’aquí a 41 anys. Necessitem noves eines per afrontar un futur apassionant; un país nou que tenim a tocar. Ens hem de posar al dia per representar l'espai central de la gent que sap que la convivència és un tresor que no es pot perdre ni debilitar. La gent que sap que si aquest país ha perviscut, és perquè hi ha hagut persones que han tirat endavant amb valentia.

No hem de renunciar al que hem estat fins avui. CDC forma part de l’ADN d’aquest país. És un partit de govern que ha estat clau en la història recent de Catalunya. Amb encerts i amb errors, com és de rebut per tothom que fa alguna cosa. Només aquells que no fan res, estan lliures de cometre errors.

Aquest “superdissabte” no ens hem de limitar a buscar un nou logotip ni un nom que “enganxi”. Aquest “superdissabte” hem de començar a construir un nou partit sobre els fonaments sòlids del que hem estat fins avui. Sabent mirar endavant sense oblidar d’on venim; buscant nous lideratges que sàpiguen combinar la força i l’experiència del president Mas amb la rauxa renovadora del president Puigdemont. Som nosaltres; som convergents. Som els qui més hem treballat i més ens l'hem jugada per construir l'autogovern i, ara, volem construir un nou estat perquè, sense la força de l’esperit convergent, no tindrem un país independent.

Aquest dissabte tenim l’oportunitat de sentir-nos –com va dir Miquel Marti i Pol a “El Llarg Viatge”- “Hereus d'un alt llinatge cent voltes esbrancat, florim quan menys ho esperen, cantem quan menys els plau”.

Que tinguem un magnífic “superdissabte”!

Nova política vs. bona política

Diuen que no hi ha mal que no vingui per be, i si el ritme trepidant dels esdeveniments polítics ha fet que a l’hora de l’esmorzar o a les sobretaules dels dinars familiars la política comparteixi espai amb l’últim d’en Messi, podem dir que aquesta societat nostra progressa adequadament.

Estem immersos en els temps de la política dels 140 caràcters i la informació multi plataforma ha accelerat els tempos fins al punt de que el que avui esdevé líder, demà és rellevat de les primeres pàgines dels diaris i sovint oblidem com hem arribat on som, perdent el nord i el rumb de cap on anem.

Després de molts anys veient sempre les mateixes sigles, ens fem un tip de veure néixer nous partits que sovint no sabem ni d’on surten i que ens diuen que representen “la nova política”. Solen dedicar bona part de la seva activitat a desprestigiar als que consideren representants del que s’han afanyat en anomenar “vella política”. Vaja, els partits de sempre. I és així com els “nous” intenten convèncer de les bondats de la “novetat”, com si el que és nou fos, per definició, millor que allò que és vell. Els representants dels partits nous passegen sota els focus de la “platocracia” el discurs de la “casta”, acusant als governants d’aferrar-se a la poltrona mentre ells lluiten aferrissadament per poder-hi asseure per, així, esdevenir part d’allò que en diuen, “casta”.

Ens hem acostumat a mirar-nos els parlaments com una mena de camp de futbol on, a una banda hi ha la porteria dels partits nous i a l’altre hi ha la porteria dels partits vells, i abandonem al racó dels mals endreços la més preuada virtut de la política; promoure l’art d’assolir consensos.

Tant preocupant pot resultar ignorar el potencial d’un polític veterà curtit en mil batalles parlamentàries com no tenir en compte l’aportació de la saba nova de joves que s’incorporen a la política amb idees fresques allunyades dels vicis de les velles maneres de fer. Però no resulta un panorama massa engrescador veure com a Madrid, aquells que fa quatre dies reien de veure com era de difícil formar govern a Catalunya, ara s’esbatussen per treure l’entrellat d’un Congrés ingovernable de sumes impossibles utilitzant les més lamentables arts de la vella, vella, vella política.

Ara que, com a societat, hem aconseguit incorporar la política en les nostres tertúlies familiars, hauríem de fer un nou esforç per aprendre a diferenciar entre bona i mala política, més que entre nova i vella política. Per aprendre que, moltes vegades, no és tant necessària una regeneració, com protegir allò que funciona i corregir allò que és millorable.

