El procés processat

Aquesta setmana les càmeres que mostren el que passa al Congrés dels Diputats han tornat a enfocar al sostre, igual que va passar el 23F. Aquesta vegada no es tractava d’un cop d’estat, sinó d’un cop a la democràcia. El PPSOE i Ciutadans es van cenyir al reglament de la cambra que preveu preservar la intimitat de la persona objecte del suplicatori. De res va servir que el propi interessat, en Francesc Homs, expresses la seva voluntat de fer públic el debat. ”. I mentrestant, el president Mas i les conselleres Rigau i Ortega, segueixen esperant el seu torn per anar a “dialogar” al tribunal de torn.

Una escena impròpia d’una democràcia madura, la cirereta d’una setmana en que els “amants del diàleg” han anat llençats. El Suprem ha confirmat la suspensió de feina i sou del jutge Santi Vidal, Carme Forcadell ha estat citada a declarar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i s’ha executat el suplicatori a Francesc Homs que permetrà que pugui ser jutjat per desobediència i prevaricació pel 9N.

Processar el procés; aquesta és l’actitud dels qui ens prometen diàleg –no se si aprofitant una visita a la presó- i ens intenten comprar amb propostes com la d’obrir un despatx per Soraya Saenz de Santamaria a Barcelona o celebrar un consell de ministres a la capital catalana, al més pur estil “Bienvenido Mr. Marshall”.

El PP, el partit que te més investigats a les seves files es permet el “luxe” de portar als tribunals polítics que exerceixen la democràcia. El partit referent de la transició veu com des de Sevilla activen el comandament a distancia que fa esclatar un PSOE en hores baixes per evitar que el seu líder exercici la tasca per la que va ser escollit; impedir un nou govern del Partit Popular.

Catalunya ja ha passat pantalla i, al Partit Demòcrata (PDECAT), a diferencia de molts altres, en som molt conscients. Venim d’aquella Convergència que, a les acaballes de la dictadura, es va proposar assolir el reconeixement nacional que ens havia estat negat. 42 anys després, el PDECAT pren el relleu d’aquella formació per adaptar-se als nous temps, apostant per la bona política més que per la nova política, posant-nos al costat dels qui, com nosaltres, pensen que l’autonomisme ja no ens pot oferir res, i que cal defensar, pacíficament, però amb contundència, la voluntat popular expressada a les urnes el 27S.

No ens agrada la política del “i tu més”. No juguem a la “platocracia”. La gent del PDECAT volem treballar per recuperar el somni del president Macià; “una Catalunya lliure, socialment justa, econòmicament prospera i espiritualment gloriosa”.

Hi ha qui pot pensar –no sense falta de raó- que potser no és el millor moment per la política, però ningú pot qüestionar que mai és mal moment per construir un país millor.

Baix nivell, alta tensió

Diuen que entendre la política no és fàcil. No és que consellers, diputats i senadors no hi posem tot el nostre empeny en fer-nos entendre, però no és fàcil aconseguir-ho quan hi ha qui està disposat a emboirar el missatge provocant un “totum revolutum” que distorsioni una realitat que li és incòmode per “treure profit de l’embolic”.

El contundent i asfixiant joc a la contra previsible en aquesta legislatura no s’ha fet esperar. Amb un Parlament “acabat de sortir del forn”, el Partit Popular del Sr. Xavier Garcia Albiol ens ha sorprès amb una reacció que ens ha permès recuperar una paraula de so estrany i difícil memorització que alguns havíem descobert -ja fa molts anys- en un capítol de West Wing; “filibusterisme”.

En aquella ocasió, un parlamentari allargava la seva intervenció durant hores i hores, recitant receptes de cuina, per no perdre el seu torn de paraula i endarrerir tant com fos possible una votació que sabia que no li seria favorable. Tant absurd com això.

A l’”Ala Oest de la Ciutadella”, el senyor Albiol ha endarrerit tant com ha pogut la formació del seu grup parlamentari per intentar bloquejar la reunió de la Junta de Portaveus que havia de pronunciar-se respecte a la petició de reconsideració de la Proposta de Resolució presentada per Junts pel Sí i CUP, que insta al Parlament de Catalunya a iniciar el mandat obtingut a les urnes el 27 de setembre passat.

I el sofert ciutadà que intenta seguir el procés a través de noticies es pregunta amb tota la raó del món; “que ha passat?” Permeteu-me que us ho resumeixi amb ben poques paraules; ens han volgut posar un parany i no hi hem caigut. Ras i curt.

La Mesa del Parlament disposa de quatre dies per a resoldre la petició de reconsideració mitjançant una resolució motivada, escoltada la Junta de Portaveus. Ara be, aquest termini tocava a la seva fi i el Partit Popular seguia sense constituir el seu grup i, per tant, no havia designat el seu portaveu.

Si la Mesa del Parlament no resolia les sol·licituds de reconsideració en el termini fixat incomplia el Reglament en perjudici dels grups que les van presentar. Al mateix temps, els grups que van presentar la iniciativa i van demanar la tramitació d’urgència, es veurien afectats amb dilacions indegudes pel que fa a la resolució definitiva sobre la tramitabilitat de la proposta.

És a dir; mal si es fa, mal si no es fa.

La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, assessorada pel bon criteri del departament jurídic de la cambra, va decidir convocar la junta de portaveus convidant al PP a enviar-hi un representant que pogués participar en aquella trobada a fi d’aportar el seu criteri sobre les sol·licituds de reconsideració.

Podria semblar una broma de mal gust entre adolescents, però aquest és el nivell amb el que el PP català ha començat aquesta legislatura. Deia Xavier Xirgu a El Punt Avui “el que importa no és el que faran ells, sinó el que farem nosaltres”. I en aquest sentit, els diputats de Junts pel Sí estem decidits a arribar fins al final. Sabem el que ens han demanat els ciutadans i hem vingut a complir el seu mandat.

De Julià de Jòdar a Carme Forcadell

No us sabria dir quantes vegades he visitat el Parlament de Catalunya. Caminar pels seus passadissos provoca una sensació difícil de descriure. Aquelles parets que un dia van acollir l’arsenal de les tropes de Felip V construït en uns terrenys on abans hi havia les llars d’alguns barcelonins que al 1714 van ser obligats a desmuntar amb les seves pròpies mans les seves cases per deixar espai per a la construcció de la Ciutadella, caserna de les tropes que després d’un llarg setge van ocupar la capital de Catalunya. Quanta història han vist passar aquelles parets que ara acullen la cambra des d’on els catalans aprovem les nostres pròpies lleis i governem el nostre dia a dia...

He dedicat bona part de la meva vida a servir al meu país des de diferents àmbits. Assumir un nou càrrec sempre ve acompanyat d’una estranya sensació barreja d’il·lusió i responsabilitat. Però mai, mai m’he sentit com em vaig sentir dilluns mentre prenia possessió de la meva acta de diputada del Parlament de Catalunya. El que estàvem fent era molt més que començar una nova legislatura; estàvem posant els fonaments del país nou que tantes generacions han desitjat i que ara tenim a tocar.

Les particularitats de la sessió d’aquest dilluns han fet que hàgim pogut veure dos presidents a la cambra. Julià de Jòdar va presidir la mesa d’edat abans que Carme Forcadell prengués possessió com a nova presidenta del Parlament de Catalunya.

Si busquéssim les coses que tots dos tenen en comú, segurament no serien masses, però els uneix un sentiment que van saber expressar en els seus respectius discursos. El mateix que passa entre tants diputats que, en molts casos, mai s’haurien pensat que ho serien.

La composició de l’hemicicle català, sorgit d’unes eleccions excepcionals convocades en un moment excepcional, és el reflex del moviment nascut a la manifestació contra la sentència del TC del 2010, amb una majoria independentista i amb una nova minoria a l’oposició.

Els nous diputats i diputades tenim encarregada la noble tasca de resoldre el conflicte en els mateixos termes democràtics, pacífics i sostinguts del moviment que li ha donat la majoria legal i la legitimitat moral per fundar un nou model ètic, jurídic i polític assentat sobre la llibertat, la igualtat i la justícia social per a Catalunya.

Tal com va recordar Julià de Jòdar, s'ha estat molts anys ajudant a fer governs a Madrid, a construir les seves alternatives de poder, però ara no som l’alternativa, sinó l’alteritat.

És l’hora de tancar l’etapa autonòmica i començar a construir un nou model de país. Els catalans vam parlar el 27 de setembre. Ho vam fer amb veus i opinions diferents, i aquestes veus i opinions, aquesta diversitat i pluralitat de Catalunya estan representades al Parlament, de Julià de Jòdar a Carme Forcadell.

Ho va dir Forcadell i tots els presents ens hi reafirmem; aquest Parlament estarà al servei de tota la ciutadania, parlin el que parlin, vinguin d’on vinguin, pensin el que pensin, votin el que votin... Treballarem en base a les majories donades pels ciutadans en l’exercici de la democràcia.

Totes les diputades i diputats de la Cambra catalana hem d’afrontar amb responsabilitat nous paradigmes que demanen un nou Parlament. Noves voluntats que demanen noves polítiques. Hem de deixar de ser esclaus del passat. Hem de començar a treballar pensant ens els pròxims 300 anys, i no en els últims 300.

I tampoc voldria que ens passés per alt que, després de Núria de Gispert, Carme Forcadell és la segona presidenta consecutiva del Parlament. Aquest fet constitueix, en si mateix, un missatge per reclamar que la veu i les experiències de les dones siguin presents en els espais públics en la mateixa proporció que les dels homes i perquè la presència de les dones en els espais de decisió sigui una normalitat i no una excepcionalitat.

Tenim feina, molta feina, i moltes ganes de fer-la. Després de ser alcaldessa de la meva ciutat, no hauré tingut honor més gran a la meva vida política que haver pogut formar part d’un Parlament en una legislatura decisiva com cap altra a la història de Catalunya. Compto amb tots vosaltres; estic a la vostra disposició.

Cap a un país d’oportunitats

Ara fa uns dies que el Consell Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va anunciar els noms de les persones que formaran part -en representació d’aquesta formació- a les eleccions del 27 de setembre, una llista en que hi vaig poder veure el meu nom.

Que us puc dir? Tal i com us podeu imaginar, és difícil trobar paraules per explicar el que se sent formant part d’una llista impulsada amb el noble mandat de marcar un punt i a part en la història de Catalunya.

Soc de les que pensen que els del discurs de la por no esperaven que els catalans fóssim capaços d’organitzar-nos per donar forma a una candidatura com “Junts pel Sí”. Un cop més ens han infravalorat.

“Junts pel Sí” és una candidatura excepcional per un moment excepcional. És el que tocava fer, i ho hem fet. Fa setmanes, mesos, que sentim parlar d’eleccions autonòmiques i plebiscitàries. No permetem que ens embauquin. El nom no fa la cosa. Aquestes eleccions seran el que els catalans vulguem que siguin. Si algú s’entesta en seguir-les veient com unes eleccions autonòmiques més, li servirà per comprovar qui, de veritat, “te un problema”.

Tampoc seria bo que ens autocomplaguesim parlant d’independència o sobirania. Les paraules prenen força quan som conscients del seu significat. Independència i sobirania, per a alguns, significa “separatisme”. Per nosaltres significa “oportunitats”, i només serem un país amb oportunitats pel conjunt dels ciutadans si realment tenim totes les eines i instruments per a gestionar amb llibertat polítiques educatives, socials, de salut o econòmiques... Polítiques que podem generar amb la gestió dels propis recursos i amb capacitat per generar riquesa per a tothom.

El 27S tenim una oportunitat històrica, i les oportunitats històriques s’han d’aprofitar quan arriben. Hem passat de la transició democràtica de fa molts anys a una transició nacional autèntica. Cada vegada més, la governabilitat dels països del conjunt del món passa pel dret a decidir i Catalunya no en pot quedar al marge.

El 27 de setembre tindré l’honor d’acompanyar un grup de dones i homes, representants de la societat civil i de la política en una aventura apassionant. Som els del Sí. Som la llista que temia Madrid. Som la llista que ha de facilitar que el dia 27 de setembre, al vespre, puguem comptar els SI i els NO, sense matisos. Som aquells a qui hauran de votar els catalans que desitgin un futur millor per Catalunya. Però no podem oblidar que a aquestes eleccions també hi concorreran els del No, i de les sumes dels uns i dels altres dependrà el país que deixarem a les pròximes generacions de catalans.

El futur del nostre país està a les nostres mans com no ho ha estat mai en els últims segles. Enfilem la recta final del que hauria de ser un pas decisiu en la història de Catalunya. On l’exvicepresident del Tribunal Constitucional, Ramón Rodríguez Arribas veu un cop d’estat, nosaltres veiem la màxima expressió de la democràcia. Si fallem ara, aquells que vindran no ens ho perdonaran.

No és el paradís; és la llibertat

Ni amb tu ni sense tu. Les sensacions contradictòries de l’”embolica que fa fort” sembla que hagin fet arrels a l’escenari del 27S.

Hem viscut uns dies al ritme de la “cançó” de la llista unitària. Des que el president Mas va fer la seva proposta el 25 de novembre a l’Auditori del Fòrum on ja va apostar per la unitat entre partits sobiranistes i societat civil per impulsar una candidatura unitària, les alternatives es van anar succeint fins al punt de marejar a qualsevol que s’interessi per l’estat d’allò que en diem “procés”.

En un pla per afrontar unes eleccions plebiscitàries que substituïssin el referèndum que no ens deixen fer, integrant la societat civil en una llista única que legitimés el resultat, sembla que hi havia qui buscava l’oportunitat de fer fora d’aquesta llista el president que ens ha portat més lluny en el camí cap a l’Estat propi.

La legitima competència entre qui es presenta a la reelecció i aquell que opta a millorar resultats electorals hauria de quedar al marge d’aquesta campanya si no volem acabar donant la raó a aquells que pensen que aquestes eleccions seran unes eleccions més. Hem d’assumir l’exercici de renunciar als protagonismes individuals en favor d’un projecte comú, sense treure valor a la figura del president Mas, que ha demostrat un lideratge indiscutible.

La importància del moment que vivim ens hauria de permetre entendre que era necessari, i de justícia, convidar la societat civil a formar part del que ha de ser la llista del “Sí”. Que la unitat és necessària com no ho ha estat mai durant els últims 300 anys. De ser conscients que quan aquí ens barallem, ells guanyen, i que quan aquí anem units, ells perden.

El 27 de setembre podrem comptar els del “Si” i els del “No”. No és la forma en que ens hauria agradat fer-ho, però no ens han deixat altra opció. I no podem oblidar que els que no formin part d’aquesta llista, a efectes de recompte, estaran al costat del “No”.

Aquest diumenge, a la Convenció Nacional de CDC, el president Mas va ser molt explícit quan va dir que si el 27S fracassem, el poder de l’Estat espanyol ens passarà pel damunt. No crec que a hores d’ara hi hagi massa persones a Catalunya que posin en dubte aquesta reflexió.

Som a la recta final d’un procés llarg, delicat i difícil en que s’han fet les coses de manera exemplar per part de la majoria. Cometre un error ara seria imperdonable. Comptar amb la implicació de la societat civil és imprescindible. Que els polítics facin un pas enrere és bo. Però el dia 28 de setembre el país seguirà funcionant i, a banda  d’avançar cap a un país nou, caldrà governar la “nau” en el seu dia a dia. El 27S no ens pot fer perdre de vista el 28S. Hi ha procés, però també hi ha la gestió del país. Podem parlar de govern de transició, però no oblidem que després d’unes eleccions avançades, no es poden tornar a convocar eleccions fins passat un any. El temps és implacable, i a partir del 27S disposarem d’uns mesos que poden canviar la història d’aquest país.

El “Sí” no ens obrirà les portes del paradís, però si les de la llibertat, i això no es poc.

Intervenció al Ple d’investidura

Us adjunto el text integre de la meva intervenció al Ple d’investidura del dissabte 13 de juny.

Bon dia a tothom, Sra. Gómez, Sr. Torres, Sr. Catà, Sr. Pérez, Sr. Tejada, senyores regidores, senyors regidors, amics , amigues, poble de Calella.

Voldria fer un recordatori i agraïment als regidors i regidores d’aquesta darrera legislatura que ara ja no ens acompanyen en aquesta nova etapa parlo de : Xavier Pedemonte, Montserrat Cordón, Josep M. Juhé, Emili Pérez, Loida Serrano, Montserrat Mas, Lidia Font i Miquel Campoy i agrair-los-hi molt sincerament tot el treball i temps esmerçat des de diferents posicions però en defensa de la nostra població. Hem compartit esforços, projectes , moltes gràcies per tot.

Ara fa 4 anys vaig tenir l’honor de ser escollida per primer cop Alcaldessa d’aquesta magnífica Ciutat que és Calella, ja vaig dir-ho llavors que no hi ha tasca més digna en la vida política que servir a la gent del teu poble, de la teva Ciutat.

Aquests darrers 4 anys han estat dels més apassionants de la meva vida, tenir la responsabilitat de la governança de la comunitat a la qual pertanys és quelcom únic,  i  ho hem fet amb grans dosi d’il·lusió, d’esforç i de treball constant, sabem que no tenim temps amables ni pel context econòmic ni per la nostra condició de polítics, en vaig fer referència en l’anterior parlament d’investidura però vull insistir en aquest aspecte.

Vull reivindicar i posar en valor el compromís per part de totes les persones que avui formen part d’aquest Plenari, tots i cadascú d’elles i d’ells han renunciat a quedar-se a casa o donar l’esquena a la situació difícil que estem vivint, ans el contrari, amb la seva fortalesa moral i ideològica s’han compromès a treballar per una Ciutat, per una societat millor. És aquesta noblesa de l’acció política que vull remarcar , en un dia com avui, i en aquest lloc (el plenari) que és la casa del poble, la casa de la democràcia.

M’agradaria que aquest mandat que tenim tots i que s’inicia avui , fos marcat (malgrat els temps convulsos) per les idees, pels valors, per les actituds en positiu. No política de confrontació sistemàtica, no dogmatismes que l’únic que plantegen és el pensament únic, sinó política constructiva, política en positiu, tal  com no dubto que faran tots els representants dels diferents grups municipals avui representats.

Tenim molts reptes i moltes esperances dipositades en el futur de la nostra societat. La presa de consciència com a poble per parts molt àmplies de la nostra societat està provocant una autèntica revolució. La ciutadania ens vol organitzar sota paràmetres i sistemes de govern nous, més propers a la realitat, més lliures i més justos. Tenim el repte d’avançar i treballar plegats en la construcció d’aquesta consciència de llibertat i de nous sistemes de participació i de presa de decisions.

Soc plenament conscient que estem abocats no a una època de canvis sinó un canvi d’època , i un Canvi d'Època són paraules majors; ens convida a prendre consciència de la gran oportunitat i gran responsabilitat que tots tenim de dissenyar els fonaments del pont que cal construir entre l’antic i el nou paradigma, per tal que les futures generacions puguin viure una realitat en què el Progrés i l’Excel·lència vagin de la mà de més consciència col·lectiva  i de més qualitat humana i això ho hem de fer allunyant el ressentiment que proclama l’antiga política del sectarisme o dogmatisme .

Manllevo unes paraules de l’escriptor portuguès  José Saramago “Mai una generació havia tingut tanta responsabilitat sobre ella mateixa i sobre el seu futur com la generació actual “. Fem-ho possible doncs !!!

Estic convençuda que  més enllà dels acords per formar un govern sòlid podem trobar molts punts en cada una de la resta de les diferents forces polítiques, estaré/estarem a disposició sempre d’esmerçar el màxim de treball per aconseguir un consens gran en tots els temes que afectin a la Ciutat, com ho hem fet en aquesta darrera legislatura . Vull recordar que el 87% dels temes que han anat al plenari s’han aprovat per unanimitat. Cregui’m si els dic, i ho he demostrar en el passat que on hi hagi bones idees , no hi haurà fronteres.  Aquesta seguirà sent la nostra prioritat, la nostra actitud, la nostra manera de fer.

L’esforç, la responsabilitat , la dedicació constant amb la il·lusió permanent de veure realitat allò per què lluitem seguirà sent una constant. Picasso deia que “quan arribi la inspiració que m’agafi treballant” , doncs crec que és una expressió que identifica molt el tarannà d’aquests 4 anys passats i  que mantindrem intacta.

Us vàrem dir que faríem el màxim per impulsar una economia productiva  garantia d’una Ciutat d’oportunitats , som conscients que la conjuntura econòmica global no ha estat bona i tot indica que encara costarà poder empènyer amb major força una activitat econòmica més consolidada però també és ben cert que malgrat aquest context, hem treballat perquè aquesta Ciutat d’oportunitats a què sovint faig referència sigui amfitriona – com així ha estat-  d’esdeveniments importants, aquest resultat d’èxit  és la confirmació que hem de seguir treballant per fer d’aquestes esdeveniments una garantia de progrés i de millora del nostre estat del Benestar . L’atur que encara tenim ens exigeix a no baixar la guàrdia, hi lluitarem amb tota la nostra força.

La política social que hem garantit aquest temps és una mostra que per a nosaltres no hi ha progrés si aquest no va acompanyat de suport i de polítiques de protecció per als més vulnerables. Cap circumstància personal o familiar  difícil  sense atendre, són els nostres valors, és el nostre esperit, no entenem una altra manera d’assumir la responsabilitat de governar.

L’ajuntament que  lidero entén que un Estat del Benestar que pretengui realment esdevenir sòlid, hauria de fonamentar-se especialment en dos pilars:

Prosperitat . Pensada en clau de Bé comú i de Sentit de Comunitat

Benestar. Pensat com a Benestar integral. Societat amb riquesa personal i material

Un altre eix important que hem lluitat i que seguirem esmerçant-nos al màxim és un govern municipal en el qual  la transparència sigui un tret destacat del nostre fer de cada dia i així ha estat, 98 punts sobre 100, segons les ràtios oficials, ho millorarem, però també estarem disposats a compartir treball ( amb el desig de fer-ho el millor possible ) amb totes aquelles propostes que ens vinguin de forces polítiques amb voluntat real  de fer feina plegats . Hi serem, hi ajudarem, hi posarem tots els instruments necessaris .

Ahir va començar la nostra festa major de Sant Quirze i Santa Julita i que s’allargarà fins el proper dimarts. Estem per tant immersos en dies de celebració col·lectiva. La coincidència de la constitució del nou ajuntament com a resultat d’unes eleccions municipals democràtiques de les més plurals i diverses de la nostra història, no deixa de ser un acte més de celebració ciutadana. Un acte més de participació i de reivindicació com a societat lliure i participativa.

En tot aquest procés la cultura (per nosaltres ha estat i és molt important i llurs manifestacions festives en són una eina identitària de primera) perquè és allò que ens fa singulars, La singularitat es converteix en una peça clau per al manteniment de la identitat.

La identitat nacional comença per la identitat local, La identitat nacional és la suma d’identitats locals legitimades per la voluntat popular i avalades per les tradicions.

I de manera voluntària he volgut relligar , Festa Major, Tradicions i identitats per parlar també del País, del qual ens sentim fortament lligats amb sentiment i compromesos amb el seu futur, perquè Catalunya neix des de cada municipi .

Cal recordar les paraules i el  mestratge de Prat de la Riba quan deia : “Tenir els ajuntaments és també tenir Catalunya. Renovar la idea de les corporacions municipals , deslliurar-les de l’esclavitud de la vella política, fer-hi arribar la primavera de la nostra renaixença que vivifica i fecunda i regenera, és renovar i deslliurar i fecundar tot Catalunya “. Em faig meves aquestes paraules de Prat de la Riba .

Catalunya reclama una nova manera de fer política; els nous actors polítics i l’esclat de moviments socials que debaten sobre un nou país, ho demostren. L’ Ajuntament que assumeixo entén i pren la responsabilitat i l’oportunitat que té davant del Canvi d’Era en què ens trobem i de la demanda social d’un nou model d’Estat per al nostre País I ho fa amb la Confiança de saber que si tots hem estat en el passat Cocreadors de la Ciutat, del País i de la humanitat que coneixem, també podem ser en el present Cocreadors d’una Ciutat, d’un País, i d’una comunitat molt millor

L’Ajuntament de Calella contribuirà en la nova manera de progressar que la ciutadania reclama,  que no ho dubti ningú.

Sabem que la nostra tasca requereix mirar el futur en positiu , lluitar per fer les coses millor i treballar dur cada dia. Treballem-ho des de tots, fem-ho d’aquella manera que faci que les generacions futures,  quan pensin en prosperitat i esperança, pensin en la feina que vàrem fer entre tots nosaltres.

Calella, s’ho mereix.

Moltes gràcies.