Diuen que no hi ha
mal que no vingui per be, i si el ritme trepidant dels esdeveniments polítics
ha fet que a l’hora de l’esmorzar o a les sobretaules dels dinars familiars la
política comparteixi espai amb l’últim d’en Messi, podem dir que aquesta
societat nostra progressa adequadament.
Estem immersos en
els temps de la política dels 140 caràcters i la informació multi plataforma ha
accelerat els tempos fins al punt de que el que avui esdevé líder, demà és
rellevat de les primeres pàgines dels diaris i sovint oblidem com hem arribat
on som, perdent el nord i el rumb de cap on anem.
Després de molts
anys veient sempre les mateixes sigles, ens fem un tip de veure néixer nous
partits que sovint no sabem ni d’on surten i que ens diuen que representen “la
nova política”. Solen dedicar bona part de la seva activitat a desprestigiar
als que consideren representants del que s’han afanyat en anomenar “vella
política”. Vaja, els partits de sempre. I és així com els “nous” intenten convèncer
de les bondats de la “novetat”, com si el que és nou fos, per definició, millor
que allò que és vell. Els representants dels partits nous passegen sota els
focus de la “platocracia” el discurs de la “casta”, acusant als governants
d’aferrar-se a la poltrona mentre ells lluiten aferrissadament per poder-hi
asseure per, així, esdevenir part d’allò que en diuen, “casta”.
Ens hem acostumat a
mirar-nos els parlaments com una mena de camp de futbol on, a una banda hi ha
la porteria dels partits nous i a l’altre hi ha la porteria dels partits vells,
i abandonem al racó dels mals endreços la més preuada virtut de la política;
promoure l’art d’assolir consensos.
Tant preocupant pot
resultar ignorar el potencial d’un polític veterà curtit en mil batalles parlamentàries
com no tenir en compte l’aportació de la saba nova de joves que s’incorporen a
la política amb idees fresques allunyades dels vicis de les velles maneres de
fer. Però no resulta un panorama massa engrescador veure com a Madrid, aquells
que fa quatre dies reien de veure com era de difícil formar govern a Catalunya,
ara s’esbatussen per treure l’entrellat d’un Congrés ingovernable de sumes
impossibles utilitzant les més lamentables arts de la vella, vella, vella
política.
Ara que, com a
societat, hem aconseguit incorporar la política en les nostres tertúlies
familiars, hauríem de fer un nou esforç per aprendre a diferenciar entre bona i
mala política, més que entre nova i vella política. Per aprendre que, moltes
vegades, no és tant necessària una regeneració, com protegir allò que funciona
i corregir allò que és millorable.