Treballant per a tothom i, primer, Calella

La mateixa nit del recompte electoral, el llenguatge no verbal de tots els que hem estat candidats ja deixa entreveure la predisposició de cadascun a dialogar, pactar, fer govern o oposició. I en aquest sentit, Calella no és una excepció.

La tradició em feia responsable, com a candidata de la llista més votada, d’iniciar el diàleg amb tots aquells que volguessin parlar per trobar –o no...- vies d’entesa cap a governs sòlids. No són temps de confrontació. Són temps de col·laboració. De ma estesa a tots aquells que ens vulguin acompanyar, d’una manera o altra, en el mandat que comença el 13 de juny.

Amb ERC compartim la manera de fer en projectes específics i, especialment, el compromís de País. Amb les CUP compartim la voluntat de seguir millorant els processos de participació. Hi treballarem plegats, n’estic segura. Amb el PP ens trobarem –segur- en diversos projectes específics de ciutat, tot i que el model de País ens separa, i molt. Amb IC-V ha estat difícil. Hem topat amb un discurs propi de la “vella política”, la del frontisme, dels “bons i els dolents”. No és una actitud positiva per fer avançar la ciutat.

Amb el PSC tot ha estat molt més fàcil. Ja fa dues legislatures que compartim el relat de ciutat. Hem endegat projectes sobre la base de la coherència. Hem trobat agraïment i compromís. Hem sabut trobar punts de coincidència a l’hora que hem respectat els espais que cadascú necessita preservar.

Aquest dimarts, amb el futur tinent d’alcalde, Josep Torres, hem signat l’acord que permetrà que CiU i PSC compartim els pròxims quatre anys de govern a Calella. Un document que posa negre sobre blanc tot allò en el que ens comprometem a treballar plegats i -no menys important- allò en el que ens donarem plena independència i llibertat d’actuació; qualsevol qüestió que impliqui posicionar-se sobre el debat sobiranista.

Volem governar, a ple rendiment, des del minut 0.

Moltes gràcies, i molta sort!

Hi ha vegades en que hom te la sensació d’estar vivint allò que en diuen un “deja vu”, i una d’aquestes ocasions és el període electoral. Quinze dies poden no ser res, o poden ser molt llargs quan cada dia sembla una setmana. Sentireu dir que és molt cansat, i és veritat, però no hi ha cansament més agraït que el que produeix dedicar hores i hores a escoltar i parlar amb tantes i tantes persones.

I arribarà diumenge i sortirem a votar i algú parlarà de la festa de la democràcia, i en acabar el dia comptarem els vots d’un en un i descobrirem com serà el Ple Municipal del pròxim mandat. Crits, emocions, llàgrimes, alegria i decepció es combinaran a cada racó on els partits hagin situat les seves seus electorals. I cada candidat esperarà nerviós l’arribada d’alguna càmera per treure de la butxaca el paper on porta anotades les declaracions que farà, en funció del resultat. En mig de l’ordenat desordre propi d’una campanya electoral, en el fons, tot sembla que funcioni com una previsible màquina de precisió.

Escric aquestes ratlles quan falten hores perquè acabi la campanya. I ho faig ara, perquè no vull que les meves paraules puguin ser atribuïdes als sentiments del moment del recompte.

Vull agrair l’escalf rebut de tantes i tantes persones durant tots aquests dies de campanya. Als ànims que m’heu donat, a les felicitacions per la feina feta i també, es clar, les observacions que m’heu fet per millorar algunes coses.

A la gent que m’ha acompanyat. La que es veu i la que no es veu. I, sobretot, a la meva família, que sembla com si s’hagués acostumat a viure constantment amb la incertesa de no saber quan podrem compartir una estona sense que res interrompi una conversa.

Aquest diumenge, els partits que es presenten a les eleccions guanyaran més o menys regidors. Calella, en canvi, ha de guanyar el seu futur.

Moltes gràcies, i molta sort!

Calella al mapa de les oportunitats

És possible que m’hàgiu sentit dir –més d’una vegada- que “el nostre món és el món”. No voldria que interpretéssiu aquesta expressió com una simple frase feta, sinó com una reflexió per constatar que hem situat Calella al mapa de les oportunitats.

Per l’equip de govern que he tingut la fortuna de poder liderar durant aquests darrers quatre anys, les oportunitats socials, culturals i econòmiques han estat una autentica obsessió alhora de treballar.

Hem treballat per posar els fonaments d’una estratègia que ens permeti estar preparats per optar a les millors oportunitats per Calella dotant la ciutat dels millors equipaments socio-culturals-esportius; la instal·lació de gespa artificial al renovat camp de mar, la remodelació de la Sala Mozart, l’Escola Oficial d'Idiomes, la futura Escola Salicrú, la nova Zona Nàutica...

Aquesta obsessió per situar Calella al mapa de les oportunitats ens ha permès assolir fites com la de portar a la ciutat la “Volta Ciclista a Catalunya”, seguida per 120 mitjans de comunicació de 163 països que han permès que Calella entri a 540 milions de llars de tot el món en 27 idiomes diferents. Una obsessió que ha fet possible consolidar la nostra ciutat com a referent al mapa internacional del triatló d’elit, incorporant-la al circuit del prestigiós “Ironman”, que ens ha portat 2.700 triatletes provinents de 25 països diferents i, generalment, d’un poder adquisitiu alt. Un actiu imprescindible per reforçar el nostre posicionament en l’àmbit del “Turisme Esportiu”.

Hem creat 250noves places d’aparcament que han facilitat un millor accés al centre comercial i hem transformat l’històric edifici del Mercat Municipal per donar-li un nou impuls, aprofitant aquesta reforma per crear l’”Espai Mercat”, un punt que esdevindrà referent a l’hora d’acollir actes i esdeveniments a tocar del casc urbà.

La feina feta pel meu equip, ha permès recuperar esdeveniments com l’”Screamin Festival” -que havia deixat de celebrar-se a Calella-, i impulsar el “Festival Internacional de Cant Coral; Canta al Mar”, “Calella està de Moda”, la fira “Exponuvis”, “Moments de Flors”...

Hem treballat colze a colze amb el potent teixit associatiu calellenc per convertir-nos en “Ciutat Gegantera 2013” i, aquest any, som “Capital de la Sardana”.

Hem fet difusió de la marca comercial de Calella, “La millor botiga del Maresme”, a diferents mitjans de comunicació i hem reforçat i millorat la coordinació en els àmbits de la protecció i la seguretat ciutadana.

Aquesta és la Calella amb la que somiava el meu equip quan vaig accedir a l’alcaldia, i aquesta és la Calella que volem seguir fent créixer per dotar-la d’una posició de prestigi al mapa de les oportunitats d’aquest món, que és el nostre món.

Volem seguir “Treballant per a tothom”, i amb tothom.

Conèixer el país per governar

La tasca d'oposició de CiU al Senat dóna els seus fruits. Des del Govern espanyol mai no han entès el nostre país i mai no han volgut comprendre la força que ha tingut, té i tindrà l'associacionisme a Catalunya en tots els seus vessants.

Per això, és una fita important per a les petites entitats sense afany de lucre el compromís que vam arrencar-li al ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, per eximir-les del pagament de l'Impost de Societats.

Fins el 2014 n'havien estat exemptes del seu pagament aquelles entitats que no superessin uns ingressos de 100.000 euros anuals. Però amb la reforma fiscal impulsada per Montoro, en nom del Govern espanyol, totes havien de pagar l'Impost de Societats.

Així, es collava les entitats i en molts casos es posava en perill la seva sostenibilitat i el seu futur, en un atac a la gran tasca de cohesió social que fan al nostre territori. S'han vist afectades associacions de veïns, associacions culturals, AMPA, clubs esportius, confraries, esplais i associacions de gent gran, entre moltes d'altres.

La decisió del Govern espanyol ha generat inquietud i un malestar innecessari a tot el teixit associatiu del país. Darrere d'aquestes entitats hi ha milers de persones que se'n beneficien dia a dia.

Catalunya és un país ric en associacionisme, que ha servit, en molts casos, també per vertebrar una idea molt concreta de nació. Per això aquesta norma suposava un cop molt dur, sobretot per qüestions socials. Amb aquest compromís, fet públic per Montoro a l'hemicicle a la petició del senador de CiU Ferran Bel ara fa una setmana, es tornarà a una situació similar a l'anterior.

Si bé l'exempció s'aplicarà quan els ingressos totals no superin els 50.000 euros anuals –abans n'eren 100.000- i quan les seves rendes no exemptes quedin sempre subjectes a retenció i no superin els 1.000 euros, es tracta d'un pas important. Amb aquest compromís que hem aconseguit, de ben segur, que donarem molta tranquil·litat a moltes persones i moltes associacions, perquè coneixem el país i entenem els ciutadans.

Publicat a Tribuna.cat

Quan anàvem a “aprendre de lletra”

Un dels records d’infantesa que, per temps que passi, sempre troben un lloc a la nostra memòria, son aquells anys en que anàvem a “aprendre de lletra”. Temps en blanc i negre, de “pupitres” estrets i mestres vocacionals que ens cridaven pel cognom.

Allà hi vàrem fer amistats d’arrel fonda que encara perduren, que fan que ens busquem al Facebook i organitzem aquells sopars d’ex alumnes en que no podem evitar observar –amb més o menys discreció- la vida escrita en forma d’arrugues a la nostra pell i l’experiència que ha vestit de blanc als nostres cabells.

La vida ens ha fet professionals, amables, educats, pares i mares i, de vegades, els millors avis que hem sabut ser. I tot això te els fonaments a l’escola on anàvem a “aprendre de lletra”.

Es quan aquests records tornen al nostre pensament que prenem consciencia de la importància de donar als joves d’ara un entorn digne on puguin construir uns sòlids fonaments per les seves vides. Pensaments que em van acompanyar quan, ara fa uns dies, tècnics del Departament d’Ensenyament van venir a l’Ajuntament de Calella a presentar-nos el projecte de la futura Escola Dr. Carles Salicrú.

Classes de disseny modern, de sostres alts i inclinats, grans finestrals, vidre que permet l’entrada de llum natural i, el més important, espai per fins a 400 alumnes, una trentena més dels 370 que ara conviuen en un centre dissenyat fa 41 anys per acollir-ne 150.

Un centre que, a diferencia de l’actual, s’ubicarà a prop del casc urbà, fent possible que molts pares i mares que ara deixen els seus fills a la parada de l’autobús, els puguin acompanyar fins a la porta de l’escola i puguin, fins i tot, saludar i donar el bon dia als mestres que, amb paciència de sant, s’encarreguen de convertir els nens en adolescents.

No és un edifici, és un projecte de vida que molt aviat serà una realitat; la nova escola Dr. Carles Salicrú. És una d’aquelles coses que, d’aquí a un temps, donaran sentit a aquests anys que he tingut la fortuna de dedicar a aquesta ciutat.

És l’hora dels ajuntaments

Aquest cap de setmana Calella ha tornat a ser l’escenari d’un dels esdeveniments esportius més impressionants que he vist mai, l’”Ironman”, aquella mena d’aventura consistent en recórrer 4 quilometres nedant, 180 en bicicleta i 42 a peu, inimaginable per al comú dels mortals, i que milers de triatletes afronten com la cosa més normal.

Assumida l’admiració per aquests esportistes i assimilant aquesta prova com un dels elements més destacats del calendari d’activitats calellenc, aquest diumenge no he pogut evitar veure en la cara d’aquests homes i dones un reflex del procés que viu Catalunya. Ja em perdonareu, però deu ser algun tipus d’efecte d’allò que en diuen deformació professional. De seguida m’entendreu.

Es llencen al mar de bon matí desafiant fred i onatge, amb la il·lusió brillant a les seves cares. Quan surten de l’aigua i agafen la bicicleta, les seves cares canvien la il·lusió per la concentració. Cada pedalada compta i cada corba ben traçada ajuda a esgarrapar segons al rellotge i, això, serà de vital importància quan canviïn la bicicleta per les sabatilles esportives, aquell moment en que les seves cares canvien la concentració per un cansament que lluita a cada metre contra aquella reacció tant humana d’abandonar quan les forces comencen a defallir.

El setembre de 2012, els catalans ens vàrem llençar al carrer, amb la il·lusió a les nostres cares, per demanar un nou model de país. Un any després ho vàrem tornar a fer, i les nostres cares, més que d’il·lusió, eren de concentració. I aquest any, hem tornat a sortir, molts, amb el cansament a la cara. El camí es fa llarg i farregós, però sabem que si defallim, perdem.

I dissabte passat va arribar aquell punt d’avituallament on els fondistes troben l’aigua fresca que ajuda a seguir corrent. Més de 800 alcaldes en representació dels 920 ajuntaments que han aprovat les seves respectives mocions de suport a la consulta, representants de 37 consells comarcals i de les quatre diputacions, vàrem anar al Palau de la Generalitat a entregar al President Mas els documents que deixen constància del suport de la immensa majoria del país a la tasca que ell mateix, en un exercici insòlit d’unitat amb la resta de forces proconsulta amb representació al Parlament, estan portant a terme de forma impecable. Va ser un acte emotiu que per sempre més tindrà el seu capítol als llibres que explicaran la història de Catalunya. Però, per damunt de tot, va ser un acte amb el que vàrem voler simbolitzar la decisió de tot un país a seguir avançant malgrat que, algunes vegades, puguem sentir que ens fallen les forces i el cansament es fa evident.

Dissabte, els representants polítics que treballem més a prop dels ciutadans de Catalunya, vàrem voler recordar que, en aquest particular triatló, aquell que afluixa, perd, i que no serem nosaltres qui ens deixarem vèncer pel cansament. Si parem abans de travessar la línia d’arribada, les generacions que venen, no ens ho perdonaran.

Dissabte va ser l’hora dels ajuntaments; va ser l’hora de les persones.

Contra la desafecció, transparència

Des de fa un temps, transparència i desafecció han esdevingut paraules associades a l’hora de definir el moment polític actual. És evident que el pitjor que es pot fer davant de situacions com aquesta és quedar-se de braços creuats com qui espera que passi la tempesta.

Es responsabilitat d’aquells que hem estat escollits per representar la ciutadania, treballar per escurçar la distancia entre allò que en diuen “classe política” i els ciutadans que han dipositat en les urnes l’esperança de comptar amb gestors eficaços, eficients i honestos. Una tasca que no es pot limitar a les bones paraules, carregades de bones intencions, sinó que requereix que tots plegats fem un gest decidit i ferm per aconseguir la màxima transparència de les administracions.

És cert que l’actualitat informativa, servida a cop de titular, sovint dificulta la visibilitat de les bones accions –que hi son- de polítics compromesos amb una vocació sovint mal interpretada. És per això que ara, més que mai, aquells que estem al capdavant d’alguna administració, hem d’obrir portes i finestres per evitar, tant com sigui possible, qualsevol ombra de dubte.

Des de la perspectiva nacional, els catalans tenim l’orgull de comptar amb el govern autonòmic més transparent de l’Estat espanyol, segons l’organització no governamental “Transparència Internacional Espanya”, la mateixa organització sota la lupa de la qual vàrem posar l’Ajuntament de Calella, ara fa uns mesos. Però no ens hem volgut aturar aquí.

La setmana que ara s’acaba, la mateixa setmana en que el Parlament de Catalunya ha ultimat els darrers detalls de la futura Llei de Transparència, a l’Ajuntament de Calella hem rebut la visita del Síndic de Greuges amb l’objectiu de signar un conveni que permetrà programar visites periòdiques del personal de la institució per assessorar i atendre les queixes i reclamacions dels calellencs i elaborar un informe anual en què es farà un seguiment de les preocupacions i queixes que se'ls hagin fet arribar. Aquest informe es presentarà en seu plenària i podrà ser debatut entre tots els grups municipals, amb la possibilitat que hi assisteixi el mateix Síndic.

Al Grup Municipal de Convergència i Unió (CiU) pensem que la transparència és garantia de responsabilitat, que la desconfiança democràtica pot ser bona si serveix per millorar i garantir els drets dels ciutadans, que una administració forta necessita dotar-se de tots els instruments necessaris en marxa i que hem de respondre al compromís moral i de mètode.

Fem la feina amb el convenciment de que, per damunt de tot, cal ser útils a la ciutadania i estic convençuda que aquest conveni és un pas més en la direcció correcte.

Després de les competències, comença l’atac a les infraestructures

Massa sovint ens trobem amb moments que fan bona l’expressió “no val a badar”, que pren un sentit especial quan es viuen moments com els actuals.

Mentre el “món” estava entretingut amb la coronació d’un nou rei, en algun despatx de la capital del regne enllestien una mena de pla maquiavèl·lic per posar la cirereta a l’estratègia recentralitzadora del govern Popular.

Després d’atacar sense pietat les competències que ens permeten avançar com a país, ara toca el torn a es infraestructures.

En un nou exemple d’aplicació del concepte de “solidaritat” entès a la manera de Groucho Marx quan deia allò de “esos son mis principios, si no le gustan tengo otros”, el Ministeri “amic” de Foment anunciava un pla per “arreglar” el finançament de tots els ports de l’Estat. Fins aquí res ens hauria de sorprendre. Les alarmes salten quan sabem el sistema amb el que es vol impulsar aquells ports que, per un motiu o altre, no acaben d’aixecar el cap. Millorant els seus accessos? Reorganitzant la seves activitats? Buscant convenis externs? Ideant algun tipus de pla estratègic? No. La idea del govern Rajoy no ha estat tant sofisticada. Fins i tot diria que ha estat barruera. Anem als ports que si que funcionen, i els extraiem el 50% dels seus beneficis. Us sona?

Dit d’una altra manera; el port de Barcelona, un dels més rendibles d’Europa, i que ara ja destina un 4% dels seus beneficis a la millora dels ports de la resta de l’Estat, hauria de destinar la meitat dels seus beneficis a “tapar els forats” financers de la resta de ports de l’Estat. No a millorar els seus accessos, serveis i connexions logístiques, no. Volen que la meitat dels beneficis del port de Barcelona, capital de Catalunya, s’enviïn a una institució que te la seva seu a l’Avenida del Partenon, 10 de Madrid. Lluny, molt lluny del mar.

Sona tant surrealista com podria sonar la proposta de destinar part dels beneficis de l’Aeroport d’El Prat a garantir el funcionament ds l’“aeropuerto del abuelo”, a Castelló.

No, no pretenc donar idees. Ja en tenen prou els foscos estrategues de Moncloa. Be que ens ho han demostrat amb la seva obsessió en voler convertir l’Aeroport d’El Prat en la T5 de Barajas.

Sentir al clatell l’alè de Barcelona no agrada. Veure com El Prat, amb una ma lligada a l’esquena, augmenta el nombre de passatgers fins a amenaçar la xifra del tot poderós Barajas, no agrada. Iberia s’ha replegat a Barajas a l’hora que ens han posat totes les traves per esdevenir un hub de connexió de vols internacionals, un tipus de transit que representa el 29,6% de passatgers a Madrid i només un 3,4% a Barcelona. I tot i així, El Prat ha aconseguit dotar-se de 48 rutes a 31 destinacions intercontinentals, entre elles les recents línies que ens connecten amb Pekin o Qatar.

No ha estat un truc de màgia, ni una casualitat, ni tampoc un cop de sort. Ha estat gràcies a la feina feta per una societat emprenedora representada per un govern que viatge per tot el món, -seguit de ben a prop per l’ambaixador espanyol de torn- establint llaços de col·laboració amb diversos països i procurant posar-ho fàcil perquè les inversions de tot el món mirin cap a Catalunya. Possiblement, el mateix que haurien de fer els responsables de Puertos del Estado però, es clar, quan s’està acostumat a tirar de beta... Como son esos catalanes...