La salut de les xarxes socials

El progressiu arrelament de les xarxes socials a les societats del segle XXI ha obligat a reinterpretar la forma en que es difon i es propaga la informació. Diuen que els ciutadans han pres el control de la informació als mitjans tradicionals i que els debats que abans es produïen a les places publiques s’han traslladat a un món virtual accessible per tothom que porti un dispositiu mòbil a la butxaca.

Moviments com el “15M” o les “Primaveres Àrabs” ens han demostrat com poden ser de decisives les xarxes socials per mobilitzar les societats i permetre que se sentin unes veus que, en altres temps, eren emmudides.

Amb permís de les aplicacions de missatgeria instantània com Whatsapp o Telegram, Facebook i Twitter s’han convertit en l’aparador universal de la llibertat d’expressió per excel·lència, a l’hora que han esdevingut el caldo de cultiu per a valents de saló opinadors de tot i experts en res, on les persones de consciencia distreta es creuen amb autoritat per dir el que sigui a qui sigui quan sigui i com sigui. S’ha imposat certa impunitat i barra lliure per dir qualsevol cosa sense analitzar-ne conseqüències.

Veure com un ciutadà anònim en un moment d’inspiració hiperventilada amenaça de mort al president de Catalunya no és de rebut i exigeix que la justícia actuï per determinar els límits de la llibertat d’expressió. Sense dubte estem davant d’actituds molt greus.

Però no son menys greus les actituds d’alguns polítics que, intencionadament o inconscientment, perden de vista les línies que haurien de delimitar el seu discurs “incendiant” les xarxes amb missatges pensants i cuinats en clau partidista.

No es tracta de ser allò que en diuen “políticament correcte”, però si hi ha un col·lectiu a qui se li pot exigir, especialment, el màxim control sobre les paraules, aquests és el col·lectiu que formem aquells que, noblement, hem escollit dedicar-nos a la política. No tot s’hi val, i veure com alguns adversaris polítics fan de la intoxicació una constant, contribueix a potenciar una exaltació estèril que poc ajuda a lluitar contra la ja massa arrelada desafecció dels ciutadans amb la política.

Seria bo que cada vegada siguem més els qui no ens conformem amb seure a veure que passa, i ens aixequem contra els qui fan abús d’una malentesa llibertat d’expressió en benefici dels seus interessos aprofitant la immediatesa i l’efecte multiplicador de les xarxes socials. 

El #26J suspenem el Tribunal Constitucional

A l’Espanya dels “compiyoguis” on triomfen els missatges curts de l’estil “Luís, se fuerte” i on s’utilitzen eufemismes com “reforma estructural” per referir-se a “l’austericidi”, capbussar-se a les profunditats del complex llenguatge jurídic pot fer enormement difícil prendre consciencia de la gravetat d’algunes accions.

Fa unes setmanes, l’”independent” i “despolititzat” Tribunal Constitucional presidit per un ex-militant del Partit Popular emetia un comunicat amb el següent text:

“El Pleno del Tribunal Constitucional ha estimado parcialmente el recurso del Gobierno de la Nación contra el Decreto-ley de Cataluña 6/2013, de 23 de diciembre, que modificó la Ley 22/2010, de 20 de julio, del Código de Consumo de Cataluña”.

No patiu, us ho tradueixo. El que vol dir és: “No podeu evitar que es talli el subministrament elèctric, l’aigua o el gas a les persones en situació de vulnerabilitat”.

Millor, oi? Doncs així podríem seguir traduint els textos emesos pel TC fins a descobrir que, a petició del govern del Partit Popular, ha rebutjat, tombat, suspès, rebregat i esclafat iniciatives impulsades pel Parlament de Catalunya destinades a millorar al dia a dia dels catalans.

Voleu més exemples de traduccions de contenciosos del TC?

No podeu dir que Catalunya és una nació.

No podeu protegir als ciutadans que hagin estat víctimes d’estafes bancaries.

No podeu aplicar polítiques d’igualtat entre homes i dones.

No podeu decidir quina serà la llengua vehicular dels vostres fills a les escoles catalanes.

No podeu decidir l’hora en que obriran i tancaran les botigues catalanes.

No podeu cobrar un impost als propietaris de pisos buits per recaptar diners i destinar-los a lloguers socials.

No podeu cobrar un impost als bancs pels dipòsits que hi tinguin les grans fortunes.

No podeu cobrar un impost a les operadores d’Internet per recollir diners que després destinareu a protegir la industria cultural catalana.

No podeu cobrar un impost a les centrals nuclears per recaptar diners que després destinareu a fer polítiques de protecció del medi ambient.

No podeu organitzar el territori català per decidir quins pobles poden ser municipis i quins no.

No podeu convocar consultes populars ni referèndums, ni que sigui de forma democràtica.

No podeu demanar al Síndic de Greuges que investigui possibles casos de tortura.

No podeu crear una Agencia Tributària que gestioni els impostos que paguin els catalans.

No podeu tenir contacte directe amb altres estats ni tenir un conseller d’afers exteriors.

No podeu prohibir el “fraking” com a forma de buscar gas rebentant el subsòl català.

El vostre Parlament no pot fer declaracions on s’expressi quin tipus de país voleu pel futur ni crear una comissió amb aquest objecte.

Així s’entén millor, oi? A mesura que escric, puc sentir bullir la sang del lector. Ho deixaré aquí, tot i que n’hi ha més.

Permeteu-me que us faci una proposta molt seriosa: El dia 26 de juny, suspenem, nosaltres, el Tribunal Constitucional. Fem-ho de la única forma que no ens poden frenar (no serà perquè no ho hagin intentat); votant!

La única por que hauríem de tenir és a viure de genolls

Costa. Costa molt. Ens han ensenyat a ser respectuosos amb qui pensa diferent. A guardar les formes, especialment quan la democràcia t’ha donat responsabilitats de govern. Però creieu-me que costa molt mantenir les formes davant dels constants atacs matussers de qui és revolta quan veu perillar allò que un dia van deixar “atado y bien atado”.

Per molt que ens hàgim fet la idea del que ens podíem trobar en aquest camí cap a un país nou, llegir el diari, escoltar la ràdio o mirar la televisió son accions quotidianes que es converteix fàcilment en un exercici d’alt risc per a qui s’ha proposat ser part de la revolució dels somriures.

Estem tips d’esperar als divendres per veure quina mesura contra Catalunya aprova el Consell de Ministres. Tips del discurs de la por. Ja ningú dubte que qui intenta fer-nos por és precisament aquell que te por de perdre Catalunya. Que si quedarem fora d’Europa, que si no podrem pagar les pensions, que si la banca ens abandonarà...

A qui volen enganyar? De veritat pensen que ens creurem que els banquers que més s’han enriquit a Europa en els últims anys (si, els dels bancs rescatats amb els nostres impostos) es voldran quedar fora d’una Catalunya independent? Renunciaran a treballar amb les 600.000 empreses signants del “Manifest del far”? Pretenen fer-nos creure que renunciaran a treballar amb les 6.000 empreses internacionals arrelades a Catalunya? Volen que creiem que no donen cap valor als informes del centenar d’economistes catalans que -en la seva practica totalitat- han afirmat que una Catalunya independent és viable? Pretenen que creiem que perdrem l’Euro, quan tots sabem que la moneda que utilitza cada país és una elecció estricta de cada país (Panama i Equador utilitzen el Dolar i Andorra utilitza l’Euro)? Per qui ens han pres?

Que els bancs hagin entrat en campanya apostant per la unitat d’Espanya no ens ha de sorprendre. Més, si tenim en compte que els bancs son una mena d’apoderats de l’Ibex 35. Per entendre’ns; aquells que estan acostumats a decidir el destí del país des d’un despatx, el reservat d’algun restaurant car o un iot ancorat en alguna cala de ses illes. Aquells que des de fa dècades han governat sense donar la cara ni -es clar- presentar candidatura en unes eleccions. Alguns en diuen els “poders fàctics”, altres “el costat fosc”. Son aquells que han viscut de pagar favors amb portes giratòries i renegociar deutes adquirits en campanyes electorals a canvi de fer la vista grossa. Aquells que estan disposats a comprar, a qualsevol preu, el manteniment de l’”statu quo”, del seu “statu quo”. Però no comptaven amb que les societats son capaces de pensar per si mateixes i poc a poc han anat trobant la forma de mobilitzar-se sense esperar “instruccions” dels seus governants i surten al carrer amb un somriure, pacíficament, convençuts que el destí està a les seves mans i sabent-se dipositaris del dret a exigir als seus governants quin país volen. És allò que la saviesa popular ha batejat com “girar la truita”.

La por ha canviat de costat. Entren en campanya aquells que tenen molt a perdre per fer por a aquells que tenen molt a guanyar. Espantats, intenten fer-nos por, aquells que temen que marxem.

Potser si que ara veuen que això va de veritat, però ara ja és tard. Han tardat tant que ja no existeix la possibilitat de tornar enrere. Ells ja no saben com fer-ho, i nosaltres no en tenim cap intenció. L’actitud d’un Estat hostil amb Catalunya ha fet que els temps del “parlem-ne” hagin quedat obsolets i hagin donat pas als temps del “ja us ho fareu”.

Tenim davant nostre una oportunitat que no es tornarà a presentar en molts anys. No la podem deixar passar. Si el dia 27 de setembre no guanyem “per golejada”, l’Estat espanyol, el seu govern, llençarà una ofensiva sobre Catalunya de dimensions que no vull imaginar. Fins ara hem sabut el que significa recentralitzar. Si diumenge que ve no obtenim un molt bon resultat, sabrem que significa –per dir-ho en el seu idioma- una fusió per absorció o, pitjor encara, una OPA hostil. I això no és discurs de la por, això és conèixer be quin peu calcen.

Tal com va dir Raül Romeva, “la única por que hauríem de tenir és a viure de genolls”.

Treballant per a tothom i, primer, Calella

La mateixa nit del recompte electoral, el llenguatge no verbal de tots els que hem estat candidats ja deixa entreveure la predisposició de cadascun a dialogar, pactar, fer govern o oposició. I en aquest sentit, Calella no és una excepció.

La tradició em feia responsable, com a candidata de la llista més votada, d’iniciar el diàleg amb tots aquells que volguessin parlar per trobar –o no...- vies d’entesa cap a governs sòlids. No són temps de confrontació. Són temps de col·laboració. De ma estesa a tots aquells que ens vulguin acompanyar, d’una manera o altra, en el mandat que comença el 13 de juny.

Amb ERC compartim la manera de fer en projectes específics i, especialment, el compromís de País. Amb les CUP compartim la voluntat de seguir millorant els processos de participació. Hi treballarem plegats, n’estic segura. Amb el PP ens trobarem –segur- en diversos projectes específics de ciutat, tot i que el model de País ens separa, i molt. Amb IC-V ha estat difícil. Hem topat amb un discurs propi de la “vella política”, la del frontisme, dels “bons i els dolents”. No és una actitud positiva per fer avançar la ciutat.

Amb el PSC tot ha estat molt més fàcil. Ja fa dues legislatures que compartim el relat de ciutat. Hem endegat projectes sobre la base de la coherència. Hem trobat agraïment i compromís. Hem sabut trobar punts de coincidència a l’hora que hem respectat els espais que cadascú necessita preservar.

Aquest dimarts, amb el futur tinent d’alcalde, Josep Torres, hem signat l’acord que permetrà que CiU i PSC compartim els pròxims quatre anys de govern a Calella. Un document que posa negre sobre blanc tot allò en el que ens comprometem a treballar plegats i -no menys important- allò en el que ens donarem plena independència i llibertat d’actuació; qualsevol qüestió que impliqui posicionar-se sobre el debat sobiranista.

Volem governar, a ple rendiment, des del minut 0.

Soc voluntària (#CatalansReadyToVote)

Aquest dilluns -com cada dilluns- el despertador ha tornat a sonar “ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora...”. És una reacció humana maleir aquell so estrident que trenca un son que sempre sembla massa curt. Qui més, qui menys, te la temptació de fer mitja volta i seguir dormint , però aquest dilluns ha estat diferent.

Aquest dilluns ha començat una setmana que ha de ser decisiva per la història d’aquest país petit. Aquest dilluns, ni l’estridència del sempre desconsiderat despertador ha estat capaç d’arrencar un renec silenciat per la bona educació. Aquest dilluns, el primer pensament que hem tingut milers i milers de catalans en sentir el despertador ha estat per aquell dia que coneixem com a #9N. Falten sis dies... Ens semblava tant llunyà, que costa creure que ja el tinguem aquí.

Aquest dilluns, mentre milers i milers de catalans d’aquells que ens llevem “ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora...”  barrejàvem el soroll de la cafetera i la dutxa amb les veus d’en Basté o la Terribas, era fàcil sentir a l’estomac aquelles papallones que apareixen, només, en les ocasions més especials de les nostres vides.

La ràdio anunciava tempestes al país que dificultaven el transit i inundaven carrers, i alguns no hem pogut evitar comparar aquells núvols negres amb els informes del Consell d’Estat i les decisions del Tribunal Constitucional. El 324 ens mostrava com alguns veïns, armats amb escombres, cubells i mangueres, treballaven de valent per treure l’aigua de les seves cases. Igual que els milers i milers de voluntaris que diumenge sortiran de casa “ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora...”, plogui, nevi o faci sol, disposats a impedir que la “tempesta” inundi les seves il·lusions.

Aquest dilluns, de bon matí, just abans de sortir de casa, molts ens hem mirat al mirall del rebedor i orgullosos hem pensat; “soc voluntari del #9N i res m’ho pot impedir”.

#araeslhora

És l’hora de dir al món que Volem Votar. És l’hora de dir amb una sola Veu que Volem una Victòria per la Via de la democràcia. Que Volem que les urnes siguin l’única arma que ens doni el triomf. Que no Volem seguir Veient com s’intoxica la Voluntat d’un poble, de Vegades per ignorància, de Vegades per mala fe. Que Volem fer Via cap a un futur més Valuós per als que Vindran.

Ara és l’hora de Veure fet realitat el somni de desenes de generacions de Viure en llibertat. De deixar Volar els nostres pensaments cap al futur que Volem nostre.

És l’hora que tots els catalans fem pinya, sense importar d’on Venim. De deixar enrere la censura de Victus, de la Vigília permanent, de seguir estant alerta per quan Vingui un altre juny.

Ara és l’hora de donar a conèixer els Valors de la nostra V, que no és de Vendetta, i sí és de Voluntat de ser. De Voler i poder. És l’hora de demostrar que la lluita silenciosa de moltes generacions no ha estat en Va.

Ara és l’hora de ser Valents. De sortir al carrer i demostrar que som Volgudament pacífics, que la nostra Voluntat no és Velada, que no oblidem d’on Venim i que sabem on Volem anar.

Ara és l’hora d’un anhelat Viatge sense retorn, de recordar el poeta quan va dir “Via fora, que tot està per fer i tot és possible”.

L’Onze de Setembre de 2014, el món ha de saber que la capital de Catalunya és, Varcelona.

I una última V; la de la Valentia de l’Assemblea Nacional Catalana i Omnium Cultural. Sense el seu esforç, tot “això” no hauria estat possible.

Contra la desafecció, transparència

Des de fa un temps, transparència i desafecció han esdevingut paraules associades a l’hora de definir el moment polític actual. És evident que el pitjor que es pot fer davant de situacions com aquesta és quedar-se de braços creuats com qui espera que passi la tempesta.

Es responsabilitat d’aquells que hem estat escollits per representar la ciutadania, treballar per escurçar la distancia entre allò que en diuen “classe política” i els ciutadans que han dipositat en les urnes l’esperança de comptar amb gestors eficaços, eficients i honestos. Una tasca que no es pot limitar a les bones paraules, carregades de bones intencions, sinó que requereix que tots plegats fem un gest decidit i ferm per aconseguir la màxima transparència de les administracions.

És cert que l’actualitat informativa, servida a cop de titular, sovint dificulta la visibilitat de les bones accions –que hi son- de polítics compromesos amb una vocació sovint mal interpretada. És per això que ara, més que mai, aquells que estem al capdavant d’alguna administració, hem d’obrir portes i finestres per evitar, tant com sigui possible, qualsevol ombra de dubte.

Des de la perspectiva nacional, els catalans tenim l’orgull de comptar amb el govern autonòmic més transparent de l’Estat espanyol, segons l’organització no governamental “Transparència Internacional Espanya”, la mateixa organització sota la lupa de la qual vàrem posar l’Ajuntament de Calella, ara fa uns mesos. Però no ens hem volgut aturar aquí.

La setmana que ara s’acaba, la mateixa setmana en que el Parlament de Catalunya ha ultimat els darrers detalls de la futura Llei de Transparència, a l’Ajuntament de Calella hem rebut la visita del Síndic de Greuges amb l’objectiu de signar un conveni que permetrà programar visites periòdiques del personal de la institució per assessorar i atendre les queixes i reclamacions dels calellencs i elaborar un informe anual en què es farà un seguiment de les preocupacions i queixes que se'ls hagin fet arribar. Aquest informe es presentarà en seu plenària i podrà ser debatut entre tots els grups municipals, amb la possibilitat que hi assisteixi el mateix Síndic.

Al Grup Municipal de Convergència i Unió (CiU) pensem que la transparència és garantia de responsabilitat, que la desconfiança democràtica pot ser bona si serveix per millorar i garantir els drets dels ciutadans, que una administració forta necessita dotar-se de tots els instruments necessaris en marxa i que hem de respondre al compromís moral i de mètode.

Fem la feina amb el convenciment de que, per damunt de tot, cal ser útils a la ciutadania i estic convençuda que aquest conveni és un pas més en la direcció correcte.

Després de les competències, comença l’atac a les infraestructures

Massa sovint ens trobem amb moments que fan bona l’expressió “no val a badar”, que pren un sentit especial quan es viuen moments com els actuals.

Mentre el “món” estava entretingut amb la coronació d’un nou rei, en algun despatx de la capital del regne enllestien una mena de pla maquiavèl·lic per posar la cirereta a l’estratègia recentralitzadora del govern Popular.

Després d’atacar sense pietat les competències que ens permeten avançar com a país, ara toca el torn a es infraestructures.

En un nou exemple d’aplicació del concepte de “solidaritat” entès a la manera de Groucho Marx quan deia allò de “esos son mis principios, si no le gustan tengo otros”, el Ministeri “amic” de Foment anunciava un pla per “arreglar” el finançament de tots els ports de l’Estat. Fins aquí res ens hauria de sorprendre. Les alarmes salten quan sabem el sistema amb el que es vol impulsar aquells ports que, per un motiu o altre, no acaben d’aixecar el cap. Millorant els seus accessos? Reorganitzant la seves activitats? Buscant convenis externs? Ideant algun tipus de pla estratègic? No. La idea del govern Rajoy no ha estat tant sofisticada. Fins i tot diria que ha estat barruera. Anem als ports que si que funcionen, i els extraiem el 50% dels seus beneficis. Us sona?

Dit d’una altra manera; el port de Barcelona, un dels més rendibles d’Europa, i que ara ja destina un 4% dels seus beneficis a la millora dels ports de la resta de l’Estat, hauria de destinar la meitat dels seus beneficis a “tapar els forats” financers de la resta de ports de l’Estat. No a millorar els seus accessos, serveis i connexions logístiques, no. Volen que la meitat dels beneficis del port de Barcelona, capital de Catalunya, s’enviïn a una institució que te la seva seu a l’Avenida del Partenon, 10 de Madrid. Lluny, molt lluny del mar.

Sona tant surrealista com podria sonar la proposta de destinar part dels beneficis de l’Aeroport d’El Prat a garantir el funcionament ds l’“aeropuerto del abuelo”, a Castelló.

No, no pretenc donar idees. Ja en tenen prou els foscos estrategues de Moncloa. Be que ens ho han demostrat amb la seva obsessió en voler convertir l’Aeroport d’El Prat en la T5 de Barajas.

Sentir al clatell l’alè de Barcelona no agrada. Veure com El Prat, amb una ma lligada a l’esquena, augmenta el nombre de passatgers fins a amenaçar la xifra del tot poderós Barajas, no agrada. Iberia s’ha replegat a Barajas a l’hora que ens han posat totes les traves per esdevenir un hub de connexió de vols internacionals, un tipus de transit que representa el 29,6% de passatgers a Madrid i només un 3,4% a Barcelona. I tot i així, El Prat ha aconseguit dotar-se de 48 rutes a 31 destinacions intercontinentals, entre elles les recents línies que ens connecten amb Pekin o Qatar.

No ha estat un truc de màgia, ni una casualitat, ni tampoc un cop de sort. Ha estat gràcies a la feina feta per una societat emprenedora representada per un govern que viatge per tot el món, -seguit de ben a prop per l’ambaixador espanyol de torn- establint llaços de col·laboració amb diversos països i procurant posar-ho fàcil perquè les inversions de tot el món mirin cap a Catalunya. Possiblement, el mateix que haurien de fer els responsables de Puertos del Estado però, es clar, quan s’està acostumat a tirar de beta... Como son esos catalanes...

Rajoy s'equivoca

La democràcia espanyola es troba en un moment complicat. Pitjor: el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, té por a la democràcia.

N'ha fet una interpretació adequada a la seva manera de pensar que consisteix en retallar el dret a l'expressió política dels ciutadans. Ha afirmat que està disposat a escoltar el president de la Generalitat, Artur Mas, a dialogar. 

Però, per començar, ha imposat condicions. Només ho farà si decideix no fer la consulta del 9 de novembre: "Si ara el senyor Mas no vol fer aquest referèndum que sap, perquè tot el món li ho ha dit, que és il·legal, estic disposat a escoltar-lo". I ha afegit: "Si el que vol és obligar-nos als altres a fer el que ell diu, és molt complicat, sobretot quan és manifestament il·legal". És ben bé que el president Rajoy no entén el significat de la paraula diàleg.

Aquesta actitud és demostrar mot poca confiança en el concepte de la democràcia i això es tractar els adversaris polítics com a infants. Les democràcies canvien i s'adapten a les necessitats dels ciutadans. És la sobirania popular qui governa a través d'uns representants i no a l'inrevés. Els ciutadans de Catalunya sabem i volem expressar-nos. En negar-se a donar aquesta oportunitat, Catalunya s'allunya encara més d'Espanya. Rajoy, un cop més, ha errat el tret, s'ha equivocat. La democràcia no es negocia. La democràcia es viu. El poble de Catalunya només demana celebrar una consulta per demostrar que vol ser lliure i que la convivència és possible. 

La democràcia i la llibertat política no són propietat de ningú. Les seves afirmacions el deixen en evidència. "Espanya és una nació i jo no estic disposat a què deixi de ser-ho" i ha alertat que mentre ell sigui president la consulta no es produirà. Ha afirmat que no hi ha hagut cap novetat des de la resolució del Tribunal Constitucional que va anul·lar la declaració de sobirania del Parlament i la votació del Congrés que va rebutjar cedir la convocatòria d'un referèndum.


Afirmar que s'està disposat a escoltar tots els plantejaments que es vulguin fer i després advertir que el problema és que fins ara l'únic que hi ha sobre la taula és la convocatòria unilateral d'un referèndum il·legal, suposa no entendre res. "La meva primera obligació és complir la llei i fer-la complir, i això naturalment ho faré. No pot esperar-se una altra cosa de mi". I ha afegit que no permetrà que es trenqui Espanya mentre ell sigui president del Govern espanyol. El problema rau en què Espanya fa temps que es va trencar com a conseqüència de la seva manca de diàleg i la seva negativa a escoltar un poble pacient i decebut pel maltractament que ha rebut en els darrers 35 anys. Senyor Rajoy, no s'equivoqui més i escolti els catalans.

(Per llegir l'article a Tribuna.cat, cliqueu aqui)

Diari de campanya – … i diuen que plou

La paciència i el sentit democràtic dels catalans són bíblics. És sorprenent veure com el PP es passeja per casa nostra a demanar-nos el vot sense que hi hagi un terrabastall.

És el PP i els seus mitjans de comunicació els qui van endegar la campanya anticatalanista més important dels darrers 30 anys, arran del nou estatut de Catalunya. Una reacció tan desaforada que ha deixat una petja anticatalana dins de l'opinió pública espanyola que trigarà molts anys a diluir-se; una campanya que ha vorejat la xenofòbia i que, a més, volia trencar la convivència dins del nostre país.

És el mateix PP que s'entesta en voler desmuntar l'integrador sistema educatiu català, elogiat arreu d'Europa. Al llarg de tres dècades hem construït una escola catalana oberta, plural i amb igualtat d'oportunitats socials i lingüístiques que ha esdevingut l'obsessió del populars. Prefereixen escoles segregades i l'apartheid lingüístic enlloc d'oferir solucions reals als nostres problemes econòmics.

Són els mateixos que deixen que ens titllin d'insolidaris i avariciosos enlloc d'agrair sincerament l'esforç immens que fa la societat catalana amb el dèficit fiscal de 16.500 milions d'euros anuals. Només som importants per a ells a l'hora de munyir-nos, quan demanem una solució justa, El Pacte Fiscal, per poder crear ocupació i benestar, miren cap el cel, xiulen i diuen que no saben que és això.

Ara en Rajoy diu que recolzarà Catalunya. Quina Catalunya? La real, la solidària, la integradora, l'explotada fiscalment o bé la imaginaria, la que voldrien ells, feta a la seva imatge i semblança, postrada i sense caràcter nacional?

Diumenge és el moment de demostrar quina és la nostra reacció democràtica enfront dels greuges rebuts pel PP. Cal un diluvi de vots en favor de la única força política que pot representar el catalanisme majoritari de forma eficaç a Madrid. Convergència i Unió